6 d’ag. 2010

La utopia negativa

The image “http://3.bp.blogspot.com/_FoRiUlUUvso/SQp4bnE8iOI/AAAAAAAAABU/lLwgA31sWD0/s320/utopia.jpg” cannot be displayed, because it contains errors.

La utopia és el lloc impossible, el lloc que no pots veure al mapa, i vol dir el lloc estrictament ideal. La utopia és un concepte platònic: un ideal de societat (o d'humanitat) que no es concreta en cap país conegut, sinó en un d'imaginari. No obstant, la utopia implica també un desig de realització. És un projecte polític.

Cada revolució que es fa en nom de la utopia crea una nova distància amb la idea que la inspira: inabastable, sempre marxa dels plànols. La utopia és indefinida i infinita: sempre serà més enllà de qualsevol intent de concreció, i sempre n'hi haurà alguna.

La utopia cristiana és la de sant Agustí -profundament platònic-, i du el nom de Civitas Dei. Es tracta de la ciutat celestial que viu segons les lleis divines, i on tot és harmonia entre homes i dones, i entre aquests i Déu, que els protegeix i els vetlla. Segur que en Jordi Hereu va llegir la Civitas Dei quan era jove, i es va imaginar aquesta alcaldia paternal.

Similar al paradís original (però no igual), el lloc utòpic ha estat objecte de moltes visions. Encara avui hi ha múltiples intents de prendre-li a u a la topia: converir-la en un lloc real, físic. Recuperar el paradís deu ser l'aspiració que hi ha a la base teòrica de les ideologies socialistes, incloent-hi les anarquistes.

Sobre el mapa de la realitat. El poblet naturista de El Fonoll a la Conca de Barberà és un experiment proper i real: una comunitat menuda de gent idealista, capaç de crear noves formes de relació entre les persones, i de les persones amb el món. El naturisme i el nudisme són -en l'imaginari comú- la metàfora de la humanitat ingènua: la nuesa representa la transparència i sobretot la igualtat dels homes i les dones. Les utopies són necessàriament minoritàries, i en Bonaventura Durruti era conscient que calia organitzar-les a la menuda, a poc a poc.

No obstant, tant antiga com la utopia deu ser la seva germana, la seva ombra. Un sol individu imagina el seu món perfecte, des d'una perspectiva estrictament egoïsta. El món a la seva mida, on els altres són objectes sotmesos. Això deu ser la utopia negativa, un lloc pitjor encara que els llocs reals.


Una versió negativa i sarcàstica del naturisme innocentista la fa el polèmic Von Trier a Idioterne.



El paradigma de la utopia en negatiu és possiblement Brave new world, l'adaptació de Huxley.



La utopia negativa té alguna cosa de somni científic: fou en Jules Verne el qui es va empescar com poden ser uns territoris sotmesos a la moral positiva: el capità Nemo és un idealista, però a la vegada un tipus pervers i perillós. Verne crea una mena d'utopies tecnocràtiques que prefiguren el món contemporani i alerten dels seus riscos. Les solucions tecnològiques no sempre donen respostes.

(Dit de passada, Verne no ha tingut mai una adaptació brillant al cinema: sempre són limitades o de baix pressupost, mercat de segona classe).



L'alternativa científica és el major oponent a la religió, però no sembla capaç de pintar un futur gaire esplèndid per a la felicitat de l'espècie: el domini de la ciència és esgarrifosament amoral, és inevitablement una deshumanització. Sembla que tenim una mala peça al teler. La llista de pel·lícules del pessimisme futurista i cientifista és enorme i s'amplia constantment. Sembla que la darrera és Splice (que no he vist ni crec que vegi). La tesi del pessimisme cientifista sempre és: quan la tecnologia vol arreglar un problema, en genera tres de nous.

L'illa del doctor Moreau (versionada tres cops) és un exemple paradigmàtic de la impotència científica per a assolir la felicitat. Significa la incapacitat de la ciència per a crear un nou món i és un bon model d'utopia negativa.



És curiosa la preferència de les utopies per la geografia insular: les illes contenen alguna essència intangible per la seva irrealitat. No se sap exactament què pretenia explicar Plató amb la seva idea de l'Atlàntida. Volia dir que aquestes illes ideals no tenen lloc a la terra i acaben engolides pel mar? La Ultima Thule també tenia la geografia d'una illa.

http://4.bp.blogspot.com/_9EKsc1nBQMM/SMXpF5vhNOI/AAAAAAAAAC8/a4sls0P1G6E/s320/utopia.jpg

King Kong i els darrers dinosaures (quina mescla estranya!) simboltzen la permanència del món primitiu en una illa perduda. L'home blanc, cobdiciós i enèrgic, aconsegueix capturar el símbol del món primitiu per a malbaratar-lo en la modernitat. Gulliver viatja d'illa en illa per explicar les diverses opcions socials. A Mediterraneo, una patrulla de l'exèrcit italià viu fora de la guerra mundial (segona), en una utopia illenca al mar Egeu, fraternal i pacifista. Però no té un bon final. La pel·lícula antibèl·lica fou produïda pel cavalliere Berlusconi poc abans d'accedir al poder absolut.



