26 d’ag. 2010

La fractura de la llum

Il·luminacions, miracles i transformacions

Diuen les escriptures que un tal Saule de Tars va caure del cavall, va sofrir una ceguesa passatgera i en acabat ja creia fermament en Déu. Tant és així que Saule (després de la clatellada s'autoanomena Pau) esdevé l'apòstol més competent i el primer martell d'heretges. Les seves Epístoles són una obra literària densa, profunda i enigmàtica: del raonament a la irracionalitat, de la humilitat a la fúria arrogant. En un to poètic i místic però també hàbil, intel·ligent i polític: Saule/Pau és conscient que està organitzant alguna cosa. J.L. Borges s'entretenia en aquests textos, i els usava per a les seves brillants especulacions.

L'autor havia de ser home de formació sòlida, i la va poder conservar malgrat l'impacte de la llum. Si era funcionari de l'imperi, no cal dubtar que era un tipus llegit.


http://www.primeroscristianos.com/images/quien_era/san_pablo/san_pablo_1.jpg

Saule de Tars/Pau és més o menys el paradigma del convers: el qui abraça una nova fe (com el qui deixa de fumar) abraça alhora una profunda actitud bel·ligerant contra els seus antics companys. El menyspreu que sent per aquells qui ha deixat de banda és també un menyspreu contra el seu propi passat, que odia per no haver abandonat abans.

El cas, però, és això de la il·luminació brusca. Sembla que no hi ha procés, tan sols revelació sobtada. S'esdevé quan no ho esperes, quan anaves a buscar o a fer una altra cosa. Sembla que la il·luminació es dóna en un lloc més o menys especial: enmig d'un desert, dalt d'un cim (com Jordi Pujol a la Pica d'estats). En aquest destí atzarós hi ha el senyal diví, que decideix pel seu compte, sense tenir-te en compte. Chateaubriand diu j'ai pleuré et j'ai cru. Així tot d'un cop estàs transformat.

http://inmf.org/images/chateaubriand.jpg

El santoral és ple de conversions, de vegades amb relats fulgurants i fabulosos que tenen una enorme potència per a tocar les emocions: la il·luminació és un renaixement, i el nou nascut comença amb aquest plor que anomena el vescomte de Chateaubriand, imatge del primer plor amb què els nadons aprenen l'aire del planeta. (Més avall deixo l'escena central del Francesco de Liliana Cavani, una mica pasoliniana: potser sobreactua, però el Mickey Rourke explica aquest plor aquí duplicat: abans i després de la revelació).

També cal dir que alguns sants cabdals del cristianisme es van cristianitzar per interessos estratègics del poder i de la política, una mica a l'estil de l'Esquerra Republicana. O com l'Artur, qui de sobte va trobar la fe sobiranista. Per a demostrar aquesta conversió va fer erigir una catedral: la Casa Gran. Invent efímer i que avui ha desaparegut del discurs.



Hi ha una llarga llista de sants i beats que es van acollir a la fe en edat madura o àdhuc provecta: el designi diví es manifesta sense prejudicis d'edat. Francesco d'Assissi i l'Ignasi de Loyola van passar una joventut dissoluta i quan van decidir posar seny es van transformar en models de santedat, d'austeritat i de bondat. La conversió és molt cara al cristianisme, sempre disposat a acollir i a perdonar. Sembla que a Déu li plau aquesta operació miraculosa: gamberros, delinqüents, lúbrics i saltataulells son candidats a la il·luminació. El peculiar sincretisme mexicà actual converteix en beats i miraclers alguns narcotraficants morts per la causa, que són elevats als altars populars.

http://rinconeslejanos.files.wordpress.com/2008/11/capilla-malverde.jpg?w=450&h=298

Com en la política, novament, és possible viure il·luminacions successives: a Mahoma l'àngel el visita repetidament per anar pulint i millorant el discurs. Com ell, el senyor Piqué va iniciar-se a les files d'una organització clandestina i trotskista, per acabar sent el lider del Partit Popular de Catalunya, tot passant per Convergència. L'ínclit Solé Tura va anar des del Partit Comunista Espanyol (que llavors defensava els valors de la lluita armada) fins a participar en un govern socialdemòcrata i creador de la guerra bruta contra ETA. La llista seria inacabable i per tant extenuadora, avorrida.

