19 gen. 2014

Catalunya: un nacionalisme sense imaginari


Els articulistes debaten: perquè l'independentisme català no desperta adhesions enlloc del planeta? Els mitjans -subvencionats- del règim català diuen vagament que sí, però la realitat diu que no: malgrat les missives internacionals del probe Artur, ningú no se solidaritza amb un procés que té de procés allò que en deia Franz Kafka. Cap estat, cap nació ni cap institució no dóna suport al projecte del secessionisme que promou i lidera el partit de la burgesia catalana. Perquè es vulgui o no, el projecte és percebut internacionalment com la conseqüència d'un raonament insolidari i gairebé autista, que ni tan sols no vol plantejar obertament si la Catalunya independent romandria dins de la Unió Europea o fora d'ella (com si això fos una qüestió prescindible).

L'atribolat i barroc tricentenari que tan generosament promou el govern autònom presenta un excés d'incongruència: els pretesos ciutadans del 1700 no eren ciutadans sinó súbdits, no existia res equiparable a institucions catalanes democràtiques en aquell segle i la resistència dels nobles catalans tan sols expressa la seva negativa a perdre els seus privilegis de classe.

Diuen que el poble de Catalunya -una entitat pretesament corpòria que cap sociòleg no ha vist mai- ha pres un camí, però caldria repensar-ho. Si ens volem referir a les dades, una mica menys del 3% de la població va participar a la Consulta popular per la independència de fa tres anys. I aproximadament 1,5 milions de persones (inclosos els menors d'edat) van participar a la Via catalana, una pseudo manifestació de pagament que va organitzar l'Assemblea Nacional Catalana, entitat vertical i escassament assambleària que té uns 15.000 socis.  Si tenim en compte que el cens electoral de la comunitat autònoma catalana està format per 4,5 milions d'electors, només cal aplicar la regla de tres.

Podria ser que algú hagués organitzat un enorme embolic a partir del no-res? La resposta deu ser: potser sí. En tot cas, l'independentisme polític sembla que opta per embarrancar-se en propostes inútils o en projectes destinats a l'argumentari victimista que tanta tradició té en la història de Convergència i Unió. Mentre el país cau en tots els indicadors d'igualtat, de sanitat, de benestar i de justícia i d'educació, el Parlament perd el temps en debats que no interessen a ningú (però que presideixen els telenotícies d'una increïble TV3, que ha oblidat el seu caràcter de tv pública).

Cal preguntar-se perquè aquest procés desperta nul·les adhesions: ni a Europa ni al món. I en realitat és ben obvi: el discurs de la insolidaritat no desperta simpaties. Ni tampoc no desperta massa il·lusions que Artur Mas tan sols trobi l'abraçada de Roberto Maroni, el líder la Lega Norte italiana i que representa el darrer bastió de la ultradreta nacionalista padana, la darrera excrecència del feixisme. Una abraçada que -malgrat ser la primera que Mas rep extramurs- no ha retransmès la TV3. (Cal fer notar les zero abraçades que ha rebut l'Oriol Junqueras o la volguda invisibilitat mediàtica internacional dels líders d'ICV i de la CUP, sorprenentment esdevinguts uns wellesians homes invisibles: quina cara posaran la Dolors Camats o el Daniel Fernàndez quan vegin quins amics té l'Artur? Es voldran retratar de nou al costat de l'amic dels feixistes?).

Roberto Maroni i Artur Mas, somriures i abraçades de la ultradreta feixista que fa dues setmanes demanava solidaritat als líders europeus... increïble? Com és que el TN de Tv3 no en diu res? Per què deixen que sigui el diari ABC qui publiqui la foto? Els convé així a la seva estratègia victimista i al discurs patètic de l'Espanya ens roba?


Els processos d'independència sempre han tingut un imaginari al qual referir-se, i s'han bastit sobre idees que desvetllen solidaritat o empatia en la ciutadania global: la resposta a l'imperialisme, la resistència als totalitarismes, l'emancipació, la recerca de la justícia social. És molt difícil crear sinergies i simpaties a l'entorn d'uns partits i d'una opció que obvien o menyspreen els gravíssims dèficits socials, les injustícies que emparen, promouen o silencien. I la fractura que auguren. Catalunya és una de les comunitats autònomes que presenten més dificultats, més atur, més desequilibri, més desnonaments i més malestars no atribuïbles a l'estat si no a la gestió del govern autònom.

