26 set. 2013

Prelude to the Last Battle, Angela Jackson




La carretera que du fins al petit poble de La Bisbal de Falset s'enfila cada cop més amunt entre les verdes muntanyes catalanes, passant entre oliveres, ametllers florits i enormes i rodones formacions rocoses. Davall d'una d'aquestes formacions de pedra, enganxada a la vessant aprop del poble, hi ha una gran cova, com una boca oberta i esdentegada, ampla però poc fonda. Aquesta cova és coneguda com la cova de Santa Llúcia, famosa per la font d'aigua fresca que brolla dins la volta gris i les parets ocres. A l'estiu de 1938, aquesta cova es va convertir en hospital de guerra per a moltes de les baixes de la batalla de l'Ebre, la darrera gran campanya militar republicana per a fer retrocedir les forces nacionalistes de Franco durant la guerra civil.
Així comença Preludi de la darrera batalla. Com un relat d'aventures o de misteri, una carretera sinuosa ens du per entre les feréstegues muntanyes del Priorat. Però a la vegada, el paràgraf explica una altra història. Una història de descoberta íntima i, invariablement, una història d'amor.

La història d'amor que va dur Angela Jackson a abandonar el seu país i la seva feina de veterinària per a anar-se'n a viure al Priorat. Havia estudiat llengua castellana i història i Essex i a Cambridge, i en algun instant va descobrir la història dels voluntaris anglesos a la guerra d'Espanya. D'aquí en va sortir el seu primer treball historiogràfic, British women and the spanish Civil War. Paradoxes del país: la nostra memòria ens l'explica la senyora Jackson. I aquesta paradoxa a mi també em desvetlla un inesperat amor per ella i per les paradoxes: estimem allò que és imperfecte. En aquest llibre, cada nom de cada soldat i de cada infermera és un acte d'amor.

Imagino la senyora Jackson en l'instat d'escriure La carretera que du... Al defora potser plou (si és a Anglaterra), i fa un sol de foc si és al Priorat. Té esteses davant seu les fotografies i els documents dels milicians, els brigadistes, la gent de La Bisbal retratada en un blanc i negre de contrastos poderosos. Els voluntaris fent maniobres militars amb el tors nu entre les vinyes prenyades de vi, i ells prenyats d'ideals. Els nens amb el puny alçat. Ara ja sap que alguns d'aquests nens van morir poc després sota les bombes del feixisme, subvencionades pels honorables ciutadans catalans, bascos i espanyols que eren partidaris de l'ordre.

Imagina la senyora Jackson dins d'un cotxe, al capvespre, girant per les corbes entre Marçà i La Bisbal de Falset. El sol tenyeix de rosa la ratlla baixa del cel, encén el raïm.

_______________
Jackson, Angela. Preludi de la darrera batalla, les brigades internacionals al Priorat, 1938. Cossetània edicions, Valls 2008.

14 comentaris:

  1. Tinc pendent fer aquesta ruta que ens descrius. Però de petit, el nostre pediatre tenia casa a Falset i l'havíem anat a visitar força vegades. Passejàvem pels camps, ens arribàvem a la Serra de Cavalls i m'ensenyava a trobar restes de bales, bombres, trinxeres... mentre em parlava dels estrells de la guerra. Casa seva era una mena de museu, i tot respirava el so ofegat d'aquells temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan fa uns anys teniem un govern sensible a aquesta qüestió es va organitzar força bé la ruta, amb molta informació. He visitat uns quants llocs molt emocionants, com el búnker on el general Rojo ja dirigir les operacions, a La Figuera del Priorat. Però crec que d'entre tot, res no m'ha tocat tant com la cova de La Bisbal.

      Elimina
  2. El meu pare va ser a la batalla de l'Ebre, per força: era de la Lleva del Biberó. Ens havia explicat moltes històries, però quasi no les recordo. Ens ho explicava com si fossin històries de per riure -jo era petita encara. Del camp de concentració on va ser,a Burgos, en acabar la Guerra, li van quedar uns problemes intestinals que li van durar tota la vida. Va morir fa vint anys, o sigui que no sé si podré recuperar mai els seus records. Sens dubte, la guerra els va marcar, el pare i la mare. Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament perquè la batalla de l'Ebre ens afecta tan directament a la nostra vida, resulta estrany i paradoxal que el govern català d'avui es gasti gairebé 3 milios d'euros en recordar una guerra medieval, la del 1714. En aquella guerra, una part de l'aristocràcia catalana va perdre els privilegis, mentre que a l'Ebre i el 1938 som nosaltres qui vam perdre els drets democràtics. Però aquesta efemèride no mereix cap pressupost. Suposo que l'explicació és molt senzilla: els qui ens governen avui celebren que la batalla de l'Ebre la guanyessin els feixistes, perquè ells en són els hereus i els beneficiaris. No cap pensar massa per a intuir a favor de quin bàndol deurien ser els pares de l'Artur Mas, la Joana Ortega, el José Antonio Duran i Lleida, etc.
      De fet, la història és molt més senzilla. Les ruïnes del Born expliquen una Catalunya de fantasia romàntica amb súbdits d'una monarquia absolutista, i les trinxeres de l'Ebre la derrota dels demòcrates espanyols. No cal pensar massa -tampoc- per comprendre perquè els ciutadans d'Albacete eren a les trinxeres de l'Ebre al costat dels anglesos, alemanys, polonesos.

      Elimina
  3. Home, Lluís, el 1714 era segle XVIII, no pas Edat Mitjana. Jo no estic en contra que es celebri el Tricentenari del 1714, ja que la derrota de l'11 de setembre d'aquella data va suposar el cop definitiu de la Corona de Castella contra el poc que quedava de les nostres Institucions catalanes, lleis etc. I un atac directe a la nostra cultura, que dura fins ara. Per tant, trobo lògic no oblidar, i celebrar que no hem oblidat, i que seguim resistint el setge a la nostra llengua i cultura.Que malgrat tot, no han aconseguit esborrar-nos, com a poble, del mapa. Crec que és prou important. Discutir, es pot discutir la quantitat de la despesa per raons òbvies.

    I essent republicana i no monàrquica d'ideologia, dubto que la República Espanyola ens hagués respectat com a poble, em refereixo a nosaltres els catalans, tot i que hauria sigut millor que el franquisme, que vaig patir durant molts anys. Perquè republicans o no, de la banda de més enllà de l'Ebre rarament ni ens han entès ni ens han respectat. És un problema d'incomprensió que arrosseguen de fa segles, per mostra un botó la postura dels socialistes espanyols, per citar-ne una de més moderada que la dels nefastos "populars". La meva modesta opinió. Mai res és tan senzill.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Isabel, sento ficar-me on no em demanen. No sóc historiadora, vagi per endavant, però l'ús que s'està fent de l'aniversari del 1714 està plagat d'inexactituds històriques. El model polític que imperava el s XVIII era la monarquia absolutista, però la societat (la de base) es movia encara per models clarament medievals. No podem parlar de "lluita per les llibertats" en una societat que era molt lluny de ser democràtica i lliure.

      D'altra banda de quin "poble estem parlant"? Tu el dius "de Yzaguirre" que clarament no és un cognom català. Jo em dic "Godoy " de segon cognom. No tenim alguna cosa dels de "més enllà de l'Ebre"? Em sento catalana, parlo català, però també em sento altres coses tant o més importants.

