Nu de cua d'any

Capítol 31/XII, on el blogaire es despulla i mostra els secrets íntims del blog 

L'homínid mostrat nu és una fórmula sobreexplotada al llarg de la història de l'art. Tornar-hi és redundant i relativament fàcil, i avui -en aquests temps de prudència i recatament- sembla un estirabot de ximplet. Tampoc no s'adiu als preceptes del nou govern conservador.

De vegades, però, és difícil sentir-se d'una altra manera. De vegades cal pujar a l'escenari sense calçotets.
Sobretot si les coses no van bé.

Per a no fer-ho tan curt i auster -i per a millorar la metàfora- aprofito aquesta nuesa per a mostrar alguns secrets del blog molt ben guardats. La data s'ho val. Així potser entraré al 2011 amb una pell renovada. O com a mínim, refrescada. En tot cas: que el 2011 ens vagi bé.

Viatge a Ngú, 3

A la fonda de Toloriu m'expliquen que poc després de la desaparició dels habitants de Ngú, s'hi va hostatjar una parella d'artistes francesos. M'ho explica la mestressa, la senyora Maria Grau, que ho recorda tot vagament perquè pateix d'una cruel arterioesclerosi que li esborra la vida viscuda.
-Però tan li fa -diu ella- aquest ditxós cap meu em canvia els records per coses bones...
Diu que ara ja no sap si els artistes van venir abans o després que els habitants de Ngú es fonguessin a l'aire. Era per aquells dies, això sí.

3. La versió de Maria Grau

-Aquells dos homes es comportaven de forma estranya, i passaven moltes hores tancats, però per separat vull dir, cadascun a la seva cambra. Si sortien potser ja era cap al tard, i en tot el dia no els havies vistos. I tornaven entrada la nit, sigilosos. Fa bo de tenir clients tan discrets, no? Però un dia les coses es van torçar. De matinada va haver-hi crits i corredisses, i l'endemà al matí van marxar donant cops de porta i renegant. Renegant en francès, per fortuna.

Els havia robat una maleta, deien, era intolerable que en una fonda els robéssin la maleta. Però mai no van parlar de trucar la policia. Quan ja eren fora, en Melcior -el mosso que teníem llavors- em va mostrar unes fotografies que havia pres la nit dels fets. Havia sentit remor de passes i veus, i va sortir a l'escala. Vet aquí.

Algú s'endu una maleta, com podeu veure. Tot i que al final, la maleta queda abandonada en un replanet. Diu en Melcior que la va obrir.

 

Dintre la maleta -en Melcior diu que- tan sols hi havia un dibuix. També diu que Bilal i Moebius són dos dibuixants de tebeos, francesos. En sé pas jo, de tebeos. Però aquest dibuix el trobo molt maco. Per això l'he guatdat.

Nota: Just abans del cap d'any, el blogaire no té més material que aquest per a desitjar un 2011 millor que el 2010 als lectors i lectrius, confiat que els anys senars són millors que els parells. També té motius per a creure que podria ser pitjor. De fet, el blogaire entra al nou any bo i sumat a les llistes dels aturats.
Properament apareixerà el capítol darrer de la sèrie sobre el misteriós poble de Ngú, on es desfan tots els enigmes i misteris, i on es revelen grans secrets.
Salut!

Viatge a Ngú (2)

Resum del capítol anterior: un viatger anònim arriba un poble buit i vol saber perquè està buit. El mossèn li dóna una explicació poc creïble i avui rep una nova hipòtesi.  

La guia d'en César August Torras no en diu res, potser per prevenció. Però sí l'article de Francesc Gurri Dos historias insólitas al pie del Cadí (Revista Muntanya, octubre de 1964). Entre Toloriu i Ngú hi ha el mas de Can Caló, que avui és una ruïna. Saquejat pel vandalisme humà i estrafet per la natura, apenes si es pot distingir entre el fullam el record d'un mur. Saltant per entre els clots i la molsa relliscosa, s'hi endevina una planta rectangular, i l'ulll buit i paorós del vell pou sec.

 Poc abans de la guerra, el mas va ser adquirit unes persones que -diuen- parlaven en llengua alemanya. Potser una família. No es va saber mai a què es dedicaven: tan sols els veien de tant en tant, sortint del mas proveïts d'estranys aparells. Em demano si la misteriosa activitat dels alemanys pot tenir res a veure amb la desaparició dels habitants de Ngú. I mentre m'ho demano, sento els esquellots a la vora. Són cavalls, baixets i rabassuts, de pota curta i crinera rossa. Inesperadament, descobreixo que hi ha un home entre els equins. És petit, esquifit, de rostre xuclat, solcat per torrenteres i plecs cretàcics. Parlem un instant del clima (ell sap endevinar la neu en el color del cel, per la banda de la Seu). Quan li pregunto per les raons del poble deshabitat no fa cap gest. Però quan li explico que he parlat amb mossèn Gurdulú deixa anar una escopinada grossa i esfèrica damunt d'un ginebró.

Imatge d'en Maurici de les Vaques i d'una tova de vaca, tot i que paradoxalment no en vaig veure cap. Els animals de pastura, vora Ngú, són aquests poderosos cavalls de pota curta (la raça iberobretona).

És així com conec la versió del Maurici de les Vaques


2. La versió del Maurici de les Vaques

-No us cregueu pas un sol mot del mossèn! De ben segur va explicar-vos allò de les dones, que un bon dia no hi eren. Fantasies malaltisses de capellanot! Només pensen en dones i pecats, no res, ni un mot. No valen per res, aquesta gentussa. Quan mon pare es moria va voler el mossèn perquè li dones els sants sacraments, però el van trobar gitat al llit de la rectoria, despullat i morat, amb una barjaula de Puigcerdà, borratxo, torrat com un cep. Quan va ser bo per posar-se els calçons i la sotana, mon pare duia tanta estona a l'infern que ja s'havia fet amic del diable... No res, ni mitja paraula...

"Aquí no va quedar-hi ningú, però va ser així, pum! tot d'una, d'un moment a l'altre ja no hi eren. Ni homes ni dones, ni criatures, ni alcalde ni la meuca de l'alcalde. Aquells alemanys no sé què feien, però ningú no sap si hi van tenir res a veure. Per mi que no. Per mi que la cosa no té res a veure ni amb alemanys ni amb espanyols. Els alemanys buscaven or, com els espanyols, que han trescat tot el planeta buscant eldorados i gaites d'or. Però algú va ficar la pota, sí senyor, i van tocar alguna cosa que no s'havia de tocar. Jo crec que una cova, un avenc, o alguna pedrota d'aquelles rares que van plantar allà fa milions d'anys.

En Maurici respira, guaita el bestiar de reüll, escup altra vegada sobre el mateix ginebró. Després se'l remira i n'arrenca una branqueta, amb les dents la burxa i se la deixa al buit del segon molar, absent com tantes d'altres peces.

"Us ho explicaré com bonament pugui. Déu m'ha donat pas el do de la paraula, ni diners ni gran cosa, però amb uns gargots comprendreu...

En Maurici es treu un bloc menut dels pantalons de pana. Amb tres minúsculs llapis de colors dels quals en resta apenes un mos, s'entreté a gratar el paper. Finalment diu "Això, així va anar". Resta en silenci uns segons abans de demanar: Ho enteneu, vós? A fe de Déu que jo no, però us juro que fou així com a Ngú no va quedar-hi ningú".

En Maurici balbuceja:

"Les pedres s'aixecaven, flotaven a l'aire. Cada cop que en trepitjaves una, s'enlairava i et duia amunt, amunt. Els homes i les dones van pujar, pujar, ho enteneu? Al cel. Amunt, amunt, flotant sobre pedres i rocs. Jo? Com és que jo no vaig marxar volant? Aquell dia era al llit, perquè un cavallot d'aquests m'havia fotut una cossa a les costelles. Quan em vaig llevar tres dies després les pedres havien tornat a terra, però la gent ja no".

POST ESBORRAT

Aquí hi havia un apunt, il·lustrat amb una bella fotografia. 

No se sap si ha estat esborrat perquè:

a) l'autor és covard, i s'ha penedit del contingut

b) no li agradava la sintaxi emprada, i se n'avergonyeix

Ara, esborrat, el protagonisme és dels comentaris. Dit d'una altra manera, el post és una llista de comentaris a un text inexistent. 

Aquest experiment està dedicat a la Marta (Volar de nit), que em va donar la idea 

A la casa del dolor (nadala)

La veu en off del clip diu això, però no ho he gravat: 

Aquesta és la casa on vaig viure dels sis als vint-i-pocs anys. Després, a poc a poc, el silenci es va anar ocupant d'habitar-la.
El gerani del balcó és gairebé una mà resseca, una urpa vegetal que anuncia la mort que espera, pacient i petitona. I dins de la casa, la vida ha esdevingut una ombreta arran de terra. De vegades se li escapa el pipí, i ella mateixa s'ho neteja i ho endreça tot.


El catric-catrac de les crosses pel corredor, el frec de les sabatilles gastades, que no s'alcen mai de les rajoles. Aquest és el so de la vida en aquest pis del carrer de la Indústria, cantonada Maragall.


En un raconet hi ha aparegut un petit altar. S'hi apilen les fotografies dels morts propers: el germà, la mare, el pare, el marit. Rostres somrients que es miren els uns als altres i que t'esguarden, amb la paciència de les coses fora del temps.

Ngú (1)

Benvinguts a Ngú

Tres kilòmetres a l'est de Toloriu -diu la guia de César August Torras (1). Cap a llevant, aquesta és la primera pista que em va dur a Ngú.

A la pàgina 125 hi ha l'Itinerari 37: Dels Banys de Sant Vicents a Toloriu i Querforadat

Forta pujada per dolent y empinat camí carreter, que descriu fortes ziga-zagues, terrer aspre i rocós. A mida que's puja l'esguard se desencongeix (...).

S'atrapa'l camí que remuntant la vall del riu Barbuja, ve a unir-se a l'esquerra. S'atravessa el llit torrencial del riu.

Barbuja, petit agrupament de cases de camp. Davant de la casa de més amunt se deixa a la dreta'l camí que va a la Cava. Barbuja està situat en un serrat aplanat entre les valls de Barbuja i el riu Quer. Bonic punt de vista dret al sot feréstec d'aquest últim riu. El camí va faldejant per damunt d'una clotada que va al riu Quer.

S'atravessa una aspra barrancada. El camí revolta per dessota'l Tossal del Quer. Se revolta un serrat i s'ovira ja'l pintoresc poblet de Ngú, entre son abrupte penyalar y'l Tossal del Quer. Terrer molt dolent. S'entra a n'el poble per un trau entre penyals. Les cases s'esgraonen al dessota.

 Però mirant els plànols d'avui, Ngú no apareix enlloc.

Les indicacions de Torras són tan precises que permeten aproximar la direcció. Tot i això, hi he hagut d'anar tres dies seguits, i provar rutes diverses amb una colla de fracassos descoratjadors. No he defallit: finalment avui, 20 de desembre, arribo a Ngú. El termòmetre del cotxe indica els dotze graus sota zero i per això trobar-me els carrers buits em sembla -de bell antuvi- allò més natural.

Des que arribes a Ngú, tot esdevé sorprenent. Fins i tot els senyals més banals.

Volto pels carrers, escoltant-me les passes. Les orelles em comencen a fer mal. De primer és la percepció clara del fred, després un dolor agut i punxent que es fica cap dins del crani. Com un punxó agut, de ferro, que travessa els timpans i penetra al cervell. Necessito aixopluc, penso. Alguna taverna deu haver-hi, alguna casa amb llum. Però no: volto pel minúscul laberint cada cop més inquiet. El sol es pondrà de seguida, caldrà marxar.

 Un estri estrany de sembra demostra que fa molts anys que ningú no sembra.

És tot just abans del deixondiment que em topo la figura fosca. 

-Mossèn Moisès Gurdulú (2) -em diu, i m'atansa una mà eixuta, de pell vegetal.

Mossèn Gurdulú durant la seva invectiva

És gràcies a en Mn. Moisès, però, que conec la primera narració del poble de Ngú.

1. La versió del mossèn

-La primera cosa que us deu haver sobtat de Ngú és, sens dubte, que sigui un poble habitat però deshabitat. Tot depèn de la banda per on es miri: el cens diu que a Ngú hi ha cent cinquanta-quatre ànimes, però no en veureu cap amb els dos ulls que Nostre Senyor us ha dat. Això si fos que les ànimes es veuen, cosa que molts dubtem. Fa vora vint anys que va començar a esdevenir-se un fenomen estrany a Ngú: d'un dia per l'altre, no hi havia cap dona. Ni jove ni vella, ni fadrina ni casada. Ni verge, ni monja, ni tan sols puta -i perdoneu-me la inflexió. És cert que llavors, en aquell moment, alguns hòmens van adoptar el paper de fembres. Qualque hom que conegui la natura humana no se n'hauria de sorprendre ni exclamar. Tothom sap allò de la carn i les debilitats, i la volubilitat de l'esperit. Però els homes substituts de dones només van perdurar en llur funció per un temps: poc després, hom va descobrir que la feminitat no és una qüestió d'orificis al cos, sinó que té una natura espritual molt complexa. Els trànsfugues no van poder omplir els buits que les dones havien deixat en l'entramat social. De manera que un dia fou el forner, i un dia l'apotecari, un dia l'agutzil, l'altre el fanaler: els homes emigraren a latituds qualssevol, però on hi hagués veres dones. Qui els ho podria reprendre? El mateix bon Jesuset diu creixeu i multipliqueu-vos, i hem d'admetre que hi ha orificis d'entrada i de sortida, però de cap manera tots ells indistintament no poden acomplir les mateixes funcions de la santa mare natura, malgrat en justa mesura calgui admetre que donen plaers a la carn, que és tan cega.

Perplexament vaig encaixar de nou la mà estellosa del mossèn, per a poder-me'n escapolir. I vaig marxar carrer avall. El meu ateïsme actuava com un perniciós obstacle per a la intel·ligència: jo no el podia creure perquè ell era un home religiós. I no obstant, tenia tota la raó. Però això no ho vaig poder corroborar fins al següent capítol.

______________

Notes:

(1). La Guia és una cessió de l'amic Jordi Girbén, al qui, a poc a poc, li reconec un valor que supera les meves previsons.
(2). Gurdulú: de sobte m'adono que Gurdulú no pot ser el cognom del mossèn, perquè és el nom d'un personatge imaginari: Italo Calvino va crear un Gurdulu, era l'escuder del Cavaller Inexistent. Gurdulú és un personatge fantàstic, que es confón amb la naturalesa. Quan passa per un camp de pomeres que el vent arrenca i fa baixar avall, Gurdulú creu que es una poma i rodola com elles pel pendent. No crec que el mossèn se senti tan dentificat amb la natura imprevisible. Però no sé què pensar: a hores d'ara, la lucidesa és una matèria cara.

Adéu, Cerdanya (parlem de Grècia o parlem de vampirs catalans)

Marxo pel camí de llevant, per una carretera amb miralls de glaç. Finalment, i després de tantes vacil·lacions,  l'aventura cerdana arriba a la fi i així esdevé sobtadament estranya. Diuen els tècnics que guarden els pressupostos i les polítiques educatives que he de marxar, i de passada em donen fet, acabat i pulit un capítol, un bon capítol. Ara toca esperar el proper destí, pacientment. Serà el Pallars? Poc es deuen pensar que, enviant-me a l'Inem, a mi no se'm passi pel cap renegar sinó posar-me a escriure.

Aquesta és la primera fotografia que vaig fer a la Cerdanya. 9 de setembre, des de la finestra de l'Hotel Bon Repòs -on vaig passar la primera nit abans de llogar el pis. 

Això passa justament quan estava decidit a abandonar aquest defecte: fer literatura de la vida, convertir les coses que em passen en coses que escric, esquivar la vida. O més aviat reinterpretar-la amb l'ajuda de les paraules. Si aquesta reinterpratació és forçosament tergiversadora, finalment allò que resta és una determinada visió, una lleu mentida de tot plegat.

Ara però, toca inevitablement pensar en aquests darrers quatre mesos viscuts -que vol dir escrits-, buscar el primer text escrit a la Cerdanya i el darrer, tornar-se a mirar les fotografies, veure com es diu, com es narra.

El petit nucli de Talló, molt a la vora de l'escola: l'inici dels intents d'una narració. 

Mentre penso en tot això, a les notícies de la TV veig els aldarulls al carrer, a Atenes. Quant de temps tardarem aquí en afartar-nos de la presa de pèl? Perquè encara no hem llençat pedres i en canvi hem votat els cretins?

Avui també he creuat les meves passes pel carrer amb l'empleat del Banc del poble. No sé res d'ell, tret de la seva ocupació, però li endevino la lluïssor del porquet llest als ulls. Fa uns mesos, precisament a Grècia dos empleats d'una banca van deixar la pell en uns aldarulls. Llavors em va saber mig greu, però ara ja no. L'empleat és un còmplice, al capdavall, i és estúpid donar-li voltes a l'obvietat.

Primer assaig de narració gràfica. Són les sis de la tarda, vora Cortàs. 

És ara quan m'aturo: i si fos d'això, del què caldria que parlés i escrivís, un cop sóc a la cua de l'Inem? Seria molt més coherent i comprensible. Però hi ha alguna cosa profunda per dins del meu cos. Allò que em fa aturar de veritat és el paisatge a la sortida del caríssim túnel del Cadí, la vista des dels revolts vora Guardiola de Berga i Bagà.

De sobte descobreixo que he trobat el paisatge del vampir. És aquí on s'amaga, i potser en Joan Perucho va parlar de la ruta de Berga per algun motiu més que la pura erudició que li pressuposem. I què hauria imaginat el vell Lovecraft, si hagués passat mai pel túnel del Cadí (que és el túnel del Moixeró), i després hagués emprès aquest descens vers Guardiola.

Un arbre que no sé dir si agonitza o ressuscita, aprop de Bagà. Imatge vegetal que remet al vampir perdut.

Vida després del Blog, tanmateix

A partir d'avui i fins a la data anunciada però imprevista de la seva extinció, en aquest blog hi aniran apareixent vells apunts inèdits, descartats o oblidats, residus i runes, esbossos i deixalles que s'han anat acumulant al pot gros que en Blogspot qualifica de borrador. 

El dia de la cloenda, facilitaré la clau d'accés a l'administrador del blog, i quedarà així col·lectivitzat, ofert als qui vulguin publicar sota aquest títol dels Mil dimonis. Pensava en un gest purament anarquista per al comiat, i ja l'he trobat. Pensava: què hauria fet en Durruti si hagués tingut un blog i hagués decidit plegar? Doncs no en tinc ni idea, però que valgui aquesta. Un cop dit això, el correu queda obert per a tractar d'ofertes.

Quan et poses a escriure, alguna disposició hormonal o psicològica (si no fossin sinònims) et fa inclinar per unes imatges o les altres. Si el jove poeta que li demanava consell a Rilke (Cartes a un jove poeta) va existir mai, deuria penedir-se molt d'haver demanat consell al vell mestre. Perquè la resposta, més que un consell, és un cop sec a les costelles del jove. En essència i en resum, en Rainer li diu que escrigui només si no pot fer una altra cosa. Que escrigui només si, en cas contrari, es moriria. Caram! Què pensarien uns quants autors de blogs, d'aquesta màxima rilkiana?

Perquè -pel que fa a mi- se m'acuden quatre coses més distretes i divertides, i més necessàries. No parlem ja de respirar o de follar. I ara quan em topo aquestes notes preses sobre un episodi de la meva vida em qüestiono: cal escriure-ho o no? I en cas que decideixi escriure-ho de veres: cal que ho publiqui al blog? Perquè?

I finalment, vet aquí el meu vell text.

El company de pis

La vida està feta de moments tediosos i feixucs que s'alternen amb instants de fulgor i màgia. L'alternança no té la regularitat del pèndol, és capriciosa i arrauxada. Els qui han volgut trobar-li ritmes i previsions han fracassat.

A la banda del tedi hi ha quedat aquesta àrdua experiència de compartir pis amb un home, passats els quaranta-cinc. M'hi va quasi obligar una circumstància penosa com és el rigor de la vida laboral. Lluny de casa i al Pirineu, vam decidir llogar un pis a mitges. Però no totes les passes són perdudes: sovint, també, la vida ens posa davant del mirall per a explicar-nos qui som, sense embuts ni llicències, sense miraments. Conviure amb un home té alguna cosa d'aquells versos d'en Gil de Biedma (Contra Jaime Gil de Biedma) on explica el malestar de conviure amb sí mateix.

Perquè encara hi ha dones que volen viure amb un home dins de casa?


A poc a poc, la presència de l'individu se'm tornava avorrible, s'anava omplint de petites molèsties si vols anecdòtiques, però que en sumar-les resultaven una gran molèstia. L'home és deixat. En efecte, deixa pèls a la pica del lavabo i no renta prou bé els estris de la cuina. La brutícia del terra, dels fogons i del lavabo li passa per alt, com si esdevingués invisible als seus ulls. Fuma massa i posa el televisar massa alt, i deixa anar sospirs com de bèstia quan apareix una noia jove i curta de faldilla als anuncis.

Aquest, a més a més, menja invariablement menges greixoses, que escampen una fortor de víscera cuita per la cuina. Després de sopar, extreu una ampolla de wisky barat que guarda no sé on, i comença a servir-se'n, de dos dits en dos dits. Una estona més tard, la llengua se li desferma. Inicia llargues circumval·lacions estrictament repetides: la infantesa sota els maristes, la mili, la deshonestedat dels polítics i els defectes de la democràcia, la superioritat masculina en el regne humà, la superioritat de la raça blanca, la superioritat del Barça.

Vet aquí l'aire que he respirat durant una colla de vespres: oli fregit, fum de Ducados, vapor de Dyc, soflames previsibles sobre tot allò previst: homes contra dones, el vell contra el nou. També està convençut que el canvi climàtic és una camama, i que cremar benzina no hi té res a veure. Els cretins i els tramposos han trobat el lloc on abraçar-se per a seguir sent feliços, amb enginy.

Entre nou i deu del vespre, el seu telèfon sona: el tema central de Star Wars amb uns arranjaments aguts, esgarrifosament metàl·lics. Qui el truca és la dona, que vol saber si tot va bé. Ell s'incorpora, taciturn i sobtadament malhumorat. Amb grunys monosil·làbics es desempallega de la conversa i penja, i llença l'aparell amb un gest brusc. A partir d'aquest instant esdevé encara més feréstec, remou el cap i la mandíbula tal com ho fan les vaques que pasturen pels afores de Bellver. La mirada també esdevé bovina, absent, capficada en algun assumpte primari.

