7 juny 2014

Què li deu passar a Catalunya? (Apèndix o epíleg)


La data en què els historiadors del futur podran assenyalar l'arrencada del procés sobiranista català és molt borrosa, vista des del nostre present. En funció de fílies i de fòbies, hi ha qui li posa segles d'història (tres en concret) i hi ha qui tan sols parla de dècades (tres en concret). Tal com jo ho veig, no em sembla que l'impuls independentista tingui més de sis o set anys, coincidint amb les penúries derivades de la crisi, els èxits del Barça de Guardiola i els embolics marxistes (em refereixo a Groucho i companyia) del tripartit maragallià. Fins fa pocs anys, l'opció independentista era molt petita entre els ciutadans catalans, i es limitava a un segment marginal de la llista de partits polítics.

En aquest procés dels darrers anys és innegable que l'independentisme ha assolit amb molt d'èxit el primer objectiu: dur el debat nacionalista fins al primer pla, desplaçar la resta de qüestions i convèncer molts ciutadans racionals de què la realitat només és interpretable en clau del conflicte nacional (Espanya-Catalunya). Aquesta em sembla una de les darreres tragèdies derivades del postmodernisme i de la idea que el conflicte social (esquerra-dreta) no té objecte després de la caiguda del mur de Berlin (una bella imatge).

En aquest sentit, cal dir que -al nostre país- són menys responsables del desastre conceptual els dirigents d'ERC o de CiU que no pas els del PSC i la socialdemocràcia en general, acompanyats de la poderosa maquinària mediàtica global, que insistia en la mateixa direcció. Felipe González, Zapatero, Raimon Obiols, Joan Raventós i els germans Maragall són els principals culpables de la misèria que ens rodeja. Tal com afirma Laurent Binet, la història de la socialdemocràcia europea és la història d'un traïció. Esperem que els partits socialdemòcrates desapareguin aviat del nostre mapa i alliberin els milers de vots que han segrestat a l'esquerra ideològica. (Em faria tanta il·lusió veure que el PSOE treu entre zero i un diputats...!).

Tan gran ha estat l'èxit de la iniciativa nacionalista catalana que ha desvetllat el monstre del seu germà bessó, el nacionalisme espanyolista. La condició indispensable que fa prosperar un nacionalisme és que trobi el seu doble, i el doble espanyol ha caigut de quatre potes al parany: fa tres anys que se serveixen arguments facilets l'un a l'altre. En el debat que hem vist fins ara només hi ha una víctima: la democràcia, entesa com el sistema que considera adults els ciutadans. En contra d'ella podem veure com triomfen (allà) la sacralitat de la Constitució o (aquí) la voluntat del poble: dues idees clàssiques de l'irracionalisme ademocràtic.

No vivim en un país ni en un estat presidits per la intel·ligència, ni per cap de les virtuts que Aristòtil recomanava als qui governen. Mas i Rajoy han trobat l'equilibri perfecte que els manté, com Isabel i Fernando. Forcadell i Marhuenda, Rahola i Jiménez Losantos, Homs i Sáenz de Santamaría, Empar Moliner i Cañita Brava, Bassas i Félix de Azúa, Espadaler i Fernández, Carlos Herrera i Vicent Partal, Terribas i José María Carrascal. I etc.

És tan difícil ser democràta, federalista i humanista a Càceres com a Girona, a Sevilla com a Barcelona, a Oviedo com a Vic. Simplement és difícil ser demòcrata a la península dels braus.

La reacció espanyolista és tan lamentable com el seu reflex català: insults identitaris, mentides amb to historicista, amenaces bel·ligerants. El món (virtual) de l'identitarisme català assoleix els mateixos cims ridículs que el reflex espanyol, i es poden llegir acusacions mútues que tan sols mostren un menyspreu profund per la realitat i que molt sovint són intercanviables si hom canvia el nom de la pàtria preferida. Un espectacle digne del segle XI que es reprodueix al XXI: mil anys perduts? Hem après res de la il·lustració, del renaixement, del pensament científic i de la dialèctica? Hem aprofitat res dels pensadors del segle XX o de Baumann? Quan veig que la ignorància és la clau de volta dels nacionalismes comprenc perquè les oligarquies espanyola i catalana sempre han procurat per la misèria educativa: un poble inculte és un poble que vota la oligarquia. Que la vota i la creu.

No he admirat mai gaire el món anglo-saxó, però de vegades la comparació resulta terrible. Si es compara el debat Escòcia-Regne Unit amb el nostre, hom sent ganes d'exiliar-se i de deixar de mantenir amb els impostos els polítics d'ençà i de dallà de l'Ebre. Els escocesos no han exagerat la nota identitària, i el govern de Cameron ha reaccionat amb una elegància i una habilitat envejables. És clar que allà són anglesos i aqui som mediterranis, però la diferència no s'explica tan sols per raons de latitud. També hi ha un element més impalpable: el respecte per la democràcia com a concepte, com a model de convivència.

En tot cas, el clima català és cada cop més estrany. Cada cop és més difícil mantenir una actitud crítica, de reflexió basada en termes racionals i d'anàlisi sense deixar-se endur per les riuades emocionalistes. Els qui no sabem si som catalans o espanyols (perquè aquesta qüestió no ens ha preocupat mai) tenim mala peça al teler. Fins fa poc jo en tenia prou amb saber que vinc de família obrera, descendent dels vençuts a la guerra d'Espanya, hereu de les lectures de l'internacionalisme marxista i amb moltes simpaties pel pensament llibertari (entre moltes altres qüestions que afecten la identitat múltiple dels ciutadans d'aquest temps).

Fins fa poc encara se'm feia més o menys assequible accedir i participar en fòrums federalistes o simplement en l'esfera del pensament crític, que busca salvar-se de la lògica medieval i obscurantista dels nacionalismes. Però com que les desgràcies no venen mai soles, ara arriba l'abdicació del sàtrapa caçador d'elefants. Si fos més malpensat diria que els assessors de la Casa Reial espanyola han fitxat la Carme Forcadell, i que aquesta els ha instruït en l'art de dur el debat vers una qüestió irracional, emocional i tramposa.

A partir de l'anunci de l'abdicació tot sembla un malsòn. Els òrgans periodístics i els pensadors federalistes es transfiguren en sorprenents monàrquics de pedra picada (hi ha casos molt dolorosos com els d'Anna Grau o Javier Cercas -per citar els dos noms que em venen sense pensar gaire). A les primeres manifestacions pro-referèndum per la monarquia o la república no s'entén si ens manifestem contra la monarquia o bé contra la monarquia perquè és espanyola, o bé contra Espanya en general. Les persones que hi van no saben qui convoca (ERC o ICV?). L'Artur Mas no sap quina cara posar-hi, i el partit que du la R de republicà a les inicials es fa l'orni com si la qüestió no anés per ells o com si -altra vegada- vulgués dir que "ara no toca".

A partir d'ara ja no puc llegir ni tan sols Crónica global. L'adulació de la monarquia que practica des de fa cinc dies em sembla objecte d'una pena profunda. Com que ja no podia llegir La Vanguardia ni El Periódico nEl Punt/Avui ni l'insofrible Ara, em trobo limitat a El Diario.es, que continua sent digne malgrat les dificultats econòmiques que passa. També hi ha Directa.cathttp://directa.cat/, és clar, però amb interrogants. Esperem que per molts anys, però ho dic sense gaire convicció. Alguna cosa que flota a l'aire em diu que no sé on sóc, que potser estic somiant. Que cada cop em sento més lluny, més enllà, menys d'aquí. I alhora pateixo intensament per haver nascut aquí i no haver sabut marxar quan tocava. De vegades penso en emigrar a l'Uruguay. I em pregunto quants anys fa que penso en emigrar, en quants destins he pensat: Chiapas, Bolívia, Equador, Chile, Senegal, Venezuela, Brasil, Costa Rica. Ara l'Uruguay i demà potser Madagascar.
i

Em diuen que sentir-se fora del lloc i del temps és un indici de salut mental, de lucidesa. O un element que només diu que em faig gran: ni lucidesa, ni punyetes. Si fos cosa de l'edat seria força lògic, perquè abans que no s'acabi el 2014 hauré acomplert els cinquanta. En aquestes circumstàncies seria molt més bo per mi que m'inclinés per l'horticultura ecològica o pel col·leccionisme d'estampes eròtiques, i que em despreocupés dels mals de la humanitat (en especial dels que afecten la part catalana de la humanitat).

