18 febr. 2016

Sobre l'ofici de la docència


Ets tu el qui escull el teu ofici o és el teu l'ofici el qui t'ha escollit a tu? És una qüestió malparida i complicada, difícil de respondre o tal vegada només impossible. Hi ha tants elements i tants factors a tenir en compte que només sabria dir que, un cop més, la realitat és una filla legítima de la complexitat universal.

L'hàbit fa el monjo o els monjos es van inventar un hàbit.

Treballar en la docència, en qualsevol nivell o instància o variant de la docència, és una sort o un regal que la vida et fa. No se me n'acut cap de millor. Malgrat que la docència sigui un ofici poc valorat, poc pagat i de vegades mal vist, no el canviaria per cap altre. Un docent com avui sóc jo, a mitja jornada, percep al voltant dels 700 euros mensuals, i diries que això és un sou de misèria. I és cert. Però llavors, com és que em sento tan ric? Res no m'ensenya més que l'ofici de procurar ensenyar alguna cosa als altres, a aquests altres baixets.

Res no m'enriqueix més que fer aquesta feina per la que em paguen tan poc, i no és una paradoxa.

Com que malgrat els cinquanta fets encara penso que la vida només és un camí que permet aprendre què vol dir estar viu al món, també penso que són els altres els qui ens ensenyen el món. I sobretot qui som nosaltres (jo) en el món.

Si això és cert, no podries desitjar tenir millors interlocutors que unes persones sinceres, honestes, descarades, espontànies, inatentes, rebels, belluguets. Els únics que poden dir-te: això és ridícul, això és mentida. Avui no estàs de bon humor, aquí no tens raó, els pantalons i el jersei no combinen.

Sento pena dels polítics i dels poderosos, sempre rodejats d'adults interessats i disposats a complaure't, de tipus fatigats de viure i mel·liflus que planegen estratègies, de paios amb ínfules de no-sé-què, de captaires de càrrec. A aquests els compadeixo.

Fa anys vaig decidir que em mostraria davant dels alumnes tal com sóc. Ni teatre ni ficció. Tan sols em nego a explicar la meva faceta d'escriptor amb premis literaris i demés tonteries. No vull que vegin l'home que recull premis, que publica i que es mostra a les solapes de llibres. Vull que vegin l'home que parla amb ells, l'home i prou. El que arriba amb cara de son al matí i que plega amb cara de cansat a la tarda. El que dubta, el que no sap com es fa això, el que s'equivoca en una operació matemàtica molt senzilla, el que ha de preguntar, el que ara mateix no recorda quants estats hi ha als Estats Units, el que té mal de panxa de vegades, el que està trist i no sap perquè.

Com es converteix la informació en coneixement? M'agrada que sigui això el que em preocupa cada dia. Com ho fem per generar un pensament crític? Com dimonis ho fem?

M'agrada quan em fan sentir petit i baixet, quan em diuen que, dels pocs cabells que em queden, la majoria són blancs. Quan em diuen que he aixecat la mà esquerra mentre deia "la dreta". I tenien raó.

Hi ha dies en què, quan torno cap a casa -i sovint molt cansat- penso que aquests 700 euros que diries de misèria són una simple propina, perquè allò que he guanyat es immesurable, infinit. No m'ho canviarien per un cotxe al concessionari de Mercedes Benz, però m'és ben igual el cotxe.

M'agradaria que els qui parlen de país nou o de país futur pensessin de vegades que l'únic país nou i l'únic futur és aquest, el de les persones inquietes i sinceres i menudes i sense pèls a la llengua i descarades que estan creixent. No els demano que m'augmentin el sou. No els demano res per mi. Els demano decència amb els qui estan creixent. Que no els demanin que s'esperin a quan tinguem un país i una hisenda pròpies, que no els estafin.

Els demano als poderosos i les poderoses que un dia (però només un, si us plau!) ens intercanviem la feina. I sobretot, que després en parlem. Només per valorar com ens han parlat els interlocutors. Cinc o deu minuts mentre fem un cafè.

El cafè el pago jo.








8 comentaris:

  1. 700 euros cobra un mestre? collons! tanta conya amb els mileuristes i ni això. Ara entenc la frase antiga de passar més gana que un mestre d'escola. Doncs mira, te molt més mèrit la teva feina en aquestes condicions tan precaries. MOLT MERIT!

    ResponElimina
  2. Ja sé perquè t'estimo tant, amic

    Mariona

    ResponElimina
  3. Ja sé perquè t'estimo tant, amic

    Mariona

    ResponElimina
  4. Ara m'has fet venir ganes que haguessis sigut el meu profe d'alguna cosa. No pateixis, de petit era bo.

    ResponElimina
  5. Després d'anys treballant en el món editorial, em vaig trobar amb la docència pel camí. Mai m'hauria imaginat que faria de professor. Cobro com tu per mitja jornada. Més un sobresou per fer unes classes de reforç (no ho canvio per tenir més hores perquè si no no podria dedicar-me a fer recerca i a escriure. Jo faig cicles formatius i batxillerat, per tant, són més grandets que els teus i amb més malícia. Hi ha anys que tinc autèntics gamberros. Acabo esgotat cada classe, però malgrat tot, l'aula és un paradís. Només cal que trobis el fil adequat perquè tot estirat dels seus interessos passis als interessos universals. Tinc la sort de de professor de llengües (català i castellà), i això vol dir que sóc professor de tot perquè tot és llengua (i tot és filosofia, història, ciència, psicologia...) i puc adaptar el programa a les necessitats. Les limitacions no són dels alumnes, són meves. Hi ha dies que en tinc prou creant-los un dubte o que es qüestionin una veritat. Per expressar-ho necessiten la gramàtica, utilitzar correctament la sintaxi, els temps verbals i col·locar les pauses en el seu lloc. Ho aconsegueixo poques vegades a curt termini, però em conformo sabent que els he posat el verí en el cos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. la nostra feina és aquesta, i jo no sabria dir millor: posar-los el verí al cos, desvetllar la pregunta, preguntar què som.

      Elimina