      Res no és senzill, tens raó. però els posicionaments polítics són claríssims: 3 milions d'euros per celebrar el 1714 en el moment de crisi que passem? En el moment que els nens d'algunes escoles no tenen llapis per poder pintar? En el moment en què les infermeres i els metges, no poden donar-nos el servei que necessitem? Es pot justificar? D'altra banda jo treballo a la subdirecció general de memòria, pau i drets humans. Demà hi ha una celebració dedicada a les famílies que van perdre algú a la batalla de l'Ebre. Et puc dir que el càrrec polític de més alt rang que hi anirà serà un Director general: aquesta és la importància que se li dóna com a govern. I també et puc dir què l'import que dedicarà aquest govern serà inferior als 3.000 € (ara no sé del cert quina serà la xifra exacta però estem parlant més o menys d'això). La diferència, de tan abismal, és ofensiva.

      Elimina
    2. Ja que hi som...

      Tothom amb una mica de seny i d'interès per la justícia social està a favor de la independència i l'autodeterminació dels pobles, si per independència entenem deslligar-se de l'estructures polítiques que no permeten la governabilitat de les comunitats (els pobles). Però el que no és acceptable és que un dret se sustenti sobre sentiments i emocions, i conceptes abstractes com el de pàtria o nació que són, per definició, excloents.

      És evident que l'Estat espanyol no s'aguanta políticament. Ja no es tracta dels interessos dels catalans, sinó dels interessos de molta gent que viu problemes semblants de mala governabilitat (i aquí hi entra tota la res publica: economia, educació, justícia, treball, sanitat, habitatges... S'ha de canviar l'estructura de l'estat, és a dir, l'estructura com encaixa tot plegat. Això és molt més fàcil de vendre als ciutadans que qualsevol artefacte nacionalista.

      Que un cop definit tot això en resulta una Catalunya independent... Doncs molt bé; no hi tinc res a dir. Però no ens podem aturar aquí: mentre els ajuntaments no tinguin la capacitat legítima de ser autosuficients, de gestionar els seus impostos, mentre no baixem a allò que és governable, administrable, la maquinària de l'estat, sigui quin sigui, se'ns menjarà.

      A banda d'això, hi ha una cosa que em fa molta gràcia. Una Catalunya independent, quines fronteres hauria de tenir? Les d'ara? I per què no les anteriors al Tractat dels Pirineus? I ja posats, per què no reclamem els regnes de Nàpols i Sicília i els ducats d'Atenes i Neopàtria?

      Una cosa més. És evident que si un milió i mig de perdones, o un parlament demanen fer un referèndum, sigui per la independència o per a qualsevol altra cosa, negar-lo és un acte antidemocràtic.

      Només em lamento de tanta energia malgastada en una emoció en lloc d'aprofitar per afegir-hi una mica de raó (només una mica) per compensar l'emoció, que tampoc pot faltar.

      Elimina
  4. Em remetesc a l´anterior comentari del article anterior i que crec que és valit també per aquest cas ... afegire si de cas un tros de lletra en altra i enriqyudor idioma i que perteneix al mestisatge cultural en forma de grups musical , " el ultimo de la fila " ( Quimi portet ,de Vich i Manolo García de Barcelona ) . La frase és " Mi patria en mis zapatos ".

    El comentari anterior és aquest : Aqui , al poble , sempre hi ha hagut cert mutisme sobre la memòria col.lèctiva o memòria selèctiva.Tanta evidència no pot quedar en l´oblit i per sort poc a poc és senten veus que ens fan recordar.
    El perque vam perdre la guerra ho explica molt bé el David Lynch a " Tierra y libertat ". Algu deià a l´anterior article , que els bohemis i els anarquistes ja no existien...tant de bò estigui errat. salut !

