Empar Moliner i la constitució de paper

A "El punto ciego", Javier Cercas es qüestiona sobre si els escriptors han d'opinar de política. Ho fa en un capítol on parla del compromís (la ressenya del llibre és a l'article del dessota d'aquest). Cercas es pregunta si fa bé d'escriure la seva columna a El País. A mi, aquesta columna m'ha dut moltes satisfaccions, especialment quan parla de la cosa catalana perquè allà hi llegeixo el què jo penso (més o menys) però ben expressat, ben escrit.

Acabo de saber que l'escriptora Empar Moliner ha decidit cremar un exemplar de la constitució espanyola davant les càmeres. Ho ha fet davant les càmeres de Tv3, on hi ha aparegut per explicar-ho. A m'hi m'han vingut ganes de cremar una edició facsímil de "El cant dels segadors" davant d'una càmera, més que res per comprovar si a tots els alegres demòcrates catalanistes també els farà tanta il·lusió, i per saber si vindrà la Tv3 a retransmetre-ho.

La crema de llibres no em farà parlar dels nazis de Munich, aquest cop. Està massa vist i, a més a més, la crema de llibres no la van inventar els nazis de Munich. Mossèn Jacint Verdaguer, quan era amic i tresorer del Marquès de Comillas, va comprar l'edició completa d'un escriptor català i la va cremar en públic (mai més no s'ha vist que un escriptor català esgoti l'edició). El motiu? L'autor criticava el seu Marquès, i ell es va ofendre personalment. Va resoldre-ho amb unes flames reparadores. Verdaguer ho explica en primera persona, en un dels millors llibres mai publicats en llengua catalana de tots els temps: "En defensa pròpia". Un text duríssim, esfereïdor, poètic, molt complex.

El darrer acte de Fe de la Inquisició el va dur a terme l'església catalana, a finals del segle XIX. Van confiscar un carregament de llibres espiritistes i anarquistes al port de Barcelona i els van cremar en una esplanada de la Ciutadella. Sota la batuta del senyor Bisbe Torras i Bages, que disposa d'una avinguda a Barcelona i de molts carrers arreu de la geografia de la sardana.

Explicat així, el gest de l'Empar Moliner no és nazi: només és hereu d'una llarga tradició, catalana i anterior.

De l'Empar Moliner he de dir que la conec per la seva presència intermitent a la pantalla de la Tv. Recordo els antics temps de les "Crónicas Marcianas" al costa d'en Xavier Sardà. No n'he llegit mai gran cosa: vaig començar un llibre de contes i el vaig deixar en acabar el primer, força breu. No vaig cremar el llibre perquè l'havia agafat en préstec d'una biblioteca pública.

De l'Empar Moliner sé que exerceix de graciosa força oficial als mitjans públics catalans. Abans de cremar el llibre, per tant, s'ha proveït d'una claca contumaç que la protegeix. Hi ha una certa covardia en el gest flamíger. El valent és el qui es llença a l'arena sense l'empara de ningú més que de sí mateix (i/o de Déu).

Sé que l'Empar Moliner s'ha explicat i ha dit: sóc una escriptora i dic el que em dóna la gana. A mi em sembla que, encara que no fos escriptora, també tindria dret a fer-ho, però aquesta subtil invocació a una categoria superior és una altra qüestió. En aquest blog, jo també dic el que em dóna la gana, sense manies i sense la cobertura mediàtica d'un canal de televisió que paguem (generosament, alegrement) els graciosos i els tristos, els guays i els frikis, els escriptors i els analfabets. Els independentistes, els unionistes, els federalistes, els espanyolistes i els que es caguen en les pàtries. I àdhuc els anarquistes.

A banda de fer-me pensar en Javier Cercas, la senyora escriptora Moliner també m'ha fet pensar en l'Stephan Zweig i "El món d'ahir", on descriu el clima pre-salvatge d'aquella Europa que enfilava alegrement el camí de la barbàrie. No sé si avancem cap a la barbàrie: el què em preocupa és que hi hagi aquesta mena de gestos però sobretot el silenci, l'aquiescència, la somnolència.

L'escriptora Moliner invoca la llibertat per fer allò que li dóna la gana. I malgrat que jo també crec que és necessari expressar-se de veritat, i que és oportú que l'escriptor es fiqui en política, també penso de la llibertat allò que deia el geni de Calanda: el fantasma de la llibertat.

