17 juny 2014

Fi de curs a l'escola catalana


Perquè em preocupa la mala salut de l'escola pública no vaig anar a la manifestació lúdica i festiva del dia 14 de juny. Potser per un prejudici estètic, perquè no em sé imaginar manifestant-me darrere d'en Jordi Pujol i na Irene Rigau. No em va sorprendre veure (mitjançant els informatius de tv3) que en aquella manifestació no hi havia el desplegament habitual dels xicots de la famosa BRIMO, possiblement exhaustos després de l'afer de Can Vies.

He seguit les vagues i he anat a les manifestacions contra les retallades de pressupost a l'escola pública dels darrers anys. Després de quatre anys de retallada, minva, poda, escapçada, congelació i esquilada, de sobte les figurotes es preocupen molt perquè Madrit vol augmentar les hores lectives en castellà. I llavors ens convoquen a una cosa (no és ben bé una manifestació, no és ben bé un aplec) els mateixos que duen quatre anys expoliant l'escola pública -i uso el terme expoli amb tota la bona intenció del món. La cosa (amb aspecte de desfilada rere el cap de colla) reuneix un nombre objectivament petit de persones, tot i que el Gran Líder no diu res de les majories silencioses.

Se'm fa difícil de comprendre la convocatòria: per més que m'hi esforço alguna cosa em grinyola dintre el cap. Entenc que el sector sobiranista necessita continuar construint l'enemic que cohesiona el poble català, i la qüestió de la llengua sempre ha donat bons resultats. Suposo que em volien dir: L'enemic és aquell que ens roba, i aquell que ens roba parla castellà (i no ens deixa parlar en català). No fos cas que em confongui i que, per un instant, senti la temptació de pensar que tal vegada l'enemic que ens roba podria ser (també) tan català com l'Oriol Pujol, en Fèlix Millet, en Lluís Prenafeta, en Xavier Crespo, en Xavier Gavaldà, en Josep Maria Sala, en Macià Alavedra, en Bonaventura Muñoz, en Ferran Falcó, en Miquel Uroz, en Daniel Fernández, en Manuel Bustos, na Montserrat Capdevila...

Darrera la manisfestació -que em sembla una anècdota més dins del món paradoxal de la destrucció de la res publica- penso que hi ha una pila de qüestions sobre la llengua catalana que cal pensar. I després de pensar-ho una mica, i amb la perspectiva de dècades viscudes sota el suposat conflicte lingüístic, he arribat a alguna conclusió (poques) i a moltes preguntes:

  • El conflicte entre comunitats lingüístiques a Catalunya sembla que existeix tan sols al pla de la política, perquè havent arribat a la vora dels cinquanta anys de vida, mai no he viscut res que s'assembli a un conflicte lingüistic en la meva pell. D'on surt la tesi del conflicte?
  • Em fa l'efecte que a Catalunya no hi ha dues comunitats lingüístiques (la catalanoparlant i la castellanoparlant), i encara menys dues comunitats enfrontades, sinó una comunitat bilingüe que funciona i que s'entén. Les antigues paradoxes de la diglòssia les hem resolt els parlants (les persones que vivim, interactuem i resolem la vida quotidiana) de forma exemplar, sense guerres: hem de viure compartint un espai, i ho hem sabut fer amb fluïdesa, sensibilitat, intel·ligència pràctica. Ajudats per una realitat que ho facilita: castellà i català són llengües molt properes i aquesta proximitat no és una anècdota. Si penséssim en aquests termes (que surten d'observar la realitat sense prejudicis), no s'esvaïria el conflicte tot sol?
  • La idea del conflicte lingüístic (ara decididament cronificat i en plena metàstasi nacionalista) afavoreix unes opcions polítiques determinades, que es reparteixen un patològic joc de rols (víctima-opressor) que fins i tot és intercanviable. De vegades l'opressor és Madrit, de vegades és la Generalitat catalana. Hi ha hagut mai entre els polític la voluntat de diàleg i d'acord que hi ha entre els parlants?
  • L'estat espanyol no gestiona bé la diversitat i la riquesa cultural i lingüística del seu territori, això és obvi. I alhora la Generalitat no gestiona bé, tampoc, el bilingüisme ni la diversitat de variants catalanes.
  • Em preocupa que, després de trenta anys de Llei de Normalització Lingüística, aquesta llei no hagi normalitzat res. Cal ser honestos: a qui se li acut legislar sobre la normalitat quan no podem definir què és normal en cap àmbit de la vida?
  • Cal ser objectius i honestos: la llengua catalana no és majoritària als carrers ni als patis de les escoles. De fet, si el ministre Wert conegués bé la realitat lingüística catalana no caldria que legislés res.
  • Paradoxalment, la situació a les escoles ha invertit el panorama de l'escola franquista i ara es parla català a l'aula (de vegades) i castellà al pati (sempre). Ha fallat alguna cosa i ningú no la vol analitzar. La llengua vehicular dels alumnes és el castellà. Agradi o no, el castellà ha estat la llengua vehicular entre la població immigrada i l'autòctona, per més que es magnifiquin o es mediatitzin per la tv3 els escassos exemples en contra. Salvador Oliva parla d'una llengua catalana antipàtica, i sobretot d'una llengua que -per deixament de la classe política- no ha aconseguit crear un estàndard. Es pot parlar d'un fracàs? Per què la sòciolingüística catalana adopta l'estratègia de l'estruç? [Em temo que els sòciolingüistes callen perquè els seus treballs no obtindrien subvencions ni patrocinis. M'agradaria saber què passa quan es comparen les dades de coneixement i d'ús de cada llengua: per què un coneixement major del català no ha dut a un ús major, si no a tot el contrari? Aqui cal fer una anàlisi crítica molt profunda].
  • la llengua -i la cultura en general- ha interessat molt poc els governants. Durant els anys del pujolisme el poder sentia aversió pel món cultural (teatre, música, cinema, literatura, art) perquè l'intuïa controlat per persones d'ideologia marxista. La mala relació entre els governs de Pujol i el món de la cultura és prou coneguda i té prou exemples. Segurament llavors es va crear una dinàmica que s'ha enquistat i que ha impedit l'aparició de referents culturals populars en català. No cal rebuscar gaire per adonar-se que:
  • en el món de la cultura popular no hi ha cap nom destacable capaç d'atreure simpaties i adhesions noves per a la llengua catalana més enllà dels qui senten simpaties prèvies per tot aquell que faci alguna cosa en català. Els referents són, simptomàticament, els mateixos de fa trenta anys: Lluís Llach. No cal ni comentar la vella qüestió de Joan Manuel Serrat.
  • els noms rellevants de la cultura popular (nascuts a Catalunya o en l'àmbit lingüístic, o residents aquí) dels darrers anys no han enviat cap senyal, no han connectat -o molt poc-, no hi ha hagut feeling amb la llengua catalana. Faig una llista ràpida i improvisada que no té en compte les meves preferències: Isabel Coixet, Juan Marsé, Manu Chao, Loquillo, Macaco, Manolo García, Albert Pla, Albert Serra, Miquel Barceló, Jordi Mollà, Carlos Ruiz Zafon, Ildefonso Falcones, Jordi Sánchez, Jordi Évole, Susana Griso, José Antonio Bayona, José i David Muñoz (Estopa), Andreu Buenafuente, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Luis i Agustín Goytisolo, Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Francisco Casavella. [Addenda: com és que hi ha tant pocs noms entre aquests -entre els aquests vius- que s'hagin posicionat per l'opció sobiranista o per la independència catalana? Què passaria si ho fessin? Què passa quan no ho fan?]
Totes aquestes preguntes no pretenen demostrar una hipòtesi prèvia, i per això no n'he formulada cap. Salvador Oliva també es pregunta si la llengua catalana conté un ingredient antipàtic sense afirmar-ho. A mi em sembla que són preguntes oportunes, però no busco cap debat: em conformo imaginant que cadascú pugui formular-se-les, meditar-les i arribar a les conclusions que trobi, a poder ser -també- sense prejudicis. Segur que moltes persones trobaran exemples que demostren el contrari, i per això enllaço al capdamunt el video de la senyora Shakira, casada amb un jugador de la selecció nacional espanyola.

Faig aquestes reflexions en llengua catalana per evitar els comentaris coneguts i previsibles que parlen d'autoodi o de complexos. No em caldria afegir que escric i publico en llengua catalana, però ho dic per si de cas. Em sento compromès amb la meva llengua materna, tant com amb la meva classe social (pobra i obrera) materna. Però intento posar per davant de tot la visió analítica del món. Una opció que genera disgustos al qui la pren.



