17 oct. 2013

Titelles en la boira


Amb els nens petits sempre penso en quin registre cal parlar-los: és importat que em comprenguin, i alhora cal tractar-los com a persones capaces de comprendre, de pensar. Cal parlar des de la veritat (no de La Veritat, que no té ningú) sinó dir les coses que penso o que sento de veritat.

Per això mateix espero que els adults em parlin si fa no fa de la mateixa manera. Que no em parlin amb frases fetes, eslògans o conceptes de la propaganda. La tendència dels mitjans de comunicació a tractar-nos de sub-individus sense criteri és cada cop més esfereïdora (només cal posar qualsevol noticiari, des de TV3 a Intereconomia, cada cop són tots més similars encara que no ens ho sembli). Les converses plenes de tòpics creixen al meu voltant. Són els polítics i els periodistes, però també som nosaltres.

Espanya ens roba m'ho diuen uns senyors que duen tota la vida robant-me. Un personatge tan sinistre com Andreu Mas-Colell em vol fer creure que el desmantellament de la sanitat, l'educació i els serveis socials ho imposa Madrit. Quan Francesc Homs apareix a la tribuna, apago el televisor i contemplo la blancor del sostre. O em submergeixo en un relat de terror de la mà de Thomas Ligotti, el geni de Detroit.

Ligotti imagina l'espècie humana com una gran capsa de titelles sense esma i sense ànima. Joguines maldestres, trencades, abocades, escampades per terra. Ninots ximples que habiten ciutats estúpides, decorats urbans, façanes de disseny decadent que oculten un enorme buit infinit. Se'm fa un nus a l'estómac. Vaig començar a llegir aquest llibre a l'estiu. Té tot just dues-centes planes però confesso que no l'he acabat: cal un estat d'ànim especialment alegre i optimista per a afrontar-lo, i cal estar disposat a sacrificar l'alegria entre les seves línies.

La lectura de Ligotti, per la qual he hagut de pagar més de vint euros, em desconsola i em neguiteja. Però no m'enganya.

Som a mitjans d'octubre i encara fa calor, obro els finestrons. Al carrer se senten uns crits aguts, corredisses. Un home fuig enllà, acaba d'arrencar-li la bossa de mà a una dona. Corre veloç carrer amunt, gira la cantonada. La dona intenta perseguir-lo en va, és massa gran, les cames ja no li permetran la carrera. Vora el contenidor groc s'atura, s'hi arrepenja i panteixa un minut. Després gira cua i torna enrere. Aquesta escena és la veritat del meu carrer. Tal vegada els paràgrafs anteriors no diuen res.

2 comentaris:

  1. El moment que estem vivint és bo per saber que res del que ens han dit mai és Veritat. No sé si això és una tragèdia o una sort o ambdues coses alhora.

    ResponElimina
  2. consti que ja estàvem avisats per Orwell i el seu Ministeri de la veritat, tenim saturació de desinformació, tanta, que és impossible de païr i discernir que es veritat i que no ho és.

    ResponElimina