26 ag. 2013

Ex Acqua




I de sobte, quan el sol es vincla enmig del cel, s'alça l'aire que romania ocult. Carregat d'humitat. Ja no és l'aire calent de les darreres setmanes. Les branques s'agiten i l'herba del prat s'inclina en una ona llarga, que avança en diagonal vers l'horitzó. L'estiu s'acabarà aviat.

He trobat un rierol gairebé exhaust. Vora un pont de formigó vell, hi ha una perera i al seu peu una vella banqueta, un tamburet menut i rovellat. Fa molts anys que ningú no ve a seure-hi per mirar com baixa l'aigua. Acluco els ulls, per si en el besllum pugués descobrir la silueta de l'home que des d'aquí contemplava el pas del temps i recordava vés a saber què. La vida que se'n va, els amors passats i els que no van passar. Borda un gos. Vés a saber. Potser tan sols maleïa el reuma o es lamentava de l'ull de poll. Potser posar els peus al torrent li calmava els neguits.

L'aquarel·la és aigua amb un xic de pigment, no res. El temps l'esborra i si la deixes al sol el full tornarà a ser blanc en poc temps. El meu cos està fet d'aigua, també, i lentament s'evapora: damunt del paper texturat hi han caigut tres gotes de suor que han trescat front, nas i barbeta.

2 comentaris:

  1. t'ha sortit un melancòlic i poètic esccrit.

    salut

    ResponElimina
  2. tornarem a esser blancs?
    massa pigment negros , pens.
    Salut i alegria que bufa una mica el vent. Ja era hora. Que bufi , cony ! i s´endugui la porqueria .

    http://www.youtube.com/watch?v=fda9bLhgpsE

    ResponElimina