De fet, la vida quotidiana també sofreix transformacions i il·luminacions inesperades. El polític més ben valorat d'Espanya té reflexions interessants sobre el pas de l'heterosexualitat a l'homosexualitat -i viceversa (!).

La vida conté innegablement una necessitat de canvi que algú vol anomenar procés d'evolució, i que es deu a què només podem viure un cop: en realitat, som l'eruga, la crisàlide i la papallona -però per dins.


Un dia descobreixes que la Pepsi t'agrada més que la Coca, o la Pepeta més que la Ramoneta -o en Pep més que la Pepa. Arthur Rimbaud deixa de fer versos i es posa a traficar amb armes, i Llucifer passa d'àngel a dimoni en una il·luminació inversa. El món dels blogs és virtual però viu dins del món sense adjectius i per tant és un reflexe més de la vida. Necessàriament inclou transformacions, mutacions, miracles i il·luminacions.

Aquest humil autor de blogs també va decidir fer un gir, i fa poc va crear el blog on ets ara. Va variar una mica el registre, la temporització dels apunts i l'enfocament. No se sap del cert si aquesta imatge que clou el text (dins un temple catòlic d'Itàlia)  fou presa abans o després de la transformació, però és el testimoni d'una il·luminació fulgurant.



28 comentaris:

  1. Ai, sí, la política dóna per a moltes transformacions, il·luminacions i canvis de jaqueta...
    El teu esment als polítics i a la seva facilitat per transformar-se, em fa venir al cap l'esplèndida Juli Cèsar de Mankiewicz, i sobretot la magnífica escena en què Marco Antonio sedueix les masses amb el seu discurs:
    http://www.youtube.com/watch?v=4JcopAq1D9E

    ResponSuprimeix
  2. Tens raó, els més grans il.luminats esdevenen fanàtics i els flagells dels antics companys que s'han quedat en la foscor. El meu cas, però, és una excepció. Jo abans tenia un sol bloc, on hi penjava tota classe de textes, eròtics, literaris, i de tot. Creia que era millor així, i que no importava si estava tot barrejat perquè era igual que la vida que és una barreja de tot. Ara segueixo pensant que és igual que sigui un bloc eclèctic, però al mateix temps en tinc uns altres de més especialitzats... i més igual que els demés no segueixin el meu exemple ;-P
    Bona entrada. Sempre em resulta admirable la teva capacitat d'anàlisi de tots els temes que tractes, ja sigui basant-te en el cinema o no.
    Petons salvatjes.

    ResponSuprimeix
  3. Lila: després de mirar l'enllaç que has deixat crec que això és tot un tema. A veure si se m'acut alguna cosa sobre política i cinema, perquè de material no en falta.

    ResponSuprimeix
  4. Panterablanca: gràcies pels piropos, però ja veus que el blog sempre tendeix a la dispersió. La idea inicial era centrar-se en tres o quatre temes, i només al voltant de cinema i literatura fantàstiques, però sempre hi ha idees marginals divertides.
    En el meu cas, participar en un blog col·lectiu em dispersava més. També vaig pensar en obrir més d'un blog, i fer-los temàtics, però sé que algun em quedaria despenjat. De tota manera la teva fórmula funciona, i s'ha de reconèixer que no és gens fàcil trobar fórmules efectives.

    ResponSuprimeix
  5. Hombre, Lluis, yo dejé de fumar, pero no abracé por ello una nueva fe. De hecho me parece poco verosimil que al tabaco sea tan rematadamente perverso, aunque veo cada día algunos de sus estragos. Dejé de fumar más bien por razones estéticas: a mi alrededor ya solo fumaban grupos muy señalados: las enfermeras, los sindicalistas y los traumatólogos. De paso: el político más valorado de España es Durán y Lérida (Jiménez Losantos dixit)? En fin, cuídate de las iluminaciones, no vayas a perder el norte.

