19 set. 2013

La bohèmia al poder


La Generalitat i la República foren règims de bohemis. Els bohemis van portar amb la punta de llurs plomes els atacs contra les Institucions mil·lenàries, van transformar el país, van enfilar-se als càrrecs públics i, en veure's envoltats de guàrdies i autoritats es van espantar [...] no s'hi trobaven còmodes en aquell món... Al seu voltant seguien contemplant la fam, la misèria, la necessitat, la permanència de les injustícies socials, la fàcil resistència dels privilegiats, i es revoltaren contra la seva impotència. I tornaren els bohemis a l'oposició, i tornaren a la lluita. 
I aquells bohemis que no pogueren governar la Generalitat i la República saberen donar llur sang i llur vida per elles. Aquells bohemis que no saberen governar van escriure una de les pàgines més heroiques de la història. No es va lluitar i morir per defensar una terra, una riquesa, una posició, un càrrec. [...]. 
Es moria per allò que moren sempre els bohemis de totes les disciplines: per la felicitat dels que encara no han nascut.

(On deuen ser, avui, els bohemis?)


Francesc Madrid (Paco Madrid per a alguns) fou un periodista i escriptor en general que va néixer el 1900 a Barcelona i va morir el 1952 a Buenos Aires. Brillant i meteòric, fulgurant i de vegades caòtic. Als dinou anys va passar per la presó, va viatjar del lerrouxisme a secretari del president Companys i va trobar la mort a l'exili.

Segons diuen alguns analistes, és Paco Madrid qui va inventar l'expressió Barri Xino per referir-se a aquell Districte cinquè de Barcelona.

Va provar fortuna en el món del teatre i del music-hall mentre feia cròniques als periòdics, va publicar novel·les i fulletons. En l'àmbit teatral, es va proposar construir un corrent anti-Terra Baixa pequè estava fart de què al teatre hi apareguessin aquells impensables pagesos honestos, amb barretina, porró i espardenya.

Sang a les drassanes és una obra contundent, d'una prosa àgil que resulta fascinant. A mig camí entre la novel·la i la crònica periodística en negre, retrata aquells baixos fons barcelonins amb una audàcia que avui és inimaginable. Locals de putes, pistolers de la patronal i anarquistes terroristes, confidents policials i policies corruptes (o corruptors), orgies d'invertits (sic), venedors de cocaïna, acadèmies de lladres i carteristes i captaires, borratxos, idealistes que imprimeixen fulletons i volen redimir prostitutes.


9 comentaris:

  1. ja no hi ha bohemis LLuís, ni anarquistes, ni res que no estigui instal·lat dins del cretinisme establert. Em vares parlar l'altre dia de Francesc Madrd i vaif estar tafanejant pel meu compte. Un personatge molt interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És inevitable llegir aquest llibre amb nostàlgia per totes les coses que han quedat enrere, i per l'aspecte que té avui el país, tan mediocre.

      Elimina
  2. m'apunto el llibre a la llista. Avui en dia, en comptes de bohemis, hi han vividors...bons dinars a restaurants cars pagant el poble...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé... en fi... només cal veure com creix el perímetre abdominal d'alguns líders polítics...

      Elimina
  3. Si fos el cas de quedar-hi qualque bohemi o anarquista s´en guardarià molt d´apareixer sense abans tenir l´absoluta convicció de que una certa acció suicida pogues servir per a una millora social prou important. Tot lo demés és lo que estic fent : paraules al vent .

    p-d Avui hagues pogut exercir cert tipus de bohemia i engegar a la malcarada funcionaria del Inem a la merda però m´hi jug que em posin entrebancs per a cobrar la renta d´inserció . Algun dia el meu cervell llibertari dira prou i algu , anys desprès escriura un llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo que també he passat (i passaré) per l'Inem i pel lamentable Servei d'Ocupació Català (no he vist mai uns funcionaris tan desmotivats i que facin esmorzars tan copiosos com aquests), t'entenc perfectament. Un dia, davant la passivitat de la funcionària del sector català (el SOC és català i l'Inem "espanyol"), li vaig demanar:
      -I per a què serveix el SOC? Jo només vull tramitar el subsidi i m'agradaria anar directament a la banda "espanyola", que és la que em paga, sense haver d'esperar una hora a què acabis d'esmorzar.
      Ella em va respondre (sense mirar-me):
      -No serveix de res, però les coses són així.

      Elimina
  4. Sí, Lluís, es una alegría verte también por Posta Costelleta.
    Claro. La foto es una pelea entre socialistas y comunistas en un bar alemán. El año no lo recuerdo.

    ResponElimina
  5. És un magnífic llibre precisament pel que exposes, Lluís. El món que descriu no ha desaparegut, ha pres altres formes, però continua existint controlat o permès pels mateixos de sempre: el cas Saratoga ho evidencia. Sí que s'ha perdut aquesta descripció i aquesta crítica des de dins. I en tot cas, si n'hi ha mai arriba al fons.

    ResponElimina
  6. Gracias por la información. No conozco el libro pero tras leerte he sentido la urgencia de hacerme con la obra, cosa que rara vez me ocurre en los últimos años cuando leo reseñas. Al contrario, suelo huir de los libros que recomiendan. Aquí, sabe uno que se puede fiar.
    De nuevo, gracias.
    JL

    ResponElimina