17 maig 2014

Què deu estar passant a Catalunya? (2)



A la primera part d'aquesta reflexió em demanava perquè els ciutadans de Catalunya es mostren tan dòcils i perquè és un dels territoris de l'Estat en què hi ha menys protesta contra allò que, per entendre'ns, s'ha tendit a anomenar política de l'austericidi: desmantellament dels serveis socials, educatius i sanitaris; privatització; abandonament de la inversió pública.

Hi ha dades objectives que permeten pensar en una sorprenent absència de resposta cívica catalana respecte del context estatal. Catalunya es mostra com la regió més disposada a obeir i resignar-se. El Parlament català no debat mai (gairebé mai) el malestar, la pobresa i les conseqüències dramàtiques de la política d'austeritat. Tan sols de vegades, ICV o la CUP (sorprenentment poc activa) plantegen qüestions. El més inquietant, però, no és allò que fa un parlament cada cop més autista.

Les mobilitzacions al carrer són mínimes, apenes es produeixen demandes judicials contra el govern par part de les organitzacions ciutadanes, els col·lectius mes afectats solen protestar en veu baixa (o per facebook). Per a comparar-ho només cal mirar-se el nombre d'accions que es duen a terme a Madrid o a Andalusia, algunes de les quals han estat tan exitoses com la paralització del procés de privatització dels hospitals: a Catalunya la privatització sanitària continua endavant i sense trobar entrebancs. Però no tan sols Madrid: la vaga de l'ensenyament a les Illes no té cap punt de comparació amb la paràlisi del món educatiu català. [Una vaga que, en contra del què pretenia la premsa catalana, no tenia com a punt principal mantenir la quota de llengua illenca si no la negativa a acceptar la brutal retallada del pressupost: la qüestió lingüística no apareix fins al tercer lloc de les deu reivindicacions].

Per comprendre la resposta submisa i apocada no hi ha un factor, si no que -com passa amb qualsevol fenomen social- es deu a la concurrència de molts factors que caldria valorar un per un i fianalment fer hipòtesis sobre què passa quan tots es donen simultàniament.
Deixo de banda els efectes derivats de la doctrina del shock que descriu N. Klein, perquè són aplicables a tots els països del món occidental.

  • la tendència catalana (tòpica però funcional i efectiva) a respectar l'ordre i acceptar l'autoritat. Hi ha un mite sobre la idiosincràcia catalana inspirat en la mentalitat burgesa que sol funcionar bé. És el mite del català treballador, el botiguer, la caseta i l'hortet, avui no toca, peix al cove, el caràcter pactista... en definitiva, és el mite sobre el qual es va construir el pujolisme i que aquest, al seu torn, va alimentar fins al paroxisme. El mite té una trajectòria llarga i molts referents: d'ençà del final de la guerra civil com a mínim, ha construït una autoimatge dels catalans que gira sobre els beneficis de ser assenyats i no-conflictius en el conflicte social. Està construïda com a antítesi del moviment anarco-sindicalista dels anys 20 i 30 del segle XX, al qual s'ha convingut en responsabilitzar dels mals posteriors, inclosa la derrota militar del 1939. Fins i tot la maldestra i mel·líflua socialdemocràcia catalana (PSC) s'ha volgut allunyar de les lluites obreres: quin perfil obrerista o socialista han mostrat Joan Clos, Jordi Hereu, Raimon Obiols, Raventós, Maragall (alcalde i president) & Maragall (conseller d'Educació), Montilla o Navarro?
  • una història recent (a partir de la Transició de la dictadura franquista vers la monarquia democràtica) dominada pels valors de la democràcia cristiana, plenament assumits per la socialdemocràcia fins i tot en l'aspecte explícit i programàtic. El concepte de classe obrera ha estat reiteradament negat arreu d'Europa, però a Catalunya ho ha fet amb un èxit que ratlla l'excel·lència: només cal dir que el partit polític que sempre ha estat més votat (amb molta diferència) ha estat el partit de la classe burgesa. L'alternança espanyola (PSOE-PP) no s'ha donat mai: necessàriament doncs, la classe treballadora catalana va decidir confiar en els representants i els valors de la classe burgesa per a fer-se governar.
  • l'absència d'una premsa independent, cada cop més tràgica: al territori català no hi ha mitjans significatius que no depenguin de la subvenció pública de la Generalitat. La complaença amb el poder és el preu que han de pagar a canvi de continuar rebent la subvenció. En aquest sentit (la qüestió es mereix tot un tractat) també cal destacar la deriva de TV3 i Catalunya Ràdio, no tan sols acrítiques amb el poder, si no vergonyosament aduladores: han decidit emular TeleMadrid o el feliçment desaparegut Canal 9 valencià. En l'àmbit de l'Estat, tot i que el panorama no sigui feliç, cal admetre que hi ha més opcions infomatives tant en la premsa escrita, virtual o televisada. 
  • la irrupció del fet independentista o sobiranista a l'escenari del conflicte. Com en una revisió de la postmodernitat, el conflicte real i el drama social es veuen substituïts per una màscara o un doble: la independència nacional serà la solució de tots els problemes. Les úniques mobilitzacions ciutadanes remarcables són, de sobte, les que organitza una idea que pretén ser socialment transversal i  que es basa en idees identitàries i essencialistes (el poble català, la voluntat del poble, etc). Es crea un imaginari col·lectiu català, com si els ciutadans d'un territori determinat haguessin resolt el conflicte de classes. A Europa, aquesta estratègia tan sols havia estat assajada amb éxit pel feixisme italià i pel nazisme alemany. Però quan tothom creia que Goebbels i Himmler havien estat superats, ens apareixen uns nous individus mediocres: Mas, Homs, Junqueras. Tenia raó el qui va dir que la pàtria és el darrer refugi dels mediocres? Caldria aturar-se a observar les característiques del fenomen sobiranista/independentista des de la perspectiva sociològica, tan sols goso apuntar-ne algunes qüestions pendents:
  • el terme sobiranisme irromp en el discurs i hi és acceptat, tot i que és un concepte borrós que no es pot definir amb precisió. En el context d'una democràcia europea, sobirania és una qüestió aparentment resolta pel propi sistema i que s'explicita a les constitucions o als textos equivalents i que s'expressa per canals ben definits. En un Estat constituït per autonomies, costa de comprendre que una d'elles pretengui redefinir la sobirania que li ha permès ser una autonomia. El president de la Generalitat de Catalunya hauria de saber que és, ni més ni menys, que el representant o el delegat de l'estat espanyol al seu territori: Generalitat de Catalunya és el nom que pren Espanya en el territori de Catalunya. Catalunya és el nom que pren l'Estat espanyol en una part del seu mapa, i d'acord amb aquesta convenció (i no amb cap altra) s'organitza i es gestiona. Les consideracions històriques hi són afegides, tal com les vasques i navarreses: que els territoris més retrògrades i feudals d'Espanya tinguin clàusules especials no és gaire edificant. Ni Catalunya ni Euskadi ni Navarra no són un exemple de modernitat democràtica. Potser només hi ha un reconeixement del seu passt carlí?
  • la pressió independentista sobre el partit del govern (que ha estat nacionalista-autonomista en la línia del franquista Francesc Cambó i explícitament no-independentista durant els trenta anys de la seva existència) s'exerceix des d'una associació que té uns 30.000 socis (un 0,4% de la població): l'Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d'una entitat petita i paradoxalment poc assambleària, amb tics elitistes i presidida per una funcionària de l'Estatque ni tan sols no ha demanat una excedència. Hi ha un partit -de trajectòria erràtica en el discurs social- que avala l'ANC: ERC. Aquest partit, ara presidit per un antic còmic de TV3, bloqueja el conflicte social al Parlament i anul·la el debat, ja que per una qüestió numèrica es permet ser el líder de l'oposició i ensems el principal aliat i avalador d'un govern sense majoria. Si aquesta paradoxa s'esdevingués en un país extra-europeu hi hauria mil periodistes denunciant el ridícul, la república bananera o tan sols allò obvi: el nul respecte de les institucions representatives pels principis democràtics més elementals. 
  • la reclamació d'un dret imaginari i mai reclamat fins ara: el dret a decidir esdevé una reclamació obsessiva que adquireix un inesperat consens fins i tot per les organitzacions de l'esquerra ideològica, obviant que aquest dret no consta en cap llista dels drets universals. De nou topem amb la substitució de la realitat per un doble. De sobte es demana el valor del referèndum (o de la consulta?) quan mai no s'ha volgut demanar abans: retallades pressupostàries i variacions legals s'han fet sense cap referència a la consulta, donant per fet que l'aritmètica de les eleccions parlamentàries era suficient.



4 comentaris:

  1. el fet independentista és, també, una fugida cap endavant, una fugida que com be dius no ha tingut en compte el dret a decidir quan es tractava de canvis socials, de les retallades dels drets socials i d'una manera d'entendre la vida..
    penso que la pàtria com a valor em dóna vomitera..tanta com les nike que s'han de comprar als nens perquè no s'acomplexin.. o el viatge de torn a les Bahames.. o el sushi de cap de setmana...
    estem globaestereotipats i molts dels que no ho poden estar tan sols pretenen l'esteoritipació, amb o sense barretina..
    segueixo però ,sense saber com sortir-nos.-en de tot plegat, la troca està molt trucada.. i no hi trobem el fil..
    donde estará mi carro..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo encara estic en estat de shock des que va començar el festival nacionalista... No m'entra al cap que als meus 50 anys hagi de veure aquest espectacle gairebé feixista o com a mínim d'un populisme barato. Persones que em semblaven crítiques i analítiques han decidit entrar en aquesta "il·lusió" amb què ja amenaçava Mas a la primera legislatura. Trobo que estic vivint una etapa trista.

      Elimina
  2. gràcies per no defallir en el teu esforç d'explicar tot el que penses i com veus tu les coses en este context tan empapat de nacionalismes que estem vivint. penso que també el nacionalisme espanyolista és nociu i ha contribuït molt a arribar on som, i a vegades trobo a faltar que també en parles, perquè no parlar-ne i en canvi parlar molt del nacionalisme catalanista pot produir la impressió que "no dius tot el que cal dir", que no ho poses tot sobre la taula, o que estàs "obsessionat" en un sentit i "consentint" l'altre, encara que sé que no és el teu cas. uns i els altres han aconseguit convèncer molta gent, i encara que s'oposen entre ells, en el fons i sovint també en la superfície són tan semblants...!

    t'impressiona el seguidisme que hi ha a Catalunya, però també impressiona el que té el partit popular a la resta de l'estat.

    m'agrada especialment com poses de relleu les mobilitzacions que hi ha en alguns llocs d'esta espanya tan criticada des de Catalunya, tan "tancada", considerada tan retrògrada, "tan diferent de nosaltres!", diuen... i a mi també em desconcerta com "aquí" sovint sembla que "allò" ni tan sols existeix, perquè no s'explica, perquè no surt a tv3 ni en tants altres mitjans..., perquè no se li presta atenció ni es valora, potser perquè "no convé" que se sàpiga... però que sí que està passant, i que potser, difonent-ho més, mos ajudaria a tots a reaccionar i a mobilitzar-mos millor, amb més consciència i esperança.

    i això que dius d'iniciativa i de la cup, i de tots natros, la gent del carrer... a mi també em desconcerta i em preocupa, perquè fa pensar que no hi ha alternatives, quan sí que n'hi ha, però amb massa interessos a enterrar-les i ofegar-les.

    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que per a mantenir un nacionalisme sempre cal que s'enfronti a un altre nacionalisme, és com una maledicció que patim els humans. Si parlo de la situació catalana i no de l'espanyola és perquè en el fons (i en la superfície) em preocupa més allò que tinc aprop. i sobretot perquè ho conec millor. Sempre m'ha xocat una paradoxa curiosa: els nacionalistes catalans parlen molt poc de Catalunya i molt d'Espanya, mentre que els nacionalistes espanyols parlen molt de Catalunya i molt poc d'Espanya.

      Elimina