7 de set. 2010

La insuportable, dolorosa bellesa del món

Aquest post és el meu darrer homenatge a Luis Buñuel, sense dates commemoratives ni raons de cap mena. Com a ell li hauria agradat, pura irracionalitat, estricte non-sense. Em comprometo a escoltar els tambors de Calanda a la setmana santa del seu poble, aquest proper 2011



El fill del coronel Fitts (Ricky, interpretat per l'enigmàtic Wes Bentley) diu: hi ha tanta bellesa al món...  [que em fa mal, no ho puc suportar]. Som en una escena d'American Beauty, una de les troballes estètiques de Sam Mendes.



La frase és la declaració d'una hipersensibilitat que ens remet al romanticisme extenuant de Shelley o de William Blake. La podria haver dita Baudelaire? Possiblement sí que la signaria Walt Whitman, tot i que situat fora del nucli romàntic. Li escauria en llavis del jove Werther, o podria ser un vers del tortuós Georg Trakl. Tampoc no seria estrany llegir-la en els mots de Poe, que contempla horroritzat la bellesa: en ella hi llegeix l'avís del declivi, la decadència i la putrefacció. Potser en el context romàntic i gòtic hi ha sempre aquesta identificació?

Podria ser que, en definitiva, hom hagués descobert que hi ha bellesa en la putrefacció? És això el que vol dir Poe quan descriu els cossos en descomposició? L'animal mort i devorat per les larves és obsessiu en Buñuel, i apareix en diversos films: s'inicia a Un chien andalou, hi torna a Las Hurdes, tierra sin pan i també a Los olvidados. A les seves memòries (El último suspiro) Buñuel relata la visió d'un ase mort en la seva infantesa, que el va impressionar d'una forma torbadora. Aquesta és l'emoció que sembla a l'origen: al món, la bellesa pren formes fascinants que inclouen els fenomens horribles.

http://3.bp.blogspot.com/_pDwMkFfp93k/SrFCEeb2liI/AAAAAAAAGRg/K8Ecywd3bA8/s320/perro+burro+podrido.jpg

Un cineasta a mig camí del gòtic i del barroc, i profundament influït per la pintura com Peter Greenaway filma detingudament el procés de putrefacció de diversos animals (incloent-hi una zebra que remet al ruc de Buñuel) a Zoo: accelerant la seqüència, el procés de desaparició del cadàver sota l'acció dels cucs i les bactèries adquireix una innegable bellesa esgarrifosa: els colors, les textures, les formes. La naturalesa aboca en la descomposició de la matèria orgànica un terrible potencial plàstic. Una estètica espantosa però que alhora resulta hipnòtica, amb una sorprenent capacitat d'atracció.



Sam Mendes cita el romanticisme i alhora usa una imatge inesperada, que serveix per a dur aquella sensibilitat quasi malaltissa fins avui: allò que contempla el personatge no és un bell paisatge crepuscular, ni una escultura clàssica, ni una dona ni tans sols cap cosa viva: allò que contempla és una bossa de plàstic que el vent ha pres en un remolí, i que s'agita en un racó brut i anònim de la ciutat. Filmada per la càmera de video del personatge, Mendes ens du fins a l'estètica del video-art contemporani per dir que els nous llenguatges diuen les mateixes paraules.

Tot el film és ple de referències pictòriques i de les arts plàstiques contemporànies, amb especial referència a les nord-americanes. Així li dóna la raó a Pier Marco de Santi quan diu (Cinema e pittura, Giunti, Milano, 2006) que el cinema és més deutor de la pintura que no pas de la literatura. Sembla una afirmació arriscada però segurament conté una gran part de raó.

