25 d’abr. 2011

El final dels mil dimonis (en tres moviments)

Andante
Quan era més o menys un adolescent, tenia la fantasia d'assistir a la mort dels pares. Un accident de trànsit, per exemple. En el somni, la mort sobtada era el preludi d'un esclat de llibertat infinita. Significava la caiguda de les muralles, la fi de la tirania. Després de l'enterrament doble, el món es desplegava i s'oferia, quasi fàcil, enorme, ample, generós. Ja no hi hauria impediments ni normes. Podria explorar-lo i menjar-me'l quan, com i on vulgués, sense demanar permís, sense pacte, sense concessions.

Amb els anys vaig aprendre a guanyar-me llibertats si és que se'n pot dir llibertat, i no va caldre que es morís ningú. N'hi va haver prou amb treballar, tenir quatre xavos i comprar bocins d'alliberament. Les figures materna i paterna es van reduir a una qüestió anímica, a una veu de dins que parla de prudència, d'ordre, d'estalvi, de moderació.

La veritat és que no sempre vaig obeir els impulsos de la moderació i el càlcul: vaig fer coses que els van desagradar i que els van avergonyir. Un dels llibres que van publicar-me romania en un raconet invisible de l'estanteria. Possiblement per l'excés d'escenes de sexe, per l'apologia repetida de l'adulteri. Per paràgrafs com ara aquest
Diuen que fumar després de cardar indica que no has quedat prou satisfet. I també diuen que les dones que porten braçalets... que les dones que porten els braços plens de braçalets, com ara tu, són les que no disfruten quan follen... T'imagines quina vergonya si surts a passejar pel carrer amb una dona plena de braçalets que no para de fumar?
El pare arrufava el front davant del barbarisme disfruten: era la forma hiperbòlica que va trobar per dir-me que tot plegat no li agradava gens, que era un text porc. La mare no em va parlar mai d'aquest llibre. 

Situat en l'estat que convenim en dir-ne vida adulta, un dia em vaig demanar si les figures mentals del pare i la mare podrien sobreviure la mort real del pare i la mare. Com em sentiria el dia que ja no hi fossin: desapareixeria la veu que recomana prudència, també? No hauria de pensar en la vergonya de fer-los passar vergonya de mi? Seria un alliberament real?

El dia ha arribat. No hi són cap dels dos. No em caldria pensar un sol instant si els molestaré, si els ofendré o si els avergonyiré. No obstant, el món ha desplegat davant meu un exèrcit de temors i de traves, d'obstacles, d'imperatius de prudència, d'estalvi, de vigilància.

Allegro


Adagio
Nascut sense cap propòsit, el blog dels Mil dimonis acusa la falta de propòsit. En aquest cas, la millor opció és deixar-lo paralitzat, ni viu ni mort. El comte Orlock, podria anomenar-se des d'ara. Tancar-lo i esborrar-lo és un acte bonic (heroic?) però conté un egoïsme enorme, innecessari.

Vés a saber si algun dia, algú a través del google pot obtenir una resposta en aquesta pantalla: Tintin es va zombificar? Com van desapareìxer els habitants de Ngú? Hi ha contes inèdits de Joan Perucho? Antoni de Montpalau va anar de Bellver a Vic (i va tornar de Vic a Bellver) en una sola nit d'hivern? Qui fou Roser Albert? Algú li va fer una entrevista col·lectiva a en Pau Riba? Per què ens agrada tant l'Andrei Tarkovsky?

Un dia d'aquests, rellegint altra vegada els Contes russos d'en Francesc Serés me n'he adonat que necessito proposar-me propòsits. Que siguin nous i diferents. Tot i sabent que mai no podré fugir de mi ni ser un altre (ni apenes ser millor) per més que tanqui blogs vells i n'obri de nous. Les meves ombres sempre corren tant com jo, i si corro molt tan sols m'apropo més depressa al final.



____________
Properament en aquesta pantalla anunciarem l'estrena d'un nou blog, del qual ara només se'n pot avançar el títol provisional (La segona mort), perquè està en procés de postproducció. Això, i que serà un experiment amb la literatura on-line, o l'exposició pública i impúdica de la creació d'una novel·la, allò que abans en van dir work in progress.

