17 set. 2013

Retrat de Catalunya en penombra



El procés independentista (del qual no n'he escrit res durant mesos) em genera, fins i tot, algunes idees optimistes. Celebro especialment que la iniciativa hagi desbordat la dinàmica burocràtica i narcòtica dels partits polítics i la nomenklatura funcionarial, i que hagi retornat una bona part de la consciència política als carrers. Quan dic carrers vull dir persones, ciutadans i ciutadanes. Fins i tot persones que escriuen en blogs i que ara assoleixen influència. Tot i ser conscient que influenza vol dir, també, malaltia infecciosa. 

Respecte de tot això canvio de parer tan sovint que fins i tot crec que estic viu.

Des de la penosa Transició, jo diria que mai no havia tornat a sentir que els ciutadans sabem que som l'únic subjecte vàlid de la democràcia, i que som molt superiors a la mediocritat mitològica dels diputats, regidors i assessors. Institucions, conselleries, departaments, administratius: una colla d'inútils caríssims que, per més inflats que tinguin els salaris, estan al servei del carrer però no ho saben fer. I després hi ha periodistes i tertulians. Ningú no s'escolta els escurçons mediàtics: ni Maruenda ni Rahola. Ningú no dóna crèdit a un diputat, sigui d'on sigui. N'estem tips, i tothom sap que se'ls acabarà aviat el xollo.

Quan el pobre president parla de la voluntat del poble (Willen des wolkes) ningú no se l'escolta. Voluntat del poble? Au, vinga, Arturito, que això ja ho va gastar l'Adolfito.

Només desitjo: que aquest cop no ens entabanin com llavors de la transició. Que no hi hagi més Roca i Junyents ni més Pujols, tu ja m'entens.

Mai com ara no es parlava tant de política pel carrer. Ara es percep que cada gest que fem té un significat estrictament polític. La botiga on compro, els productes que hi compro i els que no hi compro, la llengua que parlo o que escric, la feina que faig, el banc on guardo els estalvis, allò a què destino els meus estalvis. Si compro una casa o no. Treballo per millorar la vida del poble o per millorar la vida dels rics. Treballo pels poderosos o pels obrers. O només sóc capaç de treballar per millorar la meva vida i la dels meus vàstags, per més cabrons i dèspotes que siguin.

El bar on faig el cafè, la marca de tabac que compro. Vaig a treballar en cotxe o en transport públic. El llibre que llegeixo, on compro la roba que compro, quin diari llegeixo i quin no llegeixo ni que em matin. Tinc principis ideològics? Què em diu la paraula ètica a mi?



El procés independentista em genera infinits dubtes i em mostra paradoxes terribles. I això no només és bo: és boníssim. El dubte és el millor indici de salut mental. Per què l'independentisme és tan poc autocrític? Per què fomenta un relat blanc (sense conflicte social, sense pobres i sense rics, sense guerra de classes) de la història? Per què obvia que els catalans vam perdre les úniques llibertats democràtiques de què mai hem gaudit com al 1939 i ho trasllada a 1714, quan aquells pobres catalans eren súbdits d'uns senyors feudals? Per què la casta funcionarial manté un silenci tan gran, entre covard i sepulcral: només pateix per si cobrarà a final del primer mes de la independència? O sap --amb fonament de buròcrata-- que potser no cobrarà fins passats tres, quatre, cinc mesos?

I altres dubtes:
Per què al barri de Can Puignener de Sabadell ningú no ha sentit parlar mai de la independència de Catalunya? És que allà no tenen orelles? O és que ningú no s'hi ha atansat mai per explicar-los que els desgraciats també són/som ciutadans? La Carme Forcadell... s'ha atansat mai a Can Puiggener?



