13 set. 2016

Ser català és fatigós


¡Qué dificil es hacer el amor en un Simca 1000!
Cançó Popular


Quan era molt jove algú em va dir que per ser català calia exercir-ne a més a més de ser-ne. Em va sonar com una maledicció, els termes de la qual he tardat dècades en comprendre bé, en copsar quin terrible abast tenien.

Potser perquè intuïa el sentit calamitós de "ser català", des de fa molts anys vaig optar per una forma desdibuixada de catalanitat: sóc feliçment bilingüe (el futur de la llengua catalana no m'interessa gens) i tinc un zero en patriotisme, simpatitzo amb els botiflers del món i m'aturo a pixar al peu dels arbres que presenten tres branques, tant si són pins com fajos o plataners. Proclamo -si s'escau- que Vargas Llosa és més bon escriptor que Baltasar Porcel i que els meus novel·listes catalans predilectes són Juan Marsé i Javier Pérez Andújar. I que m'agrada més en Miguel Poveda que en Gerard Quintana. Tot això ho faig per si de cas, preventivament, per evitar que algú pensi que, a més a més de ser català, n'exerceixo.

El meu exercici de catalanitat nul·la, però, no m'estalvia de ser una mica de la verge del puny ni d'estimar el vi de Gandesa, ni d'emocionar-me quan passejo pels escenaris de la infantesa. Ni d'agafar solemnes emprenyades. Sobretot en els darrers anys. Abans només m'enfadava amb el clan Pujol i amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. I ocasionalment amb Òmnium Cultural. En els darrers quatre anys -per arrodonir-, ser català em torna a fer anar de corcoll. Aviat no en tindré prou amb no exercir-ne: tal vegada ho hauré de deixar de ser si és que vull viure en pau. Però... com es deixa de ser català?

Mentre ho medito he decidit que cal prendre una primera determinació. Una determinació urgent: no informar-me més de què fan ni de què diuen els catalans. Parlo de la premsa catalana i dels seus òrgans oficials. Qui diu oficials diu subvencionats pel règim català.

Quan jo era petit em semblava que ser espanyol era penós. Especialment per setmana santa, quan els canals de TV retransmetien misses i només misses. Ara ho he reviscut, veient com els canals de la TV oficial (els públics!) retransmetien desfilades i només desfilades. I ho feien joiosament i participant-hi, sense cap ànim d'informar: tan sols propaganda

A través d'aquests òrgans m'he assabentat que un bon nombre de catalans, tips de problemes, han resolt que la millor manera de resoldre'ls és separant-se d'Espanya. No sé quin raonament hi ha al darrere, però jo diria que, de moment, voler-se independenditzar du una colla de problemes nous i no permet resoldre els vells. Es veu que diuen que Espanya és irreformable, i que és millor anar-se'n. Ningú no els deu haver explicat que anar-se'n és una forma de reformar-la. Potser la més difícil. Ningú no els els ha dit que dividir és com multiplicar però del revés: molt més complicat. Diuen que per fer una truita cal trencar els ous però s'obliden que de truites només se'n coneixen dues: la francesa i l'espanyola.

També he descobert que rere els motius per la independència hi ha una Catalunya mitificada que sorgeix de la ignorància o d'una lectura boletaire de "El senyor dels anells". Em sorprèn veure que hi ha un independentisme d'esquerres, que no recorda que el nacionalisme és una ressaca de romanticisme quan la burgesia s'empatxa de romanticisme. "Catalunya comtat gran", diu aquell himne esgarrifós. Qui vol el senyor Comte?

Tot això és fatigós. Volent ser optimista penso que allò que cansa no és ser del lloc on s'ha nascut si no sentir dir que se n'està orgullós. Allò que cansa és viure entre nacionalistes que es creuen més catalans que vós, que em volen explicar la història del revés i que pretenen solucions feixugues, mitològiques o d'un romanticisme ranci. I que fan desfilades amb símbols estranys i samarretes de cotó dolent, i que criden "a punt!" com minyons escoltes desesperats, els seguidors del Virolai Vivent.

M'agrada tant ser català com tenir dues orelles i un nas. És allò que m'ha tocat. Però tal com no faig banderes de tenir dues orelles, tampoc no en faig de ser català, que prou pena tenim en aquesta banda del sud d'Europa més aviat polsegosa i atrassada, quixotesca i beata.

Als independentistes els planyo, en realitat. I per això els dedico aquesta cançó magnífica d'en Pau Riba, en la versió de la Maria del Mar Bonet:

15 comentaris:

  1. Amb aquesta mena d escrits, t auguro poques subvencions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que mai no he viscut de subvencions no em preocupo gaire. Sempre m'he demanat què s'exigeix a canvi de les subvencions, com de la dignitat. Tot i sabent que la dignitat no es pot cnviar per pots de cigrons al Mercadona.

