23 febr. 2011

Mort i ressurrecció del senyor Spejbel (1)

aquest apunt està dedicat al blog dels camins d'iruna, on molt sovint hi apareixen videos petits amb dibuixos i lletres que es mouen


Capítol 1
On el senyor Spejbel, que havia nascut a Moldàvia, surt a passejar pel bosc, es troba malament i s'asseu. I en aquest moment sent que una coseta petita se li trenca a dins i es mor, i a continuació li passen una pila de coses imprevistes.




Des de fa temps, qualsevol que hagi seguit aquest blog haurà vist que el mateix blog em genera emocions estranyes i em du a conflictes. He agafat enrabiades amb el mitjà i amb l'ordinador però sobretot amb mi mateix. A l'origen del conflicte hi ha una qüestió que no he resolt mai: perquè escrivim tant, i perquè fem servir les paraules?

Per què no ens comuniquem d'altres maneres, o perquè no decidim crear altres coses? Quina relació hi ha entre viure i escriure? Podria ser una relació perversa (tramposa, vampírica)? Totes aquestes preguntes les hauria de dir en primera persona, però les he dites en la segona del plural: tan sols així ja es demostra que no ho porto bé. Segurament per això, tot i haver publicat, no vull ser un escriptor.

Des de fa un temps, he volgut evitar el blog i l'escriptura de diverses formes: matant el blog (però em ressuscita sol o bé no es deixa matar mai, ni puc enterrar-lo), o bé canviant les tecles i els bolígrafs pels pinzells i els llapis de colors.

Com que la vida sempre fa moviments estranys i té capricis complicats, el darrer regal que em va fer la mare va ser una enorme caixa de llapis de colors que li havia comprat el seu marit, però que ella apenes si va arribar a estrenar. Un dia va pensar que jo en trauria més profit, suposo, i me la va donar. Ho he de dir: m'hi he agafat com el nàufrag a la balsa.

23 comentaris:

  1. Quan obro la caixa de colors "Baignol & Farjon" de ma mare (que, també, fa anys em va regalar), és com si obrís el pot de les essències. Aquella perdurable olor a cedre segueix viva! I em veig amb quatre o cinc anys acolorint els meus primers dibuixos. Deixar empremta és això; una empremta de colors.

    ResponElimina
  2. Jordi: Ah! Aquesta marca de llapis també havia estat a casa, però es deurien gastar. Una de les coses fantàstiques que tenen els llapis de colors és l'olor, sí senyor.

    ResponElimina
  3. Més coincidències!! Just pensava fer un apunt sobre “Perquè patim tant els blocaires?”. I jo també ho dic en plural, intentant involucrar als blocaires feliços i satisfets.
    Tranquil, no hi pots fer res. No sé si t’ajudarà dir-te que el teu blog se’ns ha fet imprescindible (i ara si que ho escric, convençut, en plural). Reitero la teva originalitat i creativitat, però també sé que dir-te això no evitarà les teves lluites. Uf! Em sembla que estic posant més llenya al foc!
    Si et vols relaxar una estona, i si et ve de gust, en un dels meus darrers apunts “Fi de la Primera Època” he penjat un divertit vídeo sobre els blocaires i el Futur dels Blocs.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Colorar, pintar, il•lustrar, escriure...Tots són sinònims d’expressar allò que hom vol dir de la manera més adequada. Celebro aquesta inquietud teva d’anar innovant i cercant noves formes d’expressió.
    M’encanta l’olor dels llapis de colors i la de la trementina del olis...
    Salut.

    ResponElimina
  5. Aquest video es impagable...son les coses que m'agraden del teu blog, et comuniques amb els videos i els dibuixos, de fet les paraules son per explicar els altres...

    ResponElimina
  6. Jordi Vendrell: el tema del sofriment dels blogaires és llarg, i no som els únics que l'hem tocat. Jo li dono voltes de tant en tant i no arribo mai a cap solució. No sé si tinc un component addictiu que no em coneixia. Ara em miraré el teu apunt...

    ResponElimina
  7. Alberich: ja ho veus, sempre provant cosetes per veure si som capaços de dir altres coses, o com a mínim de dir-les diferent. A veure si tenim sort.

    ResponElimina
  8. Aris: això ha estat el capítol 1, però ja duc temps fent proves amb els videos. Ara començo a trobar-me amb què em cal ajuda per a fer-los, m'he de buscar col·laboradors. A mi em sembla una bona via sortida, ja veurem fins on arribo.

    ResponElimina
  9. la qüestió es no estar tot el sant dia badant i fer alguna cosa, JO DE TANT EN TANT TORNO A DIBUIXAR, em relaxa i distreu.

    salut

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: tens més raó que un sant com quasi sempre (que no és sempre). Cal fer alguna cosa. Com que jo encara he d'anar a treballar, de moment hi ha dilemes que encara no tinc. El problema ve després, quan estic solet a casa. Escriure acaba per crear-me conflictes i dibuixar em relaxa, m'allibera i em fa sentir fins i tot una mica divertit, creatiu, etc. Jo crec que m'havia d'haver dedicat al còmic.

    ResponElimina
  11. a mi també m'ha agradat molt este vídeo, lluís.

    d'això que dieu de les olors... se m'acut que si el senyor spejbel, viu o mort, olorés llapis de colors o qualsevol altra cosa olorosa, segurament natros també podríem sentir-les, només veient-lo.

    ResponElimina
  12. Fa dies que penso que vull llapissos de colors per subratllar llibres. I ara penso que els blogs no els poden subratllar, ni guixar, ni pintar, ni cremar, ni res. Quan morim, qui sabrà quins blogs llegíem? T'imagines una làpida que posi: "Era seguidor del blog "xxxxx xxxxxx xxxxxx.blogspot.com". Sobre escriure, escrivim per plaer, i és un plaer solitari. Potser fem servir verbs en temps i persones estranyes per no sentir-nos tan sols ni tan vulnerables. Aprofito per saludar el senyor Spejbel.

    ResponElimina
  13. iruna: les olors són un misteri fantàstic, per totes les coses que ens permeten evocar. No se sap encara com es poden explicar o transmetre amb paraules, però suposo que es poden imaginar.

    ResponElimina
  14. Marta: el proper capítol del senyor Spejbel porta uns comentaris a sota com aquest, on justament tracta de blogs i de blocs que es poden guixar. Suposo que igualment deixarem un rastre a la memòria de l'ordinador, que permetrà saber què feia aquella persona quan es posava a mirar coses per internet. És un rastre estrany, però. Jo de tu em compraria llapis de colors.

    ResponElimina
  15. Lluís,

    La meva mare també em va donar la capsa d'aquarel·les del meu pare. És un regal que em recomforta sempre que em poso a dibuixar. I el meu germà, quan vaig fer trenta anys, em va regalar una megacapsa de llapis de colors. M'encanta els dibuixos que fas, així que t'animo a seguir dibuixant i escrivint.

    ResponElimina
  16. Maite: igual com l'ocasió fa el lladre, potser els llapis a mà fan el dibuixant.

    ResponElimina
  17. Oh no. Pífia.
    Rectifico: Compraré llapis de colors.

    ResponElimina
  18. Marta: rectificar ja saps que no ni de savis ni de sàvies, però va bé. Ja ho saps: compra-te'ls i passa-t'ho bé.

    ResponElimina
  19. Jo també penso com l'Alberich: pintar, escriure, compondre cançons, crear imatges animades... és una manera diferent, simbòlica d'expressar el que balla pel nostre interior. I és fascinant que cadascú busqui la millor forma de poder-ho fer. Jo, per exemple, amb un llapìs, color o pinzell a les mans sóc incapaç de fer res. Afortunat tu que tens tantes vies d'expansió! Per cert, de qui és la música que se sent de fons al video? M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  20. Imma: d'això es tracta. Jo crec que hem de provar d'obrir diferents canals, deixar aixetes obertes i que ragi l'aigua. Procuro no encallar-me en una cosa, i sobretot provar de prescindir de la paraula escrita, potser perquè em vaig criar amb molts còmics i moltes pel·lis.
    Ah! La música és de Massive Attack, un grup que m'agrada i que de tant en tant necessito reescoltar. Música que va molt bé per escriure, però també per dibuixar.

    ResponElimina
  21. Per cert: gràcies als tres darrers comentaris (Maite, Marta i Imma) s'ha trencat la maledicció del blog per a homes que duia al damunt darrerament. Això ja torna a ser coeducatiu.

    ResponElimina
  22. Hola! Jo abans de casar-me també pintava. Em relaxava. M'agradaria tornar-hi, però si no tinc temps per escriure, encara menys per pintar. Ara estic precisament a la recerca del temps perdut.
    Petons felins.

    ResponElimina
  23. Pantera: no em vull ficar en les vides íntimes de ningú, però jo de tu o bé li explico clarament al marit que em deixi estones per pintar o bé em divorcio. I una mala notícia: el temps perdut està perdut, tal com diu el participi.

    ResponElimina