27 set. 2016

Bernat, de Déu i de la Pàtria


Resultat d'imatges de si sabra mas el discipulo

Fa uns dies, un col·lega que és molt de la broma em va enviar l'enllaç al text d'un autor anomenat Bernat de Déu (desconec si és pseudònim o va de veres).  El text, que es pot llegir si es va a l'enllaç que hi ha aquí, va aparèixer al periòdic "El Nacional" (el feixisme sempre ha estat desvergonyit) el dia 25 de setembre, i es titula "Pérez Andújar, carcoprogre". El correu del meu amic es titula: "Mira com borden els gossos feixistes catalans". (Sí, el meu amic m'escriu en català).

Si algú té prou paciència i prou fetge per llegir tota la bilis classista i macarrònica del senyor de Déu, comprendrà el to de la meva resposta, que per altra banda és degudament i estrafolària humil i apocada

Això és el que li vull dir:
Senyor de Déu (ho acabo d'escriure i ja sento com m'acovardeixo perquè sóc de naturalesa poruga i nostàlgica): no sé pas com fer-ho per adreçar-me a Vós, que dueu tan elevat cognom. Tal vegada caldria que us escrivís en llatí? O n'hi ha prou amb l'ús de perífrasis llargues i laudatòries, sufixos d'alta volada i tractaments de respecte i cortesia que cal que ascendeixin més en amunt del vulgar i corruptible "Molt Honorable", massa mundà per Vós. 
Quan em van fer a mans l'article que vau tenir la generositat de publicar a "El Nacional" (segur que serà del teu interès, va dir el meu informador) i us vaig haver llegit -no sense un cert esforç per l'alambicat raonament conceptual i estètic que empreu-, el primer que vaig pensar és que hi havia hagut un lamentable error. Perquè vaig pensar que si algú es diu o es fa dir Bernat de Déu ha de ser un monjo medieval, d'aquells de la caputxa fosca, homes més aviat sinistres que, en la penombra i el silenci inquiet de les cartoixes i els monestirs dedicaven la vida llur a sermonejar, renyar i amonestar la resta de la humanitat tot elaborant gruixuts, sorruts i feixucs volums per catalogar pecats i faltes, i on establien el càstig pertinent per cadascun dels pecats i les faltes que cometem el poble baix, que som molts i en cometem d'innombrables, de nom i de quantitat. Els de baix us estem agraïts per la vostra generosa dedicació a la nostra salvació i a la nostra damnació, pels segles dels segles, amén. La nostra pàtria, la nostra llengua i la nostra rectitud estan àvides d'homes com Vós. Sense els qui són de Déu com ara Vós no hi ha salvació. Gratiae plena.
Tal era el meu desconcert i el meu estupor davant la possibilitat que un monjo hagués traspassat la fosca tenebra dels segles (o que hagués sobreviscut, ajudat per l'energia d'un foc etern que és el mateix foc que empeny a punir sens treva els seus congèneres) que em vaig voler documentar sobre la Vostra persona. I vet aquí que, en sabent-ne més de Vós, el meu estupor esdevingué encara més gran. Puix resulta que no vau néixer al segle XII si no al XX, i que oh, meravella, sou més jove que no pas jo. 
Estuporat i més perplexe encara per aital coneixement, us vull dir que us reconec un alt valor. Sou dipositari d'un verb florit com pocs l'heuen en aquests temps de misèria i decadència (moral, espiritual i lingüística), i cal retre homenatge al vostre selecte llemosí, aquesta llengua insidiosament maltractada des dels quatre vents i àdhuc pels vents de l'interior de la terra, els vents quintacolumnistes (i perdoneu-me l'agosarament del neologisme, bastaix com tots).
Senyor de Déu, us he de dir que, al meu humil judici, us heu fet mereixedor -què dic mereixedor, digníssim mereixedor- del títol de Mestre en Gai Saber amb un sol article, car allà demostreu el vostre domini quasi sobrenatural de la lírica, l'èpica i el romanço. Tant és així que advoco perquè, quan els nobles aristòcrates recuperin l'alcaldia de Barcelona -tot foragitant-ne aquests plebeus que ara l'ocupen- sigueu Vós el més lloat pregoner de les festes de Nostra Senyora de la Mercè, que al cel sia i dueu-nos cap al cel, rosa d'abril, morena de la serra, virolai vivent, Terç de Nostra Senyora de Montserrat, Santa Espina Pàtria del meu cor. 
Estic completament segur que el vostre pregó venidor i imminent com el dia del Juï Final serà una delícia patriòtica i pietosa ensems, d'una elevada decència, i curulla d'aquells signes xifrats que indiquen l'alta cultura i la inspiració sublim del qui parla, que sou Vós. 
I entretant no us arriba la ventura que sigueu el pregoner d'una Mercè futura (preguem al vostre cognom), goso recomenar-vos, amb el respecte i l'humilitat degudes, senyor, que demaneu una entrevista amb Nostre Senyor per tal que li demaneu un xic de temperament i de temperança, i si pot ser un pessic de bon humor. Estic segur que ho aconseguireu, car Déu el teniu a la família. Tingueu pietat i compassió dels pobres i dels desheretats de la terra i no temeu, que no l'heretarem perquè ja vetllen prou el vostre familiar i els de la vostra alta nissaga, i els aduladors que teniu i els de Convergència la Refundada i Màrtir. Preguem al senyor, us alabem senyor, aneu-vos-en pau, etc. Ite missa est, rosa d'abril perdoneu nostros pecats, som i serem. Déu salvi Pilar Rahola, Jan Laporta, Oriol Pujol i Lluís Millet, sense oblidar-nos de Bonaventura Carles Aribau, al qual tots los bons catalans resen i llegeixen abans d'anar a jóc i sense jocs, car aquests contenen el pecat i promouen la promiscuïtat entre pobles i entre classes, i embruteixen la llengua de na Marta Ferrusola i de na Carmensita Forcadey.
* * *

