22 set. 2015

Com marionetes atrapades a la teranyina del temps


En el pensament forjat durant el segle XIX, que a la península ibèrica va perllongar-se al llarg de tot el segle XX i fins a l'any 15 del XXI, la història és un progrés lineal que avança des de la tenebra (les cavernes, les tribus) fins a la llum (la civilització, la democràcia).

Aquesta mirada optimista sembla avalada per gran quantitat de factors que acceptem com a indicis del camí indiscutible cap a un món que tan sols avança i millora cap a la justícia, el coneixement, els drets de les persones. Fins i tot els invents i la tecnologia són vistos com a proves irrefutables: poder enviar un missatge digital a l'altra banda del món, estar en contacte permanent amb la informació, etc.

En aquesta forma de pensament es pensa que la vida d'una persona (si accedeix a uns mínims d'educació i d'instrucció) hauria de seguir el mateix patró d'evolució infinita: els fills tindran una vida millor que la dels pares, etc. En aquest esquema, donem per fet que la nostra moral i els nostres nous coneixements crearan uns joves que, en arribar a l'edat adulta, no tan sols tindran més ciència si no que també seran més competents socialment, moralment. Hom pensa que la vida de cada individu s'assembla a la història de la humanitat: tot du a una millora sostinguda i constant.

A mi m'ha costat molt comprendre que ens havíem equivocat. I malgrat que trobo moltes altres veus que també intueixen que alguna cosa ha fallat, també em sorprenc de trobar una gran quantitat de persones que mantenen il·lesa la fe en el progrés de l'espècie en general i dels individus en particular.

Malgrat el discurs dels llibres d'autoajuda (que ara es diuen "de creixement personal" o alguna cosa així), malgrat l'oportunisme i la prosa bonifàcia de Paulo Coelho, a mi em sembla que l'optimisme té tot l'aspecte d'una malaltia que minva la consciència fins a reduir-la a un esquitx. Tal vegada el problema fou que l'espècie va adquirir un excés de consciència en algun instant de fa milers d'anys, i ara l'evolució ens empeny a la seva reducció, perquè altrament optaríem per l'autoextinció com a única solució sensata i racional.

Potser només Darwin ho va encertar, i en Marvin Harris ho va corroborar amb "El gen egoïsta": els gens ens governen, i van corregint els canvis: si cal retrocedir, retrocedim. El gen tan sols pretén perpetuar-se. De manera que si els humans sofreixen d'una consciència excessiva, ara toca reduïr-la. Tal com la mandíbula dels homínids es fa petita a través dels milenis, ara toca reduir la nostra consciència i retornar a un pensament més màgic, més primigeni. Més tribal: vet aquí el senyor Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria, el senyor Artur Mas, el senyor Antonio Cañizares, arquebisbe de València: retrocedir fins al pensament primitiu, emocional, irracional. Neo-romanticisme, neo-imbecilitat. I milions ho aplaudeixen, perquè els resulta fàcil i agradable de comprendre, com els gols d'en Messi.

Tal vegada caldria recuperar la visió del temps circular (sense progrés) de Nietszche i abandonar la mirada lineal del cristianisme, que és la mateixa del marxisme. I la mateixa -també, paradoxalment- del capitalisme. Potser això ens ajudaria a comprendre i a acceptar millor que hi ha alguna cosa que s'assembla molt a un fracàs monstruós en aquesta espècie. No sé si, en cas d'acceptar el fracàs monumental no començaríem a sentir-nos més tranquils (més feliços?) sabent que no hi havia ni progrés ni evolució. Que n'hi ha prou amb viure amb una certa dignitat, amb una ètica mínima, amb una mínima capacitat per comprendre que la vida té la grandesa de l'inútil.

De què ens serveixen els coneixements científics, els invents teconològics i les ficcions elaborades si milers d'homes i de dones moren cada dia de fam, ofegats quan fugen, atrapats contra una tanca amb punxes? De què ens ha servit el coneixement si al meu país hem de debatre la idea de l'estat-nació, de la nació, de l'ètnia? Era pitjor l'home que li ventava un cop de puny a l'adversari, que aquell que l'insulta "via twiter" i de vegades amb pseudònim?

O també: era més "atrassada" la societat feudal (de nobles i plebeus) que la societat actual, en què un directiu de la banca percep un salari que pot ser cent o mil vegades el salari mínim? És millor parlar de "majories excepcionals" i de "referèndums plebiscitaris" que proclamar rei el qui sigui capaç d'arrencar Excalibur de la roca?

Els descobriments científics i els invents tecnològics no tan sols no ens han fet més feliços ni millors, si no que només subratllen i fan més evident el desastre. Els homes i les dones que saben més coses, que tenen més eines i que estan més informats no saben fer res millor que aquells pobres ignorants del passat que mirem amb condescendècia mentre pensem: quina sort haver nascut ara i no pas en temps de Leonardo!

En aquest sentit, celebro que aparegui una mirada sobre l'espècie que ens veu com unes marionetes patètiques, atabalades, incapaces d'accedir a la vida, de la qual en fan una trista i macabra imitació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada