19 maig 2014

Què li deu passar a Catalunya? (i 3)


En el primer d'aquests tres textos breus em vaig preguntar per quines raons la ciutadania catalana es mostra tan dòcil i resignada davant les polítiques de l'austericidi. En el segon em vaig preguntar si hi ha raons sociològiques que ho expliquin, i com pot influir-hi el procés sobiranista-independentista que estem vivint. Probablement ni jo ni ningú no hi pot respondre amb certesa avui, perquè cal una perspectiva i una distància de temps que encara no tenim.

Sembla que l'independentisme s'endugui les escasses energies rebels dels ciutadans. Si ens deixem d'eufòries, les mobilitzacions en favor de la segregació són moderades i potser sobredimensionades per uns mitjans acrítics i poc analítics. Parlem de banderes pels balcons en ritme decreixent i de dues macro-manifestacions separades entre sí per un any, amb unes xifres de participació poc contrastades. (Aviat tindrem la prova del 9: quants ciutadans facilitaran voluntàriament les dades fiscals a l'Agència tributària catalana? Quines xifres donarà el patriotisme quan toqui la butxaca?). Però tampoc no es pot ser cec ni sord: en un paisatge desolat com aquest, que es reuneixin un nombre de persones que oscil·la entre les set-centes mil i el milió i mig -en funció de qui ho valora- cal tenir-ho en compte.

Em fixo en un dels eslògans que circula en l'òrbita de l'independentisme. La frase que més m'ha xocat des que la vaig llegir per primer cop és Res no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu. Allò que em sorprèn és la referència a la unitat del poble. (L'alegria i la combativitat no em sento capaç d'analitzar-les perquè no sé veure-les per enlloc. No és alegria allò que es copsa pel carrer, a la vida laboral, a la vida de cada dia, a les cues de l'Inem o dels Serveis Socials. I d'altra banda, l'escassa combativitat crec que es deu fondre a les graderies dels camps de futbol, a les cledes del facebook o pels missatgets del whatsapp).

El pensament independentista sol referir-se a la unitat del poble, i basa els arguments en l'existència d'aquest poble no tan sols unit per una idea, sinó que pensa o actua com si el conjunt dels ciutadans fos un cos i adquirís categoria de persona, amb una determinació i una voluntat que només es podrien atribuir als individus. El mateix Artur Mas no dubta en cometre frases on el subjecte és el poble de Catalunya en singular (ha decidit, vol decidir, ha pres un camí, etc). Caldria analitzar també per què un càrrec públic i electe decideix passar per alt que una part dels ciutadans que (també) representa no som independentistes: quin valor li dóna a la democràcia com a concepte?

A priori, la idea sembla més pròpia d'un imaginari romàntic o, per què no, totalitari i neofeixista. I aquí, altre cop, caldria aturar-se: quin significat té la il·lusió de què parlava l'Artur en la seva primera campanya? Ens estava anticipant un futur amagat en l'etimologia de la il·lusió?

Un altre eslògan-argument d'èxit és Espanya ens roba. Potser a còpia de repetir-ho ha esdevingut una veritat absoluta que es diuen els uns als altres però ningú no s'atura a pensar-hi (la frase ha pres atributs de mantra i de dogma: Jesús t'estima, Al·là és gran, el Barça és més que un club, a La Caixa tu ets l'estrella, Monzó és genial, etc), però caldria recordar que els ciutadans tributem a l'estat a títol individual en funció de criteris que no tenen en compte el territori.

Dit d'una altra manera: podria ser que l'estat robés els contribuents, però és impossible afirmar que roba els contribuents del territori català en tant que tals. Qui pot afirmar que l'estat roba més a un treballador de Badajoz que a un treballador de l'Hospitalet? Afavoreix més al senyoret Botín que als senyorets Brufau, Fainé, Oliu, Lara, Roca i Junyent? És evident que hi ha injustícies tributàries, i és evident que en surten beneficiades les grans fortunes, els inversors, els especuladors i les oligarquies econòmiques en general. Tothom sap que perjudiquen la classe treballadora, i que ho fan sense cap escrúpol territorial.

D'altra banda, si la solució al robatori de l'administració es resolgués separant-se'n, caldria començar a pensar en separar-se també de Catalunya. I del teu ajuntament.

Per tant: quina unitat es reclama als ciutadans de Catalunya? A qui li convé més que la ciutadania d'un territori s'uneixi sota una bandera, abandoni les seves necessitats, anhels i reivindicacions per abraçar les reivindicacions de la classe dirigent? Demanar que ara anem tots junts i després ja en parlarem vol dir demanar-li al desnonat del seu pis que s'uneixi al qui l'ha deixat sense casa. Que el treballador acomiadat o amb un salari rebaixat en deu, vint o quaranta punts percentuals s'uneixi al qui ha decidit empobrir-lo. I que faci un acte de fe sublim: que cregui que l'endemà de la independència li retornaran el pis, li retornaran el salari o la feina.

En algun lloc del mapa o en algun moment de la història l'esclau es va unir a l'amo en nom de la pàtria? Només podria citar l'Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Ja sé que el resultat no cal explicar-lo, però no em puc estar de citar una cinta de Federico Fellini: Amarcord. Els nacionalistes campen pels carrers tot buscant, entre els treballadors, persones poc afectes al nou règim per donar-los una pallissa o una dosi d'oli de ricí. Els serivirà de res dir ep, que jo vaig votar la Cup o Icv?

Jo diria que la pretensió d'unitat nacional és una qüestió antiga i mai no resolta a Catalunya, com enlloc del món. Els francesos no es van unir ni tan sols contra els nazis. Sembla gairebé la broma d'un ignorant malintencionat que el 2014 es vulgui reeditar. No cal recórrer al 1714 per veure-ho (ni tan sols llavors els catalans anàvem units): la guerra civil espanyola, tan recent, ja ens dóna un dibuix precís d'aquesta unitat racionalment impossible. Seria una sorpresa enorme que cent cinquanta anys després de l'aparició del materialisme històric i de tot el pensament que se'n deriva algú pretengués obviar-lo. Seria com si la medicina d'avui renunciés a Alexander Fleming i decidís tractar la tuberculosi amb oracions a la Mare de Déu de Montserrat.

Les banderes nacionals han resolt mai cap injustícia social, cap desigualtat? No puc comprendre com és que a l'any dos mil catorze del segle vint-i-ú calgui fer-se aquesta pregunta. Però vet aquí, aquesta és la pregunta central: perquè a la Catalunya de 2014 cal preguntar-li si creu que el conflicte nacional resoldrà el conflicte social.

Més enllà de les bromes i les paradoxes, sembla que la unitat catalana ha tingut un efecte devastador sobre la defensa dels drets elementals: el govern català pot destruir l'estat del benestar, la sanitat i l'educació públiques sense oposició. Aparentment, sempre que alhora hipnotitzi els ciutadans en una lluita nacionalista que desactiva o desenfoca els seus interessos primordials. L'estratègia està donant bons resultats si ens mirem les enquestes d'intenció de vot, on el partit del govern i el seu soci presenten les millors espectatives.

No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d'interès nacional, va dir Giorgio Napolitano fa anys.

(Faltaria analitzar i debatre l'estrany paper dels partits de l'esquerra -excloc el PSC, perquè la socialdemocràcia fa vint anys que va abandonar i trair l'esquerra tal com ara expliquen els decrèpits germanets Maragall- que s'han sumat a l'operació sobiranista, però a mi també se m'acaben les forces quan arribo en aquest extrem. Potser som en una nova època medieval i obscurantista.)


4 comentaris:

  1. Mmm veig que has fet servir també la cita de Girogio Napolitano!

    M'ha encantat l'anàlisi, així com els dos textos anteriors. Molt encertat! Òbviament el conflicte horitzontal no té altre finalitat que evitar el vertical. Quan acabi la campanya publicaré un text sobre el mateix tema!

    Quan publiquis coses tan interessants, avisa'm que si no segur que se'm passa!

    ResponElimina
  2. dius tantes coses en estos tres escrits, lluís...! i penso que molt ben explicades. m'agradaria que els mateixos nacionalistes poguessen llegir-te fent l'esforç de comprendre l'abast de tot el que hi dius i de posar en dubte el seu convenciment, valorant si realment allò prioritari a les nostres vides és "crear un nou país" ("de moment, tots junts, i després ja veurem com"), o intentar millorar el que ja tenim, que prou feina tenim.

    però tinc la impressió que la majoria de persones que són nacionalistes estan massa convençudes, i que poden sentir-se massa incòmodes especialment amb algunes idees, com quan ho compares amb els règims feixistes. (com donar a tastar un suc de taronja a algú a qui li agrada la fruita, però ficant-li una culleradeta de sal, de manera que la persona hi troba tant la sal que escup lo suc, perdent-se tot lo gustet i les vitamines de la taronja).

    no dic que calgue guardar-se els pensaments més durs o els que poden resultar més ofensius, perquè ja entenc que vulgues dir tot el que penses, però sí que penso que a vegades pot ser més útil (i igualment se pot dir tot remarcant allò que és essencial i amb voluntat constructiva), i fins i tot necessari per a obrir portes, especialment quan se tanquen amb tanta força a banda i banda.

    ahir, l'aicard, abans del partit de futbol, me va demanar que si des de la grada li cridava, que ho fes "en positiu" ("molt bé, carinyo! buscant la pilota! així, corrent!", en lloc de "va! espavila't! corre!"), "perquè si no ho sento com si fos un fallo, mama, i em poso nerviós. tu, anima'm". me va emocionar que m'ho digués, li vaig dir que té tota la raó. vaig fer-li cas. i va jugar increïble! motivadíssim, més actiu que mai i molt atent al joc.


    ResponElimina
  3. Lluís, hi ha coses en les quals estic d'acord i d'altres no. Crec que et centres massa a desarmar el discurs nacionalista. Però és un esforç inútil per a qui se sent nacionalista. És evident (i històricament ha estat sempre així; potser no la revolució russa, però com exemple ens serveix de ben poc), és evident, deia, que les banderes arrosseguen més gent que els drets socials. Potser caldria, alhora que es desemmascara el romanticisme nacional, fer esforços perquè el conjunt de ciutadans de l'Estat entenguin que cal organitzar el sistema d'una altra manera. No hi tinc cap esperança: quan veig la quantitat de vots que van cap a partits de dreta. Fins i tot quan l'olor a podrit no deixar respirar. Però em sembla menys cansat que anar a la contra. Discutir amb un nacionalista, vingui d'on vingui, és com fer-ho amb un creient. Al final tant m'és que hi hagi qui creu en déu; el que no vull és un estat teocràtic.

    Amb una ciutadania ben conscienciada no seria difícil fer-se amb els ajuntaments. Més enllà d'això, les emocions s'haurien de convertir en raons pràctiques per acabar associant-te geogràficament amb qui et permet recollir millor les escombraries, distribuir aigua, generar energia o vendre tomàquets.

    La dreta, el nacionalisme, l'Església, la monarquia, el futbol... formen part de les emocions. Per a la resta, cal una veu forta, caràcter, estratègia... Perquè convèncer la gent costa molt. Potser caldrà esperar que la merda ens arribi a la boca.

    ResponElimina
  4. He estado observando los movimientos nacionalistas, los de alli y los demas. Se habla mucho de territorios y poco de personas. Son las personas y las empresas los que pagan impuestos y son las personas las que tienen derechos. Sin embargo las ideas se reducen a la destruccion, al odio al contrario, al miedo a lo diferente a la critica colectiva. Una vez agrupados los seres humanos son descalificados por donde viven o por quien es su gobierno, metiendo en el mismo saco a los millonarios y a sus sirvientes y eso no es justo, repito, no es justo.
    Siento más afinidad con un mecanico de Badalona que con un dirigente politico de aqui.
    El papel de los denominados grupos de izquierda de España es cuando menos cuestionable, pues el socialismo trata de amplificar y distribuir derechos y aqui bajo la falsa bandera de la libertad, se quieren poner fronteras acaparar riqueza, con la disculpa (no demostrada, pues empresas y personas pagan lo mismo alli que aqui), de que el territorio paga más impuestos y tiene deficit con el resto se quieren acapara los recursos, supongo que luego "solidariamente" daran propinas los domingos a la salida de misa, que es lo que suelen hacer los "señoritos de bien" que imponen caridad frente a Justicia Social.
    Para mi un pais es una asociacion que regula la riqueza, que fomenta proyectos comunes inalcanzables de manera individual (Sanidad, Infraestructura, Derecho a Enseñanza y demas). Sin embargo esto es un mercadeo de votos, una campaña industrializada para captar recursos y como todas las campañas tienen sus eslogan:

    Somos ricos y nos roban
    Pagamos muchos impuestos y en el nuevo pais pagaremos menos.
    Los de fuera son los culpables.
    Y esas cosas que todos a traves de los libros hemos conocido, nada nuevo bajo el sol.
    Falta autocritica y sobran mentiras y aqui no hablo solo de Cataluña, hablo de España.

    ResponElimina