Hasta aquí no solo he escrito en buen catalán, con los atavismos y las perugrolladas que esta lengua exige, si no que además he contenido mi instinto grosero, propio de la clase baja a la que pertenezco. "Obreros" nos llamábais antaño. Pero la cabra tira al monte y me muero (o me desvivo, que viene a ser lo mismo) por despacharme con el tal Bernat con una sola frase, que resume todo lo anterior y es menos cansina:
Bernat, hay que ver... con esas pintas de chavalote modernito que me llevas y mira que eres facha y mira que eres burro. Burro, burro, burro.
["Mira que eres burro, burro, burro" es lo que le dijeron Lorca, Buñuel y Dalí (los tres mayores genios del país con el que tu y yo compartimos nacionalidad) a Juan Ramón Jiménez, en una carta en donde le comentaban su éxito literario "Platero y yo"].





9 comentaris:

  1. EN VAIG PARLAR D'ELL FA MOLT DE TEMPS, és un pobre idiota, amb ínfules de ser quelcom i en realitat no és res. Li ve de lluny la tonteria:http://blocfpr.blogspot.com.es/2009/04/algu-coneix-bernat-dedeu.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. A en Bernat de Déu no el coneixia i, la veritat, penso que ja estava bé així. D'estúpids n'hi ha molts, i en el món dels nacionalismes (d'aquí o d'allà) hi abunden extraordinàriament. Ara em llegiré el teu article. Evidentment que malgrat el seu cognom, aquest pobre ximplet no interessa.

      Elimina
    2. Mai és tard per llegir un dels posts ja clàssics del blog d'en Puigcarbó.

      Elimina
    3. Aquest personatge havia sortit com a tertulià al programa 2324 del 324 de la CCMA.
      Un personatge que jugava al paper d'enfant terrible però pijet catalanet amb retòrica lluïda, provocadora i irònica però molt molt buida. I això en una època agradava a aquests programes informatius amb tertúlia inclosa ja que generava molts tuits i retuits i notorietat.

      Aquest personatge molt de fum i poca cosa com molts tertulians, un nou perfil mediàtic terrible que ha donat de menjar a molts personatges de dubtosa credibilitat.
      Et convido Lluís que si un dia t'avorreixes dediquis un post al meravellós món dels opinadors i tertulians tant nostrats com nacionals.

      Al S.XX es deia..."d'advocats i procuradors a l'infern de dos en dos".

      Al S.XXI caldria actualitzar-lo: "de tertulians i opinadors a l'infern de dos en dos "

      Elimina
  2. gens ni mica, va tenir un cert ressó mediàtic una temporada i estpa mig missing. és amic i col·lega d'un gilipolles que va de gracioset (és de terrassa) que imita a Tito B. Diagonal versió tèxtil. Nacho de Sanahuja de Rac1. Tampoc t'ha d'interessar.


    salut

    ResponElimina
  3. Doncs dubto que el Bernat Dedéu hagi llegit en Miquel Bauçà del carrer Marsala. No l'hauria inclòs entre catalans modèlics.
    I per a tu, l'Englantina d'Or, te l'has guanyada amb mèrits.

    ResponElimina
  4. Cap argument enlloc, només insults i suposicions. Molt fluix. No estic segur que puguis millorar-ho.

    ResponElimina
  5. Em trec el capell davant els teus escrits per admiració de com, a aquestes alçades de la vida, encara em sorprens, em diverteixes i desvetlles... I perquè si no em cauria en un atac inesperat de riure incontrolable. Gràcies pels teus duels a capa i ploma, per les teves irreverències, i per aquest sentit de l'humor de qualitat "gourmet" del que tant se'n pot aprendre, en profit propi i aliè. Abraçades i segueix...

    ResponElimina
  6. No entendré mai aquesta moda d’escriure de manera tan recargolada, jo pensava que l’objectiu d’escriure era millorar la comunicació no pas complicar-la.

    ResponElimina