19 oct. 2013

El pare quan jeu al darrer llit


La darrera conversa amb el meu pare compleix sis anys. Un dia d'aquests. Anit l'he somiat: em donava un cubell de plàstic de color blau i em demanava que anés a buscar aigua a la font. En el somni li he dit que sí, però en arribar al carrer he llençat el cubell a la cantonada i he anat a fer una canya al bar. Un bar de somni, enorme i amb una barra infinita al final de la qual hi ha un juke-box on ara sona l'Elvis.

El meu pare i jo vam passar tres anys sense veure'ns i sense parlar-nos. Ni tan sols no vam afluixar la nostra actitud xulesca durant els tres nadals, una data que semblava inviolable en el context de la família. Els motius eren diversos, i jo ara penso que tan sols n'hi havia un: la suma dels anys que havíem passat acumulant rencors i discrepàncies.

De jove, el pare va militar en un dels partits de la resistència anti-franquista. Repartia pamflets de nit, cobert amb una llarga gavardina que jo ara guardo al meu Memorial Democràtic particular, aprop dels dibuixos de verges i àngels virginals que dibuixava la mare. Com que ara tots dos són morts des de fa uns anys, la meva mirada ja és tendrament suau. Ja no jutjo res, ningú.

Quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el partit del pare no va aconseguir ni un sol diputat i van decidir fer-se la diàspora: uns quants van anar al partit dels socialistes, uns quants a convergència i algun despistat a esquerra republicana, liderada llavors per un personatge inclassificable: el xenòfob Heribert Barrera. El pare va decidir no anar enlloc.

Un temps després vaig descobrir que havia votat Jordi Pujol, i la tensió paterno-filial va fer un salt cap al no-res. Ja no vam tardar gaire en arribar a aquells tres anys de silenci.

Al llit on va morir, el pare em va dir un dia, un dels darrers:
-En Pujol és la cosa més nefasta que ens ha passat... Quant de mal a Catalunya li ha fet aquest home...

El darrer dia vaig arribar al centre de cures paliatives per a malalts terminals amb el llibre de Günter Grass Com els crancs. El duia sota el braç, perquè anava a Barcelona en tren i aprofitava el viatge per llegir. Per aquells dies, Grass havia confessat que de molt jovenet s'havia allistat a les joventuts hitlerianes. La novel·la té més sentit si se sap aquesta dada, perquè Grass reflexiona sobre les simpaties pel nazisme dels adolescents alemanys d'avui. Europa sempre és un plànol estrany, lleugerament esgarrifós. Així s'entén, també -sigui dit de passada- una de les pel·lis més terribles de Lars von Trier: Europa. Que és el precedent més clar de Melancholia, on ja no es limita a planetajr el col·lapse del continent sinó de tot el planeta.

Vam parlar de Von Paulus. Em va explicar que l'havia admirat, i que més tard va comprendre. La vida és lenta i de vegades els tumors corren més. La vida és llarga i l'art és curt. Aquest és l'únic error que he detectat fins avui en el pensament d'Hipòcrates.




7 comentaris:

  1. a pesar d'aquells tres anys, veig que encara vos parleu, amb ton pare.

    este somni que expliques és semblant a gila quan diu "te voy a...", i després "sí, sí, sí", però potser al revés: tu li dius "sí, sí, sí", i després te'n vas a fer una canya al bar. de fet, sovint fem les dos coses a la vegada: mos intentem rebel·lar, mentre passem pel tubo, i assentim, mentre portem la contrària i no volem obeir.

    bona nit, lluís. fa molt de temps... una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El caràcter mediterrani és profundament rebel,i això deu explicar moltes coses.
      Si, fa temps... una abraçada

      Elimina
  2. Conserva la gabardina com el millor tresor de les il·lusions. No som conscients dels sacrificis que va fer una generació en la clandestinitat i com avui això no es té en compte i fins i tot es troba ridicul i menyspreable.

    Per això no és estrany que en plena transició entrés en contradicció amb les seves idees prèvies i les dels seus companys...

    I va el torracollons del seu fill i li retreu! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gavardina (ben guardada) em recorda d'on vinc i m'explica on vaig: una classe social que busca el seu alliberament. Sembla que durant uns anys en una de les butxaques hi habitava una pistola.
      Les contradiccions segueixen, i jo ara descobreixo que, efectivament, vaig ser només un torracollons que no tan sols s'afaitava.

      Elimina
  3. crec que potser no val la pena moltes discussions que un te amb els pares per questions polítiques.
    Tothom es com es i es pot equivocar. Ser d'un partit o un altre no es sinónim de ser bona persona o mala persona...

    ResponElimina
  4. Propósito: aprender catalán para leer Aire brut. Seguro que merece la pena.

    ResponElimina
  5. La iruna ho apunta. Continuem parlant amb els nostres morts. Són els nostres actes els que els redimeixen. Ells ja no són responsables de res.

    ResponElimina