Cal anar amb compte amb la llibertat individual, com adverteix Lenin molt raonadament: parlem de la llibertat del Mossos d'Esquadra per buidar-li l'ull a la senyora Ester Quintana? Potser estaria bé recordar-li a l'escriptora que la llibertat del policia en qüestió és en mans d'un jutge que es guiarà per lleis i codis. Entre els quals hi ha la Constitució que ella crema, graciosa i joiosa amb el seu verb lleu i desenfadat, i alimentat per un canal de tv públic.

Javier Cercas i "El punto ciego"

Vargas Llosa és el millor escriptor en llengua castellana des del Cervantes de El Quijote? Com ho podem afirmar? La novel·la espanyola és dèbil? Clarín no és Flaubert i Galdós no és Balzac (ni tan sols Eça de Queiroz)?.

M'agrada com escriu en Cercas. M'agrada perquè em fa pensar alhora que gaudeixo, i això és un luxe més gran que viatjar en veler per les illes gregues mentre obrim una ampolla del vi més car. Recordo que, quan va publicar "Soldados de Salamina", vaig tardar anys a llegir-lo, perquè creia que era un producte destinat a fer caixa a través d'una bona promoció de marketing, però res més. No recordo qui em va advertir que anava errat. Fos qui fos tenia raó: jo anava errat. "Soldados de Salamina" va ser, per mi, una empenta: m'agrada molt com tracta el tema de la guerra i el de a postguerra.

El tractament d'aquestes qüestions no és maniqueu, no és el fàcil. La lectura no em va dur a voler visitar el santuari del Colell (com es veu que li va passar a molts lectors), però vès per on em va dur a llegir Sánchez-Mazas, a rellegir Sánchez Ferlosio i, finalment, aquesta fou l'autèntica gènesi d'"Aire brut", la novel·la que vaig publicar el 2013.

Cercas ha publicat força treballs des de llavors, i tots m'han semblat interessants malgrat que m'han desvetllat una admiració desigual. I això és bo. El lector ha de crear un relació analítica i crítica amb l'autor que admira, hi ha d'entrar en diàleg. És a dir: en conflicte. Al damunt de la tauleta de les lectures de casa ara hi ha tornat "Anatomía de un instante", rescatada d'entre l'estanteria amb aspecte de nínxol malgrat que els cossos hi reposin drets, com els guerrers indis.

El darrer és aquest breu i intens "El punto ciego", un assaig sobre literatura que em sembla dels més intel·ligents que he llegit. M'ho sembla perquè proposa, arrisca, qüestiona, s'autocritica. I li demana al lector que pensi. Que pensi primer al costat de Cercas i més tard pel seu compte, una mica a l'estil del Virgili de la Divina.

Cercas explica d'on sorgeix la novel·la, aquest gènere plebeu i bastard. L'evolució d'aquesta forma literària. I quan diu "forma" diu justament això: la novel·la és forma. Ni argument ni trames ni punyetes. Citant precisament Vargas Llosa, a les pàgines de "El punto ciego" hi ha la imatge preciosa de "el striptease invertido", que ja no oblidaré mai. L'autor comença per mostrar un cos nu i a continuació el va cobrint de robes i més robes fins a construir la novel·la. Forma.

La tesi que dóna títol al text, "el punt cec", cal tenir-la en compte, i me l'he apuntada a la llibreta de les notes que guardo gelosament. Es podria sintetitzar així: una bona novel·la formula una pregunta, la resposta de la qual és la recerca de la resposta però mai la resposta: és boig don Quijote? És culpable en Josef K de "El procés"?

"El punto ciego" parla de moltes més coses, de molts més autors. De Borges, de Coetzee, de Kenzaburo Oé, de Melville, de Lampedusa, de Conrad... I planteja altres qüestions, algunes de les quals em toquen, com ara el compromís de l'escriptor amb la literatura. Aquesta és una qüestió especialment sensible -crec jo- per als escriptors catalans, cap dels quals no es vendria la seva mare a una xarxa de traficants d'esclaves a canvi de fer una bona novel·la, i la majoria dels quals afirmen, ingenus, que primer és viure i després escriure. Quan tots sabem que això és fals.

