1 d’ag. 2010

Una família de cine

http://monsignorepuenteochoa.files.wordpress.com/2009/08/familia-numerosa.jpg

L'expressió una família de cine, igual com tinc una nòvia (o una moto) de cine vol dir que parlem d'alguna cosa fabulosa i envejable, excepcionalment bona, bonica o molt cara. Una bona família té diversos significats, i potser el més consensuat voldria dir que ens referim a un família econòmicament ben situada. Però no queda clar que bondat i família siguin conceptes capaços de trobar-se.

L'indomable Freud va concloure que a la família hi havia l'origen de tots els mals de l'individu. Posteriorment, el cinema es va encarregar d'anar retratant famílies que, tot i ser òbviament de cine, resulten poc desitjables.



El mateix director de Camino, Javier Fesser, ja havia retratat anys enrere una família a El milagro de P. Tinto. En forma de comèdia sarcàstica i bevent del surrealisme i del còmic, El milagro conté una reflexió àcida i cruel sobre les relacions familiars.

Avui hi ha una expressió correcta però còmica: la família estructurada, que és una reedició de la família ben entesa. Per poc que hi pensis, descobreixes que no coneixes cap família estructurada. El temps, la salut i la vida tendeixen a desestucturar les famílies, igual que qualsevol altre invent humà. La família estructurada és un utopia de la modernitat, amb la qual lluiten diàriament milers d'assistents socials -generalment sota la perplexitat i la falta de recursos econòmics de la res publica.

Des dels inicis del cinema, els directors han anat retratant l'invent, i mostrant quina mena de caos terrible i perillós és això. El cinema ha estat profundament freudià en aquest sentit. És possible que ens puguem retraure més enrera, però Visconti va deixar una fotografia estremidora dels vincles familiars.



Rocco e i suoi fratelli és un document polític i sociològic, i conté un valor antropològic que deu superar les espectatives del director. No obstant, molts anys més tard el mateix Visconti es va encarregar de dir que a l'alta burgesia, la família podia ser un lloc molt més horrible encara. La cadutta degli dei és la història més brutal que es pot explicar respecte de les coses que passen rere les belles façanes del Passeig de Gràcia o de Pedralbes (traslladats a Berlin, és clar).



Resulta sorprenent comprovar com el cinema tracta de forma tan diversa les desgràcies familiars en funció de la classe social de qui ens parla. Si ens referim a l'alta burgesia, tot plegat adquireix un to de tragèdia trascendent, amb lectures pròpies d'Eurípides. Si parlem d'una família de treballadors, apareix la comèdia costumista, esquitxada de gags entranyables perquè es refereixen a situacions que poden ser molt properes:



Aquesta curiosa distribució de le lectures familiars enllaça de fet amb la idea clàssica de la tragèdia i la comèdia: tragèdia és allò que passa als éssers especials, i comèdia als vulgars. Si tu i jo tenim famílies desestructurades i grotesques, fem una comèdia. Si això els passa al Jordi la Marta (Pujol i Ferrussola), aquí tens una tragèdia. (Veient el fila que fa l'Oriol P. i F., crec que és justament això el què s'esdevé).

Les sèries televisives segueixen ancorades a aquesta rígida definició, que prové d'Aristòtil: fa uns 2.300 anys que els guions de El cor de la ciutat, de Nissaga de poder o de La Riera estan escrits, i la gent s'ho mira. I creuen que són històries de nova producció. Però funcionen, que diuen: Aristòtil és esfereïdorament vigent.



Canino és el darrer film que tracta la família amb una agudesa extrema. Amb alguna cosa profundament buñueliana, explica els codis que s'estableixen dins de la família, i en aquest àmbit són completament normals. De petits, a tots ens semblava que la nostra família era -no tan sols normal- sinó la mesura de la normalitat. És potser tard (molt més tard) que descobrim la possibilitat d'altres models. I que són normals per als altres. (Canino ha pasat amb discreció pels cinemes, però intueixo que es podrà rescatar i que promet ser una futura pel·lícula de culte).

Vet aquí com la desestructuració esdevé una nova estructura: en tots cas, deuen ser els altres els qui estan desestructurats, perquè hom sempre viu dins d'una l'estructura: la pròpia. Novament una qüestió de punts de vista i per tant de relativisme. No es pot comprendre que els Legionarios de Cristo, l'església catòlica o Mariano Rajoy gosin dir família ben entesa, quan totes ho són. O bé no n'hi ha cap. La pròpia família de Jesucrist no és especialment exemplar: un matrimoni d'edat molt desigual, un embaràs extra-matrimonial, i un fill que s'està a la llar fins als trenta-tres, sense ofici ni benefici.