Des de fa un temps (poc temps) visc més feliç. Fins i tot sento que el meu vot no és tan sols un vot inútil. De vegades sento que, en una Catalunya independent --i sense exèrcit, que Déu m'escolti!-- aconseguiríem algunes revolucions que s'esperen des de fa dos-cents anys, al país on els senyoritos no han trobat mai la guillotina que reclama el seu coll convergent i privilegiat. No crec que la burgesia del Passeig de Gràcia sigui capaç de controlar-nos, ni de posar ordre en un país d'anarquistes potencials.

Què dirien els patriotes catalans (o l'ANC) si les comarques de Lleida volen independitzar-se de Catalunya i reclamen un referèndum per a legitimar-ho? Diran que la unitat de Catalunya és indissoluble?

De vegades sento que cada petit gest que faig té un significat polític i molt més gran que jo, que sóc tan poca cosa. Escriure aquestes quatre ratlles. Baixar a comprar al basar dels paquistanesos i no a Casa Ametller, que fa trampes. No comprar Conserves Dani.

17 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest paràgraf:
    "El procés independentista em genera infinits dubtes i em mostra paradoxes terribles. I això no només és bo: és boníssim. El dubte és el millor indici de salut mental. Per què l'independentisme és tan poc autocrític?"

    No tinc clar si arribarem a bon port però almenys està prou bé que hagi passat quelcom potent i que això hagi sortit de la "societat civil" i que hagi descol·locat a tot "l'establishment" català i espanyol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, ja saps que per "societat civil" fins fa poc s'entenia que ens referíem a la patronal, La Caixa i poc més: allò que abans en deien "poder fàctics" i que resultava molt més clar per a tots.

      Si amb aquest procés liquidem la "societat civil" i passem a la ciutadania activa, per mi collonut. Pwrò ja saps que el poder es resisteix molt a deixar de ser-ho.

      Elimina
  2. Ostres, gairebé m'encomanes l'energia a mi!

    És cert que el moment és emocionant com a la Transició perquè estem canviant alguna cosa que no sé on anirà a parar però els Pujols i els Roques Junyents em fan més por que una pedregada.

    Tothom cita a l'Ovidi de "ja no ens alimenten molles ja volem el pa senser" sense entendre que parlava des del punt de vista social...

    I tens raó que no sabem què ens depara i que ens canvia actituds -sort que veig un altre que no es deixa enganyar per Casa Ametler!- i que fins i tot hi ha gent que s'està plantejant l'alternativa de passar d'Europa, el gran tabú!

    Realment en Mas i companyia no controlen res i se'ls està escapant -afortunadament- de les mans. És divertit com els polítics intenten nedar i guardar la roba sense adonar-se'n que la gent demana nudisme per començar de nou. Em va fer molta il·lusió veure la Via Catalana plena de samarretes grogues contra les retallades a ensenyament i poques barretines. Anem bé, crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense revolució social no hi ha revolució nacional, per resumir. I fectivament l'Ovidi parlava de revolució social, no pas nacional.
      Si l'independentisme avança, el pal de paller dels pebrots saltarà per l'aire i no quedarà Caixa que pagui els funcionaris, i finalment... Federació Anarquista Ibèrica!

      Elimina
  3. Tornava aquest capdesetmana amb tren a la nit cap a casa i hi havia un grup "de cubanos i cubanitos" que tornaven de festa. Vaig pensar: de tot el que està passant...aquests nois i noies els importa gaire?

    La gent que vivim a la perifèria del Cap i Casal prop barris multiculturals i multireligiosos on per la Diada no hi havia ni senyeres ni estales ni res...em preguntava com carai ho viuen tot plegat. Ho viuen només com un cosa de quatre catalanets?

