14 set. 2011

Tindré més medalles que en Pep Guardiola



En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.

Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.

He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.

Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.

M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.

Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.



7 comentaris:

  1. amb aquest discurs ja ni cal escriure la novel·la, es perfecte. Ah! pots plagiar-ne una altra, si no se n'adonen collonut,i si ho fan encara es vendrà més per l'efecte tafaner

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: la idea de plagiar una novel·la, presentar-la a un premi i guanyar és tan bona que mereix fer-ne una novel·la. T'imagines que arribés així el primer Nòbel català?

    ResponElimina
  3. Lluís, tinc la convicció que, amb tots els elements citats, quasi que no et cal ni escriure la novel·la: li poses unes tapes noves a una de gruixuda que tinguis per casa, li trobes un títol ad hoc per la ocasió i ja està.
    [però ara, entre nosaltres, et vull confessar que tinc un dubte: també cal cagar amb els calçotets posats?]

    ResponElimina
  4. Leblansky: no fem conya, que la temptació de col·locar un best-seller plagiat és molt gran. Tinc una novel·la dels anys trenta completament oblidada...
    Sobre els calçotets posats hi ha dues opcions:
    -es tractava d'un assaig general abans de l'estrena o bé
    -l'actor va pensar que el seu blog pot ser llegit en horari infantil, i no va trobar altra solució. Vé a ser com aquelles escenes de llit del cinema en què a l'actriu se li enganxa el llençol just al damunt dels mugrons.

    ResponElimina
  5. Lluís, no t'ho pensis més i llençat a presentar aquesta novel·la que dius que tens dels anys trenta. Total, tan si la premien com si no, no se la llegiran...

    ResponElimina
  6. Rokins: Sí, sí, de sguida m'hi poso.

    ResponElimina