En aquestes circumstàncies resulta molt complicat buscar complicitats, més encara quan els partits que promouen la independència practiquen una estratègia que sembla destinada a dilatar, embolicar i emmerdar. Definitivament, el procés català no cau bé al món i tan sols remet al malson kafkià. I Catalunya presenta una cara terriblement antipàtica.

Aquesta és la penosa i dramàtica aportació que estem fent a un planeta que ens reclama entesa, democràcia, solidaritat i cooperació.

14 comentaris:

  1. Podria ser que algú hagués organitzat un enorme embolic a partir del no-res?
    No és això, però gairebè., simplement un 11 de setembre es varen manifestar 400.000 mil persones per motius molt variats, bastants per la independència i a partir d'aqui alguns Partits varen recollir el testimoni amb la fugida endavant. Una fugida inùtil, atès si no hi ha consulta ja em diràs que faran, i si hi ha consulta el resultat no serà el que ells desigten i es pensen, em sembla coneixen molt poc el país....
    Mentrestant maregen la perdiu i no es parla dels problemes reals que caldria afrontar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que ho has clavat: saben que no hi haurà consulta autoritzada. Saben que si hi fos potser la perden. Sabe que no hi ha pebrots de fer una DUI perquè el Mas i els seus "millors" no tene ganes de ser màrtirs ni d'anar a la presó: llavors... a què juguen? Perquè no governen d'una punyetera vegada i es deixen de xorrades?

      Elimina
  2. així els hi és més fàcil, donant la culpa als altres es queden tan amples i van tirant de LA RIFETA...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt trist, però al final és ben senzill: som un país "de pour rire", com ja ens diuen els francesos.

      Elimina
  3. Si la cosa tirés endavant arribaríem a allò de 'contra espanya vivíem millor'. El pitjor és que les essències hispàniques han entomat el tema de la pitjor manera possible, a la defensiva i des de la caverna, per no parlar dels socialistes que ja no són socialistes ni sé què són. Si a tot plegat li afegim el cofoïsme, que amb el seny i la rauxa és una virtut nacional-nacionalista... La lectura històrica del passat clama al cel però la gent normaleta s'ho creu i tot, només cal veure la parafernàlia del Born, cerveseria Moritz inclosa, amb aquests platillos de fetge de Felip V a la francesa i d'altres delícies.

    La veritat, no sé com acabarà ni com acabarem, sóc incapaç de preveure res i això ho comento aquí, entre coneguts, perquè encara em farien fora de la 'comunitat'

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia: estem vivint una situació grotesca i cal que ens expressem, i que ho fem sense complexos. Perquè la realitat és terrible i demana veus com la teva. Si algú ens vol expulsar que ho faci, però que ho faci amb nom i cognoms, i conscient que ho explicarem al món -també-. Gràcies per escriure això aquí: tu saps el valor que té la teva opció. Possiblement els qui no ens creiem la propaganda som la majoria, tot i que som més tranquils i més discrets i més silenciosos (i escrivim sense subvenció).

      Elimina
  4. ARA BÉ jo no diria que té imaginari, imaginari és el que ens sobra...

    ResponElimina
  5. Jo no ho estic passant bé. És clar és culpa meva, podria entretenir-e llegint el llibre que hipotèticament ha escrit (?) la Belén Esteban en comptes d’ intentar estar ben informada. Estar ben informada és ben difícil. T’ adones de com és de gran aquesta dificultat quan parles del “tema de Catalunya” amb gent que no és catalana. No dic espanyolista, no dic anticatalanista, no dic gent que no ens estima. Dic gent que habitualment accedeix a mitjans de comunicació diferents dels meus. Discutir sobre “el tema” és ben difícil. És com si, on jo veig una grapadora, ells hi veiessin un martell. Al final pensés que tot està molt manipulat, distorsionat i que, possiblement, l’ objecte del que parlem no sigui ni una grapadora ni un martell. Ni una cosa ni una altra.

    Reconec que de molt jove era més molt més de la ceba que no pas ara. Reconec que els meus sentiments polítics, a mida que em vaig anar formant, van anar prenent forma esquerrana. I ploro, dolguda, molt dolguda per que el meu partit ja no em representa. Ja no me’ l crec. Als altres tampoc.