3 comentaris:

  1. la cultura, no ho sé, però la llengua en concret penso que sí que ha interessat, i molt, els governants, qui han procurat (juntament amb altres) forçar una implantació del català en la vida pública i laboral, suposadament "en favor de la llengua", des del criteri que calia imposar-la per tal que pogués sobreviure i "normalitzar-se", i alhora exigint-ne un coneixement oral i escrit en determinats àmbits, considerant-la "la llengua pròpia", "en perill d'extinció", que cal protegir especialment enfront del castellà, considerada sovint "llengua invasora", de la qual no se n'ha demanat mai acreditar-ne cap coneixement, donant per fet que "tothom ja la sap" i que gairebé no cal ni ensenyar-la perquè ja l'aprenem -volent o sense voler- de tan present que és al carrer, a les cases i als mitjans de comunicació.

    la mateixa ànsia de "protegir la llengua", amb l'error (penso) d'identificar el castellà com una amenaça, a mi em sembla que sí que ha generat conflictes, tant per qui s'ha sentit molest davant d'este plantejament com per qui està d'acord amb ell, alimentant en els dos casos lo rebuig envers "l'altra llengua" i la sensació de sentir que d'una banda o de l'altra se li volen imposar.

    potser si, en lloc d'enfocar-ho així, s'hagués potenciat la idea que el coneixement de llengües, en plural, és enriquidor... si no s'hagués "marginat" el castellà a ser una llengua "de carrer i de pati"... si des dels mitjans també s'hagués fet l'esforç d'integrar les diferents llengües (de l'estat i d'altres països) a les programacions habituals... potser "otro gallo cantaría".

    quan dius que la llengua habitual a l'aula (de vegades) és el català, penso que no és cert que, al pati (sempre) és el castellà. potser en algunes zones és així, però no en la majoria (o com a mínim no en moltes escoles), ni tan sols quan hi ha una bona quantitat d'alumnes de famílies procedents d'altres països. les amigues que té la sara amb pares d'altres països parlen amb los companys en català de forma habitual. però tu coneixes més que jo la realitat a les escoles en diferents poblacions...

    amb el que estic molt d'acord amb tu és amb el que dius al començament. és terrible, i molt significatiu, que quan convoquen la gent a manifestar-se "per la llengua" o "pel sobiranisme", tot són flors i violes, gairebé ni tan sols calen forces de seguretat "perquè som un país civilitzat i pacífic", i el suport institucional dóna tota la cobertura que calgue i més; però, en canvi, quan necessitem sortir al carrer per qualsevol altre motiu, "lo mateix país", tan pacífic, és un "niu d'elements violents" que convé silenciar, i si això no és possible, reprimir.

    ResponElimina
  2. ei, lluís, aprofitant este post teu de "fi de curs a l'escola catalana", dixa'm contar-te aquí l'última que m'ha contat la sara (per allò que diem a vegades que els xiquets tot ho veuen des d'altres perspectives...):

    - ma mare va caure per un barranc i se'n va anar al cel.
    - pos sí que rebota!

    (d'alguna manera, representa el que potser li ha passat i li passa al català, i el que li passa ara al castellà, que quan algú pensa que "la llengua" està caent pel barranc, volen rebotar-la fins al cel, en lloc de dixar-les que s'ajuden a aixecar-se entre elles i viure en pau)

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'anècdota és boníssima, d'antologia.
      És possible que -com que Catalunya és àmplia, diversa i variada- en cada regió-comarca-província-vegueria (com ho vulguin anomenar) hi hagi hagut respostes i situacions diferents. Fins i tot molt diferents. A l'àrea de Barcelona no deu haver passat el mateix que en d'altres (i això desmunta, també, aquesta idea de "país unit, alegre i combatiu" que els ingenus volen vendre). La política lingüística a mi em sembla una solemne espifiada perquè no ha assolit els seus objectius i perquè ha creat més paradoxes i anomalies. Segurament és inútil, pretensiós i absurd (i pervers) legislar sobre la "normalitat" lingüística. Estaria bé que el Departament de benestar i família promulgués una llei de Normalització sexual, a veure què passa.

      Elimina