    ResponElimina
  5. Me n'alegro de veure com el text genera altres textos, això sempre és bo. Només hi vull afegir petites anotacions:
    -anomenar "medieval" la guerra del 1714 no és un lapsus amb els periodes històrics: algus historiadors diuen que Catalunya surt del feudalisme (de l'època medieval) en aquesta data, per començar a ser una societat "moderna".
    -Parlar "d'institucions catalanes" en aquella època és molt agosarat: allò era una estructura de senyors feudals i poc més, i en tot cas els súbdits no hi pintaven res.
    -Si em queixo de la importància que se li dóna a la data del 1714 (més enllà del cost en diners de l'efemèride) és perquè em sembla que surt d'una interpretació romàntica de la història, acrítica i desdibuixada, un conte de bons i dolents. Si el 1714 van ser els borbònics qui van assetjar i bombardejar Barcelona, també ho van fer els austriacistes el 1705, però això no s'explica mai.
    -La tesi (ara de moda) de què el govern republicà i el franquisme són equivalents en "maltractament" a Catalunya em sembla horrorosa i malintencionada, una aberració.
    -I en tot cas, jo segueixo pensant que la meva vida s'ha vist afectada pel resultat de la guerra civil (simbolitzada aquí per la batalla de l'Ebre), però no pas per una disputa entre dos reis de fa tres segles.

    ResponElimina
  6. Per al·lusions crec que equivocades, contestaré:

    El meu primer cognom és d'orígen vasc, cert, d'una famíli instal·lada a Barcelona a mitjan segle XIX. No sóc catalana? Fa uns 150 anys aproximadament. Per part de mare, el Maura prové dels mossàrabs, que foren expulsats d'Espanya al seu dia, i van migrar al Rosselló, a Mallorca i a la Península novament. La meva part Maura, concretament, prové de Sant Llorenç dels Morunys. Algu dubte sobre la meva catalanitat, doncs? Només faltaria!!!!

    Segon, ja he dit al meu comentari que no trobava bé la quantitat dedicada, i vaig sosar que els motius eren obvis, no crec que calgu esplaiar-se més ni fer escarafalls per demostrar que no estic d'acord amb aquesta despesa.

    Estic per una Catalunya Independent, i estic d'acord que s'hauran de discutir moltes coses de com volem que sigui. Abans d'adoptar l'independentisme clarament, solia dir que ser independents no arreglaria res si seguíem tenim els polítics i el sistema que tenim ara. Això està clar, per mi.

    I jo no he dit que República i Franquisme siguin equivalents. Només he dit que els espanyols, sota el règim que sigui, fa segles que no ens entenen, en la seva immensa majoria, i que és inútil voler que ens entenguin. O ho volia dir. I crec que sota una República Espanyola, igualment no ens hauríen volgut deixar ser independents, però això són hipòtesis i creences i com a tals discutibles. I vaig patir el franquisme fins els divuit anys, i després, la transició.

    Sóc independentista perquè vull un futur millor pel meu fill del que li espera si seguim esclaus d'Espanya. Si aconseguim ser menys a decidir, també ens serà més fàcil posar-nos d'acord en com volem fer les coses. La Via Catalana a la Independència l'ha impulsada el poble, no els polítics. Aquests, s'hi han apuntat quan han vist l'empenta del poble. I tenim més força de la que ens pensem.

