3 febr. 2016

J.L. Borges i un plat d'olives


Ho explica l'Antonio Gala a les seves memòries: durant una vetllada amb l'escriptor argentí, l'andalús es va alçar de la taula i li va endinyar: "Els seus llibres els continuaré llegint, però a vostè no el suporto ni un segon més". Segons diu, en Borges es comportava amb una arrogància insofrible. Abans de marxar, L'Antonio va canviar la posició que ocupaven el cendrer i un plat d'olives, que en Borges menjava de dues en dues.
Las dos primeras colillas que se llevó a la boca nos vengaron [als altres escriptors de la reunió].
L'anècdota, que em sembla boníssima, em serveix per arrencar. M'agrada, entre d'altres coses, per l'exquisida incorrecció que conté. Fins i tot és probable que algú dels qui la llegeixi la trobi excessiva, impròpia, de mal gust. I certament: el gust de les burilles esclafades al cendrer deu ser nefast.

Fa poc he llegit què opina Laurent Cantet de Michel Houellebecq. Sense manies: el troba repugnant i ho deixa escrit. A continuació, a França no va haver-hi ni terratrèmols ni aparicions de la Verge de Lourdes. Des de fa anys, el poeta madrileny conegut per Neorrabioso escriu al seu blog uns articles titulats "Troya Literaria", en què recull fragments d'escriptors que critiquen, insulten o parlen malament d'altres. Ja sigui de l'obra o de la persona. És una de les meves lectures preferides en l'univers dels blogs. És un treball fantàstic que demana el pas al paper.

Sempre he lamentat l'excés de correcció, perquè he nascut en un país posseït per aquest mal. La cara patològica del seny català és l'autocensura: aquí ningú no gosa. En el petit món de la literatura en català arrosseguem la síndrome del país petit i la cultura maltractada que tanca files i es defensa, i això ens du a viure a la versió literària de l'oasi català. L'oasi català fou aquell fenomen que li va permetre a la família Pujol passar 30 anys expoliant el país amb impunitat. Si els catalans ens barallem entre nosaltres... què ens passarà? Això creuen molts dels qui escriuen, dels qui llegeixen i dels qui caldria que fessin de crítics: la crítica i l'assaig són imprescindibles, un signe de normalitat en una cultura. És més: la crítica i l'assaig indiquen que ens trobem davant d'una cultura. La seva absència indica que ens trobem en una festeta tribal, patxanga, favoritisme.

Un dels primers eslògans del processisme actual (després del simplista i mentideret "Espanya ens roba") fou: "Ningú no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu". Extret d'un vers del poeta Estellés, pres per algun deixeble de la Montserrat (o és Carme?) Forcadell sense permís del difunt. No valoro els altres adjectius, perquè "unit" ja em preocupa prou. Pensar en unitats nacionals o ètniques no sembla gens racional al segle XXI, però ja ho veus.

Fa poc vaig participar i assistir en algunes taules rodones i xerrades d'un festival de novel·la en català. Vaig percebre una sorprenent entesa i alegria generals, un bon rotllo que xocava i enxiroiava i feia pensar en una mena d'Arcàdia palpable. Llàstima que, en privat i en veu baixa (i mirant a banda i banda) més d'un em feu comentaris de l'estil de: "Però... aquesta novel·la és una merda, no?". En un altre instant, algú em diu: jo em pensava que anava a una tertúlia o a una taula rodona, però vaig veure que ningú no escoltava ningú, que tothom volia parlar del seu llibre i de res més.

Tal vegada les dues opinions expressen el mateix. Evitem els debats, ens somriem mútuament. Si ens ho pregunten, ens elogiem. És la vida exitosa segons Mark Zuckerberg: clica m'agrada i estalvia't el comentari. Suma els m'agrada i sigues feliç -si en tens més que jo. Però no busquis el botó de "no m'agrada", perquè no hi és. Ja diu en Baumann que això de les xarxes és un parany infernal. I això que en Baumann no coneix la literatura catalana contemporània.

Acuso en la mateixa mesura que m'acuso, que consti: si no ho recordo malament, l'únic escriptor viu que he menyspreat en públic és en Paulo Coelho. Tot un prodigi per part meva, una demostració de covardia i feblesa. Coelho és un tipus que cau gros consensuadament i no és català, de manera que la meva crítica és altament tramposa. Crec que una vegada vaig dir -per escrit- que en Jaume Cabré no és per tirar tants coets com se sol fer. Ah! I també vaig dir per escrit que les novel·les de l'Alfred Bosch són molt mediocres. A la botiga de llibres de segona mà del meu barri, les novel·les de l'Alfred ocupen més de mig metre des de fa mesos. I parlo d'una vila del Vallès.

