21 de des. 2010

Ngú (1)

Benvinguts a Ngú

Tres kilòmetres a l'est de Toloriu -diu la guia de César August Torras (1). Cap a llevant, aquesta és la primera pista que em va dur a Ngú.

A la pàgina 125 hi ha l'Itinerari 37: Dels Banys de Sant Vicents a Toloriu i Querforadat
Forta pujada per dolent y empinat camí carreter, que descriu fortes ziga-zagues, terrer aspre i rocós. A mida que's puja l'esguard se desencongeix (...).
S'atrapa'l camí que remuntant la vall del riu Barbuja, ve a unir-se a l'esquerra. S'atravessa el llit torrencial del riu.
Barbuja, petit agrupament de cases de camp. Davant de la casa de més amunt se deixa a la dreta'l camí que va a la Cava. Barbuja està situat en un serrat aplanat entre les valls de Barbuja i el riu Quer. Bonic punt de vista dret al sot feréstec d'aquest últim riu. El camí va faldejant per damunt d'una clotada que va al riu Quer.
S'atravessa una aspra barrancada. El camí revolta per dessota'l Tossal del Quer. Se revolta un serrat i s'ovira ja'l pintoresc poblet de Ngú, entre son abrupte penyalar y'l Tossal del Quer. Terrer molt dolent. S'entra a n'el poble per un trau entre penyals. Les cases s'esgraonen al dessota.
 Però mirant els plànols d'avui, Ngú no apareix enlloc.


Les indicacions de Torras són tan precises que permeten aproximar la direcció. Tot i això, hi he hagut d'anar tres dies seguits, i provar rutes diverses amb una colla de fracassos descoratjadors. No he defallit: finalment avui, 20 de desembre, arribo a Ngú. El termòmetre del cotxe indica els dotze graus sota zero i per això trobar-me els carrers buits em sembla -de bell antuvi- allò més natural.

Des que arribes a Ngú, tot esdevé sorprenent. Fins i tot els senyals més banals.

Volto pels carrers, escoltant-me les passes. Les orelles em comencen a fer mal. De primer és la percepció clara del fred, després un dolor agut i punxent que es fica cap dins del crani. Com un punxó agut, de ferro, que travessa els timpans i penetra al cervell. Necessito aixopluc, penso. Alguna taverna deu haver-hi, alguna casa amb llum. Però no: volto pel minúscul laberint cada cop més inquiet. El sol es pondrà de seguida, caldrà marxar.

 Un estri estrany de sembra demostra que fa molts anys que ningú no sembra.

És tot just abans del deixondiment que em topo la figura fosca. 
-Mossèn Moisès Gurdulú (2) -em diu, i m'atansa una mà eixuta, de pell vegetal.

Mossèn Gurdulú durant la seva invectiva

És gràcies a en Mn. Moisès, però, que conec la primera narració del poble de Ngú.

1. La versió del mossèn

-La primera cosa que us deu haver sobtat de Ngú és, sens dubte, que sigui un poble habitat però deshabitat. Tot depèn de la banda per on es miri: el cens diu que a Ngú hi ha cent cinquanta-quatre ànimes, però no en veureu cap amb els dos ulls que Nostre Senyor us ha dat. Això si fos que les ànimes es veuen, cosa que molts dubtem. Fa vora vint anys que va començar a esdevenir-se un fenomen estrany a Ngú: d'un dia per l'altre, no hi havia cap dona. Ni jove ni vella, ni fadrina ni casada. Ni verge, ni monja, ni tan sols puta -i perdoneu-me la inflexió. És cert que llavors, en aquell moment, alguns hòmens van adoptar el paper de fembres. Qualque hom que conegui la natura humana no se n'hauria de sorprendre ni exclamar. Tothom sap allò de la carn i les debilitats, i la volubilitat de l'esperit. Però els homes substituts de dones només van perdurar en llur funció per un temps: poc després, hom va descobrir que la feminitat no és una qüestió d'orificis al cos, sinó que té una natura espritual molt complexa. Els trànsfugues no van poder omplir els buits que les dones havien deixat en l'entramat social. De manera que un dia fou el forner, i un dia l'apotecari, un dia l'agutzil, l'altre el fanaler: els homes emigraren a latituds qualssevol, però on hi hagués veres dones. Qui els ho podria reprendre? El mateix bon Jesuset diu creixeu i multipliqueu-vos, i hem d'admetre que hi ha orificis d'entrada i de sortida, però de cap manera tots ells indistintament no poden acomplir les mateixes funcions de la santa mare natura, malgrat en justa mesura calgui admetre que donen plaers a la carn, que és tan cega.
Perplexament vaig encaixar de nou la mà estellosa del mossèn, per a poder-me'n escapolir. I vaig marxar carrer avall. El meu ateïsme actuava com un perniciós obstacle per a la intel·ligència: jo no el podia creure perquè ell era un home religiós. I no obstant, tenia tota la raó. Però això no ho vaig poder corroborar fins al següent capítol.

______________
Notes:
(1). La Guia és una cessió de l'amic Jordi Girbén, al qui, a poc a poc, li reconec un valor que supera les meves previsons.
(2). Gurdulú: de sobte m'adono que Gurdulú no pot ser el cognom del mossèn, perquè és el nom d'un personatge imaginari: Italo Calvino va crear un Gurdulu, era l'escuder del Cavaller Inexistent. Gurdulú és un personatge fantàstic, que es confón amb la naturalesa. Quan passa per un camp de pomeres que el vent arrenca i fa baixar avall, Gurdulú creu que es una poma i rodola com elles pel pendent. No crec que el mossèn se senti tan dentificat amb la natura imprevisible. Però no sé què pensar: a hores d'ara, la lucidesa és una matèria cara.

29 comentaris:

  1. Fa 20 anys, una nit d'octubre vaig estar follant als banys termals de Llo. Tinc entès que ara són de pagament i d'estricta decència.

    Lluís, quines ganes de "fer amics".

    ResponElimina
  2. Allau: tens tota la raó: aquests apunts només volen fer amics. Crec que ha arribat el moment de pssar comptes. Una mica de canya vindrà bé a la blogsosfera catalaneta. Collons, que ja toca.

    ResponElimina
  3. Aquest Ngú que dius, Lluís, fa cerdà cosa de no dir! Pels seus terrers, ensotat al buc del Torrent de Barguja i en amunt de la Fou de Bar, s'obre l'engolidor de l'Avenc de la Cabana d'en Gavarra; sondejat -diuen els crèduls- fins el seu terme. També sé que pels alts d'Ngú, allà on el terme del buit s'enfila a les rostes obagues del Cadí, perduda a la Baga Fosca, qui sigui pacient sens defallir pot trobar-hi la mina d'or que ni els del poble saben. Jo vaig ser-ho, d'infatigable cercador, i ara ja visc sense inquietuds.

    ResponElimina
  4. no ets gaire diferent dels grans blogaires catalanets... a la fi tothom fa el que pot, el que vol o el que li sembla.

    tu també, amb les teves desqualificacions et penses especial, com la teva camarilla.

    ja us ho fareu tos plegats, vosaltres i els ensucrats.

    ResponElimina
  5. Tic flipant. Ai lás, i no sé si riure o plorar.
    Passar comptes? No era conscient dels deutes pendents. Quines coses de dir, Sr. Dimoni.

    ResponElimina
  6. Un caxondo aquest Mossen Gurdulú o quin sigui el seu nom de veritat. Per cert, la foto, no sé, em recorda un famós lladre...

    ResponElimina
  7. Lluís, fa estona que dubto entre callar-me (per sempre) o advertir-te del greu error que has comés i que, a hores d'ara, ja és impossible de reparar. No em refereixo ni a històries de catalanets ni a comptes pendents, no. És quelcom més greu: la vas cagar en donar-li la mà a mossèn Moisès. Ara no importa el que facis, ni amb què te la rentis, que ja és tard, massa tard (i vol ploure).

    ResponElimina
  8. Nooooooooooo!!!, li vas donar la ma al mossén Gurdulú?, el que havies de fer era donar-li una puntada al cul, cony!!
    Petons felins.

    ResponElimina
  9. M'adono que és impossible això que insinua l'Aris. Els lladres són bona gent. No pot ser, de cap de les maneres, que sigui el mateix individu que el mossèn en qüestió. Ves que no sigui algú de la família, l'ovella negra.

    ResponElimina
  10. Girbén: el text del teu comentari me l'he hagut de llegir dos cops, de tant ric i dens com l'has fet. La història de la mina d'or no gosava esmentar-la sense el teu permís...

    ResponElimina
  11. Gatot: benvingut al blog. Resulta obvi que no t'has apuntat al club dels ensucrats i t'ho agraeixo. No saps com m'agrada que això es bellugui. I tens tota la raó: ens assemblem molt els uns als altres, entre catalanets blogaires.

    ResponElimina
  12. Joan: entre riure o plorar, fes allò que més et vingui de gust. Ja veus que el dimoni em té ben endimoniat.

    ResponElimina
  13. Aris: sí, un mossèn curiós. No sé què vols dir amb això de la semblança amb un lladre. Insinues que el mossèn és cleptòman?

    ResponElimina
  14. Leblansky: fas bé de dir on m'he equivocat, però efectivament ara ja és tard. Ala iacta est, que deia aquell.

    ResponElimina
  15. Ei, que no sigui en Walser, però avui no entenc els comentaris. ?

    ResponElimina
  16. Panterablanca: per sort o per desgràcia, ja està fet. Per sort, això sí, el mossèn ja no va tornar a aparèixer pel poble. Potser era una fantasma.

    ResponElimina
  17. Eulàlia: en efecte, no entenc el comentari de l'Aris. Deu ser que es confón, veient tantes cares i coses per internet,

    ResponElimina
  18. no crec que hi torni, Lluís, així que em pots acomiadar també; al meu criteri, no està gens malament que hagis retallat les parts més insultants i estúpides del que havies escrit...

    és una llàstima, però, que qui no ho ha llegit es quedi amb les ganes de saber a què venen els comentaris.

    En castellà diuen... a lo hecho, pecho!

    jo que no sóc gens purista i que sóc molt menys coherent del que voldria, sovint he esborrat posts sencers i també comentaris.

    pensava -ho volia pensar- que tu eres d'una altra fusta.

    res... gràcies per disculpar-te amb qui t'ha semblat fer-ho (ja està bé també reconèixer errors) i que a esperar que trobis la teva pròpia línia d'independència i l'estabilitat professional.

    Amb els millors desitjos... adéu.

    ResponElimina
  19. Gatot: tot i que potser no llegiràs la resposta, també te l'agraixo. Dius un parell de coses que em semblen oportunes i que em faran pensar.

    ResponElimina
  20. Matilde: no li donis les culpes al Walser. De vegades no m'entenc ni jo mateix. I de fet, la cosa ve d'un impuls meu irreflexiu, a la primera versió del post. En fi...

    ResponElimina
  21. No sé per què però tinc la sensació d'arribar tard!

    ResponElimina
  22. Que es aixó de follar a uns banys termals. Fa 20 anys ja es follava?

    ResponElimina
  23. Galderich: mai no és tard... pregunta i et respondran, tal com diu la Bíblia.

    ResponElimina
  24. Puigcarbó: crec que això de follar és un invent de la postmodernitat hispànica, i que s'ho van inventar un torero i una coneguda tertuliana televisiva. Passa que aquí, als blogs, tothom es fa passar per allò que no és.

    ResponElimina
  25. No vaig voler anar més enllà de la part valuosa del teu apunt, la insinuació d'un llampant espai mític, un espai que ha quedat ocult sota tots els serrells.
    La meva intenció era fer la prova del nou a Ngú per veure com funcionava en mig de la realitat on el situes, així tots els topònims que dic, menys u, són ben reals, mina d'or inclosa.
    I ja em resulta curiós que expliqui, amb força detall, la localització d'una mina d'or i ningú en foti ni cas. I la febre, l'aventura, els somnis fabulosos... on paren?

    ResponElimina
  26. Girbén: vaig netejar el post d'alguna cosa sobrera, però la mina d'or segueix oculta als ulls dels lectors. Tret dels teus, perquè hi veus una mica més elluny i més enllà.

    ResponElimina
  27. On són les ulleres 3D per veure l'escabetxina?

    ResponElimina
  28. Igual que la mort de l'autor de Roland Barthes, ara podríem fer la mort d'un apunt. Fas un apunt, deixes que s'empleni de comentaris i esborres el text de l'apunt. Al final els comentaris són més importants que "el text". I despres hi ha el suicidi per saturació. Després de jugar amb tots i cadascun dels elements disponibles, l'homus creatibus necessita matar la creativitat i fa un blog en dos colors, blanc i negre i només frases simples, primera persona, present d'indicatiu. Un subtjcte, un verb i un complement.

    ResponElimina
  29. Marta: estic al·lucinat. M'acabes de donar una idea impagable. Ara m'ho pensaré una mica, però t'he d'agrair MOLT el suggeriment. I visca en Barthes que tan bones hores m'ha regalat!

    ResponElimina