25 de febr. 2011

La mort i la ressurrecció del senyor Spejbel (2)

Capítol 2

En què l'esperit del senyor Spejbel viatja damunt d'un mar blau ple de sorpreses estranyes i desconcertants, talment com quan encara era viu. Les va esquivant com un mariner destre i ardit, fins que es topa un escull desconegut.



Nota: el video i el text que segueix aquí sota no tenen res a veure. La relació entre ells és casual i anecdòtica. La lectora i el lector poden triar una de les dues ofertes i prescindir de l'altra. Si fos jo, escolliria el video. Molt millor, on vas a parar!

La vida i el món ens demanen constantment que ens adaptem a realitats noves, tot i que aquest és un concepte borrós. Fa poc em parlaven dels intangibles, les incerteses, la possibilitat que la societat del coneixement calgui anomenar-la societat del desconeixement, per tantes paradoxes com crea. L'espècie humana no s'havia enfrontat mai a una incertesa tan gran com ara, precisament pel coneixement nou que generem i compartim, per tota la infoxicació que anem creant. Ara som  nàufrags en una tempesta de la informació.

Navego d'esma pels blogs, cada cop en llegeixo menys. Apenes quatre. Crec que cada cop menys lectors entren en aquest blog, en correspondència. Alguna cosa em desassossega. Trobo blogaires que reben informacions i les processen de formes estranyes: algú creu que el canvi climàtic és una fantasia errònia, i ho aprofita per carregar contra no sé què. Possiblement, ataca la seva pròpia infoxicació. Qui ho escriu és una persona que podria anar a les llistes electorals: explica això les dramàtiques vacil·lacions dels polítics envers les polítiques ambientals?

En Jordi del Temari imprescindible es qüestiona el futur dels blogs, i aporta enllaços per a pensar-hi amb més arguments. M'escriuen al correu per confessar-me que han perdut l'hàbit de llegir blogs. No és res dolent. Les crisis aporten qüestions i les preguntes duen respostes, i així anem fent. Un blogaire pacífic i constant com aquest creu que ha arribat el moment de replantejar-se coses. De pensar què diu i com ho diu. Segurament tots pensem que és una pena desaparèixer engolits per l'invent del facebook, que vam menysprear alegrement.

Durant un parell d'anys aquest canal ha estat el vehicle per a expressar-me, però abans havia tingut els blocs i les llibretes. Potser això dels blogs haurà estat un breu interludi, perquè als quaranta-sis no em veig anant al facebook però sí em veig tornant a les llibretes (que mostren una portabilitat excel·lent i es venen a tots els basars dels planeta).

Sempre intentem endevinar el futur. Les fantasies sobre el futur són infinites, però totes fallen. Les revoltes als països nord-africans desmunten la fantasia totalitària d'Orwell, Huxley, Dick... que havíem començat a acceptar. L'imperi dels negocis no era infal·lible, ni les martingales de la política exterior, i algunes eines del capitalisme se li giren en contra... vès qui ho havia de dir.

De vegades em venen ganes de deixar d'escriure per i començar a fer accions. En això creia, abans. Assaltar una oficina de la Caixa i fotre-li foc. Agafar els quatre xavos estalviats i anar a viure a l'ombra d'un cocoter, al tròpic. Dedicar-me a la pirateria a bord del Flying Scud, buscar per la Polinèsia el cap reduït d'en James Cook, mort a la platja de Kealakekua. O no fer res de tot això i assajar aventures mínimes. Molts cops em venen ganes de ser res. O de comprar un bocinet de terra i plantar-hi un hort.

De moment, me'n vaig a veure què li passa al senyor Spejbel un cop està feliçment mort. No és que ho controli gaire, però m'ho passo bé.

18 comentaris:

  1. Sempre és temps de replantejar les coses que estem fent. Sense inquietud el món no avançaria i ens hauríem avingut a malviure amb els nostres estris de pedra i la nostra sedentària habitud. Celebro que hi hagi gent com tu que recerqui, ja sigui en la ciència com en l’expressió i així els pacífics i constants anem trobant- de passada- mestratges i camins nous per anar seguint i gràcies per citar-me.
    Abraçada cordial.

    ResponElimina
  2. Aturar-se a mirar el món, a mirar-nos al mirall i veure-hi rere la primera imatge és un bon exercici. Si et funciona i et fa servei, endavant. Si no, però ho necessites i no saps fer-ho d'altra manera, també. De vegades cal abraçar aquell qui ets, no lluitar-hi. I d'altres cal vendre cara la vida.

    Tu sabràs que et cal, però no t'oblidis d'explicar-nos-ho, ja sigui escrivint, pintant o cantant. Una mica d'aire viciadament fresc s'agraeix.

    ResponElimina
  3. Alberich: la curiositat i les ganes d'experimentar, de provar a veure què passa són el motor de tots els avenços (i també dels errors, és clar). La fortuna ens ha ofert un espai ideal per a l'experimentació en comunicació, i crec que el millor que podem fer és pensar-hi, provar coses diferents. Jo diria que si ens hi posem uns quants aconseguirem veure canvis. Ens anem observant, doncs.

    ResponElimina
  4. Joan: M'ha agradat molt això de "l'aire viciadament fresc", que val el seu pes en or. Segurament defineix bé allò que jo faig per aquí: simular que és aire fresc quan no ho és. Provar de crear dubtes, polèmiques i alguna discussió ens anirà bé. Però crec per damunt de tot en el comentari de l'Alberich, també: experimenta, "que algo queda".

    ResponElimina
  5. I si ho fas tot, Lluís, segons el que et demani el cos, el que aquell dia et faci feliç: un dia pots pintar, un altre escriure, un altre te'n vas una temporadeta a viure sota un cocoter o un pi. Això de calar foc a una oficina de la Caixa, per molt purificador que sigui, no t'ho recomano... Com diu molt bé en Joan: abraçar qui ets sense lluitar-hi. Mai no sabem ben bé quin paper fer a la vida. I si en fem més d'un? El que en aquell moment ens demani el cos? Sense trencar-nos gaire les banyes ni donar-hi gaires voltes, simplement gaudint del moment.
    Salut!

    ResponElimina
  6. Jo crec que t'ho pases bé fent el videos...això es l'important, pasars-ho bé, no dic que el missatge no sigui important però, d'alguna manera has entrat en catarsi i potser et quedaràs sense lectors (jo crec que no, els de sempre ho mirem) potser no tindràs gaires comentaris ni seguidors però estàs fent una metamorfosi...

    ResponElimina
  7. Jo crec que a vegades pretenem que el dubte sigui col·lectiu i no cal. Cadascú fa el que vol i quan ho vol. Cal estar alerta per seguir els blocs que t'interessen i que t'aporten alguna cosa.
    Cada bloc és independent i té una funció independent i no podem generalitzar. Cadascú és una forma d'expressió com la literatura en suport paper, com la televisió o el cinema... però una mica més lliure perquè no depèn d'inversions econòmiques molt grosses (malgrat que hem anat veient com alguns blocs cauen per no poder pagar l'ADSL) a pesar que a vegades molts blocs estan pendents del nombre de visitants i d'amics que tenen. És un tema força curiós el fenomen blocaire!

    ResponElimina
  8. Lluís,

    Com al senyor Spejbel, a mi també m'agrada la pell. Friso per tenir-ne més notícies i nous capítols. Crec que m'hi estic enamorant. ! I sobre els teus dubtes blogaires o blocaires, jo també els tinc, per això de moment no escric. Necessito trobar coses a dir. M'esperaré.

