9 set. 2016

Forcadell i Puigdemont al laberint folklòric

Resultat d'imatges de carme forcadell puigdemont
Forcadell i Puigdemont al Palau, fent ostentació de la seva proverbial malaptesa en el vestuari

Qui m'ho havia de dir, que un dia li reconeixeria una certa dignitat a l'Artur Mas. Mas, que és el polític més malèvol a qui li hem pagat la nòmina, va sentir una mena de crida de la responsabilitat pública en comptades ocasions i per això no va anar a desfilar els 11 de setembre mentre feia de president. Un inesperat Pepet Grill li va xiular a l'orella que el representant públic té algunes servituds i que el càrrec l'obligava a mantenir-se al marge. I, cosa estranya, se'l va escoltar.

Però els anys han passat, i després de festejar la sortida de Mas ara toca lamentar que el nou president, previ augment del salari, hagi decidit que el president de tots fa de president d'uns quants i desfila pels carrers rere la bandera d'una minoria més aviat etnicista. Ídem per a Forcadell, que no acaba de comprendre qui li paga el sou ni perquè.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de la democràcia a Espanya, tal com sobre la qualitat de la seva sanitat pública o del seu sistema d'educació pública, per exemple. Tot plegat presenta dèficits enormes i és molt probable que calgui defensar-ho amb totes les eines possibles i treballar-hi a fons. I també és obvi que cal superar l'Estat sorgit de la lamentable "transició". Però és la mateixa transició que va crear les autonomies i els càrrecs com ara aquest, de Presidenta del Parlament autonòmic. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Puigdemont justifica la presència a la manifestació del proper 11S amb els balbucejos osonencs i col·loquials habituals, i amb els quatre eslògans amb què sol presentar els seus arguments: som a la recta final, etc. És possible pensar que va a la mani per prevenir o per evitar l'imminent pam-pam al culet que li podria ventar la CUP, que aviat l'avaluarà en públic.

Però és Forcadell qui més parla de democràcia quan justifica la seva actitud, talment com si visqués en una dictadura llatinoamericana dels 70 i fos una lluitadora pels valors democràtics. Tot allò que explica és una estranya paradoxa: Forcadell no recorda que ocupa un càrrec públic, i que seu càrrec l'ha obtingut perquè el preveu una Constitució. Es pot acceptar el càrrec que t'ofereix un marc legal i alhora negar el mateix marc legal? Vet aquí una bona pregunta filosòfica. Dit d'una altra manera: Forcadell sap que ocupa un càrrec de l'Estat, que és Espanya. I a final de mes s'ingressa el sou sense fer escarafalls. Però quan l'estat està distret, diu que no cal obeir-lo, que cal desafiar-lo i jugar-se-la. Forcadell obliga els filòsofs a pensar: va a l'era i no vol pols. Accepta un càrrec de l'estat i no reconeix l'Estat.

A un nen de 6 anys li van dir que podia menjar pizza Carbonara del Dr. Oetker un cop per setmana. Va calcular que el mes té quatre setmanes i la primera setmana va exigir menjar pizza carbonara quatre dies seguits, que eren totes les del mes. La setmana següent, tot fent-se l'orni, va demanar la pizza de la setmana, la que la llei li permetia. Quan li ho van negar va reclamar la intervenció d'un tribunal internacional: el tribunal de la seva àvia, la que viu a Camprodon. Jugar amb les lleis és quelcom que aprenem a fer de petits. Que li ho preguntin al petit dels Pujol, que d'això en sabia un munt.

Si Forcadell renegués de l'Estat que menysprea, dimitiria i renegaria del càrrec i del sou. D'això se'n diu coherència. I del seu contrari se'n diu folklore. Folklore és allò que practiquen la Isabel Pantoja i José Ortega Cano, en d'altres disciplines. De vegades els folklòrics passen per la cangrí, cal dir-ho, perquè tenen una tendència indòmita a passar-se les lleis pel folre, com si la feina ja s'ho dugués.

L'actitud de Forcadell i de Puigdemont desprèn una insuportable fortor de folklore i de cara dura, a banda de què ens envien un missatge inesperat des de les altes esferes del poder autonòmic: no cal obeir les lleis. Fa uns anys, en Bonaventura Durruti ens va convidar a rebentar l'estat i les seves lleis. Però el pobre Durruti ho feia vestit de milicià de la FAI i jugant-se la pell, sense sospitar que el 2016 farien això mateix els representants d'un partit d'aquella burgesia que ell combatia (a trets, per cert).

Ara vostè imagini's que porta el seu fill a l'escola pública del barri i que el mestre (que percep un sou públic d'aquest Estat) li endinya el curriculum escolar de Bòsnia perquè ha decidit desafiar les lleis d'aquí. Quan la directora del centre el reprèn, ell respòn que està fent un exercici d'alta democràcia i que l'empara un fantàstic dret a decidir (que em trec un conill del barret). Imagini's, també, que a final de mes el mestre s'ingressa el sou espanyol i no el bosni. Vostè pensaria que, al seu fill, li ha tocat un mestre barrut. O un catxondo aficionat al folklore que tan sols pretenia sortir a les notícies i anar fent bullir l'olla.

Aquest laberint està construït amb una mescla de vanitat, irresponsabilitat i molta cara dura. El més còmic és que l'han construït ells mateixos i, no obstant això, no en troben la sortida. De moment, desfilen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada