3 maig 2014

D'abril a maig




Entre abril i maig, l'homenet va arribar, tot caminant, fins al Camp de la Bóta. És el lloc que no és enlloc, la línia il·lusòria que separa la ciutat del seu límit i el lloc on el nom es perd: com s'anomena el territori que no és enlloc ni de ningú?

Un alcalde molt trist (però al regne dels tristos només seria un lacai) va voler esborrar del tot el poc nom que li quedava a aquest pedregar vora el mar, vora el no res i l'oblit. L'alcalde va bombardejar amb el napalm de l'especulació i la vergonya els darrers rastres del dolor i la memòria, i va construir una pantalla de titans futuristes que ocultessin l'altra vergonya, la dels blocs com nínxols que hi ha uns quants metres més endins.

Però la misèria moral de l'alcalde i els regidors no pot esborrar la misèria ni la gana reals dels qui habiten el barri. La tristor intel·lectual dels polítics no pot resoldre la tristesa d'unes vides venudes a baix preu. Els derrotats seguim perdent la guerra civil cada dia: no ens ha servit de res que les eleccions les guanyin els socialdemòcrates. Ens van trair, això és tot.

A l'antic camp sense nom, al límit de la realitat i de la mar, hi ha un museu i s'hi encabeixen fires, firetes. Ses senyories pensen: i què carai farem ara amb l'enorme baluerna que ens va deixar l'alcalde Talòs? Doncs vet aquí, van concloure: hi farem les fires que no es poden celebrar als palaus de fires i congressos. Sense hostesses, sense els media, sense nom. És la fira que perd el nom, perquè es diu d'abril però la fan entre abril i maig, en un intèrval. Fora del mapa i fora del temps.

L'homenet va arribar al lloc on la memòria es recargola i esdevé la Medusa, i va percebre olors cridaneres, colors dolços. La vida és contradictòria i paradoxal: va néixer en el llot primitiu i, a mossegades i empentes, va envair la Terra. I sempre recorda. I mai no oblida. I si te la mires als ulls et glaça la sang que et queda.

Mentre l'homenet passejava entre las casetas van créixer els núvols en forma de bolet (amanita phalloides) i van beneir la terra seca, i van batejar el lloc que no era un lloc. I l'homenet va passar uns quants segons preguntant-se perquè ploren els nens quan els bategen i perquè els bategen amb un raig d'aigua que vol imitar el plor. I llavors va canviar de direcció les passes, es va arrepenjar en un mostrador i es va fotre una cervesa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada