26 set. 2015

TDAH a Catalunya




TDAH: Trastorn de Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat).

Segons els psiquiatres del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, Catalunya té un 28% de fracàs escolar. Quan s'apropen les eleccions aquesta xifra sol reduir-se a la meitat en els índexs oficials que es difonen, però en qualsevol cas sembla més sensat creure's els professionals de la psiquiatria que no pas els polítics.

Fa deu anys, la xifra era 10 punts inferior. Alguna cosa estem fent molt malament. I molt malament vol dir això: molt malament.

Entre els alumnes amb fracàs escolar, la majoria presenta el dèficit d'atenció amb hiperactivitat. El Departament d'enseyament no destina cap partida a aquest trastorn. I alguns equips d'assessorament psicopedagògic (EAPs) pensen que aquest trastorn no existeix. En especial, alguns EAPs de l'àrea de Barcelona.

Als Estats Units s'ha fet un estudi de la població reclosa en centres penitenciaris, i s'ha diagnosticat que el 46% dels presos sofreixen el TDAH. Alguns d'ells s'esperen al corredor de la mort.

A l'estat espanyol (que escric en minúscules per evitar determinades rèpliques), quatre de cada cinc responsables d'un accident de trànsit pateix de TDAH. Són dades del RACC, que té l'exclusiva de la reeducació viària mentre no arribi la democràcia i s'acabin els xanxullos d'inspiració pujoliana.

Un país com Catalunya (que podria ser un estat) amb un 24% d'aturats i un 28% de fracàs escolar és un país econòmicament inviable. No hi ha cap economista que pugui contradir-ho, encara que dugui americanes de coloraines. I és tan inviable si es diu Catalunya com si es diu Espanya. Dit d'una altra manera: aquest país és un país cremat, sense cap futur. I aquest és el país que tenim. Es digui país, estat o autonomia: no és una organtzació viable.

A Catalunya no es destina cap partida pressupostària pública i seriosa a la prevenció i el tractament del TDAH. Avui, hi ha un conveni de La Caixa (!!!) amb el Departament d'Ensenyament, que vol dir que la unitat de psiquiatria infantil de l'Hospital de la Vall d'Hebron pot fer un estudi diagnòstic a nou (9) escoles catalanes. Que s'ampliaran a sis (6) escoles més: 15 centres de Catalunya, entre centres de primària i de secundària.

Als països nòrdics (que tot sovint se'ns posen com a exemple a seguir des dels responsables educatius de la Generalitat, sempre nacionalistes i sobiranistes), la diagnosi i el tractament afecten el 100% dels alumnes, el 100% dels centres educatius.

A França la TDAH no es diagnostica o es diagnostica molt menys. Mentre que a l'estat espanyol (i a Catalunya) es diagnostica en l'espectre del TDAH un 20% dels alumnes de primària, a França es considera que els mateixos símptomes responen a una psicopatologia social (Lacan nasqué i exercí a França). I per tant, a França es tracta la Tdah des de la perspectiva de la psicologia social: però s'hi destinen recursos econòmics i socials impensables aquí, perquè saben que el tractament pot millorar les perspectives dels afectats. No pas per benevolència ni per una bondat estatal inesperada en l'ànima dels francs, si no per una estricta lògica de la supervivència estatal. Els francesos, amb un índex d'afectació menor, saben que és l'estat allò que està en perill.

Malgrat la gravetat de la situació, ni Espanya ni Catalunya no creuen que calgui dedicar recursos al cas.

A Espanya i a Catalunya s'aplica una estratègia de suïcida o de kamikaze. Estúpida. Però barata, això sí: allò que no es diagnostica és allò que no existeix: el fracàs escolar s'atribueix a la mala qualitat dels mestres i les males praxis de l'escola pública (i això justifica socialment o explica la reducció salarial dels mestres, el descrèdit sistemàtic dels professionals de l'educació). I finalment la subvenció inexplicable a una escola religisosa (catòlica) concertada, a una escola de l'Opus Dei, a una escola que separa sexes sense que mostri cap benefici.

El projecte escolar dels polítics al poder (a Catalunya,Cdc i a Espanya el PP) és el mateix i és idèntic: reduir l'escola pública a un servei subsidiari. Derivar els alumnes conflictius cap als centres públics quan no tenen prou recursos. És el mateix projecte educatiu del franquisme. D'alguna manera ens recorden qui foren els qui van guanyar la guerra civil. Allà la famñilia i els amics d'en Rajoy, aquí la família i els amics d'en Mas.

Què fem amb els nens i les nenes amb TDAH (i cal tenir en compte que les nenes costen més de detectar?). Ens esperem a veure els índexs de fracàs al batxillerat, fem un estudi de consum de cannabis a partir dels seus cabells?

Quina mena de país futur volem? Ens creiem el TDAH o no? Invertim en mestres o invertim en policies? Construïm escoles o construïm presons? Invertim en psiquiatres infantils? Ens alliberem de la Irene Rigau i de Boi Ruiz i de l'Artur Mas?

No hi ha cap resposta fàcil. Però tampoc no és tan difícil desempallegar-se dels mals governs.

7 comentaris:

  1. la culpa és dels mestres, sobre tot els de Can Puig gener. No! ara en serio, si que es sol donar la culpa als mestres o al sistema educatiu que es canvia cada cop que canvia el Govern, però és que els pares han abandonat tota responsabilitat i els mestres no poden fer de mestres, pares i policies alhora; l'ùnic que fan és de encarregats d'una guarderia o parking on es deixa la mainada unes hores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, aquest curs ja no sóc a Can Puiggener. Els motius són diversos... Pel què fa a la resta, estem d'acord.

      Elimina
  2. sembla ser que es més importan el futbol, així anem

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anem com anem perquè votem el que votem. Entre d'altres motius.

      Elimina
  3. Que el TDH existeixi és molt discutible, Lluís, i hi ha molta gent que ho posa en dubte. A França no mediquen perquè, com molt bé dius, el què aquí considerem TDH -perquè seguim els manuals dels USA-, als seu manuals de diagnòstic no ho és. La majoria de casos corresponen al què has dit, en altres paraules, problemes familiars. I hi destinen recursos terapèutics. Però aquí digue'ls a molts pares que s'han de reeducar i veuràs la cara que posen. D'altra banda, hi ha molts pares que davant de l'activitat natural d'un nen moltes vegades tancat a casa, preferèixen que els donin una píndola i que el nen o nena s'estigui quietó, cosa que en conec casos indirectament i em sembla lamentable. Un tema complicat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt complicat, tal com dius. En tot cas, les xifres de fracàs són prou grans com perquè algú se'n faci ressò i se'n preocupi. I perquè pensi estratègies. El que sembla evident és que amb un fracàs escolar tan enorme i un atur tan gran, qualsevol país estaria seriosament interessat a estudiar estratègies.
      Gràcies per aportar el teu punt de vista, i sobretot perquè treballes en l'educació si saps de què parles.

      Elimina
  4. Mirat pel cantó positiu no hi ha retallades que afectin a la detecció del TDAH perquè directament no s’hi destina res :D

    ResponElimina