20 febr. 2014

Le petit prince



Aquest és l'any de El Petit príncep, i les escoles i els instituts treballem per fer arribar aquesta estranya peça de la literatura als alumnes, però també als mestres. Filosofia o conte per a infants? No sé pas què respondre. Entre els textos llegits que mai no diré he entès hi ha Així va parlar Zaratustra del Nietszche, l'Ulisses del Joyce, l'Odissea d'Homer i El Petit príncep, escrit per un poeta-aviador francès que mai no sabrem del cert si va simpatitzar o no amb el règim nazi de Vichy. (N'hi ha molts d'altres, és clar: els catalans no som pas a l'avantguarda de la comprensió lectora global).

De vegades aquell pallasso baixet vestit amb pijama em va semblar ridícul (potser fou quan jo també em sentia ridícul enmig de la Terra). De vegades la seva fuga atabalada -saltant d'asteroide en asteroide- em va semblar una bona imatge de mi mateix mentre buscava. De vegades vaig pensar que cada asteroide era una opció d'ell mateix, de mi mateix. I jo, que vaig néixer en un país petit i endogàmic, molt ridícul i mesquí, vaig sospitar que l'asteroide B612 deuria ser Catalunya. Després vaig comprendre que el món en va ple, d'asteroides B612. De vegades un mateix pot esdevenir un asteroide.

I el planeta sencer, vist des dels telescopis de la nebulosa d'Orió, és un petit asteroide. I tots junts (joves i vells, lletjos i guapos, rics i pobres) som un petit príncep perdudíssim, angoixat, filosòfic i menut. Vestit de forma grotesca.

Qui m'havia de dir que ara, tan aprop dels cinquanta que ja no sé com justificar-me, em sentiria altra vegada com aquell tipus del batí blau. Que estranys que són els llibres estranys!

[Cada cop que prenc el cotxe estic atent a les urbanitzacions i les mansions abandonades. Ara sovintegen als dos marges de les rutes, com planetes petits i abandonats, imatges de nosaltres i els nostres somnis. Com es deuen veure les urbanitzacions abandonades des dels telescopis que ens miren des de la Constel·lació d'Orió?].



1 comentari:

  1. Hi ha llibres, històries, que transcendeixen a la vida privada d’ una més que d’ altres. Que són més especials per mi pel moment i l’ entorn, que per la narració en si. Dues les recordo amb especial “carinyo”: El retrat de Dorian Gray, que ara no ve al cas, i El petit príncep. El vaig conèixer a l’ escola i sé que a la primeria vaig pensar que el fotut crio era molt pesat “ Dibuixa’m un xai, dibuixa’m un xai”, però vaig entrar en el joc –no he dit entendre- amb entusiasme . El record més bonic però, s’ ancora en les lectures que fèiem amb el meu fill, quan ell era petit - Al llit dels papes, una pàgina més va..., que no que a dormir...- Aquest deu ser dels darrers llibres que vam llegir junts, espero que no fos per culpa d’ això...Li hauré de preguntar.

    ResponElimina