La bellesa dolorosa s'expressa repetidament a la pintura i potser és en l'estètica pre-rafaelita on trobem més indicis: John William Godward, Millais, William Holman Hunt, Dante Gabriel Rosetti. Antecessors del romanticisme alemany en pintura (Friedrich), els pre-rafaelites anglesos es dediquen a buscar aquesta bellesa dolorosa allà on sigui: en gestos mínims i quotidians, en racons aparentment desproveïts de poesia.  I ho fan d'una forma exasperada, obsessiva. La realitat adquireix una bellesa terrible i exaltada, gairebé cruel. Gairebé insuportable.

http://files.nireblog.com/blogs/sildavia/files/millais_ofelia_big.jpg

Takeshi Kitano elabora un fresc barroc i alhora profundament pre-rafaelita a Dolls. La pel·lícula és tan densa de gamma cromàtica, d'emocions i de sentiments abassegadors que cal veure-la a poc a poc. Com passaria amb una novel·la romàntica o gòtica, no hi ha més remei que fer pauses per a processar aquesta explosió d'estímuls. Els seus personatges avancen feixugament per un món tan dens i tan saturat de bellesa que és invetibale el desbordament emocional.

http://thecitylovesyou.com/cinerex/wp-content/uploads/2009/10/kitano-dolls.jpg

Tant a Dolls com a American Beauty també hi ha alguna cosa d'aquell cinema de la crueltat que és profundament romàntic: submergits en la bellesa que els devora, els personatges adquireixen un aire ridícul, es mouen amb dificultat i amb torpesa: no poden resistir-ho. Tant és així que la saturació emocional tan sols els deixa oberta la porta de la mort. Ofegats en la seva sensibilitat exaltada, els personatges ens remeten a aquella Ophelia de Millais: en el cadàver hi ha una definitiva comunió entre l'individu i la bellesa brutal del món.

És difícil sintetitzar naturalisme i simbolisme per a explicar l'extranya dualitat del món, però les dues mirades sembla que es necessitin mútuament per a donar una visió global, creïble. Aquesta operació de síntesi uneix la pintura pre-rafaelita i American Beauty, que es passeja també pel relat costumista d'una classe mitjana retratada amb un distanciament descriptiu, però alhora amb compassió. Igual com a Dolls, els humans tenim alguna cosa de marionetes abandonades sobre el paisatge. En aquesta situació, però, hi ha una part del secret.

El secret de la vida, que comparteixen la bellesa i l'horror.



La marioneta abandonada de panxa enlaire i mirant el cel és el final de Che cosa sono le nuvole?, un curtmetratge de Pasolini de l'any 68. Mentre veuen passar els núvols blancs sobre un cel blau intens, les marionetes es demanen què són els núvols, i no ho saben: tan sols en poden dir que són bellíssims.
-Ah, l'asfixiant i meravellosa bellesa del creador...!

L'escombriaire-cantant és Domenico Modugno, i no imagino ningú més que Pasolini capaç de crear aquesta escena, que és grotesca i sublim alhora. Els dos ninots acaben d'interpertar Iago (Totò maquillat de verd) i Otello (Ninetto Davoli, maquillat de negre). Ara, llençats a l'abocador municipal, només són dues alegories de la humanitat vista com a marioneta a mans de l'autor. No queda res de Shakespeare en ells: l'autor també els ha abandonat i les figures són llençades pel creador un cop les ha usades. Ninots o zombis, la marioneta humana no té cap destí  un cop ha imterpretat el seu paper. Pasolini recupera la idea medieval de la dansa de la mort: al capdavall, Iago i Otello són tan sols cossos.

Una lliçó d'humiltat destinada a l'espectacle de la descomposició: allò que vas ser roman en un text, però el teu cos és senzillament una ruïna..


20 comentaris:

  1. Ostres, no m'he trobat mai que la bellesa em faci mal. Potser perquè gaudeixo de la bellesa dels límits com la putrefacció d'aquests animals (de nosaltres!) o amb els gravats dels Desastres de la Guerra de Goya.

    Quan Sebantiao Salgado va començar a tenir fama algú va comentar que com podia haver bellesa en les seves fotografies!

    ResponElimina
  2. Galderich: aquesta afirmació teva podria ser vista com una declaració formal del final del romanticisme. Les fotografies del Sebastiao Salgado tenen envara -crec jo- una lectura poderosament romàntica. Perpo é cert que ja som a la frontera de la modernitat.

    ResponElimina
  3. En l'horros i pot haver molta bellessa.

