13 abr. 2016

Empar Moliner i la constitució de paper


A "El punto ciego", Javier Cercas es qüestiona sobre si els escriptors han d'opinar de política. Ho fa en un capítol on parla del compromís (la ressenya del llibre és a l'article del dessota d'aquest). Cercas es pregunta si fa bé d'escriure la seva columna a El País. A mi, aquesta columna m'ha dut moltes satisfaccions, especialment quan parla de la cosa catalana perquè allà hi llegeixo el què jo penso (més o menys) però ben expressat, ben escrit.

Acabo de saber que l'escriptora Empar Moliner ha decidit cremar un exemplar de la constitució espanyola davant les càmeres. Ho ha fet davant les càmeres de Tv3, on hi ha aparegut per explicar-ho. A m'hi m'han vingut ganes de cremar una edició facsímil de "El cant dels segadors" davant d'una càmera, més que res per comprovar si a tots els alegres demòcrates catalanistes també els farà tanta il·lusió, i per saber si vindrà la Tv3 a retransmetre-ho.

La crema de llibres no em farà parlar dels nazis de Munich, aquest cop. Està massa vist i, a més a més, la crema de llibres no la van inventar els nazis de Munich. Mossèn Jacint Verdaguer, quan era amic i tresorer del Marquès de Comillas, va comprar l'edició completa d'un escriptor català i la va cremar en públic (mai més no s'ha vist que un escriptor català esgoti l'edició). El motiu? L'autor criticava el seu Marquès, i ell es va ofendre personalment. Va resoldre-ho amb unes flames reparadores. Verdaguer ho explica en primera persona, en un dels millors llibres mai publicats en llengua catalana de tots els temps: "En defensa pròpia". Un text duríssim, esfereïdor, poètic, molt complex.

El darrer acte de Fe de la Inquisició el va dur a terme l'església catalana, a finals del segle XIX. Van confiscar un carregament de llibres espiritistes i anarquistes al port de Barcelona i els van cremar en una esplanada de la Ciutadella. Sota la batuta del senyor Bisbe Torras i Bages, que disposa d'una avinguda a Barcelona i de molts carrers arreu de la geografia de la sardana.

Explicat així, el gest de l'Empar Moliner no és nazi: només és hereu d'una llarga tradició, catalana i anterior.

De l'Empar Moliner he de dir que la conec per la seva presència intermitent a la pantalla de la Tv. Recordo els antics temps de les "Crónicas Marcianas" al costa d'en Xavier Sardà. No n'he llegit mai gran cosa: vaig començar un llibre de contes i el vaig deixar en acabar el primer, força breu. No vaig cremar el llibre perquè l'havia agafat en préstec d'una biblioteca pública.

De l'Empar Moliner sé que exerceix de graciosa força oficial als mitjans públics catalans. Abans de cremar el llibre, per tant, s'ha proveït d'una claca contumaç que la protegeix. Hi ha una certa covardia en el gest flamíger. El valent és el qui es llença a l'arena sense l'empara de ningú més que de sí mateix (i/o de Déu).

Sé que l'Empar Moliner s'ha explicat i ha dit: sóc una escriptora i dic el que em dóna la gana. A mi em sembla que, encara que no fos escriptora, també tindria dret a fer-ho, però aquesta subtil invocació a una categoria superior és una altra qüestió. En aquest blog, jo també dic el que em dóna la gana, sense manies i sense la cobertura mediàtica d'un canal de televisió que paguem (generosament, alegrement) els graciosos i els tristos, els guays i els frikis, els escriptors i els analfabets. Els independentistes, els unionistes, els federalistes, els espanyolistes i els que es caguen en les pàtries. I àdhuc els anarquistes.

A banda de fer-me pensar en Javier Cercas, la senyora escriptora Moliner també m'ha fet pensar en l'Stephan Zweig i "El món d'ahir", on descriu el clima pre-salvatge d'aquella Europa que enfilava alegrement el camí de la barbàrie. No sé si avancem cap a la barbàrie: el què em preocupa és que hi hagi aquesta mena de gestos però sobretot el silenci, l'aquiescència, la somnolència.

L'escriptora Moliner invoca la llibertat per fer allò que li dóna la gana. I malgrat que jo també crec que és necessari expressar-se de veritat, i que és oportú que l'escriptor es fiqui en política, també penso de la llibertat allò que deia el geni de Calanda: el fantasma de la llibertat.

Cal anar amb compte amb la llibertat individual, com adverteix Lenin molt raonadament: parlem de la llibertat del Mossos d'Esquadra per buidar-li l'ull a la senyora Ester Quintana? Potser estaria bé recordar-li a l'escriptora que la llibertat del policia en qüestió és en mans d'un jutge que es guiarà per lleis i codis. Entre els quals hi ha la Constitució que ella crema, graciosa i joiosa amb el seu verb lleu i desenfadat, i alimentat per un canal de tv públic.

