8 set. 2015

Catalunya, mig literària i mig porcina

Fotografia d'Ana Portnoy

Els catalans hem deixat de llegir perquè ens hem posat a escriure? Així formulo la hipòtesi que em ronda pel cap des de fa temps. Els amants del mètode científic podran, si ho desitgen, donar voltes a la qüestió. Jo no sé la resposta, i per això em limitaré a donar dades, intuïcions i més preguntes.

El dia set de setembre vaig assistir a la presentació de quatre novel·les noves (perdó per la redundància). L'acte es va celebrar a la plaça de la Catedral: dalt de l'escenari els quatre autors i entre el públic una majoria d'escriptors, editors i periodistes del món literari. Aquest cop em va tocar seure dalt de la tribuna per adreçar unes paraules a l'afició, però aquest paper s'ha tornat tan intercanviable que sembla aleatori.

Els escriptors ens escrivim, ens llegim i ens assistim a les presentacions, i de vegades també ens comprem entre nosaltres, i sovint ens comentem i ens resseyem pels blocs. Una "cosa nostra" endogàmica amb aspecte de lògia maçònica. Amb els maçons també ens hi assemblem en la tenebra que ens envolta, la invisibilitat que ens rodeja. Dels maçons tan sols ens en diferencia que no actuem secretament per voluntat, si no per impotència de fer-nos públics (la immensa majoria aspiren a la popularitat i al reconeixement, i a les càmeres d'una Tv3 obsessivament autista a la literatura catalana, com víctima de la maledicció més eficaç).

És cert que encara hi ha alguns lectors que no són escriptors, però jo diria que una bona part d'aquests aspiren a canviar de bàndol, i que tenen mitja novel·la escrita, o tres manuscrits guardats al calaix. Nota important: "manuscrits" i "calaix" són dos arcaïsmes que uso deliberadament, endut per la meva fília esteticista i decadent, perquè tothom sap que parlo de textos escrits en "word" i que romanen dins la carpeta groga i virtual del seu ordinador portàtil.

La caiguda del lector i del comprador de llibres sembla inversament proporcional a l'ascens de l'escriptor. O això és una il·lusió i sempre ha estat així? Què ens està passant? Tal vegada els resultats en comprensió lectora dels nostres estudiants, que cada nou curs dóna xifres més minses, hi té alguna cosa a veure. Tal vegada a l'Edat Mitjana era molt pitjor. Tal vegada els escriptors catalans no escrivim textos interessants per als lectors: l'autocrítica és imprescindible, ni que sigui expressada en forma de dubte elegant i metòdic.

Posat a donar dades per al qui vulgui fer-ne un treball veritablement científic, hi arriscaré la dignitat en nom de l'honestedat i faré una confessió: he assistit a presentacions de novel·les que he comprat i no he llegit, o que ni he comprat ni he llegit. Au, ja està dit. En el meu desgreuge tan sols puc dir que la meva situació econòmica no em permet comprar-me tot allò que voldria. Parlo tant de llibres com de roba, d'alimentació i d'aparells digitals. La vida consumidora dels treballadors públics amb jornada laboral reduïda és així.

Aquí acabo de donar una dada essencial, que tal vegada aporta un factor decisiu: tinc molt de temps lliure i pocs calés, de manera que escriure novel·les (i no comprar novel·les) esdevé l'opció gairebé natural, la lògica en un individu que conserva indicis de salut mental.

Al títol he esmentat el sector porcí, i ara em disposo a explicar-ho: una part molt important de l'economia catalana gira al voltat del món del porc, i per això em sembla oportuna la comparació. Imaginem-nos que amb el porcí passés el mateix que passa amb el literari. Imaginem-nos que hi hagués més porcs que persones. Per no fer-ho tan antipàtic, transformo la comparació: imaginem-nos que hi hagués més fabricants d'embotit que consumidors d'embotit. Les fires porcines serien un èxit, però els fuets i els bisbes es podririen a les cambres frigorífiques de l'Osona, el Bages, La Segarra, La Noguera, La Garrotxa, el Berguedà, el Solsonès...

Ara que ho penso: la llista de les comarques porcines coincideix amb la llista de les comarques més carlines, que alhora són les comarques més sobiranistes. Hi ha cap relació objectiva entre els fets i fenòmens anomenats? Hi ha cap historiador o sociòleg capaç de donar una resposta?

Si el sector del porcí visqués les mateixes viscissituds que el literari, quin país tindríem? No proposo que els ciutadans deixin de comprar botifarres per poder comprar llibres, ja que m'estimo la meva vida i sé que si ho proposés m'enviarien un parell de sicaris extrets d'entre els escorxadors de l'Àrea de Guissona per solucionar el problema. (Seria una versió nostrada de "The Texas Chainsaw Massacre"). Però em preocupa i no puc deixar de pensar-hi. Un país que menja molt d'embotit i llegeix poc no tan sols tendeix a la patologia del colesterol, si no que expressa un retorn inquietant a allò primari, al carnivorisme pre-renaixentista. Potser expressa que som una cultura exhausta, en franca decadència intel·lectual. Potser diu que som un país sacrificat a mans dels seus dirigents --paradoxalment més patriotes que mai--, i que tan sols pensa en alimentar-se.