I si a algú se li fa massa complexa la realitat complexa, sempre pot visitar Todd Solondz i la seva demolidora Happiness.

16 comentaris:

  1. Has fet una bona passejada pel concepte família i el seu reflex al cinema. De les pel•lícules que cites en conec unes poques: les més conegudes.
    “Camino”, que és demolidora amb el concepte familiar episcopalià –via Opus- i un bon retrat psicològic de la manipulació. “Rocco...” i la “caiguda dels Dèus” son dues mirades diferents –potser també hi cabria la saga de “El Padrí” a la teva llista-
    El cinema potser tracta de manera tan demolidora la família, per la seva decadència com a cèl•lula social , econòmica, i eix vertebrador de la nostra cultura. La família desapareix per introduir valors més afectius, com l’amistat, la tolerància i la llibertat entre parelles i la introducció d’una capacitat raonada per seguir aquesta mena de finalitat biològica dels essers humans que és la reproducció.

    ResponElimina
  2. De totes les pel·lícules que esmentes, em quedo amb Rocco e i suoi fratelli. Esplèndida, meravellosa, com totes les de Visconti... Camino no l'he vista i no puc opinar. Little Miss Sunshine és una comèdia certament entranyable i Hapiness no em va agradar, potser perquè els personatges són massa negatius, massa foscos...
    Si em permets hi afegiria "La famiglia" d'Ettore Scola, 80 anys d'història en una família de la classe mitjana de Roma, magníficament interpretada pel gran Vittorio Gassman. "Comer, beber y amar" d'Ang Lee, que parla de la contraposició (i conflicte) entre el concepte tradicional del pare de la família (un mestre cuiner) i les seves tres filles, pertanyents ja a la nova i moderna societat actual.
    Finalment, no podem oblidar les famílies de mafiosos, i en aquest sentit cal esmentar, òbviament, la saga d'El Padrino (com ha dit l'Alberich) i un film que mostra la vendetta més pura i dura: "Road to perdition", de Sam Mendes",amb un magnífic Paul Newman en el darrer paper de la seva vida.
    En fi, com tot a la vida, la família pot ser un espai acollidor, on pots sentir-te estimat, o un infern... Em quedo amb aquelles famílies italianes, volubles, generoses, desmesurades, divertides i alegres. I et puc assegurar que existeixen, les he conegut! :))

    ResponElimina
  3. Me permito añadir otra película que retrata a una familia a la vez estructurada y desestructurada, o a ratos, como todas, como todas las que se basan en pareja, padres, hijos, hermanos y cuñaos. Me refiero a Fanny & Alexander, de Bergman.

    ResponElimina
  4. Alberich: tens raó que El padrino no deixa de ser una imatge de la família.

    Lila: sempre passa el mateix en aquests apunts. Per no extendre'm em toca obviar aspectes, i curiosament coincideixes amb el comentari anterior: el cinema italià tracta el tema, i Ettore Scola el mira diverses vegades però especialment a La Famiglia, que dec haver vist tres vegades. Road to perdition l'hauria d'haver inclosa, igual com altres pelis del Newman que tracten el tema familiar sense complexos, com Dulce pájaro de juventud (edat d'or del cinema americà?).
    La imatge de la família "plena" italiana potser és un tòpic, i ho dic sense haver-les conegut. Crec que després Gianni Amelio (Le chiavi di casa), Moretti (La stanza del figlio) i d'altres han volgut desmuntar el tòpic.

    ResponElimina
  5. Pepe: como es habitual, Bergman cuestiona nuestros tópicos. Fanny i Alexander debo haberla visto cuatro veces, y es de cita obligada. Me limita la extensión esperable en un post, tal como me he excusado con los anteriores comentarios. Porr suerte mía, los comentarios complementan mis textos.

    ResponElimina
  6. Quan cap els anys 70 el meu oncle es va separar va haver un rebombori familiar molt fort! Malgrat que hi haguessin separacions amb abandonaments de la llar familiar i altres temes ningú hi estava acostumat i menys en una família catòlica com la meva.

    Ara a l'escola, quan entra un noi li pregunten a la família com està composta: separats, ajuntats o casats, amb qui viuen, quins són els torns de visites, si hi ha germans d'altres relacions... En fi, en un anys hem canviat molt i el que abans era una excepció avui és la normalitat. El problema és que hi ha gent que encara no ho entès... però ja s'ho faran quan els esclati el tema i no entenguin que les seves famílies tampoc són el que eren fa segles.

    El món canvia i les families també com a forma de relació.

    ResponElimina
  7. Galderich: a mi també m'agrada veure com van canviant els protocols escolars, i com a poc a poc anem admetent de forma implícita la diversitat de fórmules de convivència. El J.L. Zapatero ja es va despenjar fa temps amb el concepte "unidad de convivencia", i la dreta se'n va riure. Però és la realitat: el lloc clàssic de la família cada cop és més crític, i li prenen el lloc les seves alternatives. És evident que en el nostre sector ho veiem des de la primera fila.

    ResponElimina
  8. Jo sóc un torrecollons i això d`"unidad de convivencia" ho trobo una animalada. A mi m'agrada dir-li família per tocar els collons a la dreta cavernària. No busquem noms alternatius sinó donem nou significat a la paraula que ja tenim i si volem fotem-li monoparental... i altres adjectius, però mantinguem el terme família com el terme matrimoni pels homosexuals.

    El que vol la dreta és que posem altres noms per mantenir les estructures tradicionals tal com eren (o creuen que eren) fa molt de temps.

    ResponElimina
  9. Galderich: des de la teva perspectiva hi estic d'acord. Que es fotin, és clar, perquè no els queda més remei que acceptar la realitat que canvia i que evoluciona. Al meu post, de fet, no canvio el nom de "família". Cal que la caverna paleolítica accepti que ha passat un milió d'anys.

    ResponElimina
  10. T'has deixa't la més important LA FAMILIA Y UNO MAS. Amb Pepe Isbert i Chencho, que és el que es perd.

    La familia sigui del tipus que sigui és bàsica pe creixement d'una societat, per aixó aquest concepte el tenen tots els pobles del món cadascu a la seva manera.

    ResponElimina
  11. Ostres, el Pepe Isbert...!
    Tens raó: fins i tot la majoria de micos viuen en família, de manera que aquesta estructura és fins i tot anterior a la cultura... O és la cultura mateixa.

    ResponElimina
  12. Corrijo a Puigcarbó, si me lo permite. Abre la saga "La gran familia" (1962), donde está el Isbert y se pierde Chencho. "La familia y uno más" fue la primera secuela, en la que la madre y el abuelo habían muerto. Hubo aun dos secuelas más, "La familia bien, gracias", y "La gran familia... 30 años después" (1999). Como El padrino, vamos.

    ResponElimina
  13. Pepe: ya le diré a Puigcarbó que debe repasar sus apuntes sobre Isbert.

    ResponElimina
  14. Ahhh, doncs m'han agradat totes les teves reflexions i comentaris sobre la família que és sempre un nucli que amaga molt més del que sembla. Penso que podries encara afegir una pel·li que és també desvastadora: Festen o Celebració del director danès Thomas Vinterberg, on enmig de la gran festa de celebració el fill decideix descobrir a tothom com el pare abusava d'ell i de la seva germana bessona quan eren petits. Queda molt ben reflectit l'intent d'assimilar i amagar el drama per part de tots els familiars.
    I encara hi ha una de molt intimista, molt senzilla, 'Still Walking' del japonès Kore-eda Hirokazu, una mena d'homenatge d'un fill als seus pares sense tendreses cursis ni idealitzacions decoratives. Preciosa.
    Gràcies! (I 'Canino' crec que no l'oblidaré mai)

    ResponElimina
  15. Angelina: m'has fet adonar que "Festen" era de cita obligada. Un error meu, perquè la vaig veure (i si no ho recordo malament, dos cops). Hi ha escenes impressionants, sempre girant al voltant de la taula de la llar, aquest lloc ritual on la família s'asseu a celebrar que és una família, i on la tensió sempre és altíssima. Els dinars (de Nadal, aniversaris, etc) són situacions que donen molt de sí, i a "Festen" n'hi treu molt de partit.
    Sobre Still walking, la veritat és que no en sé res, o sigui que l'hauré de buscar. Gràcies per l'aportació!

    ResponElimina
  16. No sé com se'm va passar aquest post al seu dia i avui hi he anat a parar ni sé com. En tot cas, tot i que el retard farà que aquest comentari es perdi diluït, hi dic la meva:

    Tan sols volia dir que trobo a faltar una pel·lícula poètica i dura que ens ve a dir que la família és una merda: Léolo de Jean-Claude Lauzon.

    Respecte les famílies actuals, jo triaria el terme família, com diu en Galderich, però ens falten paraules per definir les relacions que intervenen en els nous models. Aquesta mateixa setmana la meva filla petita es qüestionava com li havia de dir a la dona del seu pare. "mama, no, perquè tu ets la mama. Cangur? Tampoc". Em va fer riure que pensés en la paraula "cangur". Jo vaig dir que no hi ha una paraula i que l'havíem de trobar i vaig suggerir que n'hi ha, però que no és "maca": "madrastra". La meva filla gran va intervenir, contundent: "madrastra, no, madrastra és quan la mare ha mort". Està clar que tot és tan recent que ens falten els termes justos.

    ResponElimina