    A mi m'afecta tot, que el 1714 es prohibís l'ús de català, les nostres institucions i drets, es tanquessin les Universitats desafectes dels Borbons etc. etc. I que jo hagués d'aprendre el català d'amagat a l'escola quan era petita, en ple franquisme, perquè estava prohibit ensenyar-lo, i que ara es vulgui fer el mateix, perseguir la meva llengua i la meva cultura i condemnar-la a la seva desaparició.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sap greu veure que el 2013, després de molts anys de progrés de la democràcia i de les ciències socials i dels esforços per entendre la complexitat, tinguin èxit visions simplificadores i gairebé puerils. Per als qui hem crescut en l'anàlisi marxista de la història (que no vol dir que siguem comunistes), el discurs "Espanya contra Catalunya" resulta decebedor. Però incomprensiblement --per a mi-- aquest discurs, usat per uns polítics d'escàs nivell i avalat per una premsa subvencionada, triomfa. Ara sento expressions com "Espanya ens roba" i tothom es queda tan feliç fins al punt que he repeteix.
      La visió d'una "Catalunya esclavitzada per Espanya" (tal com escrius) em resulta com extreta d'un conte: vols dir que això no és una simplificació excessiva? Si Catalunya fos "esclava" d'Espanya, com podríem explicar les figures d'Isidre Fainé, Miquel Roca i Junyent, Josep Antoni Duran i Lleida, els Pujol, Narcís Serra, Brufau, etc etc?
      En resum: per als qui interpretem la realitat (i la realitat històrica) en clau de lluita de classes resulta més complex explicar el món on vivim, perquè cal tenir en compte molts més factors que no el lloc de naixement o la identitat nacional. A mi em sembla que treballar per la justícia, la democràcia i la igualtat de les persones (que al capdavall és allò que ens millorarà la vida i facilitarà el futur dels nostres fills) cal fer-ho des d'aquesta clau.
      Perquè si bé és obvi que hi ha un model d'estat que ens perjudica, les elits que el controlen són tant a Madrid com a Barcelona. Dit d'una altra manera: Espanya ens roba, i la oligarquia catalana també. I la oligarquia financera europea, i la global.
      De qui o de què ens hauríem d'independitzar per a ser més feliços i per a millorar les espectatives de futur de les generacions que vindran?

      Elimina
    2. L'Enric ho ha explicat molt i molt bé, faig meves les seves paraules.

      Isabel, em sembla molt preocupant que et sentis "obligada", arran del meu comentari, a demostrar la teva "catalanitat". Aquest impuls teu no fa sinó confirmar els temps sinistres que estem vivint, i em recorden molt sospitosament els temps en què va ser important demostrar puresa de "raça" -ària-. On estem arribant? És important que siguis catalana de més de 150 anys? seria important que en siguin 50, obé ña frontera de la "catalanitat la posem en 10 anys? o bé amb 5 ja fem? Aquest és el problema de l'independentisme aferrat a un "patriotisme" simplista. Per mi també és catàlà, en Rabí o en mohamed que em venen les fruites verdures a la botiga de la cantonada. Si hem de començar a "demostrar catalanitat malament anem.

      Estem vivint un moment on es mouen coses, es plantegen qüestions en alguns àmbits. Però també es veuen moments foscos, en què s'estableix el pensament únic i intolerant. La meva germana, en plantejar jo els meus dubtes sobre la independència tal i com s'està plantejant em va etzibar un "Quan siguem independents et farem fora!"

      El veritables independentistes s'haurien de posar a treballar, deixar-se de tonteries i posar-se a redactar una constitució. I la pregunta hauria de ser "aprova la constitució catalana?". Llavors sabriem què estem votant.

      Elimina
  7. Parella, anem a pams:

    en primer lloc, jo no m'hauria embrancat en aquesta discussió si en lluís no hagués contestat com va contestar el meu comentari primer. Vaig veure que tenies un interès per la Guerra Civil, i vaig voler compartir records de la meva infantesa que hi feien referència, en un comentari ínitmament personal per a mi. I em vas contestar amb una perorata sobre el 1714 i la República Espanyola que no tenia res a veure amb el què jo havia escrit. Ho vaig trobar una falta de delicadesa, francament. Es com si em diguessis que el què li passés al meu pare -que ens explicava les seves dissorts i patiments com si fossin un conte divertit, suposo que en un intent de treure-li importància - no tenia cap valor per tu ni mereixia la teva atenció. I vas deixar anar el teu discurs. Tinc la impresssió que tant tu com l'Eulàlia no m'heu llegit amb gaire atenció, o ho heu fet mediatitzats pel vostre propi discurs. I com que sóc de mena provocadora, a vegades, vaig contestar el teu discurs. Dubto que trobis algú que es dediqui més que jo a pensar la realitat, i l'anàlisi marxista-leninista la vaig conèixer abans que tu, per edat i pequè en vaig tenir classes particulars a casa. Espero que no estiguis a favor de la dictadura del proletariat, en primer lloc perquè cap dictadura és bona, i perquè no crec que sigui l amena d'evolució qeu ens cal, que no esn vindrà per la política. Però això són figues d'un altre paner.