26 comentaris:

  1. l'únic crim dels pares ´s portar-nos aquí, i des del moment en que perpetuem el seu crim, passen a ser innocents, tot i que no estràde més retreurel's el greuge, per si de cas. . . .

    ResponElimina
  2. Els meus pares de mi mai han vist els meus comics...només un dia no se com en van trobar un al "sal comun" una revista friki d'aquell temps i em van muntar tal pollo que vaig seguir pensant que millor no ensenyar res...

    ResponElimina
  3. Lluís,

    Mil dimonis ha estat ple de dimoniets, d'idees innovadores, de ficció i de realitat, de sentiments intensos... Ha tingut tot el que ha de tenir un bon blog. El trobaré a faltar. Adéu al vell blog, benvingut el nou!

    ResponElimina
  4. No saps com m'alegra llegir-te sense braçalets i sense fumar. Els que mateu el blog em feu una mica d'enveja, jo he tingut mil temptacions de matar el meu.

    No m'agrada prometre (bé, en realitat és que ningú no m'ho demana) però només et prometo una cosa: si m'interessa el que escrius, et llegiré! Ah i el fragment m'ha agradat. I si fem una novel·la junts????? Seràs tan punyetero de picar la teva novel·la? I si comencem tots a picar les nostres novel·les i això s'omple de novel·les dels vuitantes, dels norantes o dels dos-mils??

    Fins aviat!

    ResponElimina
  5. Puigcarbó: bé, la veritat és que ja m'ha passat el temps de retreure'ls res. Tampoc no podria fer-ho. I de fet, això era l'excusa per a parlar d'altres coses.

    ResponElimina
  6. És curiós com els altres anuncis de final no resultaven seriosos i en canvi aquest si. Què fa que soni seriós? No ho sé però esperarem l'anunci del nou bloc i guardarem aquest dintre del blocroll com un bloc digne de conservar com altres ja exquisits cadàvers.

    I sobre la relació pares-fills... què complicat que és tot i què ve que has comentat aquest difícil equilibri entre el seny dels progenitors i la rauxa dels descendents...

    ResponElimina
  7. Aris: a mi també m'havien trobat dibuixos i textos... els tornaven a deixar al seu lloc i feien com si no haguessin vist res.

    ResponElimina
  8. Maite: a la llista de coses que ha tingut el blog se li han d'afegir les pífies, els actes fallits i altres cantades, així com un to molt poc ambiciós. No sé si ho podré corregir tot de cop en un altre... ja ho veurem...

    ResponElimina
  9. Marta: matar un blog és molt més complicat del que sembla. Ja ho havia provat sense èxit. Aquest cop ho he somiat, però, i m'agrada seguir l'impuls que ve d'un somni. El temps que passi entre tancar aquest blog i obrir el nou serà molt interessant.
    Això de la novel·la és una idea. Es tracta d'agafar es fragments que tinc i trnscriu-re'ls juntament amb les idees i les neures que em genera. Potser no ho havia d'haver anticipat...

    ResponElimina
  10. Galderich: aquest cop el tanco perquè crec que cal anar a provar fórmules diferents, i sobretot perquè sento que he acabat una etapa, que coincideix amb la fi d'altres etapes de la vida. Està bé identificar aquestes dinàmiques i espero saber-ho fer.
    Pel que fa això dels pares i fills, crec que els pensadors de la Grècia antiga ja ho parlaven i de moment ja veus, aquí estem donant-li voltes.

    ResponElimina
  11. Lluis, aquest petit fragment d’un poema meu, veu la llum per primera vegada ara i aquí. Pren-lo.

    ... I, sense voler-ho,
    Deixo com a cloenda un pròleg a deshores.
    Com una mort a l’inrevés
    amb punyent record de l’endemà ...

    Un udol.

    ResponElimina
  12. Llop: no sé què ho fa, que els finals tenen un inevitable to dramàtic que potser no caldria. Segurament per això he afegit aquest allegro que és un estirabot. En tot cas, als teus versos insinues aquesta mena de paradoxa temporal que li va molt bé per veure els finals com a principis, també. gràcies.