Per a l'ecriptor, primer és escriure i després viure. De tota la vida.

Boadella i el silenci de l'Empordà

Fa pocs dies, un grup armat amb destrals va entrar a la casa del dramaturg Albert Boadella i va talar tres arbres. Tres xiprers. No calen reivindicacions: tothom sap qui, perquè. Boadella és públicament contrari a la independència de Catalunya i per això ha rebut un avís. Un advertiment sever, a la manera antiga. Ara ja sap què pot passar-li, a ell i a la seva família, el dia que els independentistes aconsegueixin els seus objectius polítics.

Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya.

Potser és exagerat comparar els fets amb allò que feien els alegres xicots nazis a Munich, a principis dels anys 30. Potser només es tracta d'un grup d'eixelebrats saltaulells empordanesos que, després de fer uns quintos al bar del poble, es van engrescar i van passar pel cobert de la masia del papà, a buscar un parell de destrals.

No res de l'altre món. Però també es tracta del silenci dels mitjans d'informació catalans, la mirada dels quals arriba a Madrid, però no veu res remarcable a l'Empordà. Ni piu sobre els xiprers de Boadella. Però m'imagino què hagués passat si (sense sortir de l'Empordà) li haguessin decapitat tres buganvíl·lies a en Lluís Llach. Dues editorials (el Punt-Avui i l'Ara), tres tertúlies matineres a tv3 i un Punt Cat.

I per cert: per què precisament tres xiprers? Aficionat com sóc al gènere negre, formulo tres hipòtesis:

1. L'acte llenyataire conté una referència al Pi de les Tres Branques.
2. Els llenyataires es van espantar, es van fatigar o se'ls va fer tard un cop tallat el tercer arbre.
3. El número tres és una signatura al·lusiva. Convergència, Esquerra i la Cup.

Però deixem-nos d'hipòtesis i tornem a l'Empordà.

L'Empordà és un lloc quasi irreal, l'Arcàdia en versió pròpia -catalana: el paisatge és bellíssim, les postes de sol inenarrables i tothom és català des d'infinites generacions, la comarca monolingüe, el jardí particular de l'aristorrància catalana. Un dels valors de l'Empordà és el silenci i la pau, com als més bells cementiris vora el mar. Deu ser per presservar la bellesa silenciosa que ningú no ha trobat res a dir sobre el cas dels xiprers de la casa de Boadella (o bé: el nostre mal no vol soroll).

Albert Boadella és dels catalans que m'agraden i que m'ajuden a valorar el territori on -per atzar- em va tocar de néixer. És un dels responsables que m'enamorés del teatre (de l'art) quan era molt jove. Boadella va anar a la presó a les acaballes del franquisme perquè una obra dels Joglars -La Torna- va ofendre la guàrdia civil, li van administrar un consell de guerra i el van engarjolar. El dia abans del judici va protagonitzar la fuga calcel·lària més cinematogràfica de la nostra latitud: va simular una apendicitis i va ser traslladat a l'hospital. Valent-se de les seves dots de comediant (agilitat, transformisme) va fugir davant dels nassos dels guàrdies que el custodiaven.

Això va passar el 1977.

El 2016, el sector agressiu de l'independentisme català entra a casa seva i li talla tres xiprers. Estàs advertit de nou, Albert: les forces de l'ordre no han deixat de vigilar-te mai. Mai no van tallar arbres dels franquistes empordanesos.

Potser és exagerat comparar les coses que passen a Catalunya el 2016 amb les que passaven a Munich a principis dels anys 30 del segle passat. Però si us plau, que deixin de dir "la revolució dels somriures" quan parlin del procés independentista català. Crec que Jordi Turull i Josep Rull (els Dupont i Dupond del processisme) haurien d'aprendre a distingir quan la ganyota del somriure és la d'un somriure macabre. O malèfic.

Siguin quines siguin les opcions polítiques de Boadella, és un dels grans dramaturgs del país, i potser el més interessant dels darrers 50 anys. Que el franquisme agònic li endinyés un consell de guerra per ofenses i que els alegres xicots de la destral independentista li augurin un nou judici sumaríssim és la prova definitiva que ens diu això, que Boadella és un dels grans artistes de la nostra història. La funció de l'artista és dir, assenyalar, incomodar, incordiar el poder. L'artista que vol agradar alhora el públic i el poder, tothom ho sap, no és un artista: és un llepaculs. Això sí: els llepaculs catalans no cal que temin els nois de la destral, perquè a ells no els tallaran els arbres del pati.

Boadella serà recongut com un clàssic, que és aquell que ha estat modern abans. Modern i incòmode. Rull i Turull, així com els intel·lectuals orgànics dels règim (Salvador Cardús posem per cas) són simplement uns antics, un arcaics. Perquè ja varen néixer antics. Els xicots de la destral no constaran a la història, el procés es difuminarà entre les boires del temps, l'Empordà serà el paisatge més bell de tots els paisatges que es fan i es desfan.

Podria ser que algun dia tinguéssim uns mitjans de comunicació públics i dignes, i veus que denunciïn quan cal i algun intel·lectual tertulista de la Tv3 que no sigui tan orgànic, tan del règim i de la subvenció, tan llepaculs. Germans, preguem.

Si algú té un parell d'hores per perdre, li deixo l'enllaç a la gravació de la peça teatral "El Nacional". No dura més que un partit del Barça i és molt més breu que una sessió del Parlament de Catalunya en què es debat el text d'una declaració (solemne o molt solemne) sobre les intencions de desconnexió d'Espanya. "El Nacional" és una peça força especial, de to melancònic i crepuscular, en què Boadella va imaginar el pitjor futur de Catalunya. Ho va encertar.

Sociolingüistes i intel·lectuals. A Pau Vidal

Diu en Pau Vidal, a Vilaweb, que sobre el conflicte lingüístic a Catalunya només n'haurien d'opinar els sociolingüistes. És a dir, els qui en saben. Hi estic força d'acord. Amb la sociolingüística passa com amb el canvi climàtic: tothom té la sensació que la seva opinió sobre la qüestió es mereix ser dita, escrita i escoltada. Tots ens sentim una mica Pilar Rahola, aquella opinadora que és capaç de discutir Stephen Hawking, fer una pausa breu i després pronosticar el futur de l'Islam. És una de les conseqüències de la cultura "tertuliana". Els blogs d'opinió també som una mica pilaraholians, tot sigui dit: és un dels riscos de la democratització i la universalització de la cultura, què hi farem.

Estic d'acord amb en Pau Vidal en això. I en poc més. Diu en Pau que la "imminent república catalana" haurà de decidir sobre quina és la llengua oficial del nou estat. Aquí ja no el veig massa encertat: a mi em fa l'efecte que la república catalana està molt verda, i no la veig abans de dos o tres-cents anys. Però no discutirem pas com si fóssim futuròlegs discrepants (o una horrorosa mescla, frankeinsteniana, de Pilar Rahola i Sandro Rey).

Com que no tinc formació en sociolingüística suficient, no el discutiré en aquests termes. Si des del punt de vista acadèmic cal dir que hi ha conflicte lingüístic a Catalunya, ho accepto. Però vet aquí que aquesta reedició del debat arrenca a partir d'una cosa com el manifest que ha publicat el col·lectiu Koiné. (Koiné: a pretensiosos ningú no els guanya. I a risc de fer el ridìcul, tampoc).

El col·lectiu (forjat al bressol de l'ANC) afirma que a la Catalunya-estat hi hauria d'haver una sola llengua oficial. Els Koiné són una mica pre-Gestapo en versió petita, a escala catalana i barrufetesca. El manifest el signen 250 intel·lectuals. "Intel·lectuals" (cosa que no sé què vol dir ni on es dóna aquest títol-categoria) entre els quals hi ha alguns sociolingüistes -com el propi Pau Vidal- però també molts d'altres que no pertanyen a la seva disciplina acadèmica. Hi ha l'ínclit intel·lectual omnipresent del règim, en Salvador Cardús -que no és ni sociolingüista ni filòleg, però sí que és un señorito de mierda, com deia en Juan Marsé.

No els va renyar, en Pau, als intromissos?