    El fet que ens dediqui Espanya un 25% menys de presssupost en infrastructure, no et diu res? I que Belloch demani supendre l'autonomia de Catalunya perquè no es pugui fer la consulta de cap manera, no et preocupa? Jo crec que això sol ja explica perquè molts ens volem sostreure el jou d'Espanya. I tinc molts amics espanyols, i ho seguirem sent sempre. El dèficit fiscal, és un invent nostre? El deute de l'Addicional Tercera, acumulat durant anys? Això no és responsabilitat del Govern Espanyol? Si et fixes, mai he excusat els polítics catalans, tal com dic més amunt, però això no treu que no vulgui la independència. Marxem, i ja ens posarem d'acord en les regles del joc que volem. I els qeu cites, fora d'un que no sé qui és, la majoria no volen o no volien la Independència perquè no volen perdre els privilegis que els suposa i permet, a ells, pertànyer al sitema polític espanyol. En fi, això és un joc dels disbarats, si ho sé, no poso cap comentari. si et plau, quan llegeixis aquest, esborra tots els meus, des dels primers, i fora "problemes" innecessaris.

    Eukàlia, ets tu la que vas questionar la meva catalanitat pel meu cognom basc. I el meu segon cognom, Maura, vol dir "Moro" per si no ho sabies. O sigui que a mi no cal que em facis discursos integradors, reserva'ls per qui no ho tingui clar. Per mi, és català qui viu i treballa a Catalunya i se l'estima, parli o no el català. Una Constitució Catalana, els governants espanyols no ens al deixaran fer, no siguis il·lusa. I la teva germana és la teva germana, no jo. Jo, el què vull, d'entrada, és que es pugui fer la Consulta, i el què digui la majoria, ho respectaré. Si no surt el què desitjo, miraré de treballar-hi. Crec que el què ens cal és democràcia directa i amb llistes obertes. En fi, "lo" dit, esborreu els meus comentraris. I pau i glòria, no us destorbaré més.

    ResponElimina
  8. Isabel,
    A mi em sembla que l'intercanvi d'opinions i parlar des de punts de vista diferents no és dolent sinó al contrari: ens enriqueix i ens dóna noves perspectives.

    Tinc la impressió que els meus comentaris, que volen ser una crítica als posicionaments generals i globals te'ls prens massa personalment. Ara i en l'anterior comentari. Jo no vaig qüestionar la teva catalanitat, sinó que qüestionava el concepte de "catalanitat" a partir de dos exemples concrets: el teu i el MEU cognom. Suposo que estaràs d'acord amb mi que la majoria de tots nosaltres som xarnegos.

    Ara em sembla que tornes a prendre't els meus comentaris de forma personal. quan jo explico un cas particular, el de la meva germana. A mi em va preocupar què em deia, per la intransigència que traspuava, perquè és una intransigència que veig en altres persones que defensen la independència sense qüestionar-se res més. Això no vol dir, torno a insistir, que tu no et qüestionis res. Com tampoc vol dir que estigui dient que TU siguis intransigent. Estic segura que en moltes coses estem d'acord. I en d'altres no, és clar. Però aquesta és la riquesa dels diàlegs.

    Per exemple, on no estic d'acord amb tu és en la frase "Marxem, i ja ens posarem d'acord en les regles del joc que volem.". Això és signar un xec en blanc. Que m'expliquin cap a on vaig i llavors diré si vull marxar o no. Perquè rere aquesta frase es on sura aquest concepte de "els catalans som collonuts" i es dóna per suposat que "tot anirà millor". Alguns ens plantegem dubtes de si és veritat o no que "tot anirà millor". I potser no es tracta que vagi millor, sinó que vagi cap a una societat més justa. Des del xec en blanc és impossible saber-ho.

    ResponElimina