    No sé si s'ha fet un estudi o estaria bé que es fes sobre el perfil de persones que han participat en aquests darrers temps en concerts, manifestacions, vies catalanes...Potser veuriem que hi ha un majoria d'ascendència catalana i molt sovint de comarques. S'ha dit que en la Via catalana ha crescut la participació de la comarques i poblacions metropolitanes.
    El procés que fa temps que s'ha obert estaria bé que intentés agrupar a tot tipus de persones, gent, cultures i religions per conseguir una majoria el més àmplia possible i que no fos només una qüestió dels "catalanets". Si Catalunya són més de 7milions dels quals hi haurà una bona part que poden votar i si es calcula que varen participar en tot plegat un milió 600 mil persones...
    Crec que després de les "febrades" totes molt importants per sacsejar la situació política en la que vivim, cal una mica d'autocrítica i començar a treballar perquè la majoria sigui més àmplia, del que sembla que ja és...
    Temps al temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo diria que ningú no està fent estudis sociològics seriosos de res. Per què? No ho sé dir. Gosaria dir que un referèndum (avui)seria dificil d'analitzar, perquè podem imaginar un índex molt alt d'abstenció, no és cap hipòtesi desorbitada. A les persones els preocupa l'atur, les beques universitàries, l'atur... I la senyora Forcadell no diu ni piu de tot això.
      Jo crec que ara un referèndum donaria xifres tan properes al 50% que ningú no vol escoltar-les i prefereixen dur el debat al camp versallesc, que és el que els agrada. Perquè no volen afrontar que hi ha una catalunya pobra i miserable de nens que passen gana, com es pot veure. I etzètera. Sempre parlem d'una catalunya castellera i gegantera, barretinaire i espardenyaire. Porró i seny, i "he mort el llop" o "Espanya ens roba".

      Elimina
  4. Totalment assenyat i lucid senyor Bosch,mestre Lluís.
    Dubtar i obviar l´etica ens ha de dur indefectiblement al que sempre haurià d´haver estat , la F.A.I.
    ja hodeien alssvuitanta ( per primera vegada ho vaig sentir ), Cornellà ciutat d´Africa.
    I torn a pensar que hagues sigut de noltros si catalans fosin musulmans o menorquins fosin turcs? iguals de necis i estupids? Dubtar , sempre ! ( maldament hi hagi tantes obvies certeses )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyor, només el dubte ens fa humans. No les seguretats ni els contractes. És la pregunta i no la resposta allò que ens pot alliberar.
      Els nostres fills seran cambrers de MacDonalds?

      Elimina
  5. Es que no se jo si l'expressió correcta seria independentisme, no n'hi ha tants d'independentistes, la majoria son si de cas independentistes emocionals, o sia transitoris, els afectats per la crisi, retallades, etc. Compte perqué poden deixar de ser-ho en qualsevol moment nomès que s'arregli una mica la cosa.
    Quan a Can Puiggener (al costat de casa meva) l'ùnic que hi anava era el Bustos, però ara ja no hi és. Els han posat un ascensor prou peculiar per pujar de baix a dalt, i per baixar de dalt a baix, clar.
    Dubto: aleshores existeixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec, a més a més, que alguna cosa hi ha en el "caràcter català" (si és que això existís) profundament independentista, però no només d'Espanya. Vila-seca es va independeitzar de Salou, les comarques del Pirineu es volen independitzar de Lleida, i gairebé tota la província lleidatana voldria independitzar-se de Catalunya, així com bona part de Tarragona i Terres de l'Ebre.
      M'imagino el Bustos fent populisme a Can Puiggenere, perquè polítiques socials ben poques...

      Elimina
  6. Aquí anem molt a cop de flamarada patriòtica però quan toquen la butxaca, tot canvia, vegis la història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és evident: si expliquen el cost per càpita de la independèccia, estic segur que uns quants canvien de parer.

      Elimina
  7. Com bé diu l'artícle l'independentisme ha aconseguit que sigui la gent del carrer qui marca la política. A mi també em genera dubte el procés d'autodeterminació, sobretot pel paper de CiU. Però l'escenari actual de Catalunya és únic a Europa: el poble al carrer clamant per canvis i la política institucional desbordada. Es tracta de l'escenari pel qual lluiten tots els moviments d'esquerres del planeta: treure la gent de casa per a transformar la realitat i la política. I fer-ho, a més, d'una manera radical.

