La primera intenció era titular aquest apunt El context, però de seguida em vaig arronsar. Sota aquest epígraf ningú no vindrà a llegir, perquè es temeran trobar un tupit tractat de semiòtica de sis-centes planes. Calia necessàriament afegir algun altre mot a el context, un nom capaç d'indicar que podem veure alguna cosa lleugera i divertida, ni que sigui una broma amb Lovecraft i els seus dimonis. Cal no oblidar que això és un blog d'entreteniment.
Per aquest mateix motiu, mentre rumiava quina trampa li posava al títol per a poder parlar del context sense espantar el respectable, em vaig posar a fer dibuixets al meu quadern. (Dit de pas: si un dia el quadern cau en mans d'un psiquiatre, res no em lliura de passar una bona temporada al Pere Mata, on em donaran generoses dosis de psicòtrops gratis, i d'aquesta manera podrien sortir infinits altres dibuixos, inspirats i brillants). Finalment, el meu subconscient em du a dibuixar uns gargots que troben el títol per sí mateixos: Chtulu per a homes adults.
Caldria anar al gra d'una vegada, i dir allò que volia explicar sota el títol el context. El cas és aquest: Quan em miro els darrers apunts del blog, me n'adono que el mot Chtulu ha creat un fenomen inesperat: Chtulu masculinitza el blog. Ara s'assembla a les dutxes d'un gimnàs de l'Eixample. Chtulu a Catalunya va merèixer deu comentaristes, tots ells homes. Aquesta resposta de gènere és inaudita i ens duria a tedioses hipòtesis sobre allò que interessa a homes o a dones, si escrivim igual o diferent, si pensem de formes simètriques, semblants o divergents, que si Venus, que si Mart.
Estic cansat, i les emocions dels darrers dies són massa intenses i profundes. No vull posar-me a pensar en res de tot això, ni tan sols per a evadir-me de la realitat. Vagarejo pel Youtube, clicant noms que em venen a l'atzar, els mites i els Chtulus personals. Així, catric-catrac, arribo fins a un dels meus ídols, en Joan Garcia Oliver. El seu discurs m'ajuda (ens ajuda) a comprendre la diferència entre text i context, entre el discurs i les circumstàncies que l'envolten. Garcia Oliver es troba també en un context masculí? Com es repartia en gèneres, la seva audiència?
És una pena que els textos necessitin contextos. Sobretot avui, quan algú em dirà que el discurs de Garcia Oliver no val perquè l'invalida un context diferent. Com quan diuen que a Egipte es revolten contra un dictador i aquí no calen revoltes, perquè això és una democràcia.
En aquest precís moment sento una alenada al clatell. Un company de feina treu el cap pel damunt i per darrera de la meva espatlla, ulleja el text i em diu parsimoniós, carregat de paciència i bona voluntat:
-T'ha sortit un text embolicat i confús. Això diu molt del teu context.
No em ve de gust canviar-me de sexe per deixar un apunt que porti la contrària... I si, tens raó, el context és la base d'aquest apunt que divaga d'un lloc a un altre.
ResponEliminaPer cert, el youtube, sensacional!
Dalderich: sí que divago, sí. No em concentro en res concret, deu ser normal. De mnera que aquí he unit coses aparentment tan distants com el dibuixet arrugat i el fabulós discurs del Garcia Oliver.
ResponEliminaPotser hauria hagut prou amb el context, sense el text...
ResponEliminaPotser fora de context –no ho sé- però trobo que has penjat un excel•lent document històric i uns dibuixos notables.
ResponEliminaPer cert, ja has pogut descarregar-te o veure “Rojo u Negro” ?
Pilar: segurament és cert això que dius, hem de reivindicar el text per sí mateix i deixar-nos de tonteries i contextos. La història ens fa creure que els contextos canvien, però jo no hi crec gaire.
ResponEliminaAlberich: el document històric és impressionant. En Garcia Oliver té una biografia densa i plena de llums i ombres, però quan s'inspirava era terrible i lúcid. "Fuimos los mejores terroristas" és una frase brutal. Poc després de dir-la, Garcia Oliver era nomenat ministre de Justícia.
ResponEliminaEl "Rojo y Negro" l'he pogut veure a base de les petites diòcesis del youtube, sí.
Ostres, el discurs de Joan Oliver es massa!. Si no fos perquè va existir, pensaria que es un personatge d'una pel'lícula. Perquè li van gravar aquest discurs? es nota que el tio sabia parlar...i els del voltant, quines cares! son autèntics! No m'estranya que el franco es fuselles a tots...
ResponEliminaAh, i el dibuix del chtulu, com sempre magnífic! Ara ja podries fer un comic de cthulus per adults...
Bé, per ser un bloc d’entreteniment com dius ... Déu n’hi do! (la menció de Déu m’ha sortit espontàniament, no ha estat res premeditat per tal de d’enfurismar als mil dimonis).
ResponEliminaNo és broma, però al final m’he fet un embolic entre el text i el context. No n’hi ha prou amb el text? Aquest ja ens mostrarà la seva essència. (Perdona’m, però malauradament, soc de ciències).
Com aquell que no vol la cosa t’ha sortit un apunt magnífic!
No coneixia aquest discurs de Joan García Oliver. No crec que el “context “ sigui avui massa diferent.
Si et plau, una aclariment final: La posició tal i com ha quedat el dibuix arrugat ha estat casual?
I per acabar: Acostumo a comentar amb una mica de conya i ironia. No voldria que se’m mal interpretés.
Salut!
Com diria el reconegut socioleg "El Sevilla" líder dels Mojinos escocíos, aquest comentari t'ha sortit "més Chtulu que un vuit verd festuc"
ResponEliminaVa, amb sinceritat: m'agraden molt els teus dibuixos de primigenis amb coloraines, i les teues menjades de tarro. Per exemple, la paulatina transforamció del foli amb una bola de paper arrugat amb l'estrella en primer pla, és genial!
ResponEliminaSom els nostre context? Què hi fas amb un pop al cap? Quina relació tenien Lovecraft i Hergé? Som els homes més embolicats i confusos?
ResponEliminaAris: en Garcia Oliver és totalment real, i és un personatge que caldria incloure als llibres de text, perquè explica moltes coses de la nostra història. Té una biografia densa i curiosa, però és una mena de líder dels que ja no es donen.
ResponEliminaJordi Vendrell: això del blog d'entreteniment ho vaig escriure una mica a la babalà, sense pensar massa què vol dir. No tinc massa clara la funció dels blogs dins del conjunt de fenomens de comunicació.
ResponEliminaA mi també em sembla que el context del Garcia Oliver no dista gaire del nostre, però ens volen fer creure que ara estem molt millor. I no ho sé pas, perquè tot indica que avancem cap a la desaparició de la famosa "classe mitjana". Ja ho anirem veient.
Et perdono la menció a Déu, perquè és obvi que et referies al Déu Cthulhu.
Puigcarbó: em diverteixmolt pensar que el meu apunt caòtic t'ha fet pensar en els Mojinos.
ResponEliminaLeblansky: arrugar el paper i fotografiar aquesta acció era una mena d'assaig per a una performance. Només dubtava entre presentar-la així o a la inversa, simulant una ressurrecció del full.
ResponEliminaJoan: el pop al cap no està superposat al meu cos. T'asseguro que sóc una mica menys musculós que aquest home.
ResponEliminaSobre la relació entre Lovecraft i Hergé, he anat donant-li voltes però encara no està tot dit. I sí: els homes som més complicats -en el mal sentit.
Leblansky i Jordi Vendrell: Un darrer aclariment sobre l'arrugament. L'estrella final era mig casual, però quan ho vaig veureho vaigvoler ressaltar. Digue'm pretensiós, però volia representar el final d'una supernova, allòde les estrelles nanes.
ResponEliminaJo crec que el context, entès com el que ens envolta des d'allò més proper a altres elements més llunyans, ens influeix de manera absoluta, radical. A partir del nostre tarannà intrínsec som com som per les vivències que hem tingut lligades a persones, fets, llocs..que ens fan desenvolupar o escapçar trets de la nostra personalitat i aptituds que tenim. Si no interaccionessim no evolucionaríem o ho faríem de manera molt minsa. I penso que això és així des de l'individu en si mateix fins al grup social. D'altra banda, clar.. es pot admirar el text o l'art en si mateixos, fora de context, però es pot gaudir de molts més matisos i entendre millor els quès, els coms i els per quès si ho podem emmarcar en una època, un autor o ni que sigui en un instant concret.
ResponEliminaImma: ja veus que jo feia una aproximació molt superficial. El teu comentari aporta elements que ens durien a parlar molt. Jo penso que qualsevol obra (o acció) tenen un valor en el context i un valor intrínsec. Com que sempre ens movem en el context humà, tampoc no és tan diferent tot plegat. De vegades el context s'ha fet servir per a invalidar discursos, fent-nos creure que la històri avança i determinades reivindicacions estan fora de lloc (o de context). En fi... Pel què fa a les persones, sí és evident que la vida es dóna en el context cultural i social, i que la interacció és allò que ens fa créixer. A l'escola es pot observar clarament com el coneixement és una construcció col·lectiva. Potser un altre dia tornaré al tema (dependrà del meu context emocional).
ResponElimina