    ResponSuprimeix
  6. Pepe: intentaré dejar de fumar pronto, aunque si fuera por la estética no lo dejaría. Me gusta ver el humo como sube tranquilamente por el aire bajo la luz de la lámpara.
    Sobre Duran, en todas las encuestas de la prensa aparece así de bien visto. No lo entiendo, pero es así. Ni idea sobre qué dice ese Jiménez.

    ResponSuprimeix
  7. No recuerdo ya las cosas que decía, pero sistemáticamente le llamaba Durán y Lérida, o la papisa juana.

    ResponSuprimeix
  8. Eso de la Papisa creo que ya lo dijiste, y me tiene muy intrigado. Siendo un hombre tan homófobo, no veo qué sentido tiene cambiarle el sexo. O será por eso?

    ResponSuprimeix
  9. raret es d'una enorme generositat, rarot seria mes escaient.

    Per cert, vaig llegir no se on que en Saule de tars aquest tenia atacs d'epil'epsia.

    Ah! i parlant de conversos i estranyes parelles. Saps qui era el company de pupitre de jovencells de Federico Jimenez Los Santos, quan era comunista. Doncs en Pepe Rubianes i aixó si que és rar, raret i rarot.

    apasiau

    ResponSuprimeix
  10. Aquí hay algunas claves. Se trata de un enfrentamiento antiguo, de cuando Jiménez aun estaba en la COPE, Montilla era aun monaguillo -quiero decir, conseller-, y el Estatut estaba en gestación. En realidad le llamó "reencarnación alopécica de la papisa juana"; lo de alopécica está claro, pero lo de papisa, no. Perdón por la disgresión, o "off-topic"

    ResponSuprimeix
  11. Puigcarbó: al final pensaré que sóc raro, de veritat. Sobre l'epilèpsia del Saule, crec que jo també hi havia llegit, i fins i tot hi ha qui el posa com a exemple d'esquizofrènic clàssic. També hi ha molt gent que troba moltes coincidències entre l'esquizofrènia i la majoria de fundadors de totes les religions i sectes. Bàsicament perquè tots ells afirmen sentir la veu de Déu.
    La parella Jiménez/Rubianes és extraordinària! Seria una fantàstica obra de teatre!

    ResponSuprimeix
  12. Pepe: gracias por el enlace, muy ilustrativo. La verdad es que la diatriba del Jiménez contra Duran me ha hecho sonreir, porqué algo hay... Mis escasos conocimientos sobre la vida secreta de los papas de Roma me impide comprender bien el significado, habrá que investigar a ver si lo capto.

    ResponSuprimeix
  13. He estao rebuscando por google, y las alegaciones que se encuentran a favor de que Saulo-Pablo fuese epiléptico no me parecen demasiado convincentes. En Teresa de Jesús y otros famosetes la hipótesis parece más verosímil.

    ResponSuprimeix
  14. Si no me equivoco, lo de la epilepsia sirve para explicar la caída del caballo. Teresa de Jesús aparece como ejemplo de anorexia aguda en tratados de psiquiatría.

    ResponSuprimeix
  15. Parece ser -y lo dice en el enlace que di antes- que en ningún sitio se dice que Saulo cayera de un caballo, sino que simplemente "cayó".

    Lo de la anorexia de Santa Teresa no lo había oído nunca. De su diagnóstico de epilepsia hay mucho escrito, e incluso da nombre a un tipo de crisis no convulsivas, en lo que se conoce como "epilepsia extática". En mi anterior vida dejé algo dicho sobre el soporte cerebral de algunas experiencias místicas.(Experiencias místicas, experiencias cerebrales.)

    ResponSuprimeix
  16. Pepe: sobre la anorexia y Teresa de Jesús puedes buscar "El cuerpo como delito", del psiquiatra Josep Toro. Lo relaciona también con otras santas católicas.
    Sobre la experiencia mística como experiencia cerebral... supongo que todas las experiencias son cerebrales, incluso mirar la forma de una silla, que también se da en el cerebro. Es justamente por eso que el arte y la literatura pueden jugar a las especulaciones fantásticas.