A Menorca, la guerra civil espanyola es va esperar una mica, tot i que quan hi va arribar fou tan sanguinària com en quelsevol altra banda de la geografia hispana. Eivissa va aconseguir mantenir una certa imatge mítica com a no-lloc, o lloc fora del món: el nostre Pau Riba ho va sacralitzar, però avui per avui no deixa de ser una anti-utopia: comercial, banal, mercantilitzadora de les pulsions. Es podria fer un bon retrat de la moderna anti-utopia eivissenca al Cafè del Mar, on cal pagar per veure com es pon el sol.

More va explicar el mite d'Eivissa en negatiu el 1969, tot i que avui encara sigui destí del turisme utopista. La història que explica More viatja de la bondat ingènua a la mort, en línia recta i sense marrades. Ni que sigui residual i patètic, encara avui Eivissa ven la idea utòpica, convertida en un fàrmac al·lucinògen. Millor això que res. Recordo que vaig veure More per primer cop al desaparegut cinema Loreto de Les Corts (al mateix on vaig descobrir diversos Viscontis). Calia fer una llarga excursió urbana, però no obstant les meves cames de divuit anys hi arribaven sense dubtes.



L'illa és metàfora de la mort a la superficial The Island, i aquesta illa també és la utopia negativa: un engany. També es refereix a la utopia negativa The Beach, amb un desubicat Leonardo DiCaprio. Partint d'un bon guió, el film es perd en un laberint absurd, espatllat segurament per la intervenció dels productors i de la indústria. En tot cas, explica com el paradís pot esdevenir un infern sense que te n'adonis: la utopia podria ser el pitjor lloc del món.



Abans de tot, potser les adaptacions de Robert Louis Stevenson ja havien plantejat la paradoxa de la utopia insular: L'illa del Tresor no deixa de ser un retrat espantós de l'infern situat en un paisatge paradisíac. La vídua de Sant Pierre també explica com els paisatges illencs són precisament perversos. Herzog ho discuteix a Cobra verde.



Des de l'illa tropical i paradisíaca de Cap Verd es va cometre el major expoli humà de la història: la família de Francesc Cambó (en companyia d'altres pares de la pàtria) va exportar milers d'esclaus a Amèrica. Com d'altres desenes de famílies catalanes que avui són a les llistes electorals -des de Convergència a Unió-, allà es va forjar l'embrió del nacionalisme català.

Els edificis modernistes del turístic Quadrat d'Or barceloní no existirien sense els beneficis obtinguts pel comerç d'esclaus. Ni la Casa Batlló, ni la Pedrera ni la Sagrada Família no existirien sense aquest nefast precedent. Edificis bruts de sang i d'ignomínia que un hipòcrita cristià com Antoni Gaudí va acceptar. Imatges d'una utopia en negatiu d'accent estrictament català.

The image “http://www.opusvida.com/wp-content/uploads/2010/02/antonio_gaudi_01.jpg” cannot be displayed, because it contains errors.

http://www.libertaddigital.com/fotos/noticias/sucambo.jpg

(Si les obres de l'AVE tiren per terra la catàstrofe estètica de la Sagrada Família... què haurà desaparegut?).

Entre les utopies negatives clàssiques hi ha la plagiada Metropolis de Fritz Lang, o la dura Salò, d'en Pasolini. Salò és un film imprescindible i alhora càustic: el feixisme també va saber construir una utopia.

9 comentaris:

  1. Quin ritme portes, noi. Escrius tan sovint al blog que no et puc seguir, no dono l'abast. A més, t'he de demanar un favor. Quan entro al teu blog em costa molt que es carregui la teva pàgina, i això em fa perdre molt de temps. Potser ja ho saps, però això passa perquè poses molts vídeos als posts. Potser si reduissis el número de entrades per pàgina, el teu blog no costaria tant de carregar als ordinadors poc potens com el meu. T'estaria molt agraïda si ho fessis així perquè el teu blog és molt interessant.
    Sobre el tema que tractes, m'has deixat astorada.No sabia que la familia de Francesc Cambó tingués aquest negoci. Jo sempre havia pensat que aquest tipus de gent havia fet diners amb fàbriques i coses així. És evident que aquests es van fabricar la seva pròpia utopia personal, egoista i negativa a base de traficar amb altres vides humanes condemnant-los a un més que possible infern.
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  2. Panterablanca: tens raó que potser hi ha massa videos. El meu ordinador és moderat de capacitat, i de vegades (depèn de la línia) li costa una mica. Miraré de reduir les entrades per pàgina.
    Sobre el ritme em temo que afluixarà una mica els propers dies. De moment, fins dilluns o dimarts ja no penjaré res, i crec que amb dos per setmana estarà bé durant aquest mes com a mínim.

