14 d’abr. 2011

Pantone republicà

Roig
En Quel va pensar que d'això se'n diu sort: tenir vint-i-tres anys quan el teu país proclama la república. Ser jove en aquest país, resplendent com una donzella que pren comiat de verge. L'Alfons de Borbon havia fet les maletes bo i escuat, i qui sap on les desfaria. S'havia escapolit mar enllà. Tretzè i últim li deien ara, i deuria ser la malastrugança del número. Sembla que el rei es va embarcar al port de Cartagena. Tot entresuat, deuria demanar quin era el primer vaixell que salparia amb destí a l'estranger, i on anava. Aquí está el buque Príncipe Alfonso, con rumbo a Marsella, li van haver de respondre. Marsella! Com deuria sonar el nom d'aquesta ciutat, a les orelles d'un rei desposseït?

Arreu d'Espanya estenien la bandera nova, llustrosa i plena d'aire. Unes sabates flamants per anar al ball. El drap nou ondulava tres colors en palaus i fàbriques, estancs, places i cafès, cabarets i fanals. Als tallers de confecció, les operàries cosien la tricolor al capdamunt dels lligacames.

Poc més tard, una gitana que baixava de Montjuïc va augurar a en Miquel quin futur abundant tindria: amor, diners, salut a prova de bombes. Però tot d'una va callar, i una ombra de comediant li va enfosquir el blanc dels ulls.
-Hi ha una cosa que no te la puc dir, busnó, de la mulé no'n dic ni mu.


Groc




Morat


A les capses hi duiem tota mena d'expedients i de testimonis. Horrors, plànols de camps i de presons, cartes dels interns, decisions secretes i, per descomptat, retalls de diaris. Tots aquells documents ens havien semblat apassionants en el moment de reunir-los, però no vam tardar en considerar-los vulgars i redundants. Per fi vam expressar en paraules allò que sospitàvem des de feia temps: que la història del feixisme, amb independència de la diversitat de països i de pobles que ho havien experimentat, era uniforme.

Buscàvem una altra cosa. Alguna cosa singular, compendiadora, un d'aquests esdeveniments o fenòmens que tenen la qualitat de condensar una veritat llargament difusa. Teníem la convicció que una calamitat tan enorme com el feixisme i la posterior monarquia, extesa sobre tot el territori d'Espanya, per força havia d'haver produït manifestacions d'una condició nova, mai vista abans, de les que es qualifiquen com a sobrenaturals.

________________
Notes de confecció:
Els textos són manipulacions procedents de Kadaré, I., Spiritus, Alianza Editorial, Madrid, 2000 i Bosch, L. Les petges invisibles, Pagès editors, Lleida, 2006.
En ambdos casos el text està grapejat intencionadament i maliciosa (en un cas amb permís de l'autor i en l'altre sense).

27 comentaris:

  1. Genial, Lluis. . .el clip ho fa tot entenedor per a qualsevol. . . .canalla i canalles inclosos! Salut

    ResponElimina
  2. El que ens passa i ens ha passat nomes pot ser per causes sobrenaturals i de ciència infusa...
    M’ha agradat el vídeo, concís i didàctic, apte per l’ensenyament i tota l'entrada en general.
    Salut.

    ResponElimina
  3. Carme J: el clip volia ser la part didàctica, sí. Perquè la targeteta del video no té prou memòria, però la intenció era allargar la "deconstrucció" del desastre un parell d'hores.

    ResponElimina
  4. Alberich: ara me'n vaig a llegir el teu. Desgraciadament, no crec que hi hagués massa coses sobrenaturals (i de fet, la novel·la del Kadaré conclou també que no).

    ResponElimina
  5. El meu avi va morir amb 39 anys després de la guerra i degut a les penuries que va pasar al camp de concentració. Tenim moltes coincidencies. El video està bé, però en justicia, he de dir que primer es van matar molts catòlics i això va fer que aquests matessin molts republicans....

    ResponElimina
  6. Aris: doncs sí, són històries que s'assemblen molt. El meu avi va morir a Montpéllier, pel gener de 1941, sense haver acomplert els 40 anys.
    Sobre el tema de matar catòlics hi ha molta cosa a debatre. Crec que aquest argument és trampós: qui va matar capellans no va ser la República, sinó organitzacions que feien la seva revolució. I d'altra banda, sempre se'ns ha exagerat la qüestió: els historiadors que s'han posat a recollir dades expliquen que la relació de morts per cada "bàndol" és brutalment desanivellada. Per cada "catòlic" que van matar, potser hi ha entre deu i quinze sindicalistes. Una curiosa forma de defensar el cristianisme.
    A banda que la matança es va aprofitar per extendre-la a intel·lectuals, mestres, professors, etc. Estranya forma de lluitar pel país, aquesta de matar els qui pensen, ensenyen i escriuen.

    ResponElimina
  7. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. El tarannà d’aquest llop tira (ho intenta) cap a l’acràcia, en quan a postura personal i de convivència. Però deixo anar un fort udol per a La República, com a sistema polític que fomenta les igualtats i les llibertats.

    ResponElimina
  9. Llop: segurament, per arribar a l'acràcia cal anar fent passos i aprenent entre tots. La república em sembla un model més educatiu que no pas aquesta cosa rara que tenim actualment. Esperem que sigui per poc temps.

    ResponElimina
  10. Que ningú es perdi l'enllaç de "Miquel".

    Avui he parlat a classe del dia en què ens trobem i he trobat molta més comprensió que en d'altres temes. Estic content! Salut i república!!

    ResponElimina
  11. Puigmalet: gràcies per ajudar-me a recordar la figura del Miquel, sincerament. És un tema que encara no he acabat de gestionar del tot.
    I me n'alegro molt que hagis trobat aquesta resposta entre els alumnes. Això vol dir, naturalment, que cal ser optimista.

    ResponElimina
  12. M'agrada força aquesta explicació tan al·legòrica del que fou la república amb els tres colors de la seva bandera. En sèrio, la trobo d'allò més ben traida i dissenyada.

    ResponElimina
  13. Lluís, quina tristesa, i quina por, pensar que som la darrera generació que du una maleta plena.

    ResponElimina
  14. Eduard: mira, vaig fent passet a passet amb el video...

    ResponElimina
  15. Enric: a mi no em fa cap gràcia, però potser és la realitat i en algun sentit, sento que diverses veus perceben que la nostra és la darrera generació d'algunes coses. Tampoc no ens hem de posar apocalíptics, però.

    ResponElimina
  16. Suggerent aquest pantone republicà. Una espècie de tríptic laic. I curiós aquest manlleu del Kadaré. Algun dia ens hauràs d'explicar quina relació hi tens.

    ResponElimina
  17. Galderich: bé... no sabria per on començar... en Kadaré i jo, fa temps, una nit d'estiu vam prendre uns vinets blancs... ja se sap, la calor, el caliu...

    ResponElimina
  18. Molt ben trobat el vídeo...es nota que ets un mestre amb vocació.
    M'ha agradat molt llegir l'apunt que apareix rere l'enllaç de'n Miquel i l'he trobat realment emotiu.

    Visca la República!

    ResponElimina
  19. Lluís, no em poso apocalíptic. Tinc clar que les coses són com són i és problema nostre adaptar-nos o a la realitat.
    El problema ve quan hi ha d'haver comunicació. Jo he de baixar constantment el nivell cultural si vull que m'entenguin a classe perquè no tenen referències: ahir ningú, NINGÚ, sabia res sobre el 14 d'abril i la República! I un dia em van preguntar qui era aquell individu que estava clavat a la creu...
    Cada cop més, tinc la sensació de viure en un guetto.

    ResponElimina
  20. Montse: doncs ja ho saps, a veure si seguim avançant...

    ResponElimina
  21. La meva maleta: he aprofitat l'ocasió per reivindicar la "víctima" del feixisme més propera que tinc en sentit familiar. Crec que les coses s'han d'explicar a partir del més proper, també.

    ResponElimina
  22. Puigcarbó: el problema és... on anem a votar? Perquè aquests nois d'ERC estan per moltes collonades, però ni piu de la república. I ara amb en Laporta ja em diràs tu quin panorama... Quins fitxatges!

    ResponElimina
  23. Enric: suposo que no ens queda altre remei que acceptar el pas del temps, i que les generacions fan salts qualitatius. Tan si són endavant com enrere, és l'evolució.
    Jo treballo amb nens més petits. Un dia miràvem pintures de Dalí, i quan vam arribar al Crist de Portlligat tan sols van identificar qui era el personatge els alumnes llatinoamericans. Els d'aquí es van fer simplement un tip de riure veient un tipus nu enfilat dalt unes fustes.

    ResponElimina
  24. Leblansky: t'hem d'agrair aquesta iniciativa, perquè jo diria que la resposta ha estat esplèndida, tant en qualitat com en quantitat. No sé si cap polític arribarà fins aquí i s'adonarà que el sentiment republicà hi és, i que caldria fer-ne alguna cosa. Esperem que sí.

    ResponElimina