Em penso que també he deixat escrita alguna atzagaiada sobre en Baltasar Porcel, però això certifica altre cop la meva mediocritat i la meva vilesa: criticar escriptors morts o brasilers és tan fàcil que fa pena.

Abans d'enllestir vull explicar que una persona, a la que aprecio i respecto molt perquè no tan sols és intel·ligent si no sàvia i molt discreta, i molt culta, em diu -també en privat- que l'estat de la literatura catalana és molt trist. Lamenta l'escassa ambició artística, practicada com una renúncia feliç. No veu progressos, no veu riscos. Imagina un desert extens que promet durar segles.

A mi em costa d'imaginar una vocació literària que només pretengui agradar, que no qüestioni ni generi controvèrsia, que no vulgui molestar. Un escriptor que escriu perquè el convidin a les festes literàries oficials. I també em costa d'imaginar una vocació de crític que troba bé tot allò que es publica en dolç llemosí. És com viure enmig del fum. Qui diu fum, diu boira.

Proclamem que som (o volem ser) un país normal fins a deixar-nos la gola eixuta. Però mai no li hem canviat el platet d'olives pel cendrer a en Jota Ela Borges. I mira quants Jota Ela Borges tenim i que s'ho mereixen. O pitjors: en Borges podia excusar-se en què era un geni, però aquí sofrim una colla d'insofribles que són uns patates autèntics i radicals.

8 comentaris:

  1. Jo faig una cosa encara pitjor que criticar la literatura catalana, que es directament no llegir-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comentari explica, en una sola línia, el que jo he dit en un full i mig. Gràcies. Oportuníssim.

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. El panorama literari i artístic en general està afectat. Vull dir que està fet de formes afectades i de autocomplaença i de personatges cofois, envanits i orgullosos d'una feina que generalment no val absolutament res.

    Les publicacions literàries que trobem a les prestatgeries de les llibreries fan gala d'una mala qualitat extraordinària, jo crec que això no té remei fins que no es faci una cura d'humilitat. Més d'un hauria de callar i aprofitar el temps per a llegir, que no està gens malament tornar a Ausiàs March o a Turmeda, i si molt m'apures potser Carner. Massa autors que no llegeixen es creuen que son quelcom com aquelles “patatas a la importancia”.

    http://francesccornado.blogspot.com.es/2015/01/las-patatas-la-importancia-y-la.html

    La crítica literària és inexistent, perquè hi ha massa crítics incultes, covards i ben pagats i perquè ens trobem immersos en un ambient de pensament únic, quasi intolerant, on dir que això o allò es una muntanya de fems està mal vist, perquè aquí el que val és el circ mediàtic i l’autocomplaença. Ja sabem, però, que aquestes actituds d’orgull inculte es corresponen amb el panorama polític d’autocomplaença on ens estan dient un dia rere un altre que nosaltres som millors i que tot el que fan fora és una caca de la vaca. Que més enllà dels límits provincians -diuen- tot està podrit fins i tot la literatura.

    Tot això ben amanit amb la rialleta fàcil d’uns gestors culturals frívols, que fan gracietes davant les cambres de televisió, són gestors molt “modernets” que en el millor dels casos creuen que la cultura és una mercaderia.

    És una pena. Auguro set-cents anys de misèria creativa. D’això no en sortirem sense una actitud de modèstia racional. Cal silenci i reflexió.

    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boníssim l'article de les "Patatas a la importancia". A més a més, apliques allò que recomanes: poca salsa, net i elegant. Ja anirem parlant de la qüestió...!

      Elimina
  4. Molt bona l'anécdota de les olives. Tens raó, es critica poc i menys de manera intel·ligent, passa també amb els comentaris dels blocs, no hi ha lloc per les sorpreses, tot és avorridament i estúpidament correcte.

    salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenim crítics comprats per la indústria i de mala qualitat, ja ho veus. Una mala època la té tothom, però en el nostre cas es comença a fer llarg...

      Elimina
  5. Molt bona la reflexió i crec que tens tota la raó. Són uns covards.
    Recordo algunes ressenyes al meu blog en to negatiu i recordo com la pressió de l'editorial i l'autor em van fer passar uns dies malament, amb ganes de deixar de ressenya. Alguns coneguts que ressenyaven com s'ha de fer diguem els ets i els uts de les lectures ho han deixat per la pressió que suportaven. És això normal?

    Dius que Neorrbioso ho fa. No he llegit res d'ell. Ara em possarè, però, qui és Neorrabioso? Qui hi ha darrera? L'anonimat li permet fer això sense problemes. Per què tants blogger no mostren la seva cara i s'amagen darrera un pseudònim?
    Salut

    ResponElimina