Però no hi puc fer gran cosa: ja m'ha costat prou acceptar ser com sóc com perquè ara els nacionalistes d'aquí i d'allà em plantegin reptes que no em venen de gust. Continuaré sent un corcó.

5 comentaris:

  1. Tinc una estanya sensació al llegir les teves reflexions... El primer és el meu punt de partida... sempre quan et llegeixo ho faig des de l'admiració que em despertes, per la teva capacitat gairebé renaixentista i l'impuls juganer surrealista i provocador (estima irracional però certa). I és per això que escric el comentari... perquè sota la contundència formal del que dius trobo a faltar anàlisi i mirall.
    Anàlisi, perquè ràpidament tendeixes a posar-ho tot dins dels mateixos sacs... i com que tot va en sacs et trobes sol... i quan un està sol i no vol trobar-se amb els déus...crida.
    Mirall, perquè explores poc les teves fòbies (que no cal confondre en orígens o antiorígens), quan tenim (tinc) resposts/reaccions viscerals, orgàniques o automàtiques...normalment parlen d'un mateix.
    Fart de polítics, admirador d'amics... jo em declaro al costat dels que tenen les ganes col.lectives d' acabar amb el malson dels poderosos que ens han tocat... encara que una i mil (dimonis) vegades ens vulguin portar a l'hort.
    Finalet... La pitjor herència que em mamat és la de la culpa, la dels àngels i els dimonis.
    b7s....i una birra, Visca la Patum!
    Joan 23 Artigal
    (he posat anònim perquè no m'accepta el correu de funcionari d'educastrador titolat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan! La veritat és que quan escric en aquest bloc ho faig a raig, i no medito gaire. La meva intenció és abocar-hi les emprenyades que sento i parlar des de les emocions. Per això, efectivament, no hi ha gaire autocrítica ni gaire anàlisi seriosa. Penso que hi ha gent molt bona analitzant, i cadascú s'expressa com pot... Al cap i a la fi, ja saps que només som mestres.
      En aquests textos hi faltaria el mirall que dius, jo també ho penso: dintre nostre tots tenim un anarquista, un independentista, un moderat pactista, un burgès i un fatxa, un okupa i un repressor. El món i nosaltres ens emmirallem constantment: a fora no hi ha res que no sigui també a dintre.
      En aquests escrits intento expulsar els meus (milers de) dimonis, quedar-me tranquil i, si pot ser, ordenar idees. A vegades només desordeno una mica més, és veritat.
      Ai...! Enyoro aquell temps en què ens ficàvem en les batalles alegres i pensant que ho teníem guanyat...
      Però en fi, per sort encara tenim la guerra de cada dia, aquesta feina que fem i que ens fa estar terriblement vius.
      Salut!

      Elimina
  2. ("només som mestres"... molt bo :)

    ResponElimina
  3. El nacionalisme espanyol no ha nascut com a reacció al segons tu nascut fa sis anys independentisme català: el nacionalisme espanyol fa molts segles que existeix, des que van començar a conquerir les Amèriques, a construir el seu Imperi i a fer moltes destrosses pel camí. Els dimonis no et deixen veure el bosc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim: tant podria ser que no m'hagi sabut explicar com que hagis fet una lectura massa diagonal del text, però no entenc què has entès. La desgràcia dels nacionalismes va néixer fa segles incomptables, no sé què hi pinten les amèriques (allò que em sorprèn i em decep és que encara existeixin). Parlo de l'increment d'aquests, i de l'auge que estem experimentant.
      Tot i això, podria ser que els dimonis no em deixessin veur el bosc. Però també podria ser que visquéssim en un bosc de dimonis, i que a tu el bosc no et deixi veure els dimonis que conté.

      Elimina