      Elimina
  2. Estic d'acord.
    Bastants (per no dir més) dels nous d'independentistes, i en conec a uns quants, mai els ha interessat la política. Estem davant d'una manipulació brutal. A mí m'agradaria que a tota Espanya es lluités per la 3ª República.
    Jo sóc Catalana però tinc sang Andalusa, Madrilenya i Francesa. M'encanta la barreja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sento jo: que seria més profitós treballar per la 3ª República (com va dir Azaña). La barreja és bona i l'etniscime actual, dolent. Quan haguem supeat aquesta situació absurda d'avui estic segur que hi haurà una majoria molt més progressista. El catalanisme no és progressista ni republicà ni res.

      Elimina
  3. Estoy espantado de lo que veo, escucho y leo de Cataluña. Pero, siendo un pesimista que sabe que todo acaba bien, es decir muertos, se que en unas centenas el problema estará resuelto. Y brillará eso que prometen, y ondearán eso que dicen que ondea, y cantarán eso que llaman hinmos... ¿Qué sol, bandera o letra? Mientras, acudo presto, a ver aquello que estudié, y revivo el XIX. Me parece tan irreal, no acabo de llegar a comprender como un colectivo puede llegar a creerse sus mentiras, si no es comparándolo con otros que se creyeron superiores... ¿Fanatismo nacionalista? No puedo llegar a creerlo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sin duda es complejo pero a la vez simple: es algo que ha sucedido siempre. Hay unas élites que llaman al pueblo y un pueblo educado en la docilidad y la obediencia. Sucedió en Berlín y en Munich hace ahora justo 100 años.

      Elimina
  4. Estoy espantado de lo que veo, escucho y leo de Cataluña. Pero, siendo un pesimista que sabe que todo acaba bien, es decir muertos, se que en unas centenas el problema estará resuelto. Y brillará eso que prometen, y ondearán eso que dicen que ondea, y cantarán eso que llaman hinmos... ¿Qué sol, bandera o letra? Mientras, acudo presto, a ver aquello que estudié, y revivo el XIX. Me parece tan irreal, no acabo de llegar a comprender como un colectivo puede llegar a creerse sus mentiras, si no es comparándolo con otros que se creyeron superiores... ¿Fanatismo nacionalista? No puedo llegar a creerlo.

    ResponElimina
  5. Genial. Et comprenc molt bé, encara que no soc catalana de neixement. He viscut aquí practicament tota la meva vida, pero quan en pregunten si no em sento catalana, he de dir que no m'hi deixen sentir. He passat d'admirar els catalans i sentir-me identificada amb ells a tenir una gran pena per la Catalunya que s'ha perdut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tintachina, ens ho posen molt difícil a tots i jo diria que no se n'adonen. O que creuen que són massa superiors per aturar-se en aquesta mena de consideracions. És penós i no pinta bé. Els qui treballem a l'educació sabem que la cohesió social és una cosa especialment delicada amb la qual no s'hi pot jugar. Jo també sento que estem enterrant catalunya.

      Elimina
  6. A mi, m'agradaria tenir una República Catalana per a deixar de ser independentista.
    Vosaltres que viviu tan malament el catalanisme (que el que expliqueu va per aquí), podeu imaginar què és viure en un país en què t' han perseguit la llengua, la cultura, que ni has pogut estudiar aquesta llengua, que t' han amagat les icones i te n'han posat unes de forasteres a la plaça del poble? Que has anat aprenent que abans del teu naixement hi havia una societat catalana, que vivia un moviment d'alta cultura que s'unia a la cultura popular?
    Sabeu què és descobrir llibres escrits amb la llengua que parles, que penses, mig amagats en els rebosts de casa teva? Sabeu què és assabentar-te, ja a la universitat, que Catalunya va perdre l' Estat en una guerra de reis, dels austria contra els Borbons, amb tota Europa implicada. Que el teu país va ser del costat dels que van perdre. Que el rei, Felip V,va tancar tos les Universitats, Estudis generals, va imposar amb una repoblació de funcionaris la llengua castellana, que fins i tot et canviaven l' ortografia del nom i cognoms. Que van cremar les Constitucions fetes i refetes des de l'inici del mil.leni.
    No sabeu que és néixer i créixer en un poble envaït des de dalt. Ja veig que no ho podeu saber.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpció, t'agraeixo molt el teu comentari. La majoria dels qui pensen com tu no deixen mai comentaris com el teu en un blog com aquest, si no que prefereixen els insults o bé proposar el meu nom per a les llistes de mals catalans.
      Pel què fa a les coses que m'expliques, la veritat és que no les entenc gaire. Els esdeveniments històric es poden interpretar de formes diverses. Per exemple: la guerra de 1714 jo l'interpreto com una guerra entre dos models polítics, el feudal i el dels estats moderns. A mi la guerra que em dol de veritat és la del 36 al 39, en la qual vaig perdre un avi i la meva família va entrar en la misèria, de la qual ja no en va sortir mai més.
      Una cosa que et vull dir és que no entenc que t'adrecis a mi en plural. Però suposo que ho entenc: és la teva manera de dir que Catalunya està partida i que hem esdevingut dues comunitats seriosament enfrontades. Això és molt trist, t'ho dic de veritat. Em fa pena i penso que hem perdut un bagatge molt important. Crec que no som del tot conscients de la pèrdua conceptual que hi ha en el moviment processista. Ara tenim una Catalunya antipàtica a Espanya i a Europa i, el que és pitjor, una Catalunya dividida entre dues catalunyes que se senten antipàtiques mútuament. La cohesió social és quelcom molt delicat i molt fràgil, i ara no sé pas què pensar-ne.
      Sigui com sigui t'agraeixo el teu comentari. Potser estaria bé que algú comencés a establir debats i diàlegs, i ponts entre les mirades oposades per veure si es pot reconstruir. El panorama del món no pinta massa bé, i seria molt bo poder reconduir els diàlegs.

