24 de set. 2011

La cadira està trista




Vaig arribar en aquella ciutat on no coneixia ningú perquè m'hi havia dut la feina, un destí escollit a l'atzar per algú que no conec. En els mals temps no demanes perquè t'envien allà on t'envien: hi vas sense preguntar. La primera acció fou llogar un pis. Als afores, en un edifici dels anys cinquanta vetust però amb una aparença digna. Aquella dignitat dels obrers d'abans.


Al pis hi havia un sol moble: una cadira de fusta i vímet, amb una petita esquerda en una pota. I en un racó fosc i humit de la cuina, una llibreta que explicava la història de la cadira. Algú l'havia escrita en un quadern de comptabilitat. La cal·ligrafia no em desvetllava cap imatge: home o dona, vell o jove. No ho sabria dir. Però amb paciència havia redactat més de trenta pàgines explicant vides de persones que havien posat el cul al vímet, i els fets que s'hi havien esdevingut.


Així vaig saber que, el 1967, un caporal de Guàrdia Civil va lligar i emmordassar la seva dona en aquella cadira, i la va tenir tres dies a pa i aigua. Curiosament, el noranta-nou fou un Mosso d'Esquadra el que va retenir de la mateixa forma una coneguda seva per poder-la violar. El moble havia viscut altres fets lamentables: Benvinguda Farreny s'hi va asseure una tarda a principis de la tardor de 1978 amb una tasseta de brou de pollastre a les mans, confiant que aquell suc l'ajudaria a recuperar les forces. Se sentia abatuda perquè vivia tota sola. El bol li va caure de les mans i dos dies més tard la van trobar ben morta, amb les sabatilles de feltre esquitxades de sopa freda.


Però també és cert que a la primavera del 2001, una jove va decidir explicar l'amor que sentia pel seu amic (un tal Xavier G., dibuixant de cartells publicitaris) tot fent-li una fel·lació aclaridora mentre descansava al vímet. Catorze d'abril, cap a les sis de la tarda amb un ressòl agradable i ataronjat entrant pel balcó. I en Sam (Samuel B, de Mali -que havia vingut a treballar a la recollida de la fruita- va fer el mateix amb el seu company de pis i de feina, vingut des de Burkina Faso). Del relat es desprèn que en cada cas, l'executor de l'acció havia adoptat una posició diferent. L'un assegut, l'altre agenollat davant de la cadira com si es tractés d'un altar. A la llibreta, l'autor anònim hi havia enganxat vells dibuixos per il·lustrar aquests darrers esdeveniments. No sé si manifestava més interès per aquests que pels altres: potser no havia sabut trobar dibuixos dels casos anteriors.

La darrera anotació és del novembre del 2003. No sé com interpretar un silenci de set anys. Em miro la cadira amb respecte però m'hi assec. Com que ja he pujat una caixa amb llibres, descanso una estona mentre fullejo una vella edició de Peter Pan y Wendy. Ja em diràs tu quina lectura per a inaugurar un pis. Em sentia tan atabalat pel seient que la novel·la em va decebre: a les primeres planes de la història del nen que no volia créixer no es meciona cap cadira, ni un sol personatge no apareix assegut. Em semblava un error, una estranya disfunció en el funcionament de l'univers que pot ser -quan vol- tan sincrònic i ben lligat.

A banda dels llibres també tinc una ampolla de vi (un discretament bondadós Somontano). L'obro i la deixo a terra, als peus. De tant en tant en faig un xarrup (fins que no dugui gots, hauré de beure a morro). Justament al tercer glop, la cadira em transmet una tristesa enorme. És com si m'abracés amb una tristesa gegantina. També és cert que per un instant penso que potser és la meva tristesa la qui abraça la cadira, i que potser és així com li faig saber que té un nou amo. Posseïnt-la amb pena i melanconia.

Em demano què li donaré a la història d'aquesta cadira. Si tan sols hi sec a llegir serà ben poca cosa, un fenomen indigne de ser anotat a la llibreta. El meu cul haurà passat per ella sense aportar-li res de nou, ni tan sols interessant.

Potser aniré a comprar un parell de coixins demà abans de migdia, i provaré de fer-hi la migdiada per anotar després què he somniat mentre el sol aixafa la Terra, a més de trenta graus quan ja som a finals de setembre.

Proposta de gimnàstica absurda amb cadira de fusta i vímet
(en anglès Dadaistic Gym on WoodChair (TM) )

28 comentaris:

  1. aplaudiments! si d'alguna cosa vas sobrat és d'imaginació, hi ha que veure el que ha donat de si una simple i húmil cadira de vímec.

    ResponElimina
  2. Té un toc màgic aquesta relació del vell moble i les històries habituals on hi ha estat present. Paisatge i paisanatge: una vella relació que ens transmet les emocions de l’empremta humana. Un excel•lent relat.
    Salut.

    ResponElimina
  3. M'agradaria saber què en dirà la llibreta d'aquí a un cert temps quan anoti el teu pas. Segur que la cadira no serà tant indiferent amb tu com amb els llogaters que van passar des del 2003 dels que no en diu res. Potser la van deixar a un racó, oblidada de la seva vida corrent... o no tant corrent!

    ResponElimina
  4. Bé, tenint en compte “tot” el que ha passat per la cadira i al que està acostumada, més que trista penso que està enyorada. Tens un bon paper per endavant! Esperem amb delit els teus nous vídeos a la cadira.
    Un udol.

    ResponElimina
  5. Puigcarbó: gràcies, mestre. Jo crec que no és la imaginació sinó l'avorriment. Però en fi, mentre pugui escriure'l...

    ResponElimina
  6. Alberich: doncs gràcies també. Sempre hi hem d'afegir la màgia perquè si no... què seria de nosaltres?

    ResponElimina
  7. Galderich: aquesta cadira no es quedarà en un racó, perquè la necessito per a seure-hi. Ara mateix em suporta mentre escric.

    ResponElimina
  8. Llop: jo també crec que està enyorada i no sé si seré capaç de desenyorar-la.

    ResponElimina
  9. Lluís,

    Estàs en bona forma literària i també en bona forma fonambulista! Enhorabona!

    ResponElimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  11. Segur que podràs aportar una història molt interessant a la llibreta! M'encanta llegir-te. Una abraçada

    ResponElimina
  12. Maite: estar en forma literària i funàmbulica és equivalent a estar com una cabra. Però gràcies.

    ResponElimina
  13. Inés (i benvinguda als Dim0nis): jo no estic gens segur de donar-li res d'interessant. Això no vol dir que no ho provi algun dia.

    ResponElimina
  14. Grande Lluís, muy grande Tarkovski, pero seguro que incapaz de hacer cualquiera de tus ejercicios de gimnasia ya no sueca sino absurda. Pues te sigo por aquí entonces.

    ResponElimina
  15. Juan: me apunto volando eso de "gimnasia absurda", que es una verdadera perla. La voy a usar, sin duda. No creo que monte una academia, pero nunca se sabe: el trabajo etá jodido y hay que exprimirse los sesos para llegar a fin de mes.
    Por otro lado, no hay nada bajo el sol como el cine de Andrei.

    ResponElimina
  16. Ni que lo digas. Cambiando de tema, no has pensado trabajar tus entradas en "formato duro". Hay pocos blogs con una línea tan marcada como el tuyo y el humor brilla por su ausencia y la blogosfera rutilante de los enteradillos.

    ResponElimina
  17. Juan: Tenemos que hablar de eso, pero mejor por otro canal. Sobre la blogosfra de los enteradillos pues la verdad es que ya paso, después de tener algunas trifulcas tontas. No conoces la "catosfera!, que son los enteradillos en versión catalana. Un auténtico poema.

    ResponElimina
  18. Claro, ahí tienes el email. A Catón hay que matarlo.

    ResponElimina
  19. Quina sort, tenir tanta documentació d'aquest objecte singular. La majoria de coses que ens envolten, estàn plenes de històries que no sabrem mai.
    Com les ulleres usades que un troba en venda a les parades dels Encants; jo, no puc evitar preguntar-me quantes coses hauran vist els seus antics propietaris, a través dels seus vidres.
    Seria bò, que al comprar-les, anéssin acompanyades d'un petit quadernet, on s'expliquéssin els fets més rellevants (interessants o no) de la seva trajectòria.

    Boníssima història.

    ResponElimina
  20. Ni los 4 de la banda pueden con la turbocultura lugareña. Obsesivamente escucho desde hace muchos años: http://www.youtube.com/watch?v=S6yuR8efotI

    ResponElimina
  21. Juan: del tertuliano que comentabas un día al bloguero no le va mucha distancia: opinan de economía, cultura, política, etc. Saben de todo. Son empelados de banca, funcionarios de ventanilla o incluso constructores de pisos. Pero nada de eso no les impide saber de nada.
    Vamos a Bach, que es más interesante: tu pieza es realmente obsesiva. La que yo te propongo también:
    http://youtu.be/mi5xaMIX_h8

    ResponElimina
  22. Maleta: hi ha uns quants objectes que fan pensar quan els trobem als Encants. O molt pitjor encara, als contenidors. Jo he vist ja dues vegades capses de fotografies velles llençades al contenidor verd.

    ResponElimina
  23. La que me envías también me gusta mucho, y me pacifica (escribir con Mussorgsky de fondo es, como decirlo, un tanto estresante). Seguro que lo conoces: http://www.youtube.com/watch?v=2cyhCqdTdmY Olvidemos pues al pavo.

    ResponElimina
  24. Juan: el ruso me carga un poco, aunque tiene sus virtudes. Incluso Tchaikovsky me resulta difícil por más que haya escuchado mil veces aquéllo del lago. Para escribir (dentro del mundo "clásico") sin duda Bach y otros barrocos españoles e italianos. Luego ya pasamos a los barrocos contemporáneos, tambien dichos Glass, Mertens o Reich entre otros.

    ResponElimina
  25. je je...més que un llibre de contabilitat, sembla que la cadira porti un blog, el blog de la cadira. El video impagable, te un toc que m'ha recordat en Fellini

    ResponElimina
  26. Aris: aquesta és la idea, collons! Que el quadern l'escriu la cadira. No pensava en Fellini, però mai no li faria un menyspreu al mestre.

    ResponElimina
  27. És fascinant les coses que es poden arribar a fer amb un cadira.Conserva-la bé aquesta cadira...gairebé podria ser una peça de museu. Ja no se'n troben! I estan tan ben fetes que podrien donar mil voltes a moltes modernitats.
    Si la cadira està trista per què no juntar-hi una taula. Les taules i les cadires sempre s'han entès bé.
    M'agradaria veure la segona part del video que segur que es deu titular: "dadaistic gym on table"
    Salutacions!
    (Trobo que si els hi passes al video als del "DIR", ells que són tan cools, potser els hi mola i es posa de moda apart de l'spinning una nova forma de gimnàstica, el cadiring...)

    ResponElimina
  28. Un meta-apunt a la llibreta de la cadira. Expressament equívoc. Segur que mai ningú li havia fet aquestes posturetes teves.

    ResponElimina