20 febr. 2016

Lectura obligatòria

La mare em va dibuixar així als 14 anys.


Estic convençut que la lectura em va salvar. Potser continuaria viu sense ella, però molt més perdut. Perdut en vés a saber quins laberints.

Vaig néixer el 1964 en un carrer fosc i estret del barri de la Ribera. Llavors es deia Vírgen del Pilar i avui Mare de Déu del Pilar. L'any 64 aquell carrer tenia, encara, l'aspecte d'un carrer a la postguerra espanyola. La família havia estat severament represaliada. Recordo la por als ulls de l'àvia. La guerra va fer passar la família materna de menestral a pobra. La meva mare es va casar amb un home de classe obrera, i la cultura de l'obrerisme va entrar a la casa de La Ribera.

En aquell temps, la classe obrera donava un valor a la cultura i a la lectura que avui no li dóna. Em fa l'efecte que ara, a les famílies pobres es pensa més en assolir la fama i els seus epígons. Som en una altra època. En aquell temps, a les cases obreres hi havia llibres. La cultura no era tan sols un mitjà per a l'ascens social ni una eina de la lluita de classes, també era un valor en sí mateix. Saber, comprendre, qüestionar.

Les tardes i els estius eren llarguíssims. Recordo perfectament el tedi, el gran avorriment i l'ambient trist. La felicitat de la infantesa és una idea que he après a la literatura, però no a l'experiència. De la literatura que hi havia a les estanteries. La mare comprava lectures per nens i joves, però jo me les acabava de pressa i llavors tafanejava. Recordo l'impacte de Marcuse als tretze anys: unes paraules màgiques perquè no n'entenia ni un borrall, ni una sola frase. El món dels adults era misteriós, i estrany i críptic. Recordo Cesare Pavese als 13, també. Un any intens de llegir: La cua de palla, El martell d'en Jordi Sarsanedas, Vasco Pratolini, Bertolt Brecht (Els afers del senyor Juli Cèsar). La majoria dels autors no significaven res: no tenia la més remota idea de si eren importants o no. El pare, que no havia acabat ni l'escola, els comprava perquè devien dir-li que calia llegir-los.

I no crec que se'ls llegís. Tornava a casa massa cansat, i un cop llegit el diari no hi havia més lectura. A casa mai no em van dir si calia llegir, ni què. Simplement hi havia més de mil llibres a les estanteries. I més aviat, de vegades, sentia: Aquest llibre no és per tu, no és per un noi de la teva edat. Jo obeïa i el retornava al seu lloc. I l'endemà me l'enduia al llit, d'amagat.

Penetrava en el món de les cuites dels adults amb els ulls esbatanats, fascinat. Amb una mescla de por i de desig de fer-me gran. Vaig descobrir la vella guerra entre classes o més ben dit la terrible derrota dels pobres enfront dels rics que presideix (o sintetitza) la història de la humanitat. La maldat infinita del poder. Vaig descobrir les passions sexuals i la resta de passions. Vaig descobrir les novel·les fosques d'en Pedrolo (ara les trobaria més aviat mediocres i amb una flaira de plagi, però cal dir que llavors ems van impressionar. Joc brut, però especialment Un amor fora ciutat, i més especialment Acte de violència, que encara és la meva preferida).

El pare comprava llibres editats en català sense cap criteri, tot i que vist des d'ara postser sí que n'hi havia un: autors que -des d'aquella vella intel·lectualitat d'equerres que ara es qüestiona i es dilueix en el relativisme- qüestionaven l'home i la societat.

Els pares van morir, i com que la casa on vivien era un pis de lloguer vam haver de buidar-lo en poc temps. El 90% d'aquella biblioteca d'un obrer de Barcelona es va perdre per sempre. He conservat uns quants exemplars gairebé a l'atzar. Vès per on, un d'ells és Un dia d'Ivan Deníssovitx d'en Solgenitsin (sic), editorial Vergara, col·lecció Isard. En Pavese també. La lluna i les fogueres, traduït per la Maria Aurèlia Capmany. Estan grocs i fan aquella olor de llibreter de vell que mai no sé si és bona o nefasta, però que és indissociable de la meva vida, i que té alguna cosa proustiana que mai no sabré explicar prou bé.

