12 d’ag. 2010

Àlbum fotogràfic de les vacances

Un capvespre de finals de juny vaig anar amb el meu amic Sito Cardellach i Maluquer -viatger infatigable- a fer unes cerveses. Jo duia al damunt el meu exemplar del Danubi d'en Claudio Magris, i alhora cap idea sobre com malgastar les vacances. Cervesa amunt i cervesa avall, ben aviat va tenir la pensada de fer un bonic viatge d'estiu: resseguir el Danubi curs amunt, a la inversa d'en Claudio. Una idea brillant i plena de metàfores suggerents.


Per fortuna meva, aquell vespre ja duia la càmera Kodak, que m'ha permès fer un seguiment gràfic de les intríngulis d'aquesta aventura estiuenca.

Un cop planificat el viatge, vaig decidir buidar una mica l'excés de cervesa. En retornar de l'excusat, em va xocar trobar-me que en Sito Cardellach parlava pel mòbil (Sony Ericsson) amb l'embaixador espanyol a Bucarest: hom sap com les gasten la gent de la seva extracció, però mai no ho té prou apamat.


Per fi veiem el Danubi! Il·lusionat, en Sito prem l'accelerador. Com que hem dut el meu Renault i no el seu Lexus, la vida no perilla. Sembla que el Lexus el volia retenir la Neus Camprubí (que és la seva senyora) per dur els sogres al Port de la Selva, per fer-li un cop d'ull al veler de tres pals -i dues majorettes, hi afegiria jo.

Els romanesos són molt de la gresca. Els agrada menjar i beure, riure i cardar. Si et fiques en un sarau amb ells no saps mai on ni com es despertaràs l'endemà.


Només sé que els tors de la foto és el meu (em reconec les pigues), però desconec qui va fer-la, ni en quina hora. Vaig tardar vint-i-tres minuts a trobar roba i ulleres. Les ulleres -tot cal dir-ho- reposaven sobre l'esquena d'ivori de la matriarca de la casa, que encara dormia de boca terrosa i per fortuna meva.

Durant aquella nit també es va evaporar la meva targeta Visa Electron de Caixa Penedès. La vaig anul·lar amb una simple trucada al  902 19 21 00. Ja se sap que hi ha de tot, a la Vinya del Senyor. Però aquesta només va ser la primera desaparició del viatge.


Després de la gatzara, em dutxo i en acabat també dutxo el Renault, que acusa la rudesa del viatge. Aquesta mateixa tarda arribem a Timisoara. Pel camí, recordo vagament que en Sito em fot una tabarra insostenible sobre el cos de l'alienígena guardat a l'Àrea 51, un coi de base dels militars americans. No n'hi faig cabal.


Aquest gat timisoarenc va contemplar la maniobra de l'aparcament en un carrer cèntric de la molt bella ciutat romanesa. No va ser una acció fàcil: duiem una migranya important. Si no vaig errat, el Fiat Uno que era al darrera va quedar abonyegat de matrícula en amunt: Segons en Sito, Timisoara encapçalava el rànquing secret dels sòviets pel què fa a abduccions extraterrestres: vès quin ranquing! Que el donguin!

L'endemà -malgrat tot- érem a Novi Sad, ciutat plena d'història i de racons esplèndids que deixen l'ànima encongida. Té tans indrets fotogènics que no és fa fàcil escollir-ne un.


Si a Timisoara vam conèixer un gat, a Novi Sad fou un gosset. El cadell pertanyia a la xicota de la qual se'n veuen les cames, a l'esquerra: és la Martina. Una al·lota generosa i comprensiva que ens va tractar a cos de rei al seu alltojament clandestí. En aquell país parc d'hotels, molta bona gent ofereix habitacions privades a un preu més que raonable.


Foren precisament la Martina i la seva amabilíssima mare (Nina Zamfirescu, mestra de literatura eslava a   secundària, en etapa comunista) qui em van presentar un blanc fresquet i semi-dolç, de Murfatlar. Embotellat sense luxes, però contundent al pal·ladar i al sistema nerviós -i àdhuc a l'hormonal.

He emprat el singular perquè en Sito havia desaparegut inexplicablement, i crec que a cop de teleobjectiu el vaig localitzar des del terrat de la família Zamfirescu unes cases més enllà. Però em penso que anava errat. Tot i que el seu perfil hi remet, no sé pas què he de creure.


Teníem previst seguir fins a Pécs, famosa pels seus vins blancs de Mecsek i sobretot pel mític Siklós. Però la desaparició del meu company va alterar els plans, òbviament. Els meus recursos no eren il·limitats, i si havia de costejar-me jo tot sol la benzina més em valia retornar aviat i deixar-me de llepollies. En Sito és de casa bona i deu tenir recursos, però jo sóc fill de família obrera i sobrevisc apenes, amb una nòmina retallada en nom de la solidaritat hispana.


Vaig fer-me un embolic amb el plànol de carreteres, i no sé pas com va anar que -un cop creuat el Pirineu- vaig passar per Solsona. No hi ha mal que per bé no vingui: al Solsonès es fan uns entrepans d'embotit que els àngels hi canten.

La pitjor part de tot plegat fou explicar-li a la Neus Camprubí (l'esmentada esposa d'en Sito) que el seu marit havia fet mutis a Novi Sad. Una escena no pas exempta de dramatisme, que es va perllongar fins ben entrada la matinada. A la Neus li costava gestionar les emocions, i va necessitar déu i ajut.


En despuntar el dia, una dutxa i marxo rabent de ca la Neus. I vet aquí on hauria finit el relat -textual i gràfic- del meu viatge d'estiu. Si no fos perquè no havia acabat del tot. Pocs dies més tard em va telefonar una de les cosines divorciades de la Neus, l'Aina. Em reclamava més detalls dels fets, i em va citar en un cafè discret perquè li ho expliqués.


Quan li ho he explicat tot a l'Aina Turull i Camprubí, no troba cap altra conclusió que aquesta:
-Cony, Lluís, quin viatge tan emocionant...! L'estiu que ve he de venir amb tu.
-Per a l'estiu que ve falta un any -li etzibo- I qui sap, per llavors, on serem. No hi comptis pas, ara per ara.
-Mira que ets raro. Hi ha tres o quatre tios que no esperen altra cosa de mi que els proposi anar de viatge.
-Doncs ja pots anar-hi ara mateix i amb els dos o tres de cop. N'estic fart dels prepotents i les prepotentes. Al meu barri ningú no vol saber res de mi, perquè diuen que abandono els col·legues -engalto altre cop- Per cert: vols una atra canyeta?


No és pas mala idea anul·lar compromisos abans que sigui tard. Al cap i a la fi, les aventures sexuals se't presenten on, quan i amb qui menys t'ho pensaves. Viatjar sol té la pega que no pots dividir despeses, però de ben segur que ha de ser molt més relaxat. Crec que si hagués anat sol a Romania, ara seria un home més feliç.

Aquesta darrera hipòtesi me la confirma un individu que se'm presenta com a Senyor I Grega, i que em localitza no sé com, un diumenge a les vuit (en punt!) del matí. Diu que és especialista en abduccions, avistaments de naus extraterrestres i conseqüències de l'agricultura transgènica. Jo hauria dit que això només passa en alguns episodis d'Expedient X, però a hores d'ara tot em sembla possible. L'apocalíptic no gasta prolegòmens:
-El seu amic va desaparèixer a Novi Sad, oi? A ningú no se li escapa que Novi és un acròstic d'Ovni. O és que vostè és imbecil?
-M'ha insultat? -em deixondeixo- Pervertit! M'anomena l'escrot i encara em qüestiona?
-Vostè insulta la obvietat -encara insisteix el malhaurat- Què més necessita per creure? Miri.

El malastruc furga dins la gabardina (per un un instant, temo que sigui un xaruc exhibicionista) i em mostra finalment un sobr de paper manila, d'on n'extreu una polaroid matussera.


-Aquesta foto la van prendre en algun lloc de Romania, en una data propera a la desaparició del seu amic -xiuxiueja fluixet, com si vulgués seduir-me.

D'una empenta envio el sonat escales avall, i sento un cruixir esgarrifós d'ossos o de lligaments. Arreplego tovallola, banyador i xancletes i me'n vaig de pet a la Barceloneta. Potser és aquí on finalment poso un punt final al meu estiu.



Des de fa dos o tres anys, aquesta història ha de ser la base del guió que filmaré algun dia. Només em cal trobar un productor que s'arrisqui a , sense bromes- a filmar en territori de Romania, però penso que des de la perspectiva comercial tot funciona. Jo li veig futur. Ni que sigui al Sundance festival. Tal com jo ho veig, me'n sortiria amb 15.000 euros i li ho puc demostrar a qui vulgui. Tens 15.000 euros per llençar i et vols fer famós/a?
__________________________
Nota: l'autor del blog no hi serà durant uns dies -posem-ne set o vuit-, ni tindrà contacte amb la xarxa. Quan torni -ja sigui viu o zombi- es compromet a respondre els comentaris que hi hagi, un per un.