    Personalment no crec que el moviment es desintegri quan Madrid faci alguna oferta econòmica. La gent està cansada i no crec que l'estratègia de l'oligarquia catalano-espanyola d'afluixar una mica la cartera sigui suficient. La gent ha sortit al carrer, s'han vist les cares i han tastat el sabor del poder. Quan es descobreix i constata que l'autèntic poder rau en la societat, en la gent del carrer, és molt difícil que puguin ser comprats. Estem vivint una revolució democràtica que vol transformar el país de dalt a baix, i és precisament això el que fa de l'independentisme un moviment emminentment anti-oligàrquic. Per contra, l'unionisme (sigui aquest federalista o plenament jacobí) es recolza definitivament en el sentiment identitari. La qualitat dels seus arguments són deficients sinó directament fraudulents. L'única bassa que poden utilitzar és la mentida i/o l'exaltació irracional del sentiment: "mejor unidos", "juntos podemos", "dividir la sociedad", etc...

    Tot i els dubtes que també comparteixo sobre el procés que vivim, no puc auto-excloure'm d'un moviment com aquest. Precisament perquè soc d'esquerres i somnio en transformar el meu país i el món, no puc quedar-me a casa mentre els meus conciutadans surten al carrer i s'enfronten a l'establishment. I si participo activament en el moviment independentista és perquè vull influir en ell, vull que continui girant cap a l'esquerra i fer-lo més inclusiu si es pot. I m'allunyo de tots aquells moviments suposadament d'esquerres i republicans que la prefereixen monàrquica i ppera abans que "trencada".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo diria que qualsevol moviment té boa salut quan incorpora l'autocrítica, un vell aforisme dels moviments revolucionaris d'esquerres. En aquest cas veig poquíssima autocrítica i unes postures ideològiques massa tendents a l'hegemonia. Crec que es redueix la qüestió a un enfrontament deliberat "Espanya contra Catalunya" i que alhora tot plegat actua com una cortina davant dels problemes de molts milers de ciutadans.
      L'ANC ha promogut (a través de Verkami) la compra de la "campana de la llibertat", un aparell que repicarà el dia de la independència "o bé en altres actes". Demanaven 6000 euros i n'han recollit molts més, que no se sap a qui es destinaran: és que a Catalunya no hi ha misèria, atur i gana? No donaria una dimensió molt més àmplia a l'ANC i a l'independentisme que es mostrés sensibilitat social?

      Elimina
  8. El que és important és que a la cadena hi havia moltíssimes més samarretes grogues contra les retallades d'en Mas a Ensenyament que barretines... Alguna cosa està canviant i ha agafat als polítics descolocats fotent cadascú la seva interpretació.

    Sobre la incorporació dels immigrants al procés... ho veig difícil. Penso amb els meus oncles mestres exiliats a Mèxic que no es van acabar d'integrar perquè sempre pensaven que podrien retornar... Fins i tot van fundar una escola a l'Estat de Veracruz però només van fer la primària perquè no es volien complicar la vida amb la secundària perquè ells tenien clar que tornarien... El seu fill, però, té clar que és mexicà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro de saber que les samarretes grogues de a cadena també incloïen les de SOS Escola pública (no ho sé perquè no hi vaig anar ni he vist els publirreportatges de Tv3).
      Pel què als immigrants, de quins immigrants parlem? Jo parlava de famílies que viuen a Catalunya des de fa moltes generacions, i als quals la situació d'exclusió social no els deixa fora tan sols de l'accés a unes rendes mínimes, sinó que tampoc no poden participar de cap procés.

      Elimina
  9. Tens raó, Lluís. Sembla que s'estan despertant algunes consciències. Amb una mica de sort alguns li trauran la pols als seus programes polítics històrics i començarem a parlar de models d'estat i de drets ciutadans. Però cal que les veus se sentin perquè puguin arribar a llocs com Can Puiggener. Els guetos, per definició, viuen segons les seves normes i de res els serveix saber com s'organitzen en els altres guetos.

    ResponElimina