Mai no he obligat cap alumne a llegir res. En primer lloc perquè vivim en un altre temps, que disposa d'uns altres valors. Els explico que m'agrada més llegir que mirar la tv, que és genial ajeure's al sofà amb un llibre i etc. Els convido a visitar la biblioteca, a buscar-hi. No jutjo allò que trien, ni jutjo quan no trien. O trien no llegir.






10 comentaris:

  1. Crec que no s'ha d'obligar a res, ni a llegir ni a fer esport, més enllà d'això que en diuen 'les competències' de les quals, per la feina, no et pots escapar, recordo com els costava als de segona etapa 'del meu temps' llegir les horribles novel·letes pedagògiques d'Oriol Vergés o Lienas mentre s'empassaven mil pàgines de Stephen King en un tres i no res de forma voluntària, no crec que llegir sigui millor o pitjor que mirar la tele o anar al cine, també es poden llegir moltes merdes, cada cosa té el seu moment i nosaltres també canvíem, hi ha molts prejudicis en tot plegat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment! Jo tampoc no sé amb quin criteri es trien les lectures però és evident que la majoria d'elles són molt poc interessants. De qualitat dubtosa i excessivament "didàctiques". Ja m'entens.

      Elimina
  2. M'agrada el teu post. Jo vaig viure una infantesa també carregada de llibres. Llegir era sempre el primer, gairebé m'havien d'obligar a seure a taula o a sortir al carrer si estava enganxada a un llibre. I ho estava sovint, sempre. Jo no seria qui sóc sense els llibres, evidentment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser hauríem de pensar quin percentatge de lectors adolescents hi havia llavors i quants n'hi ha ara. Potser no ha variat tant. I si no ha variat, què vol dir? Què ha passat amb les polítiques de "foment de la lectura"? Hauríem llegit tant si llavors haguéssim tingut smartphones i tablets?

      Elimina
  3. Jo també formo part dels lectors compulsius durant la infantesa. Mai em van obligar a llegir. És clar! No calia. I també penso que la obligació és mala pedagoga, però.... és necessari mostrar als xiquets les possibilitats de la lectura, orientar-los, predicar amb l'exemple... perquè llegir és bo. Encara que hi ha molta porqueria, el temps i l'experiència fa desenvolupar els propis criteris. Els nens entren dins la lectura sempre de mà d'un adult (un avi lector, un pare que compra llibre encara que no els llegeixi, un mestre que entre a escola amb un llibre sota el braç) Si ho comparo amb l’alimentació, els nens estarien sempre menjant dolços i pastissos, pizzes i hamburgueses. Són els adults els que els han d'introduir en el món de les verdures, ni que sigui camuflades de croquetes, perquè saben que a la llarga els hi resultarà beneficiós. Amb els llibres passa una mica això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de l'exemple és evident. Ja ho deien els antics. I els cristians primitius. M'agrada aquesta comparació entre lectura i verdura, hamburguesa (o pizza) i TV o tablet. Els qui tenim més de 40 anyets tendim a pensar que la humanitat empitjora, però en temps de Sòcrates ja ho deien. I mira.

      Elimina
  4. El dibuix em sembla excel·lent. Un retrat genial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Roser em va dibuixar del natural i en un parell de minuts. És una pena que no hagués explotat més aquesta habilitat.

      Elimina
  5. És com un bocí de la teva vida i vivències. És entranyable i molt visual. Se't veu entre les piles de llibres. I també és més fàcil entendre la teva forma de pensar i l'anhel d'un pensament lliure.
    Bon article com sempre!

    mariona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els records són els que guardo ara, sense afegits, tot i que ja deformats pel temps (si el temps deforma la Terra, què no deu se capaç de fer amb nosaltres?). Sobre el pensament lliure ja no sé què dir. No em puc ni imaginar què vol dir pensar lliurement. Ho intento, però amb poca fe.

      Elimina