    ResponElimina
  3. Lluís, jo sóc de les que riuria molt si en lloc de la Sagrada Família hi hagués una Zona 0, amb un foradot immens i tot de guies explicant que temps era temps hi havia hagut una catedral que feia anys i panys que contruien, i que no s'acabava mai... Tinc familiars que viuen al pas de l'AVE, en edificis del començament del segle xx i ningú no es preocupa per ells...
    En aquest repàs per les utopies, hi afegiria dues pel·lícules sobre aquesta Itaca particular, aquell lloc on esperes complir els teus somnis i que després resulta ser una terra inhòspita, difícil, estranya... Una és Amèrica, Amèrica de l'Elia Kazan, l'obsessió d'un noi grec per arribar als Estats Units, la terra somniada, i l'altra és Lamerica, en aquest cas albanesos que volen arribar a Itàlia. En els dos casos el viatge per arribar a la terra promesa... No és fàcil aterrar en un lloc desconegut i començar de zero, i sobretot no és fàcil aquest trajecte, el viatge d'un lloc a l'altre que et va allunyant de les teves arrels i et va acostant a aquell futur incert...

    ResponElimina
  4. Lila: a mi em sembla impressionant que es parli tant de la caiguda d'una església i s'oblidin tots els milers de veïns de a zona... Al cap i a la fi, la Sagrada Família és una atracció turística per a estrangers.
    Sobre Lamerica i Kazan, també al Riell Bilevard vaig fer un apunt llarg sobre el Gianni Amelio. Si el veus ja m'ho diràs... també els havia tingut en compte, tot i que des d'una altra perspectiva. Salut!

    ResponElimina
  5. Llástima que fos fallida, pero "la Playa" era el millor ejemple de com l'utopia es pot transformar en l'infern

    ResponElimina
  6. Ja he llegit el teu apunt al Reill sobre Lamerica. Brillant! No sabia que els experts relacionaven "Els raïms de la ira" amb Lamerica. És evident que la font l'hem de buscar en la pel·lícula de Kazan. Hi ha unes declaracions interessants de G. Amelio sobre la seva pel·lícula: "La meva pel·lícula parla sobre tot de la memòria, que es recupera d'una manera dantesca. Avui és difícil explicar-li a un jove italià què és la fam. Dic fam, no apetit. La generació dels post-emigrats ho va oblidar totalment, va fer taula rasa del seu propi passat. L'italià d'avui ha oblidat que durant anys va ser un poble d'emigrants, que va haver d'anar a Amèrica, o Lamerica, com deia el meu pare, i que ara no saben com rebre als immigrants. Vull dir: si un pensa que tots els albanesos són assassins, com es diu ara a Itàlia, aleshores, ¿què eren els nostres pares a Amèrica? ¿Assassins? ¿Mafiosos? Algú ho pot haver estat, però no tots. La immigració avui hauria de tenir un sentit diferent."
    I és cert... Jo mateixa, just acabar-se la pel·lícula, no podia acabar de plorar. Era una "desmemoriada" a qui acabaven de retornar la memòria dels seus avantpassats, tot el seu dolor, tot el seu patiment, va caure sobre mi com una llosa...

    ResponElimina
  7. Cal recordar -tot i que no és una utopia, ni és fílmic o literari- l'Estat Mental d'Evrugo. Amb bandera, moneda i alfabet propi, continua vigent des del llunyà 1968 quan el bo del Zush (ara Evru) el va fundar. També té una salutació identitària que t'obre les totes les portes...

    "Evrugo és un estat contradictori i real, autocràtic i universal." http://www.evru.org

    ResponElimina
  8. No encuentro más películas para ilustrar las utopías positivas o negativas a las que te refieres. Si acaso, Novecento nos intentó contar la irrupción y la caída de la utopía socialista en una sociedad occidental. Sin embargo, encuentro por la blogosfera residuos de esa hipocresía que vicia los orígenes del nacionalismo catalán, y que siguen haciendo del independentismo católico y pequeño-burgués una utopía con gran cantidad de elementos negativos. No voy a enlazar nada; estoy seguro de que sabes a qué me refiero.

    ResponElimina
  9. Lila: el sentit de Lamerica és justament aquest, i Amelio crec que fa una obra brillant perquè encara el tema des de molts angles.
    A mi també em va trasbalsar: al cap i a la fi, tinc emigrants en totes les bandes de la família. A Espanya tabé s'ha volgut fer taula rasa amb el passat, i així ens va.

    Girbén: és curiós que citis Evrugo, perquè me'l vaig estar mirant justament mentre escrivia aquest apunt. Fa temps que no en sé res, però l'havia seguit força...

    Pepe: Pues sí se a qué te refieres, así que ya nos entendemos. Salud!

    ResponElimina