Seré com és ell, quan jo arribi a la seva edat? He estat ja com ell, anteriorment? No ho sé, però m'obliga a repensar alguns retrets que m'havien fet: que netegi més, que tingui més cura amb els pèls de l'afaitada, que reculli els mitjons o els calçotets bruts que tinc allotjats sota el llit. Mai no ens trobem algú perquè sí, per pur caprici. L'atzar té un llenguatge esqüet i senzill, només cal tenir orelles per a escoltar-lo.


Si acabo d'escriure això i ho penjo m'hauré de demanar si era necessari fer-ho. I també què passaria si el meu company de pis es topés aquest blog i descobrís les meves reflexions, a costa seva.

Sense reflexionar pitjo a Publicar entrada. Alea iacta est, dic per dins meu mentre em miro l'home, que remuga mirant el Telenotícies del vespre. I també penso: mira, Rainer Maria Rilke, estàs mort i per tant: per què hauria de pensar en aquella frase teva? Si vols res, manifesta't i en parlem.

Un blog i un blogaire se'n van als llimbs

Imprimatur

Sí. No sé com va anar, però un dia d'aquests em vaig adonar que badallava mentre feia l'habitual ronda pels blogs que llegeixo. M'avorria. Aquesta emoció difusa se'm va tornar aguda quan vaig arribar al meu propi blog. El vaig trobar reiteratiu i ple de tòpics. Les mateixes imatges i aquella sintaxi fàcil, el recurs somnífer del laconisme, etzètera.

Sempre que t'avorreixes pot ser degut a dues causes: que tinguis un mal dia o que al teu voltant hi hagi coses avorrides, en efecte.  Dit en paraules del sergent Mulder: que siguis un neuròtic no vol dir que no et persegueixin.

Però torno al Dia de l'Avorriment. Aquell dia, els badalls van ser succeïts per una punxada lleu a la boca de l'estómac. Arcada. Arcada. Arcada (*). Merda! vaig dir: Altre cop el duodè! Em vaig prendre un miraculós Omeprazol i me'n vaig tornar al llit, perquè no era dia laborable. Un cop gitat, em vaig adonar que el meu cos, a través de dos òrgans distants com són l'hipotàlem i el diafragma, m'estava advertint. Lluís, has de canviar de vida, em deien. Vaig recordar que a en Rainer Maria Rilke aquesta mateixa frase el va venir a trobar mentre contemplava una pantera engabiada, en un zoo centreuropeu. Ara em venen ganes de preguntar-li si va obeir l'imperatiu, però en Rainer és mort.

La paradoxa de tot plegat és que vivim una vida finita en un planeta finit, i no obstant coneixem la idea de la infinitud. Crec que el malestar que em genera aquesta dualitat és el que em va espatllar el duodè i en conseqüència el dia -si no m'erro, dimecres vuit de desembre del dos mil deu. Vull dir que ens acabem les coses, que ens en cansem o elles es cansen de nosaltres.

Aquell dia, però més tard i mentre feia una paella amb sípia, llagostins i musclos, vaig decidir mirar clips de videos pornogràfics, per veure si em divertia. Però no: altre cop em va venir el deixondiment. De nou la sintaxi fàcil, la repetició, el lloc comú, la creativitat nul·la. Fou en aquell instant que em va venir la imatge d'una carretera. El sord brunzir del motor, una pluja fina contra el parabrisa.


Després, no sé com, vaig imaginar el so dels meus peus trepitjant un caminot feréstec que puja vorejant el torrent, al capdamunt de la vall de Meranges. Fot un fred que pela, però me n'adono que estic content. Que estava content.

Has de canviar de vida, em repeteixo. Després hi afegeixo: ja saps, també, que no pots deixar d'escriure. Ni de fer fotos, ni de filmar -ara que t'has comprat aquesta videocamereta. Sí, sí, remugo, ja ho sé, tot això. Però és que jo ja no sé com fer-ho, i se m'empal·lideix l'ànima quan pressento la decadència, el buit, l'absència de noves idees, l'horror de la banalitat, el vampir de la reiteració. Me gustas cuando callas, em diu en Pablo. I un proverbi que podria ser xinès o indi: abans de parlar pensa bé si les teves paraules són millor que el silenci. Callat no sóc més guapo, però semblo més interessant.

Ara, cinc dies després del Dia de l'Avorriment em decideixo a posar tot això per escrit. Aquest text no és tan sols la confessió d'un avorriment. També és una forma de demanar ajuda. Aquí al dessota s'obre aquell requadre on hi diu Comentaris. S'hi poden escriure suggeriments: fes més pornografia, vés a la merda, matricula't a un curs d'estètica del doctor Argullol, cuida't, llegeix Michel Foucault, pren baies de Goji, escriu sobre la infantesa d'en Nosferatu, fem unes canyes. No s'hi poden escriure copets a l'espatlla, prohibit. Acceptaré participar en iniciatives d'altri, però només si són coses rares, estranyes -o gòtiques.

Per tal que Míster Blogspot no em tanqui la paradeta, de tant en tant apareixerà alguna cosa, però no en feu cabal. Qui sap si llavors, sense propòsit de cap mena, no serà quan escrigui les millors bestieses.

Càlcul de temps esmerçat en la confecció de l'apunt:

1. Pensar-lo i escriure el text: 45 minuts
2. Gravar els videos i editar-los: 75 minuts
3. Desplaçaments per a les localitzacions del video: 150 kilòmetres, dues hores
4. Revisar-lo, corregir-lo, pulir-lo una mica: 65 minuts

• Total: 305 minuts i tornar a casa amb la roba freda i humida. 

Càlcul de temps estimat per a la lectura d'un/a lector/a que visiti el blog: uns 10 minuts, i això tirant llarg i sent optimistes.

Preguntes que cal fer-se: què coi deu voler dir aquest decalatge de 295 minuts? Té res a veure amb la idea que vita lunga, ars brevis? El blog era una metàfora de la vida, una paràbola, una conya? Sóc més aviat un cretí o més aviat un pallasso?

_________________________________
Notes:
(*) Extret de César Aira: Como me hice monja. Madrid, Mondadori, 1989.
L'apunt que presumiblement has llegit tenia alguns títols alternatius:

• Sobre el blog d'en Lluís B. (descartat: massa egocèntric)
• Un blog dormilega (no m'agrada, títol poc suggerent)
• M'avorreixo (redundant)
• Com em vaig fer monja (títol poderosament atractiu, però copiat)
• Ars brevis (usar el llatí és de pressumptuosos)
• N'estic fart, de vampirs (és cert, però indueix a errors)
• Si em tornes a plagiar, et hackejo el teu blog i no em vinguis amb més sinèrgies (per desgràcia no sé hackejar res, tot i que donaria un dit del peu per saber-ne. Si n'aprenc un dia, però, els banquers -amos i empleats- que es donin per morts)
• Se m'han acabat les idees, vet-ho aquí (no es pot ser tan honest, home) 

Aquest apunt està dedicat a diversos/es blogaires entre els que hi destaquen: l'Allau, la Clidice i en Girbén.

Es poden deixar comentaris als Comentaris, o bé enviar-los al correu de l'autor. Per una vegada, estaria bé rebre correus amigables i trencar el penós costum que tan sols l'usin els hooligans, aquells/es lectors/es disconformes com la Pia, que tan bé em va insultar. 

Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer). 

Les conclusions del GABI.Net (Mètode per a fer amics a la Blogosfera)

Els peus de l'autor, caminant sobre vidre

En Llucià Borràs, director de la secció d'estudis del GABI.NET (Grup d'Anàlisi Blogaire Interactiu, punt net, punt cat) va presentar divendres a l'Hotel Majèstic les conclusions del seu estudi anual sobre la cosa dels blogs en llengua catalana.
Encara amb olor de gomina i Polil després de la festa convergent, el Saló Ferrussola era ple de gom a gom, amb el públic fidel i atent que sol anar a escoltar el doctor Borràs.

El doctor B. va presentar el nou catàleg de perfils blogaires, així com un recull significatiu de comentaris adreçats als apunts dels blogs. Per a explicar-ho gràficament, Borràs va dir que la cosa dels blogs la veig com encallada, i no passa de ser un facebook treballadet, on hom enganxa una foto (o dues) per a amentitzar els textos. Però anem al gra, que això és un blog i no cal extendre's. La llista de perfils del 2010 ha quedat sintetitzada en aquestes senzilles set categories:

1. Sóc guapo i ensems culte i intel·ligent, i ho vull demostrar (poso la meva pròpia foto, en actitud clarament interessant).
2. No sóc guapo, però sí força intel·ligent i culte (i per això al perfil li poso la fotografia d'un guapo del cine).
3. No tinc cap dels atributs anteriors, però sóc progressista i enrotllat (la foto és un element simpàtic, com ara una flor o un animalet silvestre, però inofensiu).
4. No sé pas què dir, però escric cada dia i mireu quants amics tinc (destaco la llista de seguidors, i faig veure que penso molt, de manera que retallo i enganxo pensaments d'altri).
5. Faig llibres, i com que sóc simpàtic me n'has de comprar (incloc el catàleg de les meves publicacions amb el preu, de rebaixes).
6. Busco amistat i el que sorgeixi (explico que em sento sol, però que tinc quartos i un bon cotxe).
7. Ja estic casat, però busco el que sorgeixi (faig reflexions agosarades, insinuo, la meva foto de perfil és enigmàtica per si de cas la Mariatresa entra al blog del seu enigmàtic marit sense saber que és el blog del seu enigmàtic marit). 

Borràs va il·lustrar la presentació del treball amb exemples, però aquests exemples no els trasllado aquí, perquè no faria res més que procurar-me una llista infinita d'amics, i no sóc tan ximple. Sí que goso, en canvi, deixar una llista de comentaris obtinguts pels blogs. Sense referència ni cita, però prometo que són literalment certs. Deixo als possibles lectors i lectores que endevinin a quina categoria de blog correspon cada comentari. (No és un concurs, no cal respondre amb les hipòtesis i a més a més no hi ha cap premi).

Borràs va explicar que els comentaris als apunts deixen entreveure dades eloqüents de la psicologia de l'autor, formació acadèmica, nivell socioeconòmic, estat civil i professió. Vegem-ho.

Recull de comentaris extrets a l'atzar

• Petonets i bona setmana

  (abraçades i petons virtuals són d'ús freqüent, tot i que no es podrien definir) 

• Ah, i que et vagi bé el que sigui que facis!

  (i si és un assassí en sèrie?de què el coneixes?) 

• Oops 

  (no se sap a què respòn la doble vocal) 

• que tingui vostè un bon kitkat......

  (el comentarista se sent dispensat de seguir qualsevol norma ortogràfica) 

• ooooohhhhhh!!!! que xulo!!!! em cau la baba llegint-te

  (xoca la repetició de la lletra h, que es fa difícil de traslladar a un so determinat) 

• m'ha encantaaaaaaaaaaat!!!

  (ídem) 

• t'adoro! :)

  (se suposa que és una adoració metafòrica) 

• Podries escriure només paraules a l'atzar. Si les diguèssis tu, jo els trobaria el sentit.

  (abans deien: contigo al fin del mundo, i també era mentida) 

• Des que visito blogs (i fa temps) no havia llegit un text escrit amb tanta intel·ligència. T'ho dic sense cap voluntat d'afalagar gratuïtament. Has escrit fet una definició perfecta (...). 

  (El subratllat és el doctor Borràs) 

• que macooooooooooooooooooooooooooo

  (la repetició quasi infinita d'una vocal millora el significat de la paraula ampliada?)

Si algun lector/a ha arribat fins a aquest punt de l'apunt i encara té prou humor o estómac, li explico dues coses més referides al doctor Llucià Borràs.

Hom haurà percebut que el doctor es refereix als blogaires com si tots fossin del gènere masculí, i s'oblida de l'opció femenina. Imagino que Borràs usa el masculí com si fos el gènere neutre, per tal com prové d'una època remota en què els intel·lectuals eren només masculins, o bé neutres. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú deixar una breu nota biogràfica del nostre pensador.

Efrem Borràs i Catasús (pare de Llucià), fotografiat a la porta de la seva merceria el juny de 1937, just a l'instant que Julián Ascaso en persona li col·lectivitzava el negoci. Poc després fou presa d'una apoplegia, de la qual el tractà -sense èxit- el doctor Josep Trueta.

Borràs i Ascaso, Llucià: Fill de botiguers del barri de Sants, va passar una infantesa de penúries. La branca obrera i materna de la família, afiliada a la CNT-FAI, va col·lectivitzar la botiga el 1937 i no la van recuperar fins al gener del 39. Durant aquests dos anys de maltempsada, Llucià anà a viure a casa de l'oncle diaca, a Ripoll. Reputat pederasta, l'oncle va instruir el xicot amb gran severitat. Tant fou severa l'educació del minyó que als nou anys recitava onze capítols de la Summa Teologica del sant d'Aquino. Arribada la represa de la democràcia, Borràs es va matricular a la Unió Democràtica de Catalunya, on de seguida enllaçà una sòlida amistat amb el futur Conseller Primer, José Antonio Duran. Durant el septenni negre del Tripartit, Borràs va malviure donant classes de català a algun companys i companyes del partit. En restablir-se la naturalitat política a Catalunya (28 de novembre de 2010), Borràs esdevingué el més ferm candidat a Conseller de Cultura d'Avantguarda i Catequesi  Arxiprestal (CACA).
GEC, volum 13.

_____________________
Postdata:
Agraeixo al senyor Francesc Puigcarbó l'atenció prestada a l'apunt, així com haver col·laborat en la seva difusió a través del seu blog.
L'autor d'aquest apunt dedica l'apunt als afectats directament. També vol dir:
a) que l'expressió facebook treballadet no és seva, i que li ha dit una blogaire de qui no diu el nom, però a a la qual li agraeix sincerament la idea, que és la llavor de tot el text.
b) que ell mateix es troba inclòs en una de les set categories anteriors, de manera que no queda exclòs de la burla.
c) que aquest apunt està dedicat, també, als autors i autores de blogs que no fan el Pont de la Immaculada Concepció de Maria, mare de Jescucrist. Més per impossibilitat que per ateïsme, honestament.
d) que comprèn perfectament que algun al·ludit/dida se li doni de baixa de seguidor/a.

Identificació. Antoni de Montpalau, DNI 46121723

Apunt cooperatiu, elaborat per autors diversos i sense il·lustrar. Un experiment dadaïsta com un altre.

L'Antoni de Montpalau surt de Vic que la nit és closa i el fred ferm tanca la boira com una bòveda gòtica sobre el seu cap. Diuen que a Vic hi fa fred, i diuen que no: ets un exagerat -el renyen-, a Vic no hi ha fred. Allò de nou mesos d'hivern i res d'infern no és més que una llegenda urbana.

L'abadessa del convent-biblioteca l'acompanya fins a la muralla, porta de l'est. Quan és allà no ho diu però pensa:  he decidit que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "vès, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.

La pintura del Sert també era al cap del jove Allau, que un xic lluny d'allà imaginava l'escena: entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat, pensava.

A mig camí de Berga, el sometent l'atura i li demana on és, on va i perquè va tan tard, quan les carreteres són buides i la boira maleïda i amenaça neu i gel. No deus ser pas un traficant, un bandoler o un liberal?

-Sóc Antoni de Montpalau, i vaig a casa. Vinc d'engrapar un vampir i com comprendreu, aquesta feina no té horaris.

Grapeja dins de les vestidures gruixudes, hirsutes. N'extreu el salconduit. El guàrdia s'ho mira però no somriu.

-Aquí no hi diu Antoni de Montpalau, perdoneu que us ho digui. Hi diu Lluís Bosch.

Ell somriu llavors, però perquè és presa d'un neguit que el rondava de fa dies i ara pren cos, en aquest terrible atzucac. Recorda llavors el dia en què va veure la lletra que l'abadessa li escrivia a una Comtessa, i on entre moltes altres coses li deia:

Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vós, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic (Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos) un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
"Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rockandroll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran. 

Més amunt de Guardiola de Berguedà, el viatger que no sap qui és però sap amb qui voldria identificar-se s'atura un instant a la vora del camí. Surt al defora del cotxe i aspira l'aire fred. Res no es belluga. Gira el cap. Avall, cap a la plana, hi ha un mar quiet de boira fosforescent. Se sorprèn que l'hagi atravessada tan lleuger, tan com si res. Com si la vida fos una cançoneta lleu i blana. Encén la darrera cigarreta del dia i observa aquest punt diminut de llum que ofereix el verí del tabac. Com és que les coses càlides i lluminoses ens poden matar?

-Quan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius -mormola per a sí mateix.

Vora la una de la matinada, el viatger es colga sota les mantes i somia que és un peix que se l'empassa la balena i llavors ell és la balena, després un ocell de nom Àurea picuda, que s'atura  la branca d'un sicòmor a tocar una arpa pneumàtica. L'endema al matí, engega el televisor tot just quan en Josep Cuní diu:

-A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, l'Antoni ens obsequià amb un grapat de Sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Antoni, ...per tot. 

___________________________________
Els autors involuntaris del text són: Francesc Puigcarbó, lo gaiter de Sabadell; Robert Mitchum; Allau lo Dandy Avalanche; Matilde Urbach; Jordi Girbén el bohemi itinerant. En els lligams i les connexions hi han col·laborat l'Aris i la pròpia Comtessa citada anteriorment. S'hi inclou una cita del trobador Guillem de Berguedà, home culte i enginyós però totalment ignorant en qüestions vampiresques.

L'undemà d'ahir és avui. De Bellver a Vic

Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.

 A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.

A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.

A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?

La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.

Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre

Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?

Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.

Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.

En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.

Aquí s'acaba el que es donava, Joan

Aquí s'acaba la sèrie dedicada a Joan Perucho. Pels vorals i els marges d'aquest camí han quedat  una colla d'idees, suggeriments, correus, propostes. Textos a mig escriure, contes esbossats, biografies a mig imaginar. Vam començar el dia 28 d'octubre. És clar que podria seguir, però per quin motiu que no sigui la vanitat? Uns quants articles embastats, fotografies, algun video. Allò que compta només és que aquesta tarda -avui-, en un punt del territori real, farem la darrera escena. Si la neu ho permet i no em topo cap vampir a la carretera, tot baixant des de Bellver -on avui el termòmetre voreja els deu sota zero.

Cada cop que arribes al final d'una etapa, per petita que aquesta sigui, et queda una barreja estranya d'emocions. Ho has aconseguit, podies haver-te quedat a casa i no fer res, ho podries haver fet molt millor... I després la qüestió més terrible de totes:

i ara... què?

Després de donar-li voltes, finalment un dia em sincero amb mi mateix i em dic: doncs ara res, ara el no-res. Em ve de gust descansar. Tan sols recuperant l'itinerari que ha descrit la Matilde Urbach des de Vic, qualsevol pot comprendre-ho.

Escriu Matilde Urbach:

Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat: l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.


Morella, la Vall de l'Encantada. Torna travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

Durant aquest mes que hem passat en companyia de Perucho, els seus vampirs i herois, autòmates, fantasmes i bèsties fantàstiques no he fet altra cosa que circumval·lacions, jocs, línies tangencials. Al final sembla que calgui dir quatre mots de comiat, una conclusió. I no la puc dir, perquè som massa a l'inici d'alguna cosa. La continuació podria demanar un mitjà que no és el blog, però encara no ho sé. Els blogs són definitivament subculturals, marginals i prescindibles. Tal com som nosaltres.

Hem evitat l'ordre i la racionalitat, perquè potser és el millor homenatge a un autor idealista. El racionalisme ha fet fortuna en la crítica, i ha donat algunes respostes a qüestions humanes, però no ens ha canviat la vida. Del racionalisme en sorgeix l'arquitectura de la Bauhaus i després els blocs de la Verneda, de Bellvitge. Però encara ens emociona una catedral gòtica, la Naveta des Tudons, l'ermita encimbellada i en ruïnes, el castell de Llers.

La forma de parlar de Joan Perucho, per tant, ha estat una mena de crítica o comentari emocional que s'ha transformat en un joc. Es tractava de dir què sento quan llegeixo, com em sento, quines idees se m'acuden. És per aquest camí que el podem comprendre i apropiar-nos-el com sigui possible. Hem obert una porta a l'irracional, i el somni se'ns ha escolat cap dins. No la tanquis.

També és això el que demano als qui hagin seguit aquesta col·lecció d'apunts, i als qui entretant se'ls hagi acudit llegir Les històries naturals. Que és, decididament, una novel·la excepcional. Com només passa amb les coses excepcionals, m'ha dut per viaranys inesperats a rellegir i buscar textos fantàstics de Huysmans, Lord Dunsany, l'inevitable Lovecraft, Topor, Le Fanu, Villiers de Lisle. 

Gràcies al respectable públic que ha seguit aquesta aventura. Perquè ens n'enduem una cosa certa i palpable: ens hem divertit. I això ja no hi ha qui ho negui, ni qui ho prengui. Gràcies, Joan.
A reveure!

Tot són ombres i llum, miralls i opacitat.

Fotografies: 

1- En un punt incert, vora Fraga

2- A l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre

3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló

4- Camí Verd del Segre, entre Torres i el pantà

Diari del lladre (3)

L'estrella Ross 154, a la constel·lació del Sagitari, és a 9,7 anys llum de nosaltres. Això vol dir que si algú ens observa ara des de la seva òrbita, veu Saddam Hussein presidint el govern iraquià i Aznar parlant íntimament en català. Veu Joan Pau II escrivint la Carta Novo Milenio Ineunte. George Harrison i Richard Wright són vius. El meu pare també és viu encara, vist del Sagitari estant.

Des d'allà dalt, se'm veu a la platja de Son Binidalí, ajegut indolent, prenent el sol i llegint El juego del alfiler, acabada de publicar. Encara no he entrat mai a robar en cap casa. No puc dir que el 2001 fos innocent, però encara no havia forçat panys per apropiar-me dels secrets dels altres. Qui pugués ser a l'òrbita d'aquell estel...!

Tardaran nou anys -des de Ross 154- en adonar-se que l'autor del blog Travel to Narragonia acaba de perdre una carpeta molt preuada, que contenia uns dibuixos roents. No és una gesta especialment honorable, la veritat sigui dita. El relat del furt no m'omple d'orgull, però no puc deixar de somriure per dins. Si  el furt és memorable, és perquè m'ha donat la primera pista per a descobrir el misteriós dibuixant que persegueixo.

Vaig rastrejar els blogs que publicitaven l'absència de l'autor, de viatge durant el cap de setmana. Vaig escollir aquest Travel to Narragonia, i em vaig refiar del post on anunciava un cap de setmana al llac d'Iseo. Ple de vanitat, el blogaire donava els detalls precisos del viatge: dia de partida i de retorn. No em va costar trobar la seva adreça. Un petit xalet adossat, vora la vila de Rubí. Dissabte al matí de bona hora hi vaig arribar. I tot just quan volia fer saltar el pany del pàrking, veig l'home que frega el cotxe (un Hyunday Matrix de color verd oliva). M'emprenyo. El fals viatger és un mentider o ha frustrat l'excursió? (L'ha deixondit el mal temps que anuncia en Tomàs Molina?).

Abans de marxar, escuat, percebo un detall: l'estenedor. Hi ha dos calçotets, tres camises i dos parells de mitjons. És un home solter, i això sempre hi ajuda.

La Maargie, que és lleugera de cos i de ment,  i està disposada a col·laborar per veure'm feliç, no dubta en prestar-se al joc. La truco i una hora més tard és amb mi. Una hora i mitja més tard de la trucada, ja es revolca al llit amb el blogaire, i així jo puc remenar el seu estudi.

És un espai inhòspit, deshabitat. Lleixes buides, whisky barat, un televisor minúscul i envellit. A un home com ell, el cos de la Maargie li deu semblar un miracle de Déu, una visita de la deessa Fortuna que no mereix. Quasi trist i decebut passo els dits pels lloms de les poques carpetes, fins que me'n topo una que sembla oculta, rere la prestatgeria. I aquest tacte em canvia l'humor.

Ara, neguitós, l'obro. Hi ha retalls de diaris amb un recull grotesc d'articles del diari Avui, d'autors decididament sobiranistes, nacionalistes, no sé ben bé com es fan anomenar. Després d'Hèctor López Bofill i Alfred Bosch hi ha un full de tacte diferent. Un full cruixent.

Com deu haver arribat fins aquí la il·lustració? Qualsevol hipòtesi em sembla creïble mentre m'assec a contemplar el dibuix. Em sento neguitós, intranquil. Més encara quan descobreixo la inscripció al capdavall, a la dreta.

A.B. (!) Tinc les inicials del meu dibuixant, i sento com si el tingués agafat pels ous, perquè ara ja no se m'escaparà. Tenir les seves inicials és com tenir-lo, saber-lo, haver-lo. Ara tot és una senzilla qüestió de temps.

Des de Ross 154 ningú no sap res de tot això, i tardaran quasi deu anys en saber-ho. També tardaran deu anys en saber que avui és un mal dia: el dia que l'estupidesa i els mesquins han guanyat les eleccions al meu país.

El suplantador. Perucho, Cunqueiro i Vila-Matas

Al voltant de Joan Perucho han giravoltat dos enigmes principals. Un d'ells és la desaparició del seu llibre Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982), impossible de trobar durant molt de temps, de forma misteriosa. L'altre és una successió de fets inexplicables que l'impliquen o l'al·ludeixen, sense que ell no en digués mai res.

La recerca d'aquest segon misteri parteix de les al·lusions que van fer Álvaro Cunqueiro i Enrique Vila-Matas:

A l'article "Perucho en autobús", dins El traje de los domingos (Madrid, Huerga&Fierro, 1995, pp 165-166) Vila-Matas esmenta el espejismo de un Juan Perucho juguetón, que quiso hacerse pasar por H P Lovecraft.

A El erudito Joan Perucho, Cunqueiro també ho anomena: Me contó una rocambolesca apuesta con su amigo Néstor [Luján?], una aventura veraniega de antaño, cuando siguieron las rutas de un vampiro por el mapa, cambiándose los nombres y suplantando a aquél escritor tan querido, nuestro huraño Lovecraft y a su discípulo August Derleth.

A partir d'aquestes cites tangencials, el periodista Jordi Pérez Madorell ha aconseguit reconstruir i detallar unes fets quasi inverossímils però finalment documentats, que ha publicat sota el títol de Lovecraft a Catalunya, relat d'una suplantació.

Sigui com sigui, aquesta és la seqüència que cal acceptar:

Un home es va fer passar per Howard Philips Lovecraft el 1976. Tot i que l'escriptor havia mort el 1937, algú que feia servir aquests noms i cognom va recórrer un capciós periple per Catalunya i la Franja. En temps de transició, el suplantador no va trobar entrebancs: a qui molestava el doble d'un escriptor del gènere fantàstic?

El misteriós personatge va saber-se aprofitar del clima efervescent d'aquells anys, i va donar una conferència a la Biblioteca de Figueres, per la qual l'Ajuntament de la ciutat li va pagar vint-i-cinc mil pessetes. El títol, que ha quedat registrat a les actes i als balanços, era un suggestiu "Mites, llegendes i falsedats en arqueologia".

No se'n conserva el text, i la memòria s'ha perdut: els escassos figuerencs que recorden haver assistit a la conferència tan sols van retenir que per a ser nord-americà, el conferenciant tenia un domini excel·lent de la fonètica catalana. Més que ianqui, diuen, semblava del Priorat o potser de més avall, de l'Ebre.

Anys més tard, un periodista empordanès va rescatar aquells fets de l'hemeroteca. Quan es va adonar que el conferenciant era un impostor, va voler resseguir-ne les pistes. La seva investigació ha quedat recollida a Lovecraft a Catalunya: relat d'una suplantació (Antaviana edicions, Figueres, 2009).

Jordi Pérez Madorell va dedicar un parell d'anys a refer les anades i vingudes del fals Lovecraft, i va aconseguir dibuixar el mapa complert dels seus moviments. Anant de sorpresa en sorpresa, Pérez Madorell es va adonar que Figueres no havia estat l'única vila ensarronada. Figueres potser havia estat tan sols l'única ingènua, la qui havia publicat els fets: les altres van decidir silenciar-ho, i amagar la vergonya d'haver-se deixat entabanar.

El relat de Pérez ens explica el recorregut del farsant: Figueres, Llers, Montgat, Santa Coloma de Queralt i Vallfogona de Riucorb, Albinyana, Tivissa i finalment Pratdip.

Als diversos hotels i fondes on es va hostatjar s'hi va registrar com a Howard Love, Philip L. Craft o bé amb el nom complert i sense prejudicis. El lloc on aquesta història -que fins aquí podria ser divertida i innocent- esdevé truculenta i malagradosa és precisament a Pratdip.

L'alcalde de Pratdip (CiU) va obrir els arxius municipals al fals nord-americà, i l'home s'hi va passar un temps investigant. Fins i tot se li va assignar una subvenció per a estudis històrics. Pel mateix temps van desaparèixer dos treballadors temporers i es van posar dues denúncies: diversos veïns asseguraven haver estat perseguits, de nit, per una ombra inquietant que s'esquitllava pels carrers, embolicada en una capa negra. Les autoritats mai no van relacionar l'historiador estranger amb els fets.

Poc després el fals Lovecraft es va fer fonedís sense lliurar cap estudi a l'Ajuntament i mai més no se'n va saber res.