Llegeixo la llista de signadors del manifest i descobreixo que està ordenada jeràrquicament, escrupulosament. Es comença per les grans figures de la universitat i es va descendint, fins que al final hi ha admesos que són escriptors de gènere, pobres traductors i fins i tot mestres de primària, com en un acte de pietosa condescendència. No sabem si hi haurà república, però sabem que estarà severament ordenada. Per mi que al col·lectiu Koiné hi ha algun antic estalinista reciclat, perquè s'hi ensuma un tuf de nomenclatura. I un auguri de Gulag.

A partir d'aquí opino com a mestre de primària i com a escriptor discret. Em sento una mica autoritzat a fer-ho, però deixant clar qui sóc, i admetent la meva categoria, tan baixa com extra-sociolingüística. Oposito a deportat en un futur camp de reeducació catalanista per allà a la glacial plana de Lleida. M'imagino el Pau Vidal ben abrigat per les millors teles tèrmiques del Decathlon, fuetejant els mals catalans.

Li demanaria:

• un cop l'independentisme ha après que no és majoritari i que li cal ampliar la base social (fins i tot en Puigdemont ho dixit), sorprèn que decideixi fer-se antipàtic en qüestions tan sensibles com aquesta, sobre els usos lingüístics de les persones.
• als redactors i signants del manifest els convidaria a passar un dia per una escola catalana i pública qualsevol, a l'hora del pati (que no és una hora si no només mitja horeta: no els robaré massa temps de la seva àrdua activitat intel·lectual). Els diria que, com ja saben, a les escoles públiques catalanes hi ha una sola llengua vehicular i ensems oficial, i que a les aules només parlem en català (com si ja fóssim a la república delirada). I un cop dit això, que surtin al pati i parin la seva orella d'intel·lectual.
• als intel·lectuals del règim els convidaria a investigar què vol dir "immersió lingüística" a Suècia i a d'altres països nòrdics d'àmplia tradició democràtica i socialdemòcrata, perquè em temo que no en tenen ni idea.
• es pot legislar en contra de la vida? Es pot modificar la vida a cop de llei? Posareu un comissari lingüístic als catres per corregir els amants quan s'exclamin en castellà enmig de l'orgasme?
• com és que cap sociolingüista astut no ha comentat per què cada cop hi ha més novel·les catalanes que recorren al castellà en els diàlegs, quan necessiten dir la vida real dels carrers de Catalunya? Com és que en Juli Vallmitjana no ho va fer i nosaltres sí?
• em sorprèn que la majoria dels senyors i les senyores que signen el manifest Koiné hagin viscut (o tinguin coneixement) de les maniobres repressores del franquisme, que pretengueren substituir la llengua que parlaven les persones per la via d'imposar una llengua oficial. Què els ha ensenyat la història?.
• els ultramilionaris jugadors estrangers del FCBarcelona-Qatar han adoptat el castellà com a llengua vehicular, i s'han instal·lat a Pedralbes o a Sitges. Els immigrants pobres, pàries i sense papers s'han instal·lat als suburbis dels pobles i les ciutats, i han après que el castellà era la seva llengua de comunicació amb els autòctons. Què deu voler dir aquest fenomen "transversal"? Aquest fenomen es canvia per mitjà d'un decret?
• com és que la darrera gran novel·la en català sobre Barcelona és "La plaça del Diamant" i les següents són escrites en castellà per en Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Carmen Laforet?
• com s'explica que la literatura actual que descriu millor Catalunya es degui a catalans que s'expressen en castellà com Enrique Vila-Matas, Víctor del Árbol, Toni Hill, Jordi Ledesma, Carlos Zanón, etc? Són espanyolistes o franquistes o agents secrets de Ciudadanos?

Tal com el lector pacient, compassiu i atent haurà intuït, no sóc gaire partidari de la república catalana que ens volen imposar. I tampoc no sóc votant ni militant o simpatitzant del PP. Ni de Ciutadans. Ni tan sols del PSC. Sóc partidari de relaxar-se i de deixar que, en qüestions de llengua, la vida faci. En el meu temps lliure escric en la llengua en la qual em llegeixes, i a la meva vida laboral procuro que els infants parlin i escriguin bé en la mateixa llengua. És la meva feina, i m'hi deixo la pell per fer-la bé. Perquè el sou que em paguen surt dels fons públics. Però no sóc indiferent a la vida ni a la realitat.

Em preocupa més el conflicte de classe que el nacionalista, què hi farem. Em preocupa més el conflicte entre rics i pobres i em preocupa que hi hagi tants il·lustres cervells disposats a legislar, tot reprimint, sobre les paraules que diem. Em sap greu i em dol. I alhora m'entendreix aquesta cosa tan humana. M'imagino les autoritats de l'imperi romà i els reietons ibèrics pugnant per imposar, defensar, reprimir o castigar la llengua dels súbdits. I al final, ni llatí ni ibèric: una mescla joiosament autogestionada pels parlants. Pobre Pau Vidal i la seva colla d'intel·lectuals decadents! Som esdeveniments en el temps i res més. I res més.

La naturalesa és més bonica que la cultura, perquè no té intel·lectuals que la regulin.

Si jo fos independentista procuraria fer amics i guanyar partidaris explicant que farem un país tolerant, democràtic, culte, social, plural. Me'n guardaria prou d'amenaçar amb legislacions sobre la "llengua oficial" (i mira que sona endimoniadament nefast això de "llengua oficial", carai!). Però en fi, vosaltres sou els acadèmics i els experts. Vosaltres en sabeu més que jo i que déu. 

Post vida (de un escritor)

al señor Francesc Cornadó

Cuando me pregunto por qué se escribe una literatura tan débil en este tiempo y este lugar, se que debería buscar la respuesta dentro de mi, pero normalmente rehuyo la cuestión y acuso al tiempo, al lugar o al primero que pasaba por ahí.

Algún día debería afrontarlo y pensar de veras, con el máximo de neuronas disponibles que me quedan. Mientras tanto, repaso los capítulos anteriores.

Aunque siempre quise ser escritor y ya escribía cuentos en la infancia, también quise ser otras muchas cosas. En parte por el carácter curioso o inquieto y en parte por la terrible duda que me enseñó a dudar mi padre: ¿se puede vivir de eso?

A los 24 años gané mi primer concurso literario: me dieron 250.000 pesetas (1.500 euros) por cinco cuentos infantiles. Ocupaban 15 folios mecanografiados.

A los pocos días me llamó un editor y me encargó una novela juvenil. De esa novela se vendieron unos 11.000 ejemplares y se publicó simultáneamente en catalán, castellano y euskera. La editorial me llevaba a presentar la novela por ahí. Me daban 10.000 pesetas (60 euros) por cada presentación, y a veces hacíamos tres: dos por la mañana, una por la tarde. O al revés. Un año más tarde publiqué otra novelita para jóvenes en la misma editorial. Esta vez se vendieron menos. Hubo un año en el que, entre los derechos de autor y las primas por los bolos, pude haber vivido dignamente sin hacer nada más. Pero no lo hice. Opté por una actitud típicamente catalana: "trampejar". Se puede traducir por hacer equilibrios, marear la perdiz, sortear escollos, hacerse el loco (o el sueco).

Un año más tardé gané otra vez un premio de cuentos infantiles. Me dieron 1.500 euros de nuevo, pero en pesetas. Esta vez no llamó ningún editor.

Pasé años escribiendo solo para mi, y centrado en estudiar Magisterio y empezar a buscar otras cosas en la vida. Viajé, estudié teatro, experimenté con algunas drogas, etc. Fueron tiempos confusos y de aprendizaje. Me di bastantes hostias durante este periodo.

Una noche me puse a escribir una obra de teatro a eso de las diez de la noche, y a las seis de la mañana la di por terminada, porqué debía irme al trabajo. La presenté a un concurso de una editorial bastante prestigiosa. Eso era en 1996, yo acababa de cumplir los 30 años. Me dieron otra vez 250.000 pesetas y la publicaron al cabo de un año, por cuestiones de agenda. Al año de la publicación recibí una carta de la editorial: le comunicamos que los ejemplares en estoc de su obra (casi todos) van a ser destruídos en una planta de reciclaje ubicada en una comarca de Gerona. Si quiere, puede pasarse por allí a rescatar los que desee. Atentamente.

Rescaté 30 ejemplares más o menos, los que pudo albergar una caja de cartón discreta, sin avaricia. La población y toda la comarca en donde está situada la factoría de reciclaje de papel son muy bonitas y limpias. Hay bellos paisajes y lindos chalés. Nunca me gustó Gerona: demasiado pulcra y aseada, demasiado catalana. Prefiero el sur, de Tarragona para abajo.

