13 juny 2014

Els catalans som


Des que era petit que he sentit parlar de com som els catalans. En temps de l'Ubú President, els catalans érem gent d'ordre. I sobretot de pacte. Fou l'Ubú qui es va inventar el peix al cove i el pal de paller, estratègies ridícules i que no obstant semblaven íntimament lligades a una idiosincràcia nacional. O que van construir-la. Contra la història catalana (objectiva) d'anarquisme i revoltes i crema d'esglésies, l'Ubú va proclamar una Catalunya basada en l'imaginari d'una minoria burgesa: va decidir que el botiguer que ven sabates al Passeig de Gràcia conté l'essència catalana. L'obrer de la Seat de la Zona Franca és un nouvingut acceptat (mentre que es porti bé).

Recordo com fa molts anys (quan em vaig divorciar) un parent proper em va explicar que divorciar-se és cosa de xarnegos, perquè els catalans ho arreglem amb pactes. L'imaginari del President Ubú havia arribat fins a la medul·la identitària.

Una anècdota apòcrifa relata que el 27 de gener de 1939, l'endemà de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes, dos burgesos catalans es van trobar i un d'ells li va demanar a l'altre:
-I ara... què hem de fer?
-No res: demà anem a treballar, obrim la botiga com si no hagués passat res.

Durant dècades els catalans hem estat també els més europeus de la península ibèrica, el centre neuràlgic i idiomàtic dels Països Catalans, el motor econòmic d'Espanya, els representants del seny, l'oasi, sis milions, els que fem la feina ben feta, un país d'acollida, els que tenen una tele (TV3). Des de fa poc som un poble que ha decidit i vol decidir. Fins i tot som un poble unit, alegre i combatiu. També sembla que som una unitat gairebé personificable, a la qual un individu anomenat Espanya li roba alguna cosa. (Només hi trobo a faltar que siguem els albacees del Sant Grial).

Potser després de trenta anys de propaganda algú ha tingut la feblesa de creure que hi ha una realitat que s'anomena poble català, i que té unes característiques comunes i definitòries. Sembla impossible al segle vint-i-ú, però deu haver passat: diuen que si penses malament ho encertaràs.

Malgrat la propaganda i la insistència dels mites, a mi encara se'm fa impossible pensar/imaginar que els habitants d'un territori (el 2014) formen un cos amb una voluntat i una intenció. Admetre-ho no seria tan sols un insult a les ciències socials dels darrers dos-cents anys, si no una ofensa a totes les persones que lluiten i han lluitat per la justícia social, contra les desigualtats i en favor d'una concepció universal dels drets que passa per contemplar el concepte de lluita de classes (ara més vigent que mai). Però més enllà dels conceptes abstractes...

Què m'uneix a l'Oriol Pujol, el Sandro Rosell o el Fèlix Millet?
Què em podria dur a pensar que unir-me als anteriors és una bona estratègia per aconseguir millores socials?
Quina dada històrica -més enllà del pensament medieval- em duria a creure que quan la classe treballadora s'uneix a les oligarquies forma un poble amb uns objectius comuns?
Qui és prou ingenu per pensar que les estrucures de l'estat afavoreixen o perjudiquen els ciutadans en funció del territori on viuen i no de la posició sòcio-econòmica que ocupen?. Algú pot explicar que l'estat roba l'Isidre Fainé per afavorir un obrer de Badajoz?

Tinc la impressió que tot plegat és, finalment, una qüestió de paraules i de llenguatges que lluiten per construir i per construir-se dins del pensament de les persones. El llenguatge de la propaganda lluita per penetrar el pensament. Aquest llenguatge propagandístic és miserable i orwellià en tots dos sentits: el poble català vol decidir o bé la constitució és sagrada. Només ens en podem defensar construint un llenguatge propi, i sabent-lo transmetre als fòrums dels ciutadans.

L'esforç per construir un llenguatge de l'individu s'estructura en la tensió entre els missatges de la propaganda institucional i dels media, contraposat a les idees que cadascú elabora des del pensament analític quan mira la realitat. En definitiva tot plegat es resol en una vella qüestió: estem educats en el pensament analític i crític o ens hem preocupat per educar-nos-hi? Som persones democràtiques perquè el nostre pensament és democràtic i sap viure en la contradicció, la incertesa i la tensió dels contraris?

És molt probable que no. Els individus sentim pànic i preferim dissoldre'ns en identitats col·lectives, molt més còmodes. I molt millor encara quan aquesta identitat col·lectiva no ha de fer cap esforç per definir-se, si no que es defineix per oposició a un enemic. I molt més senzill encara quan nosaltres i els altres ens definim per una bandera o un logotip, que és el més simple dels arguments: Barça o Real Madrid, Coca-cola o Pepsi-cola, Catalunya o Espanya. Marques comercials i pàtries han perdut la distinció, la marca és el discurs i l'argument.

Malgrat que tots admetem que la identitat no és una si no que és múltiple i s'assembla a les capes d'una ceba (barceloní-català-espanyol-europeu-occidental i alhora demòcrata/totalitari, liberal/socialista, agnòstic/creient, treballador/autònom, heterosexual/homosexual, consumista/anticonsumista, seguidor de la moda/indiferent a la moda, vegetarià/carnívor, fidel/promiscu, de propietat/de lloguer, transport públic/privat, etc) hi ha qui es permet afirmar que els catalans som d'una manera unívoca, i que volem una cosa (una sola i per damunt de tot).

Si algú em preguntés pel poble català i les seves aspiracions, jo tan sols li sabria respondre que són persones d'una regió del sud d'Europa que tenen (o desitgen tenir) un smartphone. Tota la resta em sembla impossible de definir, a no ser que sigui una mala persona o un tertulià a sou del poder.

4 comentaris:

  1. Aquesta conversa que expliques de després de la guerra l'he escoltat si fa no fa de després del... 1714. Pel que fa al tema, sempre sembla que hagi d'estar en lluita el nostre instint gregari i la necessitat d'individualitat, fer el que fa tothom o ser com se suposa que s'hauria de ser dóna seguretat i al volt de tot això s'han bastit religions, pàtries, identitats i moltes coses rares, en la qual incloc també fins i tot allò de 'la classe obrera', ep

    ResponElimina
  2. Lluís, Catalunya és una "Unitat de Destí en l'Universal" ..........
    Júlia, a Catalunya no existeix la "classe obrera", aquí el que som és "obrers amb classe" ............ (els italians, savis i irreverents, tenen una definició també aplicable a aquest tros de terra: "paese di merda") ............ és broma ..... (o no) ......

    ResponElimina
  3. ........y si no que se lo pregunten a "Josep" Maria Àlvarez: "que España no se meta con las cosas que nos son propias"................o a Joan Carles Gallego : " la Lomce pretende reprimir el uso de la lengua catalana en la escuela" ..!!!??..........mientras tanto los ¿obreros? (uy no) ¿trabajadores? (mejor, pero no) ¿colaboradores? (ahí hemos acertao) catalanes (o que trabajan aquí) cada día más jodidos, cobrando menos, peleando por un puesto de becario, a veces casi (o sin el casi) sin sueldo.............que les pagan (o no) "els altres catalans" (los de arriba, los de siempre, los que fueron sucesivamente republicanos, franquistas, demócratas-de toda la vida-, autonomistas, catalanistas, nacionalistas, independentistas y lo que haga falta con tal de seguir mangoneándonos) esos que son marxistas (de Groucho) en cuanto a sus principios (pero sin puñetera gracia)..............y con todo este panorama, el Dúo Dinámico del encabezamiento dedicándose a defender a......¿los obreros, trabajadores, colaboradores?.........no, defendiendo la exclusión del castellano como lengua vehicular en la escuela........Mare de Déu, Senyor !!!...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Isaac, la manifestació d'ahir en defensa del català a l'escola pública em sembla un nou capítol d'aquesta Catalunya gairebé surrealista. Objectivament, els problemes més greus de l'escola pública no són la proporció de català i castellà a les aules, sino la desrucció sistemàtica en recursos i mitjans dels darrers anys. Em vaig quedar a quadros veient com molts mestres van anar ahir a manifestar-se darrera de la Irene Rigau i els polítics responsables del desastre. Quin país...! Com molt bé dius i diuen els italians: paese di merda!

      Elimina