Jordi Pérez ha descobert que uns mesos més tard, a Horta de Sant Joan, un enigmàtic personatge es va inscriure a la fonda local amb el nom d'August Derleth. Però August Derleth, editor i deixeble de Lovecraft, havia mort el 1971. L'autor de l'estudi no es decideix a plantejar una hipòtesi final que conclogui l'enigma, però s'adona que una bona part de noms, llocs i esdeveniments mantenen una estreta relació amb l'escriptor Joan Perucho.

A l'epíleg del seu treball periodístic, Pérez deixa dues opcions obertes: la més plausible és que un estranyíssim personatge seguia les passes de Perucho, disfressat de Lovecraft. La segona, un xic estrambòtica, seria una revisió del cas del Dr. Jeckill.

Jordi Pérez Madorell, a la sortida de la presentació del seu llibre a Prullans (la Cerdanya). La temperatura havia baixat durant l'acte, i en cloure'l nevava tan intensament que hagué de fer nit en una pellissa. 

Arribats en aquest punt cal retornar a aquella cita de Cunqueiro, al principi. Perquè Cunqueiro no resol gens el misteri, i no fa altra cosa que complicar-ho més:  El erudito Joan Perucho, dins El Envés (Barcelona, Tàber 1969, pp 342-344) es va publicar set anys abans que succeïssin els fets, si fem cas de Jordi Pérez Madorell.

______________________________
Aquest apunt està dedicat a la memòria de Jordi Pérez Madorell (Santa Coloma de Queralt, 1963 - Toloriu, 2010). Fou mentre redactava aquest text que la vídua em va fer saber la seva condició civil, molt recent. Pérez no es va refer d'una pulmonia doble obtinguda al Pirineu, i va finar fa pocs mesos. Com que no el coneixia, no lamento especialment la pèrdua, tret perquè no podré dilucidar els punts foscos de la seva argumentació. D'altra banda, jo diria que la vídua tampoc no es mostra especialment afligida: no es mostrava gaire trista a la barra de "La Ferreteria", una molt recomanable cerveseria del centre de Reus (vora la plaça del Mercadal), on ens vam entrevistar per a donar-li el condol.

Diari del lladre (2)

Davant dels meus ulls s'il·lumina una aurèola de verd pistatxo, una aurora àcida i la boca seca. De primer és fosca, després es fa incandescent. És el sostre de la cambra de la Maargie. Palpo amb el braç esquerre, estic sol, nu i ajagut, cobert per un llençol de color crema. Per poc que pari l'orella, ja sé que no hi ha ningú al pis. Per la finestra del celobert entra la veu d'un canari, remor de rentadora que centrifuga i el cantusseig (mig cantat, mig xiulat) d'una veïna: Suspiros de España. Sóc en un barri dels afores, un dia qualsevol.

De vegades cal forçar panys, encobert de nit i de sigil. De vegades, les portes s'obren i les noies et somriuen. És tan estranya la vida del lladre com la del fuster o del taxista, l'antropòleg, el cirurgià, el serraller o el tarotista.

Quan poso els peus a terra, la vista sempre esmolada per l'hàbit del furt em fa veure les dues tires del parquet que no encaixen. Me'n vaig a la cuina a buscar un ganivet, i al damunt de la torradora del pa trobo la lletra gruixuda i grollera de la Maargie. Només em commou una mica aquesta inicial del capdavall, que es vol convertir en un cor.

Està escrit al revers del check-in de Ryanair. Però no es correspòn a un vol cap a Holanda, sinó a Itàlia. No m'entretinc a imaginar què deuria buscar la Maargie a Bergamo. Un amant milanès?

Amb el ganivet del pa alço el parquet i amb la punta dels dits aconsegueixo pinçar l'extrem groc d'un full. Una nova il·lustració.

No dubto gens que es deu a la mateixa mà que els anteriors. Sense signatura ni pistes de l'autor. La primera idea que em ve és, naturalment, que en Federico Robles no deu dur una vida tan avorrida com li suposava, i que va repartint dibuixos pornogràfics a les seves amigues. Tot i això, no puc creure que Federico sigui el dibuixant.

Sense saber com, sento unes ganes terribles de descobrir aquest erotòman. Guardo el dibuix. Vull saber qui és, i si ha distribuït altres dibuixos, on són, quina vinculació uneix l'anodí Federico Robles amb el grafòman. Engego l'ordinador de la Maargie, a veure si hi ha sort i no fa servir claus d'accés.

Per més que vulgui desemmascarar el dibuixant, no puc deixar de treballar. D'altra banda, no se sap mai si l'atzar em durà al meu misteriós artista. Descobreixo un grapat de blogaires innocents que expliquen que no hi seran durant dos, tres dies, quatre. Deuen voler desvetllar enveges als qui ens quedem a la ciutat.

Definitivament, li he sabut trobar una utilitat al blog que no podia preveure.

Diari del lladre (1)

El tenia per un tipus gris, ensopit i rutinari. Desapassionat, només mogut per petits impulsos de consumidor mediocre, atent a les modes i els anuncis de la TV. Creia que a casa d'en Federico Robles no hi trobaria res de meravellós: objectes adotzenats i més o menys moderns, tecnologia de rebaixes, quatre xavos, una col·lecció de cinema i música vulgar procedent de les ofertes i els esquers de la premsa dominical. Pel·lis de Tom Cruise a un euro, Greatest Hits d'Abba i de Bon Jovi, potser aquell CD de la Norah Jones obsequi d'una companya de l'oficina amb qui va tenir un brevíssim flirt.

Però jo sóc un lladre i el pany era tou, i la nit llarga i càlida. I en Robles d'excursió amb Ryanair a Frankfurt fins diumenge al capvespre (anada i tornada per vint-i-nou euros, que el tinc ben observat). La fortuna m'acompanyava: els veïns del pis del damunt -uns joves estudiants holandesos de l'Erasmus- feien una festa estrepitosa. De manera que la senyora Antònia, al dessota, havia augmentat el volum de la tele fins al màxim. Sóc destre i silenciós quan treballo, però si aquell dia m'hagués endut l'amiga a la feina i haguéssim cardat com salvatges, tret d'ella ningú no ho hauria recordat.

Quan duia poc més de deu minuts al pis, em vaig adonar que rere el desaigüe de la pica, a la cuina, hi havia dues rajoles sospitoses, mal col·locades. Una petita pressió amb un ganivet les va fer caure. Al darrera hi havia una capseta de llautó, Galetes Birba, de vores rovellades i traïdores. Vaig furgar sense mirar, esperant el tacte dels menyspreables bitllets. Però no eren bitllets, i llavors ja no sé pronosticar què podria ser.

Els dits van topar-se un rectangle rígid. Qui era aquell home uniformat i que els anys deuen haver engolit, dècades enllà?

Quin parentiu deuria tenir el vell coronel amb en Federico Robles? Mentre encara em demanava perquè aquell home ensopit amagava la fotografia de l'antic militar colonial, em vaig adonar que dintre la caixa hi havia encara una segona sorpresa. O més ben dit encara, dues sorpreses. Dos dibuixos no massa bons, esgrogueïts i amb les vores rosegades pels insectes.

Recullo les eines i penso en marxar cap a casa amb les troballes, per engrossir el meu arxiu. En Federico m'obligarà a obrir noves carpetes, amb categories noves. Mentre penso quin títol duran, m'adono que els dibuixos anònims m'han desvetllat una líbido distreta, endormiscada. Amago les relíquies dins el folre de l'americana i truco al pis dels estudiants, que ja duen l'orgia avançada. De seguida percebo els ulls lànguids, aquosos i lúbrics de la Maargie, que espera asseguda en una butaca d'Ikea mentre xarrupa un líquid roig, dolç i espès.