29 oct. 2013

Talgo amb Vassilis


Diumenge de tardor, i un sol blanc al cel. Ahir plovia, avui em moro de calor. Les parades de llibres bateguen les veles enmig de la placeta. Besalú és un lloc estrany per mi, mai no he tingut tirada a les ciutats de Girona perquè m'agrada massa el sud. En algun instant em preocupo: com és que, tan entrat el mes d'octubre, encara caminem en samarreta, ulleres de sol?

Mai no saps perquè els ulls cauen damunt d'uns altres ulls, en unes sabates o a la portada d'un llibre. Entre centenes, milers de llibres els ulls s'aturen en una portada de blau de prússia i groc. No hi ha una raó objectiva. Perquè el títol és breu i apenes si diu: Talgo.


Quan el tinc a les mans descobreixo que desconec l'autor. Vassilis Alexakis no em diu res. Dedueixo que és grec i, la veritat: dels grecs en sé ben poc: Kazantzaki, Kavafis... i potser para de comptar. Angelopoulos.

Per a conèixer un llibre no hi ha res com llegir el primer paràgraf i confiar en la intuïció.
El cel és ple de núvols, espessos núvols blancs de cotó fluix. Fa calor, una calor pesada com per asseure's a terra en un racó, recolzar el cap al braç i posar-se a plorar.
Aixeco els ulls i descobreixo que damunt les teulades que donen a llevant hi ha un núvol que alça el cap. A mi, de vegades, la calor també m'ha fet plorar. Fullejo. Descobreixo que la tercera part del llibre es titula Barcelona.
Suposo que l'habitació 17 de l'hotel Rubio, de dues estrelles, que és al número 5 del carrer del Carme, a Barcelona, deu haver vist altres parelles fent l'amor. Però com nosaltres no ho crec. Nosaltres fèiem l'amor com si haguéssim estat privats d'aquesta joia tota una vida. Com si fos la primera vegada i potser també la darrera. Vam ser insaciables com en Karaiozis, ens demanàvem de tot amb bulímia. Encara no havíem acabat de fumar-nos una cigarreta que hi tornàvem a ser. Vam estar a punt de cremar els llençols. De trencar el llit, un bonic llit de fusta amb flors pintades a la capçalera. Anàvem d'una banda a l'altra com si ens mogués el vent,
La finestra mirava a la claraboia. Des del llit no vèiem la lluna.
-Hauríem hagut d'agafar un hotel més bo -vas dir-, Mai no es veu la lluna des d'un hotel de dues estrelles.
Me n'adono que fa massa estona que llegeixo sense haver fet cap senyal de comprar-lo, cosa que segurament li hauria agradat a la noia que m'observa des del darrere del taulell. El torno a deixar al lloc, adreço un somriure tímit i mut a la venedora i segueixo enllà.

Hem dinat per aquí a la vora. A l'hora del cafè els núvols han caragolat bona part del cel, és hora de marxar. De camí cap al cotxe passem altra vegada per davant de la parada i la noia surt des de l'ombra amb un llibre a la mà.

-M'han dit que te'l regali.

Somric de nou, incapaç de cap altre gest. És el Talgo de Vassilis.

_________________________
www.vilaweb.cat/noticia/4152659/20131029/vassilis-alexakis-homes-pensem-dones-constantment.html




5 comentaris:

  1. jo tampoc eL coneixia, però sembla interessant. T'el devien regalar en saber que eres escriptor, dic jo.

    SALUT

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però... a un sabater li regalen sabates? Li regalen pa a un forner?

      Elimina
  2. Ara, la noia de l'hotel Rubio tindrà cara quan et miri des del llit de l'habitació.

    ResponElimina