18 de febr. 2011

La clau, els claus, en Klaus


Aquesta nit he somiat unes claus que obrien les portes d'una casa desconeguda. Les tenia a les mans, i les sospesava. Recordo perfectament el pes del metall: podria comparar-lo a qualsevol objecte del món real i sabria dir si pesa més o menys que les claus del somni. Feia girar les claus del somni en un pany gros i vell, de ferro forjat i després rovellat. He passejat per cambres enormes en penombra, de grans finestrals ocults rere cortines de vellut granat, denses i polsegoses. Era un lloc estrany i m'hi sentia com a casa, com si hi hagués estat des de sempre. Com qui a casa torna.

Mentre era a la dutxa duia el mot clau als llavis, a punt de pronunciar-lo. Ahir a la nit, abans d'allitar-me, vaig pensar en la clau. Ho vaig fer en reprendre la lectura de Nosotros, los ahogados. La primera cosa que em va agradar d'aquesta novel·la gruixuda i tupida és com arrenca, i vaig pensar: vet-ho aquí, la clau de la novel·la és donar-li una arrencada poderosa.

Laurids Madsen estuvo en el Cielo, pero volvió a bajar gracias a sus botas. No subió tan alto como la cabeza del mástil, apenas hasta la verga mayor de una goleta de tres palos. Estuvo en las puertas del Paraíso y vio a san Pedro, aunque el guardián de la entrada al más allá no le enseñara más que el culo. Laurids Madsen debería haber muerto, pero como la muerte no lo quería, se convirtió en otra persona.

Més tard, camí de la feina, m'ha assaltat un dubte. De sobte m'he dit: vols dir que has somiat unes claus i no uns claus? I si fossin uns claus allò que duia a les mans? Un pensament feréstec, aquest. Què n'hauria de fer jo d'uns claus, sent com sóc tan poc destre en el bricolatge? Claus i mans són idees que em duen a la imatge del crucifix, tan poc agradable, tan poc cara. Claus i mans només em duen a un personatge positiu, potser l'únic personatge positiu del relat: el governador de Judea, aquell Ponç Pilat prudent, distant, covard, atònit davant les exaltacions nacionalistes i místiques.

Rentar-se'n les mans, rentar-se les mans. Això és. Fa pocs dies m'he comprat un sabonet de color negre. És una mescla de vi negre i clau (l'espècie clau!). L'olor recorda aquell vino caldo que fan al vèneto per treure's el fred, vi amb espècies. A l'embolcall del sabó hi diu Vinoterapia, un concepte que donaria peu a molts acudits sobre els aficionats a beure vi negre.


Fotre un clau vol dir follar, cardar. I arribar a la feina amb un somriure, si el clau l'has fotut de bon matí, tot just en obrir els ulls al món. Potser somiava que follava. He arribat a la feina amb la cara habitual dels matins, adormit i taciturn.

Finalment recordo que fa apenes tres dies parlava amb l'Oriol d'en Klaus Kinski, i d'un documental esfereïdor que sobre ell va filmar el seu amic Werner Herzog. Potser res no s'assembla tant als somnis com el cinema, i en Kinski -tot i ser real, suposo- s'assembla molt a les figures que el nostre cervellet crea mentre no el fem treballar en cap de les activitats habituals, grolleres, bastaixes o inútils: feinejar, escriure, mirar l'extracte de la caixa, provar de trepitjar el pròxim o fer veure que som el més llest del planeta i la resta uns idiotes.



Crec que ja sé què obren les claus que somiava. Ho descobreixo a mig matí, mentre em capfico en les cosetes quotidianes. Hauria de tornar a casa i ficar-me al llit. Tornar als somnis on els morts i els vius es troben i xerren, i ballen i dansen. Estic trist i cansat, caram, i no sé dir-ho. I per això ho diu el meu somni. Silenci: estic dormint.

12 comentaris:

  1. T’ha sortit una entrada freudiana i molt descriptiva, jugant amb el mot “clau” i la seva conceptualització, fins i tot amb la figura d’en Klaus Kinski, que per mi és un dels folls més entranyables.
    M’han agradat especialment les frases finals quan, despert, trobes a faltar els somnis “on els morts i els vius es troben i xerren, i ballen i dansen”.Molt ben trobat!
    Salut.

    ResponElimina
  2. Les referències vampíriques són evidents. La cambra, les claus, els claus, el somni, el Klauss... I no obstant, m'ha agradat molt aquest dibuix d'ombres on apareixes com un Nosferatu esquivant la llum.

    ResponElimina
  3. Alberich: el text és una mena de refregit a partir de notes disperses, però és cert que té alguna cosa freudiana. Estic una mica passat de moda, i encara m'agrada Freud. Avui per cert hem tingut una certa sincronia: m'has deixat aquest comentari al mateix moment que jo te'n deixava un a tu.

    ResponElimina
  4. Joan: doncs sí, també hi ha alguna cosa del vampr, com tantes vegades en les meves obsessions.

    ResponElimina
  5. Dies enrere en vaig perdre unes de claus. És possible que les teves siguin les meves? Recordes si les claus obrien un barri de llances forjades? La descripció de la casa és angoixadament exacte. Només una diferència: les cortines son d’un verd vellutat. L’única explicació a aquesta diferència es que siguis daltònic. Si ho ets, estàvem els dos en el mateix somni.
    Salut.

    ResponElimina
  6. El record d'un somni és això. Incoherència i recordar les coses a mitges. Malgrat tot, les sensacions queden.

    ResponElimina
  7. Jordi: algun dia haurím de parlar d'aquesta mena de fenòmens. Sempre he vist que es feia des de la perspectiva esotèrica, que de fet acaba per dir ximpleries i obvietats. Però es donen els somnis compartits.
    Aquesta cambra l'he somiada moltes i moltes vegades al llarg de la vida, i de vegades penso a què es deu. Perquè no es correspon a cap record, n'estic segur. I alguna vegada, parlant del cas, altres persones m'han explicat somnis molt semblants, que passen en escenaris que se li assemblen molt.
    A veure si un dia m'inspiro que provo de burxar en el tema.

    ResponElimina
  8. Galderich: doncs sí, la idea era deixar anar les paraules com sigui, a raig, tal com feia Freud a les seves sessions sobre els somnis. Agafar el fil de les paraules que et surten i anar estirant.

    ResponElimina
  9. Ets daltònic, Lluis? Doncs ja hi som dos. Curiosa feina la de dibuixant per un daltònic. oi? Segons un curiós llibre de Joan Amades sobre el significat dels somnis somiar amb claus vol dir que aviat rebràs una molt bona noticia. A veure...
    Ah, un dibuix força bo. Borgo.

    ResponElimina
  10. Miquel: és quasi un honor que un il·lutrador professional em digui que el dibuixet està bé. Ja hauràs vist que he moderat les coloraines habituals, tot i que crec que és habitual entre els daltònics que pintem amb colors vius i pujats, per compensar el "defecte". Però i si resulta que els daltònics veiem el món tal com és i són els altres els qui no el veuen bé?

    ResponElimina
  11. Homonímia, polisèmia... Quin tractat lingüístic més amè t'ha sortit! :)

    ResponElimina
  12. Boníssima l'entrada. Adoro els somnis. Els meus i els dels altres! Ara fa pocs dies vaig entendre un somni que se'm repetia i que era molt fàcil d'interpretar. Aprofito per saludar en Freud. Segur que s'ho ha passat pipa llegint-te.

    ResponElimina