    ResponElimina
  9. Com comentava al blog del Jordi del Temari imprescindible (a partir d'ell vaig arribar al teu) plantejar-se què ha de fer un és fantàstic: vol dir que està viu i en plena forma. Sóc de les que pensa que les crisis són absolutament positives. Tira milles i fes el que el cos et demani... ja fas més que jo: sóc "vampiressa" del que m'ofereix la xarxa sense aportar-hi res, o en tot cas algun comentari com aquest.

    ResponElimina
  10. Lila: la possibilitatat de ser tot el que volem ser seria fantàstica, però la veig poc probable. La vida ens va duent i "especialitzant". La fantasia de calar foc a una oficina de la Caixa sempre quedarà en fantasia, em temo. La resta podria ser, però em penso que és una qüestió de voluntat que en definitiva, vol dir lluitar contra les coses.

    ResponElimina
  11. Aris: amb això de la metamorfosi m'he quedat intranquil. Porto una estona mirant-me al mirall provant de descobrir transformacions. De moment he descobert força més cabells blancs al cap.

    ResponElimina
  12. Galderich: crec que tens raó, i no caldria donar més voltes a la qüestió. Un dia vas dir que en el futur podria aparèixer una història dels blogs (ho veies improbable, i jo també) i potser llavors entendrem què és. Ara de moment anem a cegues, però potser estem fent alguna cosa, a part de perdre temps i procurar divertir-nos.

    ResponElimina
  13. Maite: espera tot el que calgui, que també està bé. Jo creia que aniries per la línia dels llibres rars i les curiositats, que eren uns apunts que et sortien molt bé. Sobre el senyor Spejbel no sé què dir, perquè encara no m'ha explicat com va seguir la història. També em toca esperar.

    ResponElimina
  14. Imma: tots som vampirs de la xarxa, això segur. Passem moltes hores xuclant i poques aportant-hi alguna cosa, però la suma dels vampirs també construeix. Els teus comentaris (i els de qualsevol altre) són informacions que queden aquí, que no saps qui llegirà ni quan, i que a algú li poden desetllar idees. Si un dia arriba la tempesta solar que ens esborrarà les comunicacions i els discos durs, però, ja no sé què dir.

    ResponElimina
  15. Carai, doncs a mi em sembles molt lúcid i espero que no et venci la crisi ara que t'acabo de descobrir. A més sempre pots tornar a la pell i a partir d'aquí tornar-te a enfilar a les paraules. Que també són acció, o poden portar a l'acció!

    ResponElimina
  16. (Arribo tard a aquest post)
    Visca la tertúlia! Particularment m’agradaria més que féssim tots aquests comentaris mentre ens fotem una Ratafia tots plegats. Però, com diu Casciari, el blog és una eina. Com ho eren abans les llibretes (Lluis m’agrada’t la teva menció, conservo quasi tots els meus escrits en “blocs”). Que en fèiem abans amb el nostres escrits i poesies? Enviar-los a concursos on només guanyen els “homologats”? Aprofitem el mitjà i compartim les nostres inquietuds.
    L’autocrítica i l’anàlisi personal hi serà sempre. Amb blogs o sense blogs. Lluis és cert, jo també segueixo només uns quants blocs, però acostumo ha fer-ho en profunditat. Potser d’aquí uns anys el Blog serà objecte de culte, però m’agradaria pensar que nosaltres hi serem!
    El Blog ha mort ... llarga vida al Blog!

    ResponElimina
  17. Gemma-Sara: no pateixis per les meves crisis, que són el meu estat permanent. Ara mateix no recordo cap moment de la vida sense crisi pel mig. Anirem fent gràcies a les crisis, segurament.

    ResponElimina
  18. Jordi: algun dia farem això de la Ratafia, vés a saber. Com que estem una mica dispersos pel territori, però, de moment ens conformarem amb la tertúlia virtual del blog.
    El tema del Casciari és un tema a parlar amb calma, crec que diu coses interessants.
    I en fi... seguirem debatent, doncs. Visca/mori el Blog!

    ResponElimina