2 ag. 2015

El cas misteriós dels papers del senyor Ràfols


Quan els meus pares van morir, als fills ens va tocar buidar el pis. Era un pis de lloguer i l'administrador tenia pressa per posar-lo altra vegada al mercat.

Els meus pares eren treballadors, i d'aquell segment que, per simplificar, en diríem de classe mitja-baixa. Però estimaven la cultura (i ens van ensenyar a estimar-la), de manera que al pis hi havia més d'un miler de llibres, diverses enciclopèdies, centenars de revistes, documents de la clandestinitat del pare, premsa estrangera dels anys seixanta... La meva mare, de jove, havia estat dibuixant i esmaltadora, i vam trobar un armari ple de de carpetes amb esbossos, il·lustracions, apunts.

Vam seleccionar la part que ens sentíem capaços de salvar (el material en bon estat, el que tenia un valor sentimental o simbòlic, etc). La resta va anar al contenidor i a la furgoneta d'un xicot rumanès que es va quedar centenars de quilos de paper. És un moment tan dolorós dins d'una situació ja prou dolorosa que no tinc ganes de recrear-m'hi ni de pensar-hi gaire. De vegades la vida et fa prendre decisions dures de forma ràpida. Podries haver-ho fet millor, penses molt més tard.

No m'agrada recordar aquell instant però ho he recordat a propòsit del rebombori organitzat a partir de l'aparició als Encants de Barcelona dels papers de l'Albert Ràfols Casamada i de la Maria Girona. Potser perquè som a l'estiu, fins i tot la Tv3 se n'ha fet ressò, malgrat que el tema no forma part dels seus principals interessos: la cultura i tot allò que no es refereixi "strictu sensu" al procés independentista o les grandeses del Barça té poca visibilitat al canal públic.

És evident que el cas és un cas com un cabàs, i que provoca perplexitat. Per quin camí la biblioteca personal dels dos artistes va acabar en una parada dels Encants? No costa gaire formular la hipòtesi més versemblant: la família dels artistes (els fills, els hereus) se n'han desfet a preu de saldo. Vés a saber què pensaven, com van viure la mort dels pares, quins recursos tenien, quines emocions hi ha darrere la decisió. Tot allò humà és terriblement complex, i no seria just emetre judicis. O en tot cas, no tindria en compte els judicis que emetin els qui no s'han trobat en una situació semblant, perquè és impossible decidir què farem o què sentirem en les situacions més tràgiques: no hi estem preparats.

El cas és un cas com un cabàs. Podria ser un conte d'en Gògol, d'en Calders o àdhuc d'en Borges. I també és l'antítesi del cas dels hereus del fotògraf Agustí Centelles, que van buscar el millor postor per vendre-li l'arxiu fotogràfic del pare i es van prestar al joc més aviat lleig de la disputa subhastaire entre administracions públiques (i grotescament rivals). Però tampoc a ells no els puc jutjar: cadascú se sap quina necessitat de diners pateix.

En Joan Pinyol, a "Núvol", ha escrit un text en què reclama la intervenció de la Generalitat per rescatar el material abocat als Encants. Sembla que l'administració pública ja ha començat a fer alguna gestió, i tenint en compte que som en aquesta quasi eterna temporada electoral, hom pot preveure que aviat ens anunciaran un final feliç.

A mi, però, se'm generen alguns dubtes. Em fa l'efecte que vivim en un món que sobrevalora el rol d'algunes persones. Com ara els artistes i els intel·lectuals. Un intel·lectual pot haver fet molt per la cultura del país, o bé per a sí mateix. De la mateixa manera que un forner pot ser un artista fent pa, però quan el forner es mor no envien cap negociador del Departament corresponent per salvar els seus arxius, les seves eines. I tal vegada el forner ha dut més felicitat als seus contemporanis que no pas un escriptor. Jo he publicat unes quantes novel·les (no massa), però dubto que aquestes novel·les hagin de ser considerades més importants que el producte d'un bon fuster, d'un bon mestre de forja, del pagès que conrea aquests tomàquets tan rars i excel·lents, el quilo dels quals val una quarta part d'un sol exemplar del meu llibre.

Els papers tenen més valor si han estat a casa d'un intel·lectual que si han estat a casa d'un treballador? Cal destinar fons públics per salvaguardar-los, indexar-los, exposar-los, etc? Amb quin criteri invertim aquests fons, en quins casos sí i en quins altres no? Quin paper hi hauria de jugar la voluntat dels hereus (que tal vegada no volen conservar res per raons que no tenim dret a exigir-los)?

