27 de nov. 2019

Pau Vidal i la deshumanització del xarnego


Pau: he llegit amb pena i horror l'article "Jo sóc el monstre" que t'han publicat a Vilaweb. Amb més pena que horror. O amb una mescla equilibrada de les dues emocions. Jo, que ja no sóc gaire procliu a dir on he nascut perquè solc avergonyir-me de dir-ho tal com em faria vergonya dir que estic orgullós d'haver nascut amb dues orelles, he de dir que el teu article m'inclina encara més a afirmar que he nascut "en algun lloc de la península ibèrica del qual no en recordo el nom".

He dubtat entre redactar aquesta entrada del blog en català o en castellà. I al final m'he dit: què carai, en català! El cas s'ho mereix. Per respondre-li al Pau, se li escau millor en català. Tot i que, ho reconec, per més que el català sigui la meva llengua materna, sovint em sona carrinclona i per això cultivo l'altra, la d'adopció, la llengua castellana que m'ha donat accés a una de les millors literatures del món. Quina sort, haver nascut en un país bilingüe! Quina pena que em fas, Vidal, quina pena tan gran que sento pels qui, com tu, viviu de cul al món, rabiosos, veient bèsties al vostre voltant, agressius, dissortats, rancuniosos.

L'article "Jo sóc el monstre" serveix per a un manual de comunicació política, al capítol on es tracta l'estratègia de la deshumanització de l'adversari, de la construcció de l'enemic a partir de presentar-lo com un ser sub-humà. Un cop l'adversari és l'enemic, i l'enemic ha perdut la categoria humana, ja és lícit esclafar-lo, insultar-lo, foragitar-lo. Com si fos un insecte. La propaganda bel·licista francesa dels mesos anteriors a la Gran Guerra presentava els alemanys com uns individus que, degut a la ingesta de cervesa i de col-i-flor, feien una ferum impròpia dels éssers humans. No cal dir que aquella propaganda era la que promovien els sectors més dretans de França, ni cal que t'expliqui que el lider del partit socialista francès, que s'oposava a la guerra, va ser assassinat: Jaurès no animalitzava els alemanys i volia la pau, Pau. Per això el van assassinar.

El teu article recull de forma metòdica el pitjor del pensament totalitari, i avança amb pas ferm pel camí que construeix l'altre en un ser menyspreable: li atribueixes tots els defectes que t'angoixen, totes les manies que et pertorben, tots els prejudicis que t'empastifen el pensament racional. Llegint-te, hom descobreix quins són els teus prejudicis, perquè suposo que no te'n deixes ni un. Caldria pensar en perquè dimonis et preocupen tant aquestes qüestions, què hi ha de tu en aquesta llista. Ja saps que allò que més ens molesta en els altres se sol correspondre a allò que més ens molesta en nosaltres mateixos. Això és una evidència científica.

Un dia d'aquesta setmana, al centre on treballo, els alumnes van celebrar el dia internacional contra la violència masclista. Cada grup va organitzar una activitat: els vam donar autonomia (l'autonomia personal és un objectiu fonamental de l'educació) i el dia pertinent van presentar les seves propostes. Són alumnes d'un barri pobre. O molt pobre, depèn de com ho vulguem veure. La façana del centre es podreix, cau en grans clapes, com si fos víctima de la lepra. Com la resta de façanes del barri. Són noies i nois molt polititzats, amb molta consciència social. Tenen idees molt formades sobre les qüestions més urgents, saben què vol dir la desigualtat en oportunitats i en resultats, saben quines són les conseqüències de la misèria, de l'atur, de la precarietat, de la injustícia. Saben detectar la violència en els discursos. I moltes vegades veig la ràbia que hi ha en aquest jovent que se sent traït, que sap que viurà pitjor que els seus pares i mares (pares i mares que no han dut una vida gaire galdosa, ja saps com és la vida a Barberà i a Badia). Aquests joves treballen amb energia contra la violència masclista, protesten contra els abusos del poder, recalquen dia rere dia el flagell de la violència patriarcal, la treballen, en parlen. Se'n preocupen. Discuteixen, debaten, protesten. Milloren. Volen ser millors persones que la generació anterior perquè volen viure en un món millor. I em falta explicar-te un detall: no parlen en català. El català se'ls fa estrany, llunyà, de vegades hostil. L'acte contra la violència masclista va ser un acte en castellà en un 90%.

Ens hauríem de preguntar perquè trien la seva llengua materna quan volen parlar de les coses que els importen. Tu diries que és maldat anticatalana, suposo, perquè són dolents en tant que refractaris al català de Mossèn Cinto. I també em pregunto, jo, què faig quan l'endemà els dic que es van oblidar de la llengua catalana, ja veus com són les coses. Jo, que sóc partidari de la paritat de llengües a l'educació, resulta que sóc jo qui els recordo que es van oblidar del català. Saps perquè ho faig? Perquè sé que cal obeir les lleis vigents. Perquè a mi no em paguen per preguntar-me si les lleis són justes o no: en una democràcia com l'espanyola, la llei està pel damunt de qualsevol altra consideració. I prou.