Yo continué escribiendo, pero ahora solo para mi. Creo que los mejores cuentos (y alguna novela) que he escrito los escribí en los diez años siguientes, durante los cuales me olvidé de premios, concursos, editoriales, etc. Durante estos diez años descubrí el dibujo, la pintura al óleo y las acuarelas. Hice exposiciones en baretos y restaurantes de medio pelo, vendí algunos cuadros y luego huí despavorido del siniestro mundillo de los pintores que venden cuadros en baretos y restaurantes de medio pelo entre puñales voladores y dagas que te decapitan de un solo tajo, como en las más terribles escenas de "El corazón de las tinieblas".

En 2006 reincidí en lo de los premios literarios no se como ni porqué, con una novela sobre el espiritismo en los años 30. Me premiaron la novela con 12.000 euros (habrían sido 2 millones de pesetas, pero ya estamos en la era del Euro). Acostumbrado desde pequeñito a la vida pequeña y austera, otra vez podía haber vivido un año sin pegar un palo al agua, escribiendo en mi casa. Otra vez no lo hice.

De esa novela se vendieron poquísimos ejemplares, aunque esta vez la editorial no los destruyó. Si las ventas no fueron nulas es porqué entonces, la Generalitat de Cataluña compraba unos 300 ejemplares de todo lo publicado en catalán, para distribibuirlo en bibliotecas y demás centros culturales. En realidad, esta novela sigue en el catálogo de Pagès editors que se reedita cada año.

Un día me escribió un lector espiritista y me contó algo entre ridículo y espeluznante.

De nuevo me olvidé de publicar y me puse a escribir lentamente mis chorradas, mis neuras, mis paranoias, mis miedos. Al cabo de cuatro o cinco años di con un argumento de fantasmas, almas transmigratorias y demás sandeces, a la que le di la forma de novela medio negra medio policial, aunque en realidad es un homenaje a Lovecraft situado en la Barcelona de postguerra. No me había enterado porqué no leo novedades (o las leo mal y deprisa, sin amor ni intención), pero resulta que la novela negra y sus aledaños se habían puesto de moda durante este tiempo.

El original llegó a una editorial, les gustó y la publicaron. Por lo que me cuentan, se habrán vendido unos 500 ejemplares, lo cual no está nada mal. En mi centro de trabajo hay justamente unas 500 personas, y si me las imagino a cada una de ellas desfilando con la novela en la mano me siento bastante satisfecho. Me lo tomé más o menos en serio, escribí otra novela (esta vez deliberadamente "negra") y me la premiaron. Desconozco como van las ventas porqué se tarda bastante en tener datos.

Esta no es una historia de premios si no de dudas y errores, de largas decepciones salpicadas por instantes de alegría. Es una historia sobre el desapego de los premios y de uno mismo, de su peligroso ego. Una historia con moraleja provisional que trata de la vida, de lo efímero, de la vanidad y de lo vacío. De un niño que quería ser escritor y sin embargo publicó cositas como lágrimas en la lluvia (se que eso de las lágrimas y la lluvia le sienta bien a los finales y además alguien dijo que era una cita de Rimbaud, aunque es mentira).

Quizás algún día vuelva a escribir algo para los demás, pero por ahora para mi, y ando buscando desiertos que cruzar. Incluso me he cambiado de idioma para ponerme trabas, para joderme a mi mismo. No hay casi nada más gustoso.

Esta también es una historia sobre la estupidez más terrible, que es la propia e intransferible: creo que solo he aprendido una cosa en los 26 años que han transcurrido des de cuando tenía 24. Lo que he aprendido es eso: que si algún día me lo puedo permitir me voy a pegar un año sin dar golpe. Mi iré a un país cálido y barato, me compraré una máquina de escribir y un paquete de 500 folios y escribiré entre cervecita y cervecita, bajo una sombrilla de rayas blancas y verdes. Y cuando termine, echaré los folios escritos al mar, que estará ahí mismo, a pocos metros.

Los folios que hayan quedado en blanco se los daré a los niños que corren por ahí para que los transformen en aviones y los vuelen en la playa.