      Elimina
  7. Crec, pel que dius, que és més cosa de sentiments i arrelament. El que tu dius del català i Catalunya, jo ho sento exactament igual per Espanya. M'interesa zero la llengua, la cultura i el país. Tinc un dni i un passaport que em diuen que sóc espanyola, però m'afecta lo mateix que si fos xinés o argentí. Deu ser com quan t'enamores, que ho sents o no ho sents. Et puc entendre perfectament i estàs en el teu dret, però la meva visió es la inversa.

    ResponElimina
  8. Me pregunto cuántos separatistas de hoy eran fervorosos voluntarios de la Barcelona de 1992. Cuántos tarareaban hace apenas unos años las canciones de Manolo García y, entusiastas, decían que como en Barcelona, y en España, en ningún sitio. Y lo peor, cuántos se avergonzarán de haber utilizado a sus propios hijos, que solo tienen una infancia, para proteger los privilegios de la clase dominante, de la burguesía que atrapada por la Fiscalía Anticorrupción ha iniciado una huida hacia adelante, llevando consigo toda una generación. Que pena que una gran parte de los catalanes, no todos, hayan caído en la trampa de odiar y de temer. Odio y miedo: un nou país.

    ResponElimina
  9. En el fons sempre acabem parlant de sentiments. De si em sento d'aquests o dels altres... I és un drama, perque crec sincerament que la política i la democràcia no haurien de tractar mai sobre aquests temes. Si acceptem la idea de democràcia en la seva plenitut (i no aquest teatre totalitari segons la cual qui té més vots fa el que li convé), haurem d'acabar acceptant, tard o d'hora, que hem de conviure amb gent amb la qui estem profundament en desacord. Gent amb la que no compartim ni idees, ni referents, ni cultura, ni llengua. I això és democràcia: trobar-se al mig, en un punt gris on ningú guanya del tot i ningú perd del tot, on no hi ha un "si" o un "no" que ho expliquen tot i decideixen el "nostre futur". La democràcia de veritat no és còmoda, ni satisfactoria, ni farà que es compleixin els nostres somnis. Com a molt, servirà perque ens entenguem i poguem anar tirant. I de vegades, fins i tot, per fer alguna cosa bé. Però ara ja no. Ara hem de triar bandol, el dels "nostres" i creure que la identitat i la nació (la que sigui) es el pal de paller de tot plegat. Si això és així (i cada vegada ho serà més), pareu el tren de la política que jo baixo...

    ResponElimina
  10. Bona tarda Lluís. Acabo de llegir l'article (i de pas descobrir el teu blog)i et vull felicitar. M'he sentit molt identificat amb el que dius. Mai he entés això del sentiment nacional (de cap nació) i em trobo totalment fora lloc. Per mi lo de menys és la reivindicació de la independència, que em sembla legítima tot i que no m'ho crec en absolut. El que m'agobia és aquest clima beligerant i maniqueista on està definit el que has de dir per ser considerat un bon ciutadà.
    El que va passar amb el Pérez de Andujar reflexa bastant la situació. A més em temo que això del processisme s'ha convertit en una forma de vida i que tenen corda per estona, tot i que cada vegada amb més intolerància . Salut

    ResponElimina