23 de set. 2010

Fotografiant el fantasma de Coborriu

No diria que he vist un fantasma si no en tingués la certesa, si tan sols hagués estat una sensació, una ombra que és i no és. Però n'estic segur: me l'he trobat dos cops, en una sola tarda i a la ruta que mena de Bellver cap als Cortals de l'Ingla i els Plans de Bor.


Era mitja tarda i anant al vespre, cap a quarts de set. El cel estava encapotat i la pluja s'endevinava a l'aire. El color verd vibrava cada cop més furiós contra el gris, i el gris s'enfosquia. La carretera es fa estreta i costeruda, se senten lladrucs de gossos invisibles. Un cop passat Talló, i un quilòmetre més amunt de l'antic santuari, a mà dreta em topo un mas enorme i senyorial, abandonat. La tanca que l'envolta és baixa, i permet treure-hi el nas. A l'interior hi ha la trista ombra d'un jardí romàntic, ara pres de la vegetació. De seguida imagino antigues vetllades, amb cridòria d'infants i dringar d'ampolles. Tot s'ho ha endut la tarda i la tardor. Penso en jardins de la literatura trista, em ve a la ment el nom d'Emily Dickinson.
Dono el tomb al casalot, a poc a poc, buscant els llocs on se'l pot fotografiar.


Estic absort, penso en la llum i el diafragma de la càmera. Provo alguna instantània, me la miro a la pantalleta. Llavors, de sobte, sento alguna cosa que em passa a frec. No l'he sentida arribar i ja la tenia al damunt. És una dona, potser de cinquanta anys. Camina depressa i amb passes llargues. Mormola un hola ràpid, gairebé sense alè. Me la miro un instant mentre marxa pel caminet en direcció a llevant. Em distrec un instant, i quan torno a mirar ja no hi és. És en aquest nstant que m'adono d'alguna cosa estranya. Tinc aquella sensació imprecisa de les coses que no encaixen. És cert: el vestuari. La dona vestia com els excursionistes de principi de segle, a tot estirar tal com vestien als anys trenta.

Poc després prenc el cotxe i m'enfilo en la direcció oposada, vers el poblet de Santa Margarida de l'Ingla. Poc abans d'arribar, hi ha la inquietant ermita de Sant Serni de Coborriu, documentada des del segle desè. Vers els finals del dotzè, els càtars la van assaltar i consta allò que se n'endugueren: tres llibres i les vestidures del capellà.



Ara és un racó solitari i trist. A la banda dreta hi ha un minúscul cementiri del qual apenes en queda una sepultura sencera, i els indicis d'unes altres sis o set, devorades per la terra i la vegetació feréstega. M'hi apropo, altre cop mentre engego la càmera i en aquest instant, la dona que m'he topat abans surt exhalada del cementiri, tresca ràpida pel davant de la façana i s'esmuny per un marge, just abans de perdre's caminet enllà. Apenes si obre els llavis per a rosegar un altre hola.

Li responc, entre divertit i sorprès de la doble trobada, i de passada disparo la càmera, sense saber ben bé perquè vull retenir aquesta figura al xip de memòria. És més tard, mentre torno cap al pis que me n'adono: si abans havia marxat en la direcció contrària a la meva... com és que coincidim de nou, a uns dos quilòmetres de distància? Com s'ho ha pogut fer per a  coincidir de nou? I em miro el plànol i el dibuixo, i refaig la seqüència. I és ben obvi que és impossible, si jo vaig en cotxe i ella a peu. I quan em miro les fotografies de la tarda descobreixo allò que de fet ja sabia: que ella no apareix a la fotografia.


Aquesta és la fotografia del fantasma, feta mentre la figura camina apressada davant la façana de la vella ermita.


Avui he tornat als mateixos indrets. Però no hi he trobat ningú. Faig fotografies gairebé a la babalà, amb la mitja esperança de descobrir algun secret. Però novament no hi ha res. Somric amb mi mateix, pensant en la llarga història de les fotografies de fantasmes, que són tan antigues com la història de la fotografia. Jo també tinc -per fi!- la meva fotografia d'un fantasma. Però malhauradament, el fantasma no hi apareix. Només l'he pogut veure amb els ulls que la natura m'ha construït.


Podria dir: en aquesta fotografia hi ha un fantasma. El que passa és que no es veu, perquè és un fantasma.

El segon dia, gravo deu segons de video a l'indret de la primera trobada. Escolto el vent. I si els arbres parlessin?

26 comentaris:

  1. Renoi, Lluís, com et prova la Cerdanya...

    La meva filla assegura que n'ha vist també un, de fantasma, a casa. Però tampoc no l'hem pogut fotografiar. Encara?

    ResponElimina
  2. És curiós LLUIS,

    però és cert que alguns llocs, en especial, els que li temps s'ha anat empassant, i malgrat ells entre les enfiladisses i la mala herba, s'observa els vestigis d'una època d'esplendor desapareguda, sense voler tinguem la sensació de ser observats per espectres d'aquest passat que brilla amb llum apagada, sota una natura que ha ocupat, el que abans, van ser dring de gots i de vida, com tu dius. Potser, el teu fantasma és l'esperit d'Emily D (per edat podria ser :-), que farta de la seva reclusió en vida per terres americanes, es va escapar a aquests paratges de Bellver, per habitar després de morta ...

    De tota manera, jo mai hagués somrigut, si un espectre em saluda ... t'asseguro que sortiria pitant, a un més ràpid del que ha aparegut ella en el vostre segona trobada :-)

    ¡¡M'encanten els teus esbossos i plànols!! :-)
    Jo també gargot dibuixos a tota hora :-)

    Petons

    ResponElimina
  3. Es vegi o no es vegi el fantasma hi és. Has d'anar a la policía i preguntar si tenen a l'arxiu alguna dona que entre els anys 10 i 50 morís o desapareixés per la zona.

    Si tens dubtes pregunta al Sebastià d'Arbó que et vendrà, of course!, una guia espiritutarotista sobre el tema...

    ResponElimina
  4. Quin plaer anar recorrent la Baixa Cerdanya així, a la menuda i amb més que provables esperits!
    Poc més enllà, passat Bor, hi ha un indret substantiu regit per l'aigua: la surgència i les boques de la Fou de Bor. No et recomano d'entrar-hi, els seus més de tres quilòmetres són un veritable laberint i acaben en un gran sifó encara sense fons conegut.

    ResponElimina
  5. no només has vist una fantasma, sinó que sembla que et segueix ... esperem que l'hivern no arribi aviat i tinguis temps per anar-la coneixent! i ens ho vas explicant :-)

    ResponElimina
  6. Lluís,

    És deliciós aquest recorregut que fas per la Cerdaya acompanyat d'ocells que et fan llengotes i de fantasmes madurs que juguen amb tu a fet i amagar. Jo també crec que e/lal fantasma hi és i ha sortit a la foto, em sembla distingir-hi com un baf damunt del pal indicador.

    ResponElimina
  7. Ai, Lluís, no t'hauràs pas menjat un reig bord, oi? Això explicaria aquestes visions... :))
    Jo que sóc poruga de mena a la segona trobada amb la dona, hauria sortit esperitada i m'hauria tancat a casa durant un parell de dies amb una creu a la mà, no fos cas que també hi hagués vampirs... i t'asseguro que no tornaria a passar per aquell camí. Deunidó amb els aires de la Cerdanya. Si més no a Can Fanga estem més tranquils en aquest sentit. També hi ha fantasmes, però són d'una altra mena... ;)
    Salut!

    ResponElimina
  8. A "Ceretanus ille (I)" vas parlar de començar a veure aparicions i extraterrestres. Que ho intuïes que en veuries aviat o què?, jajajajajaja!!!
    Ja saps, pots aprofitar l'experiència a l'hora d'escriure.
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  9. Eulàlia: ja ho diuen, que els petits tenen més sensibilitat per a veure coses estranyes. A mi m'ha passat del revés. He anat de nen racionalista a adult visionari. Què hi farem.

    ResponElimina
  10. Maria: és evident que hi ha llocs estranys, que sembla que ja duguin el misteri integrat. Cases abandonades, racons foscos, revolts plens de boira... També depèn de com ho vulguis veure, hi ha gent que no li fa res asseure's a fer un picnic en un cementiri. No sóc especialment poruc, però de vegades captes coses. Que no tenen perquè ser terribles, simplement fantàstiques.

    ResponElimina
  11. Galderich: no se m'havia acudit parlar amb el professor d'Arbó, però tens raó. Si no ho faré, però, és perquè estic segur que el seu telèfon de consultes és un 805. Que el professor cregui en aparicions i misteris no vol dir que oblidi el seu compte corrent, tan material i terrenal.

    ResponElimina
  12. Girbén: he estat mirant els plànols i les guies de muntanya, i veig moltes coves per la zona que dius. No ce que gosi traspassar l'entrada, però.

    ResponElimina
  13. Kika: mentre el clima no sigui molt sever, seguiré tafanejant. Després no em quedarà més remei que escriure fantasies, tancat a casa.

    ResponElimina
  14. Maite: saps que no havia vist aquesta taca allà on dius? Provaré d'ampliar-ho.

    ResponElimina
  15. Lila: no he menjat res estrany, ni bolets. Fa molts anys em va passar l'època dels experiments culinaris, i si demà he de fer classe no se'm passarà pel cap.
    He pensat sobre això dels fantasmes urbans i els rurals, i crec que em fan més por els barcelonins. Més que por, em posen de mala lluna.

    ResponElimina
  16. Panterablanca: veig que vas retenir aquell apunt. En realitat, se'm veu una mica el plumero, i ja has detectat per on va la cosa. Seguint la teva idea, es pot preveure que en el proper apunt hi aparegui algun alienígena. Jo no ho descartaria.

    ResponElimina
  17. Quin relat més extraordinari. Has de procurar contactar amb ella i fer-li explicar quelcom més que aquest “hola” escarransit. Potser t’explica alguna cosa interessant per fer-ne una bona novel•la.

    ResponElimina
  18. Però quina por!!!!!! El video no l'he mirat. Les fotografies m'han semblat terrorífiques. Hi he notat la presència del fantasma.

    ResponElimina
  19. Marta: pots mirar el video tranquil·lament, sense passar por. Només hi ha fulles que es mouen al vent. Allò que veus és allpo que vols veure?

    ResponElimina
  20. LLuis, a la Cerdanya i sobretot el caps de setmana n'està curull de fantasmes, ves que no n'hagis vist un d'aquests. Ah! i els arbres si que parlen entrells, el menairons que hi ha a la Cerdanya prou ho saben aixó.

    ResponElimina
  21. Puigcarbó: ja tens raó, ja. De tota manera aquests fets van passar entre setmana. Per això em va sorprendre.

    ResponElimina
  22. A mi això em fa una mica de iuiu... :P

    ResponElimina
  23. Rita: però si això del iuiu és la sal de la vida...!

    ResponElimina
  24. Lluís, he vist els esbossos i haig de reconèixer que dibuixes molt bé.
    Dimonis, fantasmes, vampirs...hi ha alguna especialitat esotèrica que no hagis tocat?

    ResponElimina
  25. Escolta tio et puc assegurar k ni a cal pons de coborriu ni als voltants hi ha un sol fantasma. T'ho dic per prÒpia experiència i si tu veus al.lucinacions perquè t'has pres algun bolet al.lucinògen és el teu problema però no cal que faigis males reputacions de aquest noble llogaret tan agradable que hi ha amagat a la Cerdanya perquè; primer : aquella casa no és pas abandonada; i segon; allà hi viu gent i no fa falta que els hi faigis una mala reputació OK¿?

    ResponElimina
  26. Benvolgut anònim: ja deus haver vist que aquest blog no pretén donar mala fama a ningú, i que més aviat em dedico a jugar i a fer propostes divertides. Sé prou bé que la casa està habitada, i els fantasmes doncs mira, cadascú veu el que vol. No sé si et sona una cosa que es diu literatura, o ficció, i que no necessita cap bolet per a donar-se. Si vas algun cop a una llibreria, veuràs que hi ha molt d'això.
    I ja em perdonaràs, però crec que no ens coneixem de res, de manera que no cal que em diguis "tio". Atentament.

    ResponElimina