9 de set. 2010

Tres o quatre dimonis

demonios_0006.jpg Demonios image by DEMONIAC-47

Que de mil dimonis possibles n'anomeni quatre sembla una broma sobre les crisis que ens assoten, ja siguin d'idees com d'euros.
Aquest post no exclou que, més endavant, altres dimonis visitin el blog. Cosa que faran sens dubte, atrets per la invocació que significa escriure aquest nom en majúscules, a la capçalera.

El dimoni deu ser la concreció de la idea del mal, i apareix a totes les religions. Hindús, animistes, judeocristianes, tibetanes, polinèsiques, islàmiques. Des de sempre la humanitat ha sabut que hi havia una poderosa energia fosca en l'univers i dins de la nostra pròpia ànima. Dibuixar-li una silueta que humanitza aquest concepte borrós permet parlar-ne, ridiculitzar-lo, espantar les criatures, estampar-lo a la portada del disc de rock satànic. La seva imatge tangible és evidentment un exorcisme.

http://www.headbanger.us/gallerie_b/bilder/black_sabbath_born_again_front.jpg

El dimoni de l'imaginari catòlic és una superposició d'icones remotes, i pren elements de figures que no tenien res de maligne. Els faunes no passaven de ser trapelles, i ni tan sols Príap no és especialment diabòlic. El déu Pan no té res de malvat. En el món greco-romà, les potes de cabrit i les banyetes tan sols simbolitzen la terrenalitat, la proximitat a la natura i per extensió l'hedonisme. El dimoni catòlic comparteix justament aquesta materialitat: si déu és un esperit que rebutja el cos, el seu antagonista ha de ser un cos profundament arrelat en tot allò corpori: el dimoni és un àngel caigut (retornat?) a la terra.

http://blogs.librodearena.com/myfiles/la-calle-del-terror/fauno.gif

La base morfòlogica del faune sembla evident en les representacions diabòliques, perquè el faune és un personatge molt interessat en seduir dones i practicar el coit salvatge quan menys t'ho esperes. Dotar el dimoni d'uns atributs sexuals potents li esqueia a l'imaginari pudorós del cristianisme, a la seva visió negativa de la materialitat, la corporeïtat i la sexualitat. No sabien el què es feien: transferint la potència sexual al Príncep de les Tenebres, li van garantir enormes legions d'adoradors. Un déu assexuat i tan repressor no atreu prou fidels (i de fet, els propis sacerdots es lliuren al sexe, tot i que d'amagatotis).

Els treballs sobre art medieval del prodigiós Jurgis Baltrusaitis (al qual li dedicaré més temps i espai) recullen infinites procedències d'una iconografia quasi inacabable sobre les representacions del monstre, del tenebrós i del maligne. La mescla és un dels senyal del diable: parts humanes i de diversos animals, parts celestials i parts infernals. En les assimetries i les aberracions, i amagat entre la barreja (els conceptes que més ens espanten) hi ha l'horror, que és la forma plàstica del mal.

http://www.grandesmisterios.net/LasSectas/img/img-satanas1.jpg

No obstant, no parlem mai tan sols dels dimoni canònic de la la religió oficial, sinó d'aquell altre dimoni que sorgeix de la cultura popular. Hi ha un lloc on les religions troben la supersitció i les creences ancestrals i paganes. És d'aquest punt d'on sorgeix el dimoni que coneixem de les pantalles i els còmics: el que sorgeix de les cançons i la literatura popular infantil. No encarna el mal en perspectiva teològica, sinó una maldat de característiques molt humanes; fins i tot té punts febles i se'l pot burlar. No deixa de sorprendre que al mal se'l pugui vèncer amb les seves pròpies eines, com ara mentides i enganys i paranys.

La història del cinema ha tractat éssers malvats amb atributs diabòlics que tenen un enorme rendiment, tan argumental com plàstic. Però també ha volgut retratar el propi Senyor de les Tenebres en persona. Friedrich W. Murnau (l'esotèric director de Nosferatu) deuria fer la primera aproximació a la figura, en la seva adaptació del Faust de Goethe.

http://www.ebrisa.com/portalc/media/media-S/images/00020333.jpg

Mefistòfil és una figura grassoneta i en certa manera entranyable, un seductor imparable i lleugerament ridícul però força capaç d'entabanar els humans i les humanes.

Una mica més dolent i perillós és el dimoni de Jacques Tourneur a Night of the demon. Tourneur fou un mestre i un pioner del modern cinema fantàstic i de terror, i injustament poc reivindicat posteriorment. Se li va acudir que si pretenia espantar havia de buscar-se la imatge d'un dimoni menys humà. Deshumanitzatnt-lo i apropant-lo a la bèstia, trencava amb la possible visió del dimoniet dels contes.



La idea de Tourneur va prosperar poc en el cinema diabòlic: aquest monstre que presenta tampoc no resulta prou aterridor per a un públic que a poc a poc comprèn: allò realment horrible és la maldat que sorgeix dels homes. L'origen metafísic del diable perd importància perquè després del nazisme ja tothom ho sap: homes de carn i ossos -fills de mares que podrien ser la veïna- han estat capaços de superar en malignitat i destrucció tots els relats religiosos sobre Llucifer. Aribert Heim (el doctor Mort) és un dels homes que ha demostrat una major crueltat al llarg de la història. A les fotografies, no obstant, hom hi veu una mirada molt neutra i un aspecte possiblement atractiu.

http://www.infobae.com/adjuntos/imagenes/75/0217539B.jpg

Segurament per aquest motiu, Llucifer es reencarna en individus més propers a mida que passen els anys: abandona les icones medievals, es fa humà. Confesso una simpatia espontània per la creació de personatges que fa Robert de Niro -un actor que m'ha acompanyat en gran part de la vida-. La seva aportació al gènere diabòlic és imperdible. A Angel Heart, de Niro juga amb el personatge de Louis Cyphre (un joc fonètic massa obvi) fins a fer-lo poderosament magnètic. Tot i que algunes idees pertanyen al text en el qual es basa el guió, de Niro sap crear el dimoni modern: prestidigitador de circ, estafador, mafiós, burleta, voluble i egocèntric. Al text original ja hi ha remotes referències al Llucifer de Mikhail Bulgàkov de El Mestre i Margarida, però de Niro aconsegueix concretar-lo de forma exemplar.



La creació de de Niro indica indubtablement una nova icona, una aportació a l'imaginari diabòlic. No sé si afortunadament o no, el propi de Niro va retornar anys més tard en aquell personatge per a crear un tipus que, tot i ser molt malvat, no és el dimoni. Pel meu gust, de Niro es va plagiar a sí mateix per construir el personatge a Cape Fear. Però cal suposar que li ho va demanar el seu amic Martin (Scorsesse).



Un temps més tard Al Pacino va recollir el personatge de Louis Cyphre que havia creat de Niro a The devil's advocate. Però el guió és molt inferior a Angel Heart, i l'histrionisme de Pacino tampoc no arriba a la subtilesa de de Niro.



Per fortuna, en aquesta ocasió podem parlar de cinema més proper en termes geogràfics. Faust 5.0 és un film de 2001 dirigit per Àlex Ollé i Carlos Pedrissa (això vol dir La Fura dels Baus), on el dimoni l'encarna l'eficaç Eduard Fernàndez. Amb tendència -també!- a l'histrionisme, Fernàndez recupera la imatge del dimoni sarcàstic que es riu de les debilitats humanes amb un cinisme ben interpretat: retorna al dimoni barrut, sorneguer i cínic de Murnau, tot i que immers en un paisatge futurista. La pel·lícula potser és massa llarga i irregular, tot i que conté bones escenes. Per als deixebles de La Fura deu ser més aviat decebedora, perquè tret d'una escena orgiàstica no hi ha massa Fura a la cinta.



La història del dimoni com a personatge mostra evidentment un recorregut clar des de la figura fantàstica, grotesca i fabulosa fins a assolir l'aspecte humà. Han calgut uns quants segles per a comprendre que l'encarnació del mal i la forma de representar-lo ha de tenir, necessàriament, l'aspecte de l'home.

Però... podria tenir també l'aspecte de la dona? La resposta sobre diablesses haurà d'esperar uns dies.

22 comentaris:

  1. Em quedo amb el Lou d'Angel Heart. Se me n'ocorren uns quants per la versió femenina. Perquè el dimoni femella sempre està de bon veure i el mascle és tirant a vell i lleig?

    ResponElimina
  2. Ep, no oblidem els Pastorets amb els set pecats capitals, Satanas, Llucifer...

    ResponElimina
  3. Hay una interesaante diablesa española en Si Fausto fuese Faustina, de Saenz de Heredia. Y echo de menos a uno de mis diablos favoritos, a Adrián, que deja preñada a Mia Farrow en Rosemary's baby, con el consentimiento de su señor esposo...

    ResponElimina
  4. I les calderes d’en 'Pere Botero', que ens les pintaven com unes grans olles plenes de pecadors ficats en aigua bullent, amb dimonis atiant el foc i –de passada- els nostres terrors infantils. Mercès això i a unes patètiques representacions de 'La Ventafocs' i d’altres historietes, vaig estar molt de temps sense reconciliar-me amb el teatre de debò.
    Tinc entès que els pagans tenien els dimonis per esperits benèfics i portadors de benaurances i alguna mala noticia, com passa en la mateixa vida.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Angel Heart la dec haver vist un parell de vegades, i Cape Fear tres quarts del mateix... De Niro aconsegueix uns personatges pertorbadors i angoixants... Genial!
    Doncs, mira, Lluís, faré una aportació al cantó femení del cinema. També hi ha malvades, com les que apareixen a Les diaboliques, de Clouzot, amb una magnífica Simone Signoret. Dues dones, una l'esposa i l'altra l'amant del director d'una escola, cansades de la situació, decideixen eliminar-lo. Un pla diabolic...
    I no podem oblidar els ulls més malvats del cinema, els de Bette Davis a Jezabel o a The Little Foxes (La loba). Ah, aquells ulls...
    Salut!

    ResponElimina
  6. Serà que a casa "paganegem", que l'oncle sempre deia: "quan em mori, si us plau, que em portin a l'infern, que és on hi ha totes les artistes" ;)

    I és que entre els uns i els altres li han fet perdre tota l'alegria natural i joganera als dimonis ancestrals.

    ResponElimina
  7. perqué deu ser que ens fascinen tant els dolents (dimonis)? a pel·lícules, teatre o novel·les,potser perquè com nosaltres són perdedors?

    ResponElimina
  8. Potser la versió femenina ha quedat ancorada en el medievalisme. O no és la bruixa -en el sentit que el cristianisme ens l'ha fet copsar, com a cosa pèrfida i encarnació del mal- la versió femenina del dimoni?

    ResponElimina
  9. Llegint el principi del teu post he recordat un moment anecdòtic que vaig viure en el darrer viatge.
    Lloc: "galeria della Academia di Venezia"
    On: davant d'un quadre.
    Situació: contemplant un quadre bucòlico-pastoril del S.XVII-S.XVIII
    Títol:(en català)"La festa de Pan"
    Dos turistes catalanets contemplen el quadre i arriben a la conclusió que el significat del quadre és la figura del dimoni amb cara i peus de boc que intenta seduir les nobles i càndides nimfes i criatures del bosc. Fins i tot arriben a la conclusió que el rerafons del quadre era una llegenda popular on el diable (que simbolitza el mal) intenta portar pel mal camí als pastorets i dolces criatures (que simbolitzen els valors cristians i moral de l'època).
    Llegeixen el títol del quadre: "la festa de Pan". Durant una bona estona (per molta ajuda de l'audioguia que portessin) intenten cercar el pa (l'aliment) i el vi(la sang) en el quadre en qüestió.
    Em quedo perplex i intento no riure i els dic: "senyors però no veuen que aquí no hi ha cap pa ni cap diable, que el títol del quadre fa referència al Déu Pan de l'antiguitat!!"; però els guiris catalans ja no m'escolten ja que ja han passat a una altre sala convençuts d'haver vist el diable en un quadre.
    Intento entendre el perquè de tal raonament dels catalanets i arribo a la següent conclusió:
    El cristianisme va fer-se seu molts ritus, mites i festes que provenien dels grecs, dels romans i dels ritus pagans. L'imaginari cristià popular de la nostra cultura ha patit aquest fet i per tant en certa manera era normal que els catalanets la figura del quadre els recordés més el dimoni dels Pastorets que no a una divinitat grega...i evidentment ni idea de qui era el tal Pan. Si fins i tot el van buscar en el quadre i no el van trobar.
    El quadre era simplement una evocació a un ritu-festa hedonista sexual ancestral on els pastors/ les pastores i altres criatures lloaven al Déu Pan perquè els protegís dels perills del bosc.
    Pan s'ha representat molts cops com un faune jovial, juvenil, juganer i capritxós, hedonista però també era una divinitat que se la relacionava amb el bosc i la natura.
    En fi...no sé quina conclusió treure'n de tot plegat. Potser l'imaginari cristià està tan arrelat en els nostres referents que som incapaços de veure una altre lectura en un innocent quadre pastoril.
    Com molt bé dius el Déu Pan no té res de malvat i com a molt podia ser una mica trapella.

    ResponElimina
  10. Apunt cinematogràfic: només volia apuntar que la figura del diable també se'ns presenta com un èsser astut, ben vestit i misteriós que ens pot portar pel mal camí/ ens pot concedir els nostres desitjos a canvi de vendre'ns la nostra ànima. Terry Gilliam en el seu últim film "The imaginarium of Doctor Parnassus" converteix el gran Tom Waits (que ja té una veu prou endimoniada) en un diablet juganer, ben vestit, fosc.

    ResponElimina
  11. He rigut de valent amb l'anècdota del Gabriel. Què fort!, jajajajaja!!
    A mi em va impresionar molt el personatge de Louis Cyphre, quan vaig veure la pel.lícula. Recordo que era justament per Tots Sants, no hi havia quasi ningú al cinema (suposo que tothom estaria celebrant la castanyada), i quan varem sortir de la sala, caminant pels carrers estrets i solitaris on haviem aparcat el cotxe, em vaig morir de por.
    Per cert, que no entenc perquè dius que el nom del diable en aquesta pel.lícula es un joc fonètic massa obvi, jo vaig pensar que estava molt ben trobat :-)
    Petons felins.

    ResponElimina
  12. SM: sobre la versió en femení, d'aquí a uns dies un recull de notes...

    ResponElimina
  13. Galderich: aquests apunts no es poden passar d'extensió, i per tant he de seleccionar. He mencionat de passada el dimono popular dels contes i les cançons infantils, que donaria per un tractat de mil planes.

    ResponElimina
  14. Pepe: tendré que mirarme eso del Sáenz de Heredia. Sobre Rosemary's baby, estuve dudando entre incluir-la o no. Está bien que haya aoarecido gracias a un comentario.

    ResponElimina
  15. Lila: sobre dones malvades o directament diabòliques, aviat tindré alguna cosa llesta per penjar. Gràcies per recordar-me Les diabòliques, que també presenta la maldat hipnòtica.

    ResponElimina
  16. Clidice: és cert que hi ha un dimoni pagà, el mateix dels contes infantils. Però no sé si paganejava gaire, l'oncle: si volia ser dut a l'infern per a veure-hi artistes, vol dir que esperava alguna coseta del més enllà...

    ResponElimina
  17. Puigcarbó: seria interessant descobrir perquè atreu el mal de "ficció". És possible que el fet de ser el perdedor del relat ens el faci simpàtic. Tot i que els pessimistes et dirien que el mal sempre acaba guanyant...

    ResponElimina
  18. Eulàlia: dimoni i bruixa tenen una relació estreta, però assimètrica. Les bruixes eren "servidores" del dimoni. Tot i això, sí que hi ha dimonis femenins i de vegades el diable apareix representat amb mig cos d'home i mig de dona.

    ResponElimina
  19. Gabriel: la teva anècdota, a part de molt divertida, explica bé aquesta transformació de les icones. Mol bona!

    ResponElimina
  20. Panterablanca: em semblava massa òbvia la roximitat fonètica entre Louis Cyphre i Lucifer, que en anglès sonen gairebé igual. Tot i això la peli és bona, i crec que també és un bon exemple sobre com es pot adaptar un text "discret". Els escenaris de la novel·la transcorren a Nova York, i la peli els trasllada a Louisianna. Només això ja li dóna molta més potència estètica.

    ResponElimina
  21. d'Angel Hearth recordo la manicura del Robert de Niro i els tòpics ulls vermells... Icones repetides de la imatge del dimoni!
    Del dimoni lúbric i alhora arcadi (de l'Arcàdia natural) em quedo amb El gran dios Pan de l'Arthur Machen, que és una mena de conte infantil (i mitològic) per a adults.

    ResponElimina
  22. Maite: M'has fet tornar a la memòria el conte del Machen, de qui vaig ser un devorador dels seus relats! Un dels impressionants deixebles de Lovecraft!

    ResponElimina