    ResponSuprimeix
  17. M'has superat i m'he perdut, ho sento, sort que la il·luminació ha fet acte de presència al final...i he tornat a començar!

    Petons!

    ResponSuprimeix
  18. Fa un parell d’anys vaig estar a Damasc i ens van ensenyar el lloc on suposadament el Saulo s’havia guarit del mal pas de que l’hi havia caigut un llamp al damunt quan estava a punt d’entrar a la ciutat . Allà vaig ser jo qui va veure la llum: un paio al que li cau un llamp i el guareix un cristià, durant uns mesos i d’amagatotis dintre d’un subterrani fred i humit, dóna per molta xerrada. Finalment el tal Saulo devia veure la llum de la seva realització personal com a director i conductor de la cosa.
    Això és el que va elucubrar, potser de manera infundada, la meva ment àvida de lògica i racionalitat.

    ResponSuprimeix
  19. Com a convers segueixes fil per randa el que escrius: "El menyspreu que sent per aquells qui ha deixat de banda és també un menyspreu contra el seu propi passat, que odia per no haver abandonat abans": Ni tan sols poses Riell Bulevard a la teva llista de blogs. Em dol, què vols que et digui...

    La meva opinió sobre la teva "conversió" en el món dels blogs és que és una fugida infantil, perquè el que fas a Mil dimonis és exactament el mateix que el que feies a Riell Bulevard. El mateix.

    ResponSuprimeix
  20. Ves que un dia no t'acabin santificant...
    Com pots veure al meu apunt sobre Sèneca l'església va gosar insinuar que el mateix St. Pau l'havia batejat; i prou saps que un cop llençat el rumor res més difícil que aturar-lo.
    Sant Lluís dels Esperits no sona tan malament...

    ResponSuprimeix
  21. Sobre l'anorèxia en les santes, Rudolph Bell va escriure un llibre titulat La santa anorèxia, que et recommano. Entre les santes anorèctiques hi ha el cas de Caterina de Siena que s'hi lliurà dabastament. L'anorèxia s'elegeix com una mena de camí interior i espiritual vers la santedad i l'ascetisme. Segur que hi ha pel·lícules sobre el tema, però ara no se m'acut cap; haurem de recórrer als cinèfils que segueixen el teu blog.

    ResponSuprimeix
  22. Lo que ocurre con la anorexia de las santas es que es teoría de psiquiatras, y de los psiquiatras no me fio...

    ResponSuprimeix
  23. Zel: gràcies per la paciència i per haver tornat a començar. De tota manera, no expliques si a la segona has entès res. Escric textos una mica caòtics, és cert. La pretensió no és fer una exposició didàctica, sinó suggerir idees i vincles entre elles. Salut!

    ResponSuprimeix
  24. Alberich: m'anoto la teva idea. És especulació pura, però com tot allò que gira al voltant del personatge. Sembla que fins i tot no va caure de cap cavall, tot i que no sé si és lògic pensar que viatgés a peu.

    ResponSuprimeix
  25. Eulàlia: jo no ho veig exactament igual, però és clar que això és subjectiu. En tot cas, sentia la necessitat de començar de nou.

    ResponSuprimeix
  26. Girbén: m'apunto Sant Lluís dels Esperits, que em sona mot bé. Diuen que en fons tothom aspira a la santedat, no?
    Ara em llegiré el teu apunt sobre Sèneca: potser ens ha il·luminat sant Pau i els fos hem escrit sobre ell simultàniament...

    ResponSuprimeix
  27. Maite: jo també diria que el tema de la santa anorèxia està tractat al cinema. Si se m'acut alguna peli ja ho posaré per alguna banda. De moment només tinc una referència esbiaixada: El maquinista, en què un home arriba a esdevenir un quasi esquelet arrel del sentiment de culpa. A aquesta peli li faig un esment en un post proper sobre la modificació del cos.

    ResponSuprimeix
  28. Pepe: fiarse o no de la psiquiatría no implica que la psiquiatría se fie de ti.

    ResponSuprimeix