Algú podria respondre que la biblioteca i els papers personals d'un intel·lectual i d'un artista s'han de presservar perquè hi haurà historiadors i estudiosos que els voldran estudiar. I que un país que s'autoestima conserva aquesta mena de material. I és cert, en gran mesura. Com també ho és pressuposar que els documents d'un forner no desvetllaran l'interès de cap estudiós futur. O sí? Com es mesura la trascendència d'una vida?

A la mort dels pares, els hereus també vam decidir donar les memòries de l'avi matern a l'Arxiu Tarradellas de Poblet. L'avi havia estat el secretari de Tarradellas, i juntament amb ell fundador de La Falç. Vam cedir el volum de les memòries a aquell arxiu enorme, pulcre, perfectament ordenat i conservat. Impressiona de veure'l, i en el marc de l'arquitectura del monestir encara fa més impressió. Això ho explico perquè s'entengui que jo també tinc una part conservadora, i fins i tot m'intueixo mitòman. (No m'agrada pecisar-ho, però ho faig per evitar suspicàcies: el document va ser donat, és a dir que no el vam vendre ni se'ns va acudir demanar diners a canvi).

Tot em fa pensar que la Generalitat es gastarà els quartos (públics), rescatarà els documents i els durà a un lloc segur. Tot fa preveure alguna declaració de taranà patriòtic del Conseller Amb Cabells Angelicals, i no seria estrany trobar-se, poc després, un comunicat de la família dels artistes en què potser parlaran d'un error lamentable. Vés a saber. Aquell dia anirem a dormir una mica més cofois i satisfets, creient que vivim en un país quasi nou i que estima la cultura, valora els artistes i els tracta bé (sobretot un cop morts, quan ja no poden ser incòmodes).

Aquell dia ens sentirem una mica més protegits de l'oblit, de la bèstia que tot ho devora, del monstre àvid de diners. Pensarem que som una mica més europeus o cultes, i que ser català és una de les millors coses que et podria passar. I ens adormirem tranquils fins que, en una data venidora, als Encants hi apareixerà la runa desemparada d'un altre home mort.

5 comentaris:

  1. un cas com un cabás, el Rafols aquest, vols dir que era pintor? podriem començar per aquí, potser el seu llegat ha anat a parar al lloc adequat i s'hja venut al preu adequat, francament, ja n'estic tip de tant farsant al món de l'art.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una pregunta com la teva, Francesc, ajuda a demostrar que dubto amb motius: sobrevalorem algunes persones i n'infravalorem d'altres? En què, com i per què cal gastar els diners públics? Què és cultura, què és art i què és mercat? I què és notícia?

      Elimina
  2. Doncs trobo que és simpàtic que papers de suposats homenots de la cultura nostrada apareguin als Encants. De fet, als Encants hi he trobat autèntiques meravelles, però fa temps, quan era Bellcaire. Ara els Encants, com tot plegat, està descafeïnat. Per tant, és cosa de celebrar una troballa curiosa i interessant (això vol dir que els Encants continuen vius). Al capdavall, fa temps els Encants anaven plens de les pròpies falsificacions de l'Opisso. Cosa que trobo inaudita i alhora rodona per escriure un conte fantàstic amb aires surrealistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es poden fer unes quantes lectures, la majoria molt interessants, fins i tot divertides i sobretot instructives.
      Ara ha començat el ball de bastons, a més a més: un senyor acusa les hereves, un altre acusa en Joan Pinyol d'anar-se'n a casa a escriure un article enlloc de trucar a qui calia per advertir-lo de la urgència...
      En qualsevol cas, és bo que es desmitifiquin les figures d'aquests homenots de la cultura. D'on surt el mite que Catalunya és un país culte? Hi ha algú que encara creu que els artistes són immortals? Per què trobem "normal" que els papers d'un desconegut acabin als Encants i ens estirem els cabells quan això li passa a un "intel·lectual"? A mi em sembla que és un cas molt bonic, que ajuda a pensar en qui som, i que en efecte podria donar peu per a un bon conte. Ara que vivim en una època infectada de grandeses i destins sublims de la pàtria, la possibilitat de tenir una mirada crítica és molt oportuna. Tal vegada en Ràfols-Casamada ho va planejar així per fer una darrera obra d'art: si l'art no ens qüestiona, no és art.

      Elimina
  3. NO SOM RES....
    SEMBLAR SER,QUE LA "COSA",VA D'UNA BUIDADA DE UN PIS,DE QUI?...AQUEST ES EL MISTERI...

    ResponElimina