    No suporto els extrems. Necessito els punts mitjos, els punts d’ equilibri. Els que ens acosten més que els que ens separen. Els intercanvis, la possibilitat enriquidora de la col•laboració de gent diversa. M’ estimo més el multicolor que el monocrom. Ara tot és força negre. HI ha gent que ens vol vendre “el negre esperança”.

    Estic cansada, molt cansada. Em fan emprenyar molt. Però em fan emprenyar més els d’ allà que els d’ aquí. No hi puc fer més. Els nostres, ja sabem el que són: famílies ben estants que per defensar els seus negocis s’ apunten al bombardeig que convingui. Són manipuladors. Són la dreta que no ens hauria de sorprendre. La esquerra ja no és la esquerra. Els temes candents no es solucionen i plataformes civils han de posar fil a l’ agulla per que els professionals estan fent la migdiada. Els d’ allà: M’estan posant de molt mala llet. De tant mala llet que a vegades penso sinó estic equivocada. Potser sí que hauríem de marxar. Amb tot aquest tema s’ ha obert la caixa de Pandora i als meus ulls es descobreix una Espanya, que ho sento, no m’ agrada. La extrema dreta està sortint dels seus forats però ben polits i clenxats. No han estat amagats sota terra, no, només ens feien mirar cap una altre banda. Estaven camuflats en un paisatge de cartró pedra. Busquem a Wally?

    Crec que em de defensar la nostra cultura, l’ idioma, el patrimoni i les diferències – que són bones-. Crec que amb el temps que ha passat ja no hauríem d’ estar defensant una merda, que la societat democràtica espanyola ja s’ hauria d’haver fet gran i haver madurat. Que a Espanya – en conjunt- s’ hauria d’ haver venut la idea de que, el nostre, és un gran estat on la diversitat cultural no és una anècdota per explicar acudits sinó una grandesa que s’ ha de cultivar, mimar i estimar amb orgull. Un valor a l’ alça.

    Crec que el primer polític que va intentar guanyar vots llençant merda contra un altre comunitat autònoma hauria d’ haver estat desterrat a una illa deserta amb l’ aigua i el pa justets, justets. Ara ja es massa tard. Ja ens odien. Ja els odiem.

    Però sobre tot, sobre tot, crec que si permetem que una sola criatura al mon visqui esclavitzada, aquesta tindria tot el dret a agafar els nostres himnes i banderes i fer realitat els seus somnis més escatològics. Hi ha d’ haver un ordre de prioritats: El benestar (cultura, sanitat, alimentació), la dignitat. El ser humà, el nostre entorn. Arribat aquets punt algú em pot dir què és el que crec?

    (Disculpeu la extensió del text, però encara tinc més dolor dicotòmic dins del pap i no el gestiono...resumidament)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que hagis pensat "els d'aquí" i "els d'allà" és un dels resultats més preocupants de la situació que estem vivint (i de la propaganda): algú ha descobert que aquesta era la millor estratègia. Enfrontar territoris per a evitar l'únic conflicte real que hi ha.

      Elimina
    2. Quan dic "els d'aquí" i "els d' allà" no em refereixo a la població en general. Em refereixo als polítics.Em sap greu, però jo sí que ho visc com un foc creuat. I és clar que és una estratègia! Per això em fa ràbia que s' hagi permés l' enfrontament com arma electoral! És tan escandalós com el fet de que siguin tots plegats una colla de lladres apoltronats! De totes maneres no estic al cent per cent d' acord amb els indepentistes, però amb els unionistes tampoc. Envejo als qui ho teniu tant i tan clar. Perdoneu-me, jo no. Si mai es vota, m' esperen nits molt llargues de reflexió.

      Elimina
  6. Hi ha tantes coses a comentar que l'espai es fa curt...

    El partit de la burgesia catalana hauria preferit pactar i poder treure uns quants calerons més via pacte fiscal i anar tirant de veta que és el que va adoctrinar el "pare de la pàtria" Jordi Pujol. Però l'Artur i els seus acòlits van veure la oportunitat d'or de fer una cortina de fum per tapar les seves vergonyes. Van aprofitar l'avinentesa, s'hi van posar amb ganes, més papistes que el papa. Tot sigui per tapar el desmantellament dels drets que tots teníem, gràcies a que els nostres avis s'hi van deixar, literalment, la pell.