    ResponElimina
  13. La mort i resurrecció d'un blog... per Setmana Santa... No pares de sorpredre al personal, tal i tal... ens veurem donde la vida muerta....
    A10 AX

    ResponElimina
  14. Astrum: ja sabia jo que algú trobaria la simbologia religiosa... ja m'agrada, això li dóna més lectures.
    A reveure!

    ResponElimina
  15. Anar cercant les essències del sublim acte de crear. Teixir i desteixir el sudari, com la Penèlope de l’Homer, i tancar el cercle de l’anar i retornar . No sé que dir-te: nomes desitjar-te una bona singladura per la nova navegació, tot i sabent que el sudari no estarà mai llest, ni que l’Odissea, com totes les odissees que es fan i es desfan no tindrà mai un final feliç. Com deia en Beaudelaire, potser només amb la fretura de caminar ens anem movent per aquests camins de manera erràtica.
    Ens anirem llegint.

    ResponElimina
  16. Alberich: el teu comentari és una síntesi de les coses que se'm passen pel cap mentre intento saber què ens impulsa a escriure i alhora a exhibir els textos. La comparació amb la navegació és encertada, i crec que també tinc tantes coses de Penèlope com d'Ulisses. En fi, com la majoria dels que correm per aquí.
    De fet, ara m'he de posar a construir la nova barca, a veure com surt, mentre miro com aquesta s'acaba de cremar a la platja.

    ResponElimina
  17. Igual que aquell que somnia desgràcies,
    que, somniant, vol que tot allò siga un somni,
    i desitja que tot siga irreal,
    tal era jo, sense poder parlar,
    que volia excusar-me, i m'excusava
    en realitat, tot pensant que no ho feia.
    "Amb menys vergonya", va dir el meu mestre,
    "ja es renten faltes més grans que la teua;
    descarrega't, per tant, de la tristesa.


    Alguns dels dimonis dantescos trobats a l'INFERN XXX de la seua Comèdia.

    ResponElimina
  18. Girbén: ja ho sabem, però cada cop sorprèn comprovar com les coses que diem (o que pretenem dir, de vegades barroerament) estan dites de segles enrere, com si els homes i les dones de totes les èpoques fossim un de sol.

    ResponElimina
  19. Els moments de crisi personal són bons i profitosos. I sempre volen canvis. I fer coses diferents. I reinvertar-nos, retrobar-nos, o perdre'ns o, jo què sé! el que sigui que et faci sentir bé... Que disfrutis de la teva nova vida, sigui en un lloc virtual o al Senegal, a la Garrotxa o a les Corts o a on sigui.... Salut i força!

    ResponElimina
  20. Lila: els moments de crisi personal són bons... quan els has passat, sobretot. He de començar per les coses petites i el blog nou (tot i fer-me perdre tan de temps) no és res més que una petita cosa. En fi, ens anirem veient pels mons virtuals. Salut, igualment!

    ResponElimina
  21. Al final quasi podrem dir que se t'han menjat els dimonis. Clar, amb aquest resorgir falta veure com et paeixen. Però millor no t'emmirallis en Jesucrist, que mira quina colla de friquis l'idolatren.

    D'una o altra manera, espero poder seguir les teves irreverències. Ni que sigui per criticar-les a plaer ma non tropo

    ResponElimina
  22. Ja tinc ganes de llegir la teva nova producció.

    Segur que no decebràs!

    No hi ha data prevista de llançament?

    ResponElimina
  23. Joan: no es poden subvalorar els dimonis, ja ho veus. M'han devorat. Tot i això, i com en les faules medievals, també s'han devorat a sí mateixos. Aviat tindrem més accions irreverents i potser fins i tot reverents. Per no decebre.

    ResponElimina
  24. Tirantlobloc: no tinc data ni gran cosa, de fet. Tot dependrà del temps, la inspiració, etc.

    ResponElimina
  25. En el teu nou blog:espero que no perdis el poder de sorprendre'ns. Un poder que poques persones tenen i que en el algún dels dimonis d'aquest difunt blog he trobat petites i curioses sorpreses.
    Salut i sort!

    ResponElimina
  26. Gabriel: doncs gràcies per la sinceritat expressant aquest desig.

    ResponElimina