    ResponElimina
  4. ..que s'ha tallat. Les fotografies de Salgao per el meu gust són excessivament preparades i excessivament perfectes, lo qual no les fa tan creibles i els hi treu dramatisme. Son bonñissimes, pero fredes.

    ResponElimina
  5. Aquesta bellesa bastida en el subconscient de cadascú, potser és un intent desesperat de superar la realitat del més enllà, vist com la descomposició i el cadàver – per cert, la única imatge tangible que tenim de la Mort és el Cadàver, i potser d’aquí els deliris transcendentalistes i les fantasies de la resurrecció o la reencarnació-
    Trobo sublim l’escena de la bossa voladora i magnífica la tràgica metàfora d’en Pasolini que ens hi has penjat.
    Salut.

    ResponElimina
  6. És cert, molt cert, Lluís, la bellesa pot ser extremament dolorosa... Com la bellesa del jove Tadzio a Morte a Venezia de Visconti, que trasbalsa fins al dolor i la mort el malalt i vell compositor protagonista del film.
    El final de la pel·lícula és dolorosament cruel: el músic, assegut en una cadira al mig del Lido, vestit, maquillat, amb el cabell tenyit, que li deixa regalims foscos de suor a la cara, patètic, contemplant l'esvelta figura del jove Tadzio, una bellesa que fa mal, fins a morir: http://www.youtube.com/watch?v=FTP7XFVGnxQ

    En un moment de la pel·lícula el músic, en una conversa amb el seu amic intel·lectual, li diu que la creació de la bellesa o de la puresa és producte de l'esperit, mentre que el seu amic li diu que "la bellesa pertany als sentits". I potser és així...

    ResponElimina
  7. La bellesa pot ser, efectivament, insuportable. Ens aboca a com n'és d'efímera, també. Captar l'instant fugaç que ens recorda que som aquí de pas.
    Respete la hipnosi que provoca, la lletjor pot ser igualment insuportable. Igualment hipnòtica. Passa que la lletjor estigui més lligada a l'insuportable que la bellesa. Però no és així.

    Els oposats es toquen. Potser ara em poso oriental...

    ResponElimina
  8. Em quedo amb la seqüència impagable d'American Beauty. Aquella bossa de plàstic que balla amb el vent o és perquè fa vent que balla. Sense dubtar-ho, una de les meves pelis preferides. I és que el món és tan així; tan poca cosa i alhora tan gran...

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: tens força raó. El Salgado té un punt teatral. Jo el veig més artista que no pas documentalista.

    ResponElimina
  10. Alberich: tot i que potser és cert això que dius, no crec que aquesta idea de bellesa sorgeixi per a calmar els ànims davant la mort. Em penso que simplement ofereix una bellesa "diferent". Hi ha uns quants tractats d'estètica sobre les coses horribles i la lletjor en l'art, que són molt interessants. Més divulgatiu, Umberto Eco té un treball molt ben il·lustrat sobre aquests marges de la bellesa.

    ResponElimina
  11. Lila: com sempre has aportat una peça oportuna. La mort a Venècia conté aquesta tracció malaltissa per la bellesa dolorosa. El jove Tadzio es va convertir en una icona d'aquest fenomen, entre l'estètica i la moral. Com que has deixat l'enllaç, qui ho vulgui comprovar ja ho veurà de seguida. Gràcies!

    ResponElimina
  12. Eulàlia: no sé si és una qüestió d'oposats, però és evident que la "bellesa horrible" ens fascina. Fins i tot el núvol d'una explosió nuclear té alguna cosa fantàstica, malgrat saber què vol dir.

    ResponElimina
  13. Malsònia: (benvinguda al blog, per cert) Aquesta escena d'American Beauty sorprèn molt, i depèn de com sembla ficada allà dins. No hi desentona, perquè hi ha uns quants detalls més molt bons en aquesta peli. Jo vaig tardar a veure-la, perquè li van donar molts òscars i això sempre em fa enrere. Però finalment l'he vista dues vegades i el segon cop em va agradar encara més. Segurament és un dels clàssics moderns, i fa un retrat brutal de la societat americana, però també de tots nosaltres i les nostres obsessions.
    Espero seguir-te veient per aquí.