    I en aquest afany enfervoritzador, es gasten 3 milions d'euros (el sou de 150 mestres), en uns actes tant fastuosos com irrellevants. Aquesta és la xifra oficial, però m'agradaria saber la "real", aquella que, tapada amb subvencions obscures, no sortirà a la llum. O també es gasten prop de 10 milions (500 mestres més) en subvencions als mitjans, en plena crisi.

    La imatge que projecta el procés és patètica i jo diria que té molts menys seguidors del que pretenen. Però això és qüestió estadística, i ja sabem que les estadístiques serveixen pel que serveixen. Quan convé es fa referència a l'amorfa "majoria silenciosa" i quan convé, no. Ja sé que la resposta "nacionalista" a aquesta qüestió és: "doncs que ens deixin votar". A mi no em sembla malament poder votar. Però m'empipa que el partit burgès s'amari de conceptes com democràcia" quan tan sols els interessa la democràcia quan aquesta fa referència a la "qüestió nacional". Representa que els demòcrates han de ser "els altres", els de "Madrit". Perquè ells ho són molt, és clar.

    Estic d'acord amb la Júlia en què d'imaginari els en sobra. Ara bé, no és l'imaginari amb què jo m'hi identifico. Un imaginari Braveheart, ple de banderes onejants i patriòtiques. Un imaginari emmirallat en l'edat mitjana. Un nacionalisme molt burgès que, en l'entorn del segle XIX, quan els nacionalismes inundaven Europa, potser tenia sentit, però ara no. No, en l'Europa que ha intentat cedir part les sobiranies dels estats i eliminar fronteres. Tot plegat és anacrònic i ratlla el ridícul. Quina sintonia pot tenir a Europa un procés que està amarat d'egoïsme? La base de tot plegat és "vull la pasta", és així de patètic, el model social no el planteja per a res. Perquè tots sabem quin model social té la burgesia neoliberal.

    Montse, a mi em fa emprenyar que s'usi per manipular un mitjà públic, com TV3, pagat amb els diners de tots plegats. M'indigna que pregui partit i no sigui neutral. D'altra banda els mitjans privats reben tal xifra de subvencions que pocs mitjans s'haurien de considerar "privats". En tot cas, TV3 és pública. És vergonyós i vergonyant el biaix ideològic que emet.

    Quan parlem dels "d'aquí" i dels "d'allà" estem entrant en un joc patriòtic i simplista facilet. Quins d'aquí? i quins d'allà? Perquè ni tots els d'aquí som convergents o independentistes ni tots els d'allà són de la caverna. És això de les estadístiques: ens volen fer creure que tots pensem igual? Em sembla que a mi m''uneixen més coses amb un treballador de classe mitja de sevilla que amb la burgesia, per molt catalana que sigui.

    De moment ho deixo aquí, que m'estic allargant massa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més important no és la llargada dels comentaris, si no que tots els qui no combreguem amb la doctrina gosem dir-ho en públic. Crec que per fi alguna cosa s'està movent i comencem a sortir de "l'espiral de silenci" en què ens han mantingut als qui no creiem en l'independentisme,
      Pel què al tema de l'imaginari, tan sols vull dir que l'independentisme no es pot agafar a un imaginari reconeixible i que desperti adhesions: la insolidaritat i l'egoïsme no venen.

      Elimina
  7. Intento llegir tot el que puc sobre el tema. Intento fugir de dogmatismes. No soporto el pseudo-diàleg agressiu, que amaga demagògia.
    Tinc poques coses clares, i entre elles, que com menys fronteres, millor. M'agrada el fragment del paràgraf que diu "Els processos d'independència sempre han tingut un imaginari al qual referir-se, i s'han bastit sobre idees que desvetllen solidaritat o empatia en la ciutadania global: la resposta a l'imperialisme, la resistència als totalitarismes, l'emancipació, la recerca de la justícia social. És molt difícil crear sinergies i simpaties a l'entorn d'uns partits i d'una opció que obvien o menyspreen els gravíssims dèficits socials, les injustícies que emparen, promouen o silencien". Algú va dir "amb aquesta gent, no". Això també ho tinc clar. Però el cacau mental que porto encara és gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cacau mental deu ser impossible d'evitar, sobretot pel bombardeig abusiu que estem sofrint estoicament. Jo m'he plenatejat que per aclarir-me no hi ha res com pensar, escriure i debatre. I d'altra banda sento que cal expressar-se: en tot cas, no pot ser que deixem l'opinió ens mans d'uns quants que sempre són interesats.

      Elimina