D'entre aquests joves no n'hi cap que li pegui a la nòvia, t'ho asseguro. Hi poso la mà al foc. No n'hi ha cap que vulgui ser policia: ni dels mossos ni de la nacional. Ni s'afilien al Pedecat ni a Esquerra, ni segueixen les consignes d'Arran ni de la Cup. Saben que els ha tocat construir un altre paradigma. Hi ha una diversitat immensa en tot: en opcions polítiques, sexuals, socials, ideològiques, intel·lectuals, d'origen. Tenim una riquesa immesurable. Per això lamento el teu text tan trist, tan brut. No sé si et deus adonar que la construcció de l'enemic és una estratègia nefasta, de feixisme de llibre, o digues-li totalitària si vols, un paradigma conegut a Europa. La construcció de l'enemic a través de la seva deshumanització és un instrument per preparar guerres nacionalistes que liquiden les reivindicacions socials: que liquiden les coses que de veritat ens importen a tots. La qualitat de la vida, la igualtat, la justícia social. La nació és l'enemic dels tres valors. I és l'enemic de la vida. Em sap greu que caiguis al parany del totalitarisme, i que contribueixis a demostrar que l'independentisme català és una forma de nacionalisme excloent, ranci i d'arrel populista, tal com els altres identitarismes de l'extrema dreta europea. No t'adones de com s'assembla el teu article al que escriuen els ideòlegs de Vox? No, no em pots dir que no te n'adones.

Per això em fas pena: perquè ho saps i fas veure que no. O perquè no ho veus. Cada cop que et llegeixo sento la mateixa pena i el ressò del dring d'un dubte: és la ignorància o és la maldat? A la novel·la negra que tant admires se sol debatre aquest dilema. Tu en saps la resposta i jo no, pobre de mi.


13 comentaris:

  1. Saps que es el pitjor de tot, que aquest vomitiu article referit a la Policia Nacional, fa deu anys ens hauria fet gracia i ens hauria semblat be. Una gracieta d'en Pau hauriem pensat. Però la diferència rau en que la majoria hem evolucionat en el nostre pensament en aquest espai de temps i ell no. I el que no entenc es que aquest article no hagi aixecat cap protesta a banda de la teva.

    ResponSuprimeix
  2. Entre "los moros nos roban" y "los españoles no expolian" no hay diferencias, LLUIS.
    ¿Qué alguien explique la diferencia entre un discurso de Vidal y uno de Anglada?, no la encontrará.
    Los nacionalismos, Vidal, Anglada Torra, Abascal... hay la misma diferencia que una moneda, en un lado hay una fisonomía, en la otra el nombre del país, pero la acuñación es la misma y su valor idéntico.
    Cuando Torra define así a quien se expresa en castellano: "Hay una cosa freudiana en esas bestias. O una pequeña sacudida en su cadena de ADN. ¡Pobres individuos!"(sic), es la idéntica definición de Abascal cuando habla de Cataluña y de los que se expresan en catalán: "una cueva de forajidos"(sic).

    Por eso, huyo de los naciolanistas ortodoxos, y en ese saco pongo a los que he nombrado, y además a quien tiene presencia pública como la Rahola, la Moliner, la Terribas, la Borràs, el Monzó, uno de la Cope que sólo falta que escupa cuando habla, el Herrera, uno que tiene un parche en el ojo; otro que hace chistes malos en TVEN3 y que se ha forrado a costa de los ingenuos...en fin, ya ni se sus nombres, sólo que no deseo ver a gente que me intoxica.

    El futuro de Cataluña no está en la Bonanova, los chicos de Lasalle se irán a estudiar y trabajar a NY, salvo que sus padres tengan el dinero en Andorra y les pongan el bufette en la Diagonal; el futuro está en los chavales de Badalona, santa Coloma, Hospitalet...son estos los que al final contribuirán al sistema de pensiones, o lo que quede, y estos los que harán mover el país. Dentro de 40 años, la Ferrusola no conocerá catalán blanco, todos seremos barrecha morenilla, eso espero, y entonces se chapurreará un spanichcatalufo que superará todas las barreras.
    Al tiempo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si fos per mí, el català ses'criuría així,tal com u faig ára, y no am les normes actuals, y els barbarísmes no els consideraría com a tal, sinó com una contribució de la mescla d'idiomes. Y magrada dir enchufe y no endoll.

      Salut.

      Versió Català de Gettho (principi del 90's en ciutats de EEUU)

      Si foz par mí, al katalá saz criuria axi, tal com u faix ára, y no am las normaz actualz.

      Aquerta última versió és la que més m'agrade. I no tinc que anar al corrector cada dos per tres.

      Pau garmanz.

      Suprimeix
    2. PostData: la "z" final es pronuncia igual que una "s" normal.

      Suprimeix
  3. També s'ha de dir, encara que no tingui massa importància, que en Vidal escriu horrorosament.

    ResponSuprimeix
  4. Lluís, el teu escrit em sembla encertat.

    Salut.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. PostData.
      Jo li copiaria aquest escrit als comentaris de l'article d'aquest Pau Vidal. Crec que també seria encertat.

      Suprimeix
    2. Sería muy acertado porque dudo mucho que ese individuo lea blogs ajenos a su ideología. Es más, dudo que lea, así, en general.

      Suprimeix
    3. Creo que los artículos de Vilaweb no admiten comentarios. Y si los admiten debería uno registrarse, supongo. Pero si alguien conoce la forma de hacérselo llegar, le doy mi permiso encantado.

      Suprimeix
  5. A falta de razones siempre son buenas las creencias y estas necesitan apóstoles e inquisidores. Lo de la deshumanizacion del vecino que nos muestras, atribuyendo lo peor de un colectivo a todas las personas que lo componen y lo mejor del otro a "lo nuestro" es muy peligroso, ha generado más sangre, sufrimiento y muerte que ninguna otra cosa en la Historia de la Humanidad.

    Un saludo.

    ResponSuprimeix