5 de des. 2013

Disparen bales per matar el mar


Antoni Benaiges era un mestre d'escola que, el 1934 va ser destinat al poble de Bañuelos de Bureba, aprop de Burgos. Benaiges creia en la pedagogia de Freinet, que aleshores deuria ser l'avantguarda pedagògica del nostre món.

El mètode (del qual avui encara se n'apliquen tècniques i processos) es basa en una educació activament participativa i en una divertida aplicació de la impremta a les aules. Perquè la impremta no és -tan sols- una tècnica per a reproduir textos. Célestin Freinet, mestre rural, va rebre un tret al pulmó durant la Grande Guerre.

Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp i un dia els va prometre als seus alumnes burgalesos que els duria d'excursió a veure el mar. Mentre els nens i les nenes somiaven aquell viatge fins al mar tan llunyà, algú va anar a buscar el mestre -una nit. Se'l va endur per la carretera que puja als Montes de la Pedraja. Pedres altes, ermes i blanques des d'on es veu l'àmplia meseta on de vegades somio que jec, esquelet, al voral d'una carretera. No fou fins a setanta-quatre anys més tard que es va descobrir el seu cos i un casquet de bala. Una bala -menuda com un insecte- que es va interposar en el viatge dels nens de Bañuelos fins al mar. Un mar que, de sobte, s'havia fet més llunyà. Terriblement més llunyà.

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar

El dia 25 de juliol de 1936 algú va disparar una bala en un revolt d'una carretera secundària que du a Villa Franca de Montesdeoca. El cos del mestre rural va desplomar-se dins del sotabosc. El mar, el mar, quina olor de salabror que sento, Céléstin Freinet, les impremtes escolars, salabror i olor de llapis i pupitre, Mont-roig del Camp, com es veu la lluïssor de la mar, mare meva, com es veu la lluïssor de plata de la mar des d'aquí, mare meva...

Mai no sabrem qui fou l'home de la pistola. Un feixista convençut? Un pobre assassí? Què pensava, què sentia abans o després o en l'instant de prémer el gallet de l'arma. I què deuria pensar mentre desfeia el camí cap a Bañuelos enmig de l'enorme nit espanyola on encara somiem? Veig una formiga solitària i abandonada sota la lluna de plata. Se m'acut un vers sobre les formigues del García-Lorca però no el sé citar. Queda tant de camí fins arribar a casa i colgar-me sota la manteta...!

Això seria una bona peça de la literatura d'aquest país, que sempre té un aire de novel·la negra te la miris per on te la miris. Sento un eco, de secà i de pols. Pretenia matar el mar la mà de l'home? Algun d'aquells nens i nenes va arribar-se fins al mar algun dia al llarg de la seva vida? I si així fou: va pensar en el mestre que li havia promès el mar?

Jo sé que sí. No és una qüestió de fe: és una certesa.

_____________
Des de fa un temps hi ha diverses iniciatives per recuperar i dignificar el mestre rural Antoni Benaiges. Hi ha documents per als qui sentin curiositat o interès, malgrat que estem vivint una temporada en què tanta gent (culta o àdhuc intel·ligent) vol fer-nos creure que les classes populars espanyola i catalana no tenim res en comú, i pretenen desfer totes les col·laboracions i totes les cooperacions, perquè això deu afavorir els seus interessos.

http://vimeo.com/80029214












14 comentaris:

  1. Les històries plenes d'il·lusió i esperança són encara més tristes perquè els que les ensorren se'n duen molta gent pel davant. En això en aquest país en som especialistes. Llàstima que em falti empenta, però estaria bé reprendre el camí per dur a conèixer el mar als que encara conserven una mica d'il·lusió. I qui diu el mar, diu el gel.

    ResponElimina
  2. Encara hi ha un mar, sens dubte. Podria estar gelat o no. I si fos gelat, sempre hi han l'incalculat factor de l'escaldor humana que el pot desgelar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb el gel volia fer una metàfora referint-me a Macondo.

      Elimina
    2. Enric... m'has vençut! Hauré de rellegir el García...!

      Elimina
  3. Mercès per la reflexió....algus d'aquells nens continuen pensant en el seu mestre, podreu trobar els testimonis al documental El Retratista.

    Més info del projecte:

    http://desenterrant.blogspot.com.es/2013/11/el-restratista-la-sala-dexposicions-de.html

    I si voleu veure el documental l'estem projectant als cinemes Girona.
    http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/el-retratista-estrena-27-de-novembre/

    ResponElimina
  4. Hola Lluís, te vengo informar de la presentación del ultimo libro de Humberto Dib en Barcelona. Si tienes posibilidad de ir dile que vas de mi parte. Te invito a que veas su blog: http://humbertodib.blogspot.pt/2013/12/barcelona.html.

    Un abrazo,
    Maria Isabel Q (Flor)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, no conocía al escritor y acabo de informarme sobre su obra.

      Elimina
  5. a pesar de la tristesa i la injustícia, continua sent una història entranyable i emocionant i fa goig pensar que aquells xiquets i xiquetes, mentre van poder, van disfrutar d'aquella educació i d'un mestre que s'interessava per ells i els animava a interessar-se les coses, començant per la pròpia vida.

    dóna gust llegir els escrits que feien i que podien compartir amb la gent del poble i amb xiquets i xiquetes d'altres escoles, amb lletra d'impremta i amb la seua lletra:

    "esta mañana al llegar a la escuela hemos encontrado el portal lleno de agua. Ha llovido mucho y salen fuentes por todos los sitios. Antonio ha ido por (...)", o l'explicació d'engracia, quan escriu que son pare no volia deixar-la anar d'excursió...

    una altra cosa que m'emociona és que vatros los mestres, passe el que passe, guanye qui guanye i pergue qui pergue, sempre continueu intentant, cadascú a la vostra manera i com podeu, acompanyar els xiquets i ajudar-los a créixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I no obstant la tristesa, si mires el tràiler del documental que m'han enllaçat (Sergi Bernal) veuràs que aquells nens no van oblidar el mestre i un dia van arribar al mar per recordar-lo. Ens queda l'alegria de veure que a l'anònim assassí no li fan documentals, i ningú no viatja fins al mar a recordar-lo.

      Elimina
    2. I és cert això que has copsat: quanta aigua que hi ha en aquests textos...!

      Elimina
  6. Ostres, pensava haver deixat un comentari però veig que la validació de comentaris o algun error propi o informàtic ho ha impedit. El cas és que porto un cert temps també darrera d'aquest Benaiges que havia passat totalment desapercebut i que sinó arriba a ser per la memòria històrica ara continuaria sent un desconegut. El que em preocupa és la quantitat de Benaiges que hi ha enterrats en fosses comuns a peu de carretera!

    El llibre sobre les visions del mar per part dels nens de Bañuelos és extraordinari. En Benaiges va tenir l'habilitat de no putinejar el que deien els nens a raig i imprimir-ho. El tinc al costat d'0n treballo perquè el vaig rellegint constantment, potser fins i tot diria que obsessivament... És el que podríem haver estat...

    ResponElimina