12 maig 2014

Què deu estar passant a Catalunya? (1)


Segons ens anticipa la premsa, la Conselleria de Sanitat prepara la següent retallada de pressupost, per valor d'uns 60 milions d'euros. Sembla que afectarà la medicació hospitalària: en una reunió de l'ICS, un alt càrrec explica amb naturalitat que al Marroc molts familiars de pacients ingressats van a comprar la medicació a les farmàcies i la duen a l'hospital. I no passa res. Ens podem anar calçant, doncs. Caldrà anar resant perquè ens mati un llamp diví, de sobte i fulminant. Perquè si desenvolupem alguna malaltia complexa ho tindrem molt malament.

La situació de la sanitat pública catalana és un drama que encara no ha arribat al clímax. Perquè el procés de privatització del conseller Boi tampoc no funciona, ja que la sanitat privada no és capaç de substituir de forma eficient allò que desapareix de la pública.

Per al proper curs 2014-15, la Conselleria d'Ensenyament anuncia (en veu baixa) la supressió d'unes tres-centes aules d'educació infantil a l'escola pública, amb l'argument cínic del descens de la natalitat. Mentrestant, en veu alta, això sí, renega perquè en dues o tres escoles hi haurà algunes hores més de llengua castellana.

Són tan sols dues mostres de l'inexorable procés de destrucció de la cosa pública que va engegar el govern nacionalista, i que segueix en marxa malgrat tot: des que en Boi i na Irene van pujar al cavall, no s'han aturat ni un instant. Cap tragèdia no els ha commogut. Un balanç de l'acció poítica del govern de Mas demostra que tan sols hi ha hagut acció en la supressió, la retallada i la destrucció. I en la propaganda independentista, és clar: tan sols la festa del tricentenari ens costa tres milions d'euros.

Allò que m'inquieta més no és pas quina política gasta Convergència, perquè això no hauria de sorprendre ningú. A Convergència i al Partit Popular els agraeixo que no m'hagin enganyat ni un sol cop: sempre he sabut a quin amo serveixen, quins interessos tenen i per quin motiu volen ser al poder. Les pàtries, les banderes i les essències són el decorat. L'argument de l'obra és un altre. I tothom el sap.

Allò que inquieta és la nul·la resposta, la falta d'una oposició real que vigili, denunciï i protesti. És molt intrigant i molt preocupant observar l'activitat parlamentària, on tan sols es debaten qüestions metafísiques sobre drets il·lusoris, identitats, definicions de país. I és molt més preocupant constatar l'absència de protesta cívica, la passivitat de la ciutadania i el sotmetiment terrible que mostrem. Els ciutadans tenim una actitud a mig camí entre la paràlisi i la hipnosi.

Una ullada al mapa de les protestes ciutadanes de l'Estat espanyol ens mostra un oasi de pau al triangle que dibuixen les línies de l'Ebre, el Mediterrani i el Pirineus. Som com la vil·la dels gals d'Astèrix, però del revés: això és la vil·la dels ciutadans dòcils i obedients que han acatat humilment el poder de l'imperi. Així, el territori que va liderar la lluita per la llibertat i els drets, la igualtat i la justícia fins a la fi de la guerra civil ara és un exemple de ciutadans genuflexos que es deixen espoliar la sanitat i l'ensenyament públics sense cap queixa.

Tenint en compte que els serveis públics són l'únic patrimoni que tenim la classe treballadora, es pot pensar que estem vivint en un conte de terror en el qual la víctima del monstre avança amb el cap cot vers les urpes. Resignada. O narcotitzada.

És molt probable que aquestes línies desvetllin una rèplica que parla de l'independentisme i el conflicte nacional. De manera que en una propera entrada inetantaré explicar perquè aquest conflicte sobrevingut, ple d'estranyes paradoxes i d'elements populistes que ratllen en el neofeixisme podria ser l'explicació de la docilitat suïcida que hem adoptat els ciutadans.

2 comentaris:

  1. Em pregunto per què les 4 ratlles verdes que surten del ninotet penjat són verdes? Per la propera entrega, Lluís, pinta-les negres, perquè segons com quina lectura es fa dels fets actuals el negre és un color que s'adiu més.
    No vull ser pessimista però més enllà del "Matrix nacional" que estem vivint,i que consti que no tinc res en contra de cap causa nacional tot el contrari i tinc simpaties i tot!! Però hi ha quelcom molt preocupant que és que s'està deixant de banda la lluita per allò "social" que també hauria de ser prioritari.
    És molt estrany tot plegat!! Més enllà de les "performances sindicals" de l'1 de maig i de "manis puntuals amb esperit 15M" estem en una societat adormida que no desperta.
    Certament totalment d'acord amb aquest paràgraf...
    "Allò que inquieta és la nul·la resposta, la falta d'una oposició real que vigili, denunciï i protesti. És molt intrigant i molt preocupant observar l'activitat parlamentària, on tan sols es debaten qüestions metafísiques sobre drets il·lusoris, identitats, definicions de país. I és molt més preocupant constatar l'absència de protesta cívica, la passivitat de la ciutadania i el sotmetiment terrible que mostrem. Els ciutadans tenim una actitud a mig camí entre la paràlisi i la hipnosi."

    Potser ho haurem de preguntar a l'Iker Jiménez de Cuarto Milennio i que investiguin quin estrany efecte paranormal hi ha en les nostres consciències que fa que no sapiguem reaccionar. Potser el nostre esperit crític ens l'han abduït uns extraterrestres i no ho sabem. Qui ho sap!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel: el color verd es deu a una anomalia meva, que es diu "daltonisme". Gràcies a tu acabo de descobrir que és més agut del què imaginava... però en fi, qui no té un all té una ceba.
      L'explicació de l'estat narcotitzat que tenim no deu ser fàcil, ni crec que tingui una sola causa. En un proper article intentaré exposar les meves hipòtesis, però em temo que la resposta bona no la té ni tan sols el gran Iker Jiménez.

      Elimina