    ResponElimina
  14. Per cert Lluís, com tu no ets de la tele, però Takeshi Kitano, era el director d'un progranma cutre salsitxero, pero divertit de Tele 5 "Humor amarillo", on el és divwertit sobre tot a la primera temporada eren els comentaris en castellà dels dos locutors, segur que aL YOUTUBE EN TROBARÀS UN MUNT D'ESCENES.
    (AQUEST ÉS UN APUNT CULTURAL GRATUÏT)

    ResponElimina
  15. Puigcarbó: tens raó en això del Kitano. Algun dia (no molt proper) penjaré un apunt sobre ell, i hi incorporaré el seu passat a "humor amarillo". De fet, però, tots tenim un passat. Jo havia estat boy scout, per exemple.

    ResponElimina
  16. L'esment de l'explosió nuclear m'ha fet pensar -suposo que per l'analogia del núvol- en un moment de bellesa horrible que es va viure en directe allà als vuitanta: l'explosió del challenger:

    http://www.youtube.com/watch?v=X609VtGZCJI

    ResponElimina
  17. Hola LLUÍS,

    M'he acostat des del bloc de ATB a veure i com a CLÍDICE, et comento amb el traductor, potser a força de llegir-vos se'm fa més entenedora el català però em costa, així que disculpa'm, si et surt alguna barbaritat: - )
    M'ha agradat molt la teva entrada. Jo sóc una enamorada de l'art en general, no és que entengui massa, però ho gaudeixo molt. Totes les pel lícules que esmentes són meravelles, i és cert que fins i tot en les imatges més desagradables en certa manera s'amaga alguna cosa bell.
    La imatge de la borsa d'American Beauty, és el viu exemple, que hi ha bellesa en les coses més simples, el cas és aturar-se a observar i descobrir-la. A Buñuel, com a bon surrealista, li encantava escandalitzar i buscar les simbologies més estrafolàries per mostrar plàsticament el que bullia en la seva ment.

    Per això penso, que de vegades, no és la bellesa en si mateixa el que pretenen mostrar determinades imatges, pretenen sacsejar i estimular els nostres sentits des ángulos de vegades massa foscos, percebent malgrat el desagradable d'algunes d'elles, la sensibilitat de qui les crea. Els romàntics eren extremadament sensibles a la bellesa, però en les seves turmentades vides, no la gaudien, només la patien i això es veu en les seves obres.

    Un plaer ser aquí, LLUIS.
    Una abraçada forta.

    PD
    Pel que he sentit, et recomano l'última d'Alex de l'Església "Balada trist de trompeta" crec que és una altra de les que mostra la bellesa a través de cares lletges :-)

    ResponElimina
  18. lluis et trobem a faltar per el riell Entra hi i posi pau a la manera cortes que dius les coses. Montem la trobada TU EULALIA I JO?

    ResponElimina
  19. María: espero que puguis llegir bé la resposta en català. Sobre la llengua dels comentaris, agraeixo que es faci el petit esforç de canviar al català, igual com jo comento en castellà al blog de l'ATB, etc. Però si escrius en castellà, jo responc en el teu mateix idioma i ja està. La finalitat és entendre'ns i comunicar-nos, i no cal busca complicacions.
    Respecte del què dius, crec que són justament els romàntics els qui van començar a donar-li relleu a la lletjor, però la pintura des de molt antic s'ha fixat en les estètiques del lleig: Velázquez a Las Meninas fa una aproximació terrible al tema, tot i que normalment aquest quadre no s'acabi d'explicar bé. Però tota la pintura del grotesc comença en època medieval: sers deformes, monstres, cadàvers, etc.
    Suposo que aviat tornaré a escriure més en concret sobre Buñuel, i suposo que repetirem el tema.

    Salut i benvinguda al blog!

    ResponElimina
  20. Berta: ja he vist que al Riell algú ha pujat el to dels comentaris. En fi... Sobre la trobada es pot parlar a partir que tinguem alguna data fixa, no? Hauria de ser en cap de setmana, que jo aquest curs treballo força lluny de Barcelona.

    ResponElimina