24 oct. 2013

Un vampir camina per Barcelona. "Història de la meva mort", Albert Serra



Quan em vaig apropar als cinquanta anys de vida, em vaig sentir com un vampir.

Va ser una nit de tardor, caminant Rambla del Raval amunt. Vaig tenir la sensació que duia una eternitat caminant per la pell de la terra. He vist un canvi de segle, terribles transformacions de la ciutat. He vist milers de turistes cada cop més ximples asseguts a les terrasses menjant paelles a les onze del matí o a les dotze de la nit. He vist la mort dels parents, la destrucció d'alguns companys, la ruïna dels veïns. He vist milers de tardors càlides com aquesta, tardors fatigades. Milions de fulles grogues a l'asfalt, he vist com es descoloreixen banderes als balcons.

[No dec poder dir que he vist massa coses. Encara se'm desvetlla la curiositat. Però des de fa temps tinc por de les respostes quan pregunto perquè? He vist el meu cos demanant silenci a les tardes, suplicant silenci, parets nues i paisatges deshabitats on només el vent, només el vent. Un dels millors moments de la meva vida es va esdevenir un capvespre assegut a la riba de l'Ebre, a Xerta. Silenci i aigua, els remolins lents, tonelades d'aigua silenciosa davallant vers la mar tan propera.]

He caminat milers de vegades aquesta vorera, a totes les hores del dia i de la nit. Em sento transparent de tantes vegades que l'he caminada. Sé que els meus contorns es desdibuixen, gairebé he perdut la forma i això em fa sentir lleu. Els policies udolen, criden, corren rambla avall. Galop d'antílops pervertits en carnívors. El carterista, gat escaldat, corre més encara, s'afanya fins al bullici del carrer Robadors i desapareix. Sempre corre més el qui es juga la pell que no pas el qui corre per un salari cada dia 30. Des de fa segles.

Un dels policies ha atravessat el meu cos com la pedra del pastor atravessa l'aire. Amb l'edat, hi ha una indiscutible pèrdua de matèria corporal, un procés de dissolució dolça, una benigna indiferència entre el cos i l'aire, la terra i l'aigua. La vida és massa llarga. Si hagués nascut entre els homes i les dones de la cova de Lascaux --fa pocs milers d'anys--, mai no m'hauria convertit en un vampir de Barcelona perquè hauria mort fa deu anys, potser quinze.

Fa massa temps vaig descobrir que la civilització es mou per la usura i la cobdícia. Fa massa temps que fumo però no aconsegueixo que l'ànima s'enlairi amb el fum que expel·leixo. Fa massa temps que sé: que els senyors viuen en palaus perquè roben al poble, i el poble surt al carrer per aplaudir-los quan passen, a veure si cau una engruna de caritat cristiana. Des de fa un segle he començat a mirar-me les donzelles que passen pel carrer però no és el desig, és una imaginació lenta com una serp endormiscada.

Els llibres que em falten per llegir i les pel·lícules per veure em retornen l'instint atemorit dels mamífers. L'estaca de fusta que se'm clavarà al pit és la pota de l'estanteria on guardo els llibres que no he llegit.

_____________________
Aquest text va ser pensat a la sortida del cinema, després de veure Història de la meva mort, Albert Serra, 2013. I fou escrit l'endemà, de manera que les millors frases s'han pedut per sempre.



A la porta del cine només vaig escriure aquests mots, al revers de l'entrada:
Història de la meva mort= Rubens, Tarkovsky, Dreyer, naturalisme, Marquès de Sade, Murnau, Pasolini, Voltaire, Gautier, Calmet, altres que desconec. Giaccomo Casanova va negar el vampir. Aquesta cinta omplirà sales a Paris i les buidarà a Barcelona.

12 comentaris:

  1. La vida és massa llarga. ? ... No , la mort és massa llarga ! (caldra morir per a viure ? )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com diuen els intel·lectuals: vita lunga, ars brevis. Vivim molts anys i vivim molt pocs instants de plenitud.

      Elimina
  2. o sia que història de la meva mort, és un rollo com el maleducat i fals provocador del seu director, que es dedica a dir una bestiesa rere l'altre. No l'he vist, però si he vist altres coses d'ell. No té ni idea de cinema, es limita a copiar maldestrament entre altres a Tarkovsky (ja en vàrem parlar l'altre dia). Sincerament, aquest paio no m'interessa gens ni com a director de cinema ni coma persona. I, per altra banda, els únics vàmpirs són els Narcis Serra o Todó, i tampoc m'interessen, llevat que els engarjolin, aleshores sí.

    ky

    ResponElimina
    Respostes
    1. I malgrat tot, Francesc, el Serra proposa i l'espectador disposa. Jo ahir vaig passar 150 minuts hipnotitzat. Et diria que el vagis a veure abans de comentar. No és cinema: és una experiència al límit del cinema.

      Elimina
  3. No m'interessa gens, començant pel personatge. Ho sento, no m'interessa gens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, és clar. El personatge no és la persona, ni la persona és l'obra. Prò a mi poques vegades m'han posat davant d'una experiència al límit, i aquesta cinta ho fa. La prova la tens en una dada: a Catalunya cap sala no vol estrenar Albert Serra. A França unes quantes la van estrenar ahir. Això pot no voler dir res, però jo diria que planteja qüestions sobre la curiositat artística i cultural. Sembla que a Catalunya només s'omple la sala quan passa els partits del Barça (que tenen una durada idèntica a la pel·li del Serra). Ho sento, però tot plegat al capdavall és ben simple.

      Elimina
    2. La diferència entre França i Catalunya expressa una realitat que tothom sap: hi ha països amb curiositat cultural i països amb futbol.

      Elimina
  4. A mi tan me fot si serra com destral. M'agradat el text del principi. Res de vampirs, eres la pell d'un corderet ja passat per les filadores, que cadascun dels personatges portava un retall de la teva coirassa. "La Rambla" si s'apropes una mica mes, aixo si que seria"La Rambla"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre vivim en un país imaginari que cadascú pobla amb els habitants que més li agraden. La ficció ens salva, la ficció ens perd.

      Elimina
  5. Ei, molt bo el text. Tindre que veure la pelicula

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé pas quin destí comercial li espera, qui sap...

      Elimina
  6. No he vist la pel·lícula, però sí sé que és en el silenci on millor se senten les veus. I sé també que quan arriba la nit el vampir reviu. I si no sent cap desig per les donzelles és perquè ha posseït totes les que surten als llibres que ha llegit i li queden totes les dels llibres de l'estanteria que cada vigília se li clava en el pit.

    ResponElimina