17 comentaris:

  1. això són unes vacances, si senyor!

    ResponSuprimeix
  2. Aquest no cal que el responguis: que la desaparició/abducció vagi de gust i sigui tan interessant com aquestes vacances.

    ResponSuprimeix
  3. Robert: això són unes vacances somniades. De les reals o en penjaré cap fotografia perquè vaig a Itàlia, i tot quisqui en pot aconseguir fotografies millors ue les que jo podria fer.

    Salvador: espero que no m'abdueixin, però que em senti literalment abduït.

    ResponSuprimeix
  4. Doncs mira, em pensava que aquestes vacances eren de veritat i t'anava a posar: "Oh! quines fotos més originals dels llocs turístics on has anat", però si no ho és...
    M'agrada la història. Llàstima que no tingui 15000 euros sobrers :-)
    Petons felins.

    Pd: Gracies per fer-me cas i posar menys entrades per pàgina. Ara es carrega molt més ràpid el teu blog. Ets un solet :-DD

    ResponSuprimeix
  5. M'havia descuidat de desitjar-te que passis unes molt bones vacances reals.
    Més petons.

    ResponSuprimeix
  6. He viscut moments molt feliços a Itàlia. Però em quedo, sobretot, amb les tardes boiroses a Milà refugiada a la Feltrinelli del corso Buenos Aires, remenant llibres i més llibres, i assaborint un bon cafè. Bones vacances!

    ResponSuprimeix
  7. Lluís, les vacances somiades són les millors de totes. Almenys aquestes romaneses m'han fet molta enveja. Procura que les italianes estiguin a l'alçada (vull dir les vacances, és clar).

    ResponSuprimeix
  8. Cap de les fotografies anteriors és italiana: tot mentida, com sempre. Només és veritat que volarem al Nord d'Itàlia. Però les fotos que hi faci seran íntimes: esmorzar en un balcó només m'interessa a mi i al l'altre esmorzador/a. No ho penjaria.
    Tampoc no llegiré ni Lampedusa ni d'Annunzio.

    ResponSuprimeix
  9. Lluis, este viaje me ha recordado mucho al de Ulises, aunque no estoy seguro de si es al de Homero o al de Joyce; será que no he leido ninguno de los dos... Buena ausencia.

    ResponSuprimeix
  10. Pepe: jolín, yo me pensaba orignial en mi plagio y vas y me descubres. Un poco de Homero y un poco de Joyce, y todo pasaco por el filtro catalán, qye ño diluye todo un poco: por eso el personaje se lanza pero menos, nunca se suelta. És la llamada idiosoncracia catalana. Aquello tan apañado del "seny".

    ResponSuprimeix
  11. Quina fina frontera hi ha entre realitat i ficció... El pos està construït pensant en el pobre Uisses i alhora mentre mirava quins fotos tinc a l'arxiu de fotos que pufuin suggerir en fals viatge. Però un fals viatge ben explicat es converteix en un viatge real. o un viatg mític. Qui ho sabria mai?

    ResponSuprimeix
  12. Curiosa sincronicitat junguiana: El Danubi és just una de les lectures que volia fer aquest estiu.

    ResponSuprimeix
  13. Per cert, hi ha un munt d'enllaços que has posat que no funcionen, amic.

    ResponSuprimeix
  14. no se si vareu veure ewl Danubi, pero si sembla vareu beure una mica.
    Fins d'ací a set dies, o vuit...

    ResponSuprimeix
  15. Bon viatge a Itàlia. M'acabes de fer recordar que durant el viatge de 3r de buf vaig fotografiar tasses (de water) centreuropees. Sort que facebook encara no existia aleshores.

    ResponSuprimeix
  16. Endevino un fil tan prim com resistent. M'explico: Aquest nord d'Itàlia hauria de ser el seu extrem nord-est, en concret Trieste; més austro-hongaresa que altra cosa, la ciutat de Magris i on Joyce va esbossar el seu heroi de pa sucat de l'Ulisses. Així tot quedaria ben lligat.

    ResponSuprimeix
  17. Cony noi, aixó no s´acaba mai! I al final resulta que es un guió.. Jajajaja...
    Molt interessants els teus blocs, Luís, amb el teu permís,jo també m´apego a ells. ;-)
    Un petó :)
    P.D. Saps que ets el meu seguidor 69?..jajaja.. M´agrada aquest número..;-)

    ResponSuprimeix