3 set. 2015

Mad Mas contra el Temps Líquid


Milers i desenes de milers o tal vegada centenes de milers de refugiats del món arriben a Europa.

MENTRESTANT, A CATALUNYA...

En aquest racó d'Europa que es diu Catalunya, discutim d'essències pàtries i de sobiranies nacionals o populars. Discutim si cal un 51% dels vots per proclamar un nou estat, si caldria el 66%, si unes eleccions poden ser com un referèndum, si només una mica o gens, que si l'article 13, que si el 26. No és un acudit, no és ficció. Quina pena que en Santiago Rusiñol no sigui entre els vius. I quina pena que hi sigui Monsenyor Felipe Gonzàlez, que opina des del seu iot només per complicar la qüestió.

Quan encara no sabem si hi ha vida intel·ligent galàxies enllà, ens hem de qüestionar si hi ha vida intel·ligent a la península ibèrica.

Arribat com sóc més enllà de la meitat de la vida, me n'adono que només a l'enze se li acudiria citar el vers inicial del Dante a la Divina comèdia per parlar de la meva edat. Ja no viuré cinquanta anys més: no em vull imaginar quina mena de vida seria la d'un home centenari i de classe obrera, sense patrimoni ni plans de pensions.

Els anys tan sols m'han donat una mica de coneixement exotèric, lectures de signe divers i una certa experiència, la que li permet a la imaginació intuir amb pretensions de lucidesa quin pot ser l'esdevenidor. El meu i el nostre. La veritat és que no he afinat gaire quan he fet prediccions. Mai no vaig imaginar que, arribat en aquest instant, les qüestions identitàries catalanes ens ocuparien tan de temps. Un cop superada la mandra que fa plantejar-se què vol dir ser català el 2015, i haver de pensar si sóc nacionalista, federalista, unionista, si sóc un ni-ni, si pateixo d'autoodi, etc, em permeto mirar el país i trobo que les qüestions importants són unes altres.

Em preocupa la destrucció sistemàtica i organitzada de l'estat: la pèrdua de dotació econòmica per als serveis públics, la privatització obsessiva i malsana dels mateixos, el menyspreu sideral per la cutura, el respecte nul pel parlament que implica la pròrroga successiva dels pressupostos oficials en nom d'un estat d'excepció decretat per un individu (anomenat Artur Mas) que alhora malda per presenta-se com a exemple mundial de tarannà democràtic.

Penso que les virtuts del dirigent polític (especialment en un context democràtic o pseudo com és el dels estat europeus) inclouen sens dubte la capacitat de pactar, de trobar socis i de consensuar l'acció. Especialment quan es viu en temps de complexitat, o -en l'expressió de Zygmunt Baumann- de temps líquid.

Que l'individu anomenat Artur Mas hagi convocat dues vegades eleccions autonòmiques avançades en tan sols 5 anys no és només una anomalia molt discutible: també és una proclamació de la pròpia ineptitud, un signe inequívoc d'ineficiència i finalment, és clar, d'estupidesa. O bé una estratègia situacionista per no perdre el poder. El poder que li permet vendre's la allò públic als especuladors mundials (mentre parla d'un goebbelesiana "voluntat del poble" i de sobirania popular, que ja és tan curiós com paradoxal).

En Mad Mas va començar la seva primera legislatura (breu i avortada com la resta) amb un pacte amb el Partido Popular, va prosseguir a la segona amb un pacte amb el "lider de l'oposició" d'ERC i ara se'ns presenta en una candidatura "unitària", però que sorgeix d'un ultimàtum de tons mafiosos que els seus propis socis reconeixen, explícitament o metafòrica. Tots tres són pactes dèbils, inestables i poc creïbles. En tots tres casos, la conclusió és la mateixa: Mas no és un tipus fiable. I a més a més sol destruir aquell amb qui ha "pactat": l'Alícia Sánchez està liquidada, així com el sofert Junqueras, que amb prou feines si troba veu o paraules per explicar on s'ha ficat, per explicar-se a sí mateix. El darrer amic circumstancial d'en Mad Mas, el senyor Raül Romeva, fa estranyes piruetes circenques per justificar què és aquesta amistat sobrevinguda, però ningú no voldria ser a la seva pell quan es lleva al matí i es mira al mirall, en aquell instant fatídic en què recorda que ara és, mutatis mutandis, amic de Mas.

Mentre milers de refugiats polítics i econòmics caminen per les carreteres, com si fóssim al segle XI, al XIV, o a l'any 39 del XX.

No vivim en un escenari de democràcia real, perquè la democràcia no consisteix a votar sovint en successives eleccions, eleccions plebiscitàries o referèndums folclòrics, si no a tenir espais reals de debat, de consens, de diàleg i de pacte. No és democràtic parlar de "majories silencioses" tan sols quan convé. En Mad Mas i en Mad Rajoy semblen cada cop més les dues cares d'una moneda nefasta i molt perillosa: la moneda del nacionalisme, del privilegi dels rics, de les operacions tèrboles, de la corrupció que s'emmascara  amb el victimisme. No vivim en un bon temps, i això és una desgràcia enorme, descomunal, tràgica.

Els reptes de la societat que arriba parlen de grans fluxos migratoris a una Europa que s'ha de repensar a sí mateixa, perquè l'únic "moment històric" que vivim és aquest de les grans migracions: la història de la humanitat és un conte de migrants i poc més. Aquest és el món líquid en què vivim avui. Per això sona ridícul el discurs identitari d'un trampós com en Mad Mas, d'un legalista trampós com en Mad Rajoy: no són la mena de polítics que demanem per viure en aquest futur que ja és aquí.

No ens mereixem aquestes persones miserables; és tediós i trist parlar d'ells i anar a raure als seus reptes tramposos, és angoixant adonar-se que duem temps parlant d'ells i de banderes i de pàtries. En aquest sentit, han guanyat ells. És terrible acceptar aquesta derrota quan també sé que ja no sóc jove, que he superat la meitat de la vida. Havia imaginat un altre país i un altre món per a aquesta etapa de la vida i ja ho veus: m'he equivocat.

4 comentaris:

  1. .......como decía el gran Perich, Lluís, " todo esto nos pasa por no haber nacido suecos ".........

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona! Tot i que a Suècia també tenen problemes i qüestions a resoldre, és evident que són molt més afrtunats que nosaltres: no s'han de passar el dia pensant si són suecs, o més suecs que nòrdics, o tan suecs co, europeus o menys, o més aviat nòrdics que suecs i etc etc...

      Elimina
  2. 51%? 66%?! Jo sóc partidari del 50% més un vot, com la majoria de tota la vida vaja. Que sinó guanyarà l’altra bàndol!

    Som polifacètics, podem parlar de independència i dels refugiats, no? O només podem fer una cosa a l’hora?

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'estàs segur? Jo diria que no som polifacètics, si no obsessivament monotemàtics. Catalunya i Espanya tenen una increíble capacitat per quedar fora de la història, i ara ho estem veient un cop més.
      Enllaço un article d'en Josep M. Colomer que ho explica molt bé i des d'una altra perspectiva:
      http://cat.elpais.com/cat/2015/09/03/catalunya/1441280595_239251.html

      Elimina