Ho deixo aquí, perquè sóc conscient que l'article ha pres una deriva perillosa i que hi he exposat factors i conceptes que podrien girar-se contra meu, de manera que si continuo per aquest camí només justificaré l'aversió dels catalans per consumir (volia dir comprar i llegir) literatura catalana.

En qualsevol cas, tot sigui en nom dels estudis seriosos, de la ciència i de la raó. Alea iacta est. I que ningú no s'esgarrifi en llegir "iacta", que és el mot llatí del qual deriva la nostra "ejaculació".

__________
Al candidat de "Junts pel Sí" el votaran milers o desenes de milers d'electors, però em temo que pocs d'aquests es deuen haver molestat en perdre els setze i/o onze euros que valen les seves novel·les "Retorn a Shambala" i "Sayonara Sushi", dos títols poc afortunats, tot sigui dit de passada. 

L'enyorat Joaquim Jordà va rodar una pel·lícula fabulosa sobre la Catalunya profunda i porcina, "Un cos al bosc" que també fou la seva gran aportació al gènere negre. La recomano molt als lectors i escriptors del gènere, perquè és un exemple i una guia a seguir.



Efectivament: el personatge masculí de l'escena fa pensar en el senyor Francesc Homs, nat al bell mig de la Catalunya porcina.

5 comentaris:

  1. Interessant punt de vista. Avui el Paco Gómez Escribano deia alguna cosa semblant al seu FB.
    Encara no tinc cap novel·la ni pensada ni mig escrita ni al calaix ni res. Això si, vaig redactant relats curts, que quan estic emprenyat és el que millor em surt.
    Un mestre emprenyat per moltes raons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscaré això del Paco Gómez...! Jo també sóc un mestre emprenyat per moltes raons, tot i que --ho saps prou bé-- emprenyar-nos no ha estat suficient.

      Elimina
  2. Em fascina la naturalitat i la fluïdesa amb la que passes de parlar de "la cosa nostra literària" a "la cosa porcina" amb referències carlines i comarques sobiranistes incloses. Coincideixo molt amb el fenòmen que has comentat de "l'endogàmia literària". Hi ha molts altres sectors, sobretot creatius, on hi ha molta endogàmia...podria posar molt exemples, però suposo que no cal.
    Com a persona que des de fa algunes temporades forma part del precariat català, que no sempre surt als telenotícies ni al Teletieta, aquest any he comprat molts pocs llibres, però segurament la teva darrera criatura formarà part de la meva llista de prioritats lectores en els pròxims mesos. Mentrestant m'entretinc llegint l'enginy que deixes anar alguns "posts", fet que té mèrit, sobretot en un moment que allò que hom va anonemar "la catosfera" i el fenòmen dels blogs s'ha tornat en quelcom decadent degut a l'ús massiu d'algunes xarxes socials d'ús més immediat i instanti i no requereixen dedicar uns minuts a llegir i comentar un post. Curiosament potser la gent no compra tants llibres i es tanquen lamentablement moltes llibreries però les biblioteques segueixen sent molt bàsiques per a moltes persones. És un miracle que encara existeixin en un món de privatitzacions i on l'estat del benestar tal i com el coneixíem s'ha anat a norris i tot allò que no genera un mínim consum i capital no té cap interès. Per tant no hi ha excusa per no llegir ja que a les biblioteques hi ha un bon grapat de bones novetats. Esperem que algún dia "Besòs Mar" també estigui com a novetat en alguna biblioteca pública i puguis arribar a molts més lectors, molts dels quals formen part del precariat i tenen sort de trobar un espai on poder estudiar i llegir amb silenci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, els teus comentaris sempre són excel·lents perquè superen els temes que volia exposar. La precarització és un fet massiu i jo diria que imparable a Europa, de manera que potser explica molts altres fenòmens apart de la caiguda de les vendes de llibres. Tal vegada caldria començar a pensar en reduri els preus de l'edició tal com va passar amb la música anys enrere, però jo diria que són casos diferents...
      Les biblioteques públiques es mantenen, però no cal badar: estan al punt de mira dels nostres governs retalladors i al marge de les qüestions nacionals. Si ens despistem, també ens les trauran o ens les privatitzaran, que sembla el destí natural si continuen en mans del Mas i dels seus amics Rajoy i Merkel.
      Les possibilitats que el "Besòs Mar" sigui a les biblioteques les desconec, però ho preguntaré als editors. Jo diria que tot depèn de si les biblioteques la compren, perquè avui per avui ja no hi ha la compra pública que hi havia abans per tal d'abastir les biblioteques. Vivim temps interessants.

      Elimina
  3. Tinc pensat que quan em facin fora de la feina començo la meva novel•la, però coi, no hi ha manera que em facin fora

    ResponElimina