7 comentaris:

  1. NO HO HAS ENTÉS COMPANY, no ha cremat la Constitució, sino un full d'un manual per construir un galliner, d'un llibre d'atrezzo, i ho ha fet per denunciar una obscenitat del Constitucional.

    http://blocfpr.blogspot.com.es/2016/04/el-fons-i-la-forma.html

    ResponElimina
  2. El Parlament de Catalunya, en diciembre de 2014, aprobó el Código de Consumo de Catalunya que incluía medidas contra la pobreza energética.
    Algunos letrados con dos dedos de frente advirtieron de la probable inconstitucionalidad de algunos de los preceptos, por invasión de competencias exclusivas del Estado, y sugerían que no se incidiera en ese riesgo de conflicto competencial, proponiendo que se legislara garantizando la atención de esas situaciones de pobreza energética sin invadir ámbitos impropios.
    Los brillantes legisladores catalanes, espoleados por su espíritu nacional-patriótico (primer la nació, després els drets socials), desoyeron esa recomendación. Unos por ignorancia o prepotencia. Otros, más cínicamente, porque en el fondo no querían atender las necesidades sociales, sino tan solo abrir un nuevo conflicto con “Madrit”. Uno sospecha que, en el fondo, lo único que buscaban los soberanistas, era un nuevo agravio que sumar al memorial y se hubieran sentido decepcionados si nadie hubiera impugnado la ley.
    El gobierno en dis-funciones, podía haber dado muestras de generosidad (difícil, es cierto, ante las continuas provocaciones, desafíos y deslealtades de los soberanistas); pero como era de prever han impugnado determinados aspectos de la norma. Debe señalarse que, a pesar de todo el gobierno de Madrid ha ofrecido una mesa bilateral para resolver ese contencioso. Pero no es eso lo que interesa a los golpistas de la Generalitat. Ya les va bien que la ley no se aplique, y mejor aún les va poder seguir denunciando la maldad de “Madrit”.
    Y para rematar la verbena, esa penosa propagandista que responde al apellido de Moliner, aparece en TV3% (el canal pagado con dinero público que funciona como privado aparato de propaganda de los procesionarios) quemando demagógicamente un ejemplar de la Constitución. No creo que puedan impedirse estos desafueros. La libertad de expresión los ampara. Como ampara que una aglomeración de gamberros silbe el himno del estado ante la sonrisa cínica de un presidente golpista. Precisamente quien ampara a esta impresentable en su vomitiva demostración de cretinismo fascista, es la Constitución que ha intentado ofender con ese gesto tan propio de ciertas ideologías, consistente en quemar libros.
    Ante las quejas por lo impropio de la tropelía molinera, sobre todo por el hecho de que se perpetre en un medio público que debería evitar tan descarado sectarismo (ni que sea por disimular y guardar medianamente las formas), ha saltado inmediatamente la jauría procesionaria bien a defender el derecho a ese desmán; bien, de forma más insidiosa, a sugerir que más allá de las formas “acaso no acertadas” lo hacía por “defender una causa justa”.
    En el fondo parece que esta energúmena está consiguiendo con esta astracanada una notoriedad que por sus “méritos” intelectuales jamás alcanzaría.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xesca, conec això i com comprendràs, ho trobo lamentable. Però em sembla que és un altre debat. Tenim un problema greu instal·lat al govern, tant al que té seu a Madrid com al que la té a Barcelona. Podríem mirar totes les lleis i decrets del PP que Convergència ha votat afirmativament, com per exemple la llei mordassa, i totes les propostes socials que Convergència ha bloquejat al parlament català. A mi em sembla que el problema no és a la constitució. Tan de bo puguéssim resoldre els problemes més greus a cop d'encenedor, però no funciona així.

      Elimina
  3. el problema no és la Constitució, és el Tribunal constitucional

    ResponElimina
  4. PERTANYO A UNA FAMILIA DE LLIURE-PENSADOS,I VAIG MAMA EL RESPECTA A LA LLIBERTAT DE CATEDRA I DE PENSAMENT,ES BO DISCREPAR,PERO CAP "IDEA",COM DEIEN A CASA,ES LA VERITAT ABSOLUTA...NI LA TEVA AMIC MEU,NI LA MEVA ESCLAR,PERO ELS INFANTILS ESGARRIPS CONTRA LA SRA.MOLINER,AN RETORNAN VELLES OLORS...EP¡QUE LA FARUM NO SEMPRE ES DE DRETES.

    ResponElimina
    Respostes
    1. tens raó. Hi ha actituds que són perilloses perquè desperten el monstre. Determinades provocacions no se sap on poden arribar, quines conseqüències tindran.

      Elimina