18 abr. 2014

Souvenirs de la misèria




Els ecos del temps pels carrers costeruts del Carmel, el barri dels turons. Sol i suor, i cafè al Patio Andaluz tan andalús...! Rastre de barraca de pobre, de canó republicà, guerra i més guerra, la infinita guerra que no se sap quan va començar i que no acaba mai.

Els pobres sempre perdem les guerres però hi tornem. Quina altra cosa podríem fer, si no continuar la guerra per la nostra dignitat? Quina altra...? Potser l'única dignitat que tenim els pobres és la dignitat de la guerra - m'agradaria saber què n'opina Žižek d'aquesta afirmació que faig com si res.

Dalt del turó de la Rovira (ara sodomitzat per una autovia socialdemòcrata que tresquen automòbils de plata) hi ha les petjades dels pobres que hi van construir barraques. En aquest exigu altiplà diuen que van haver-hi més de cent barraques, on hi vivien més de sis-centes persones. En alguna d'aquestes barraques van folrar-se el terra amb rajoles modernistes, que vés a saber com van viatjar des del bonic passeig de Gràcia dels señoritos fins a l'altiplà rocallós i feréstec. Quina imatge tan intensa, tan simbòlica i tan poderosa! Camino per aquestes rajoles i sento que entro en el sagrat, en el miracle. La terra parla quan tremola.

Mil terratrèmols no han descalçat les rajoles, sóc jo qui m'hauria de descalçar per mostrar el meu respecte per aquells pobres, per aquells que van ser més humans que jo, més humans que els señoritos del Passeig de Gràcia. Ells van construir el país, més que no pas aquests fastigosament llorejats senyors com el senyoret Manent, que pel fet vulgar de morir-se és elevat a prohom.

Abans de les barraques van haver-hi els canons que, sense fortuna, van voler destruir els avions feixistes. De tants ecos que hi ha dalt del Turó de les barraques i els canons que no m'hi puc estar gaire estona. M'hauria agradat fer-hi aquest pícnic dels cossos estrangers que aprofiten la visita per bronzejar-se i contemplar la ciutat als peus (i la silueta cada cop més sinistra, lletja i mefistofèlica de la Sagrada Família...). S'hi retraten les parelles i mengen truites de patates, i joves belles italianes mostren al sol les espatlles d'or. Però els ecos són intensos, mai no cessen.

Carrer de Mühlberg avall